Article editorial de «Front», n. 18, maig del 1936.
Lluhí i Vallescà, Conseller de Justícia de la Generalitat, ha marxat a Madrid, segons sembla, a gestionar determinats traspassos relacionats amb el seu departament i, a més, a aclarir qüestions de jurisdicció i d'aplicació de certes facultats, car, tot i estar ben determinades en l'Estatut, la vella judicatura centralista es resisteix a actuar i procedir d'acord amb la Constitució republicana i les facultats autonòmiques de Catalunya.
Fa poc, han restat a Madrid per gestionar traspassos de llurs respectius departaments el Conseller de Finances i el d'Economia i Agricultura.
Tot fa preveure, doncs, a desgrat dels bons auguris de certa premsa afecta a la situació i del restabliment de la Comissió Mixta de Traspassos amb la plenitud de les seves facultats, que començarà per a Catalunya una altra tongada enervant i humiliant de discussions i regateigs amb la qüestió de traspassos i amb la dotació econòmica per a atendre els nous serveis que corresponguin a la Generalitat.
L'èxit o el fracàs de l'Autonomia catalana—que nosaltres només acceptem com un primer pas per a anar a la federació d'Estats ibèrics—depèn, doncs, de la celeritat o passivitat en els traspassos de serveis. Sense una ràpida solució d'aquesta qüestió junt amb la cessió de les valoracions suficients dels serveis traspassats, l'Estatut no és res més que un texte sense eficàcia.
De fet, el tancament del Parlament català, després d'aquest any i escaig de clausura, és una conseqüència de la falta efectiva de facultats autonòmiques, car el Parlament català, un cop haurà desenvolupat en Lleis els serveis fins ara traspassats, no tindrà res a fer, i hom preveu que, una vegada haurà legislat sobre el que manca fer sobre el règim municipal, la llei electoral proporcional promesa i unes quantes lleis accessòries més, si no hi ha nous traspassos el Parlament català hauria de tancar per manca de matèries a discutir.
Cal, doncs, dotar ràpidament l'Autonomia de tot el contingut substantiu necessari per al desenvolupament de la nostra Cambra i de tots els altres òrgans de la Generalitat.
Però cal una altra cosa més important encara: ampliar les facultats autonòmiques de Catalunya. L'actual Estatut és petit, migrat. De l'Estatut de Núria que ens varen fer votar i que després el Parlament esquerrà del primer bienni trossejà i mutilà sense respecte a la voluntat dels catalans, a l'Estatut que ens atorgaren, hi ha una diferència considerable. Es urgent donar satisfacció al que eren aspiracions mínimes de la voluntat popular catalana i, ara que torna a haver-hi una Cambra espanyola on predominen els elements esquerrans i les forces obreres, proposar i acordar una ampliació de l'Estatut. Seria una obra de previsió política que evitaria conflictes futurs que fatalment es presentaran si així no es fa.
I la primera ampliació que cal fer de l'Estatut hauria d'ésser, al nostre entendre, en matèria de treball. Mentre el Parlament català no tingui facultats legislatives en matèria de treball, caldrà reconèixer que no podem resoldre dins de casa nostra d'una manera més satisfactòria un i el principal dels problemes dels nostres temps.
Catalunya, pel volum de les seves indústries, per la gran massa del proletariat, necessita poder legislar amb plena sobirania sobre els problemes del treball, que són l'eix de les inquietuds i dels afanys de les masses explotades.
Els homes dels partits que exerceixen el Govern de la Generalitat afirmen sovint que volen una Catalunya progressiva i socialment justa. Ara bé, no n'hi ha prou de dir-ho i lamentar-se després que l'Estatut no els faculta per a realitzar l'obra que voldrien en aquest camp. Cal que demostrin llur voluntat demanant al Parlament de la República aquesta facultat. Seria aquesta proposició, que esperem que farà la minoria d'Esquerra Republicana de Catalunya a les Corts d'Espanya, motiu perquè la nova Cambra demostrés el seu esquerrisme i el seu respecte i acatament als drets de Catalunya.