La decisió de no anar a les eleccions de la Reforma va estar presa a la reunió del Comitè Central del 12 de desembre de 1976, en la qual es va acordar, així mateix, de donar a conèixer aquesta resolució després d'un període de treball intern al respecte. El 23 de gener es feia públic un Comunicat de l'Assemblea de Representants, l'òrgan sobirà del Partit, en el que s'anunciava aquest document que teniu a les mans, el qual ha estat aprovat finalment a la reunió del Comitè Central del 26-27 de febrer.

Resolució del Comitè Central del P.S.A.N. davant les properes eleccions.

MARC POLÍTIC GENERAL

L'evolució de la reforma política ens situa, ara, davant d'unes properes eleccions amb les següents condicions: a hores d'ara, tot fa preveure que la llibertat dels partits polítics serà amb discriminacions; igualment, no es coneix l'abast dels anunciats propòsits de “generositat” davant dels presos polítics i tot fa preveure que no arribarà l'amnistia total; les llibertats d'expressió, reunió, associació, manifestació i vaga continuen fortament restringides, amb detencions i prohibicions de militants i d'actes d'esquerra; l'aparell del “Movimiento” continua sense desmantellar; la reconstitució, o constitució, de les institucions autonòmiques a cadascun dels Països Catalans se'ns nega no sols abans de les eleccions, sinó, previsiblement, també després; a més, el govern que presideix tot aquest procés cap a les eleccions i, segurament, les eleccions mateixes, és un govern sorgit de la legalitat franquista, absolutament compromés amb uns interessos que ha d'assegurar per damunt de tot, i, per tant, no hi ha cap garantia de netedat electoral.

El nostre poble, com tots els pobles de l'Estat, és un convidat de pedra en aquest procés: ni intervé, ni participa, ni és consultat per a res, excepció feta d'un referèndum amb les mateixes característiques que el de 1966, manipulat i teledirigit.

ANÀLISI DE CLASSE

1. La reorganització de la dominació política de la burgesia

En les condicions descrites, les properes eleccions no poden ser indicatives de la voluntat popular; seran unes eleccions fetes per i per a la burgesia reformista, lligada a importants sectors del capital imperialista de les multinacionals. La qüestió de fons és clara: es tracta d'arribar, mitjançant formes que puguin semblar democràtiques, a una situació d'hegemonia en l'exercici del poder per part del franquisme renovat (burgesia reformista: “Centro Democrático”), tot i conservant els privilegis acumulats pel franquisme històric (oligarquia feixista: “Alianza Popular”). Es tracta, doncs, d'una distribució i reorganització del poder polític dins de la mateixa classe. I cal dir, a més, que amb aquesta nova estructuració del poder burgès a l'Estat Espanyol també es pretén de donar participació a la dreta democràtica no franquista (burgesia democràtica a l'Estat i burgesia “autonomista” a les nacionalitats: partits liberals, demòcrata-cristians, etc.).

Aquest és el gran pacte de classe al que assistim: la reorganització burgesa de l'Estat, sota l'acatament a la Monarquia com a institució garantidora i àrbitre de la nova situació d'entesa dels diferents sectors burgesos.

Especialment, cal tenir molt present que, pel que fa als drets i les reivindicacions polítiques de les nacionalitats oprimides sota l'Estat Espanyol, ben poca cosa sembla que estan disposats a replantejar uns i altres sectors de la burgesia. En aquest sentit, la unitat de criteris i d'interessos és, a hores d'ara, gairebé total: franquistes històrics, renovats i no franquistes, burgesies d'arreu, coincidiran en preconitzar i acceptar mancomunitats, règims especials, consells generals i d'altres formes de regionalització sucursalista i controlada, atorgades i decidides sempre des del poder central. Fins i tot -i aquí existeix un gran perill- arribaran a utilitzar els mots d'“Estatut” i de “Generalitat” per designar-les, tot i treient-los llur autèntic contingut. En qualsevol cas, no permetran veritables processos estatutaris a cadascun dels Països Catalans; amb l'aprovació, per Real Decret, del Consell General de Catalunya (que redactarà l'“Estatut” que serà discutit i aprovat per les “Cortes Españolas”), el Principat no ha estat privilegiat, sinó que ha aprofitat de model per al centralisme reformista.

Tots els sectors de la burgesia, i el braç armat que garanteix l'ordre institucional de l'Estat burgès, coincideixen en no tocar l'estructura bàsica del poder polític constituït: un poder unificat, amb un control absolut sobre qualsevol possible decisió política d'arreu el territori de l'Estat. Amb aquesta seguretat estructural, i amb la precaució o previsió complementària del pacte estret amb les burgesies subalternes de la perifèria de l'Estat, en el projecte reformista s'arribaran a delegar certes competències a nivell “regional” destinades a ésser controlades i administrades per les burgesies “autòctones”. Aquesta “institucionalització regional” serà la forma d'organització administrativa de l'Estat que vindrà a actualitzar i renovellar la divisió provincial decimonònica.

Fins ací hem fet, en part, l'explicació de fons -de classe- de la maniobra reformista. La forma que adopta, ja la veiem: una democràcia “a la española”, la superestructura jurídica de la qual s'ha iniciat amb l'aprovació per referèndum de la llei que marca les línies mestres de la Reforma, i ara continua amb les eleccions que han d'omplir de diputats i senadors les noves “Cortes Españolas”. Aquestes eleccions volen presentar-se des del poder com a provar d'una implantació de la democràcia a l'Estat Espanyol pel sol fet de realitzar-les; des d'alguns sectors de l'oposició democràtica volen valorar-les com a un pas cap a la democràcia.

Cal rebutjar l'una i l'altra valoració perquè, pel que fa a la primera, ja hem vist, en descriure el marc polític general, com no ho és de democràtica la situació actual, en la que va a desenvolupar-se el procés electoral (a banda de la poca netedat del procés en si (llei electoral, cens, escrutini, etc.); quant a la segona, la democràcia no pot ésser el resultat de la participació i del triomf de l'“oposició democràtica” en les eleccions, perquè les llibertats han de ser prèvies a qualsevol consulta electoral i no es poden aconseguir -no hi haurà tal “triomf de l'oposició”- com a resultat d'un procés no democràtic amb el que es pretén estabilitzar la presència política majoritària de la dreta.

2. L'actitud de les classes populars

Seguint en aquesta perspectiva d'anàlisi de classe, cal dir que la reorganització de la dominació política de la burgesia ha estat forçada, no tan per les contradiccions, no antagòniques, existents al si de la pròpia burgesia, sinó, fonamentalment, per les contradiccions antagòniques existents entre la burgesia i el proletariat; és a dir, que aquesta reorganització ha estat forçada per la lluita del moviment obrer i popular d'arreu l'Estat. Tanmateix, la reforma no era, ni és, el trencament democràtic reivindicat pel poble:

Front a la constitució d'un govern provisional d'ample consens democràtic que convoqués eleccions amb totes les garanties de llibertats, trobem un govern sorgit de la legalitat franquista, que no pot, ni vol, garantir la llibertat.

Front a la convocatòria d'eleccions a un Parlament constituent que decidís sobre la forma de l'Estat i del Govern, trobem unes eleccions a un pseudo-parlament, que no se sap si és constituent i que acata d'entrada la forma monàrquica de l'Estat.

Front a la llibertat i legalització de tots els partits polítics, trobem una sèrie continuada de prohibicions i discriminacions.

Front a l'amnistia total, trobem un indult retallat i aplicat gota a gota.

Front al desmantellament de l'“Organización Sindical” i del “Movimiento”, trobem la conservació d'una manera o altra d'aquestes institucions feixistes.

Front a l'establiment, o restabliment, de govern autònoms provisionals a cadascun dels Països Catalans, que convoquessin eleccions lliures als parlaments constituents respectius, trobem la negativa més rotunda.

És cert que la lluita per aconseguir d'un cop tots els objectius del trencament democràtic s'ha hagut de redefinir com a una tàctica de pressió constant al govern, com a un procés d'estira i arronsa entre les organitzacions obreres i populars i el govern, per tal d'anar arrencant i conquerint aquests objectius. No obstant això, dintre d'aquesta tàctica cal esbrinar molt bé quines propostes són eines al servei de les classes populars i quines altres són una decisió i una sortida de les classes dominants. En aquest sentit, les properes eleccions no eren ni són una reinvidicació i un objectiu de les classes popular, sinó que són un instrument de la burgesia per a la seua reorganització política, i conseqüentment és el govern qui porta totalment la iniciativa.

Quin paper, doncs, juguen ara les classes populars -i llurs organitzacions- davant l'espectacle de la reforma burgesa? L'abstenció, el boicot, va ésser la consigna unànime davant del referèndum, que pretenia donar-li legitimitat popular a aquest canvi interessat de la forma de dominació política de la burgesia. I davant de les eleccions, que són l'inici d'aquest canvi mitjançant la formació d'un pseudo-parlament que estarà absolutament controlat -i podem dir-ho d'avantmà- per la dreta? Davant de les eleccions s'ha esfumat la denúncia i la impugnació unànime de la paròdia. Aquest és l'altre pacte al que assistim: el de certes organitzacions d'esquerra amb les organitzacions de la burgesia reformista i de la burgesia democràtica i “autonomista”. Aquest pacte consisteix en obtenir la llibertat per als propis partits, a canvi de fer participar en la reorganització burgesa de l'Estat a amples sectors obrers i populars, com a coartada democràtica i comparsa de masses de la maniobra. Aquesta participació popular s'obtindrà, no tant perquè sigui molt ampla la incidència directa d'aquestes organitzacions pactistes al si de les classes populars -tot i ésser les de militància més nombrosa-, sinó, fonamentalment, per la imatge i l'efecte que farà llur presència en el “tinglado” -i ja se n'encarregaran els mitjans de difusió oficials de destacar-ho- davant d'un poble encara força despolititzat i alienat socialment i nacionalment per la ideologia dominant.

La supeditació dels interessos populars als interessos de partit no és la primera vegada que es dóna. I diem supeditar perquè ésser al servei dels interessos obrers i populars suposaria, entre d'altres coses, explicar i denunciar la maniobra tal i com ho fem nosaltres, ara i aquí; tanmateix, en la mesura que es pacta i es participa, cal donar-li credibilitat a les eleccions, i ja no sols es fa tal denúncia, sinó que cal passar a defensar els criteris burgesos, en aquesta reorganització política, com si fossin criteris al servei de les classes populars (p. ex., certes declaracions de “líders d'esquerra” contra les reivindicacions polítiques dels pobles de les nacionalitats oprimides, afavoritant i defensant la unitat de l'aparell de poder burgès). El que encara és més greu és que la credibilitat que se li vol donar a les eleccions arriba fins al punt de considerar-les com al mitjà escaient d'expressió de la voluntat popular, per la qual cosa cal deixar de banda les mobilitzacions i frenar-les o, almenys, ajornar-les fins després de les eleccions.

Aquest pacte interclassista suposa, doncs, la no conscienciació (sobre què fa la burgesia i per què ho fa) i la no mobilització (almenys, mentre no sigui evident que la burgesia rebutja el pacte) de les classes populars. En aquesta situació, trobem que la majoria de les restants forces d'esquerra es veuen obligades -diuen- a la participació, per tal de no deixar l'exclusiva de la implantació electoral de l'esquerra (?) als grups pactistes, i per tal d'utilitzar el procés electoral per a la conscienciació (?) de les classes populars.

Així els fets, l'actitud de les classes populars no serà -contràriament al que el rebuig inicial i unànime de la reforma prefigurava- la de boicot a les eleccions, tant perquè s'hi inscriuran i hi participaran la majoria dels partits polítics, com per la forta pressió que hom rebrà, a través dels mitjans de difusió, per tal de canalitzar cap a la participació, en unes eleccions pseudo-democràtiques, els desitjos populars d'exercir el dret d'atorgar el vot entre diverses opcions. Propugnar el boicot, doncs, es convertiria en una actitud testimonial, competint amb la reforma sense condicions democràtiques.

ACTITUD DEL PARTIT

Conseqüent amb l'anàlisi anterior, el P.S.A.N. no participarà en les eleccions: no presentarà candidats, no anirà a la recerca de vots, no contribuirà en absolut, ans al contrari, a donar-li credibilitat a les eleccions entre el poble...

No anem a les eleccions perquè aquestes són una iniciativa del govern contra el poble, i perquè els objectius de trencament democràtic no es poden aconseguir mitjançant la participació en aquest procés. I molt especialment, no anem a les eleccions perquè volem l'Estatut i el volem d'una determinada manera que no és, ni de lluny, allò que està disposada a concedir la burgesia reformista de l'estat i que està diposada a acceptar -dit sigui de passada- la burgesia subalterna de casa nostra.

Sense propugnar el boicot ni demanar l'abstenció, anem a impugnar la paròdia electoral en tots els seus aspectes; des de les condicions generals de manca de llibertats fins a la impossibilitat de guanyar aquestes llibertats en i des de les “Cortes” post-electorals, passant per la parcialitat política i l'opressió nacional consubstancials a tot el procés.

Anem, fonamentalment, a fer-nos presents explicitant la nostra alternativa, la qual consisteix en els objectius, no guanyats, del trencament democràtic, i en la conscienciació i mobilització populars per tal de conquerir-los. A més de l'amnistia total i les llibertats sense exclusions, el punt central d'aquesta lluita, i no sols al nostre país, és l'Estatut d'Autonomia. I l'Estatut no és una reivindicació a fer al Parlament de Madrid; l'Estatut l'hem de guanyar aquí, i per això:

1. Volem el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn del president Tarradellas.

2. Volem l'establiment d'organismes autònoms transitoris (Generalitat o Consell provisional) al País Valencià i a les Illes.

3. Volem eleccions al Parlament de Catalunya, al Parlament del País Valencià i al Parlament de les Illes.

4. Volem que aquestes eleccions es realitzin en un règim de veritables llibertats democràtiques i nacionals i, per això, volem que estiguin convocades i organitzades per les respectives institucions autonòmiques transitòries que reivindiquem per a cadascun dels Països Catalans.

5. Volem que aquestes eleccions siguin de base comarcal, per tal que la realitat sòcio-econòmica de les diferents comarques del nostre país (i no les artificioses i inacceptables divisions provincials) estigui degudament representada.

6. Volem que els parlaments de cadascun dels Països Catalans elaborin i aprovin els Estatuts d'Autonomia que hauran de sotmetre's a plebiscit popular.

7. Volem que, un cop plebiscitats els respectius Estatuts d'Autonomia pel poble del Principat, del País Valencià i de les Illes, es respecti la voluntat sobiranament expressada del nostre poble, sense que les “Cortes Españolas” debatin novament i retallin els texts estatutaris.

8. Volem que la futura Constitució de l'Estat Espanyol es reconeguin aquests drets i que no s'inclogui cap disposició que impedeixi la mancomunació o unió de diferents països autònoms quan així ho decideixin lliurement.

Això és el que direm durant tota la campanya electoral. Perquè ho volem així i perquè molts altres partits renunciaran a aquestes reivindicacions (després d'haver-les signades en un altre temps) o bé les callaran per mor de no interferir la pròpia participació a les eleccions. Per això lluitarem i no acceptarem cap succedani d'“Estatut” que ens vulguin imposar al marge del procés esmentat. I el poble dels Països Catalans ho entendrà i ho defensarà així.

Cal, però, que el poble tingui i hi enforteixi formes organitzatives pròpies, autònomes i democràtiques, que sàpiguin resistir la febre electoralista i no es desfacin per causa del parany de la “participació-popular-mitjançant-el-vot”. Cal, doncs, conservar i enfortir les assemblees locals i comarcals, que no esdevinguin meres plataformes d'instrumentalització i ressonància electoral, i que aprofundeixin els programes d'alternatives municipals que possibilitaran la forta implantació, per la base, d'una nova situació democràtica, i la irreversibilitat de l'autonomia política.

Als Països Catalans, març del 1977.