Agost del 1936
Posicionament del Comitè Executiu del POUM en les primeres setmanes de la guerra.
El proletariat del nostre país ha viscut i viu una epopeia que no solament és la més gran que ha conegut la nostra història, sinó un dels més grans esdeveniments de la història contemporània del món. La classe treballadora escriu amb la seva sang la pàgina roja d’una lluita titànica contra la reacció desencadenada. La gesta hispana posa i posarà fre al feixisme internacional, íntimament compenetrat a tots els països; en canvi ha despertat la més bella solidaritat del proletariat de totes les nacions. En els fronts espanyols es juga actualment no solament la sort dels germans que habiten el nostre país, sinó la del proletariat universal.
A la llum dels esdeveniments s’ha contrastat la fermesa, l’encert, la feblesa i els errors de programes i tàctiques. La prova ha estat dura, però eficaç per a l’avenir de la nostra generació. Les circumstàncies que han permés la sublevació feixista actual no s’han produït sobtadament i d’una manera independent de les realitzacions polítiques i de les conductes. Ha estat el corolari, no solament d’una organització prèvia de la reacció, sinó també d’una omissió i un desencert dels obligats a la clarividència política en nom dels interessos suprems del proletariat. La concepció genèrica i utòpica de la democràcia mena la petita burgesia i les seves forces afins del camp obrer a la ingenuitat política de suposar que l’opinió majoritària lliurement expressades a les urnes serà respectada pel conjunt de la burgesia. Aquest és el mite del sufragi universal. L’aplicació de la democràcia parlamentària en la seva interpretació més inconcreta facilita i alimenta l’organització subversiva de les forces reaccionàries. D’aquesta manera, en el terreny dels fets, l’aplicació de la democràcia en el sentit burgès de la paraula, es converteix en la garantia de la realització fàcil de moviment com el que reprimim. Aquesta és la llibertat conspirativa per a la burgesia.
La dificultat, l’obstacle per l’aplicació d’aquesta tàctica hauria hagut de correspondre als partits obrers, que representen els interessos més progressius de la societat. La política estricta del Front Popular, que nosaltres hem denunciat constantment, feia perdre pràcticament tota independència política a les fraccions obreres que es sotmetien i sotmetien el proletariat al control de la petita burgesia, renunciant així a llur missió històrica. En la realitat diària, la conducta dels partits obrers suposava l’acceptació formal de la democràcia parlamentària, i, per tant, l’autorització per a la tàctica del desenvolupament de la conspiració militar-feixista. Entretenir l’atenció obrera, que ha d’estar sempre vigilantment activa, amb perspectives revolucionàries que no s’organitzaven, no era resoldre ni enfrontar-se amb la situació ni de bon troç. L’història que comença a escriure’s, es destacarà demà, en grans lletres, com un moviment de l’extraordinària envergadura de l’actual, que ha sorprés els grans partits del proletariat.
El feixisme ha estat derrotat més per l’acció espontània dels treballadors, que han demostrat una vegada més llur inesgotable cabdal d’energies i vitalitat, que no pas per les previsions no ja solament de la petita burgesia, sinó de les forces tradicionals, dels grans partits del moviment obrer. El triomf sobre la reacció feixista ha estat una victòria de classe que de cap de les maneres es pot adjudicar, en bona llei, a una sola fracció.
Una dia de situació revolucionària armada suposa en la història de la humanitat anys d’esdeveniments. El ritme d’una revolució pot fer canviar en poques hores tota una situació política. El canvi operat des del 16 de juliol ha superat no solament les posicions i l’emplaçament dels partits d’aleshores, sinó que ha col·locat la situació, en la seva totalitat, en un nou període que imposa la reconstrucció del panorama polític i social.
El Socialisme, única garantia per a la reconstrucció econòmica
Els «cavallers patriotes» que han posat en commoció horrible el país al crit de «Viva España», han convertit la nació en un munt de ruïnes. La fallida del propi sistema de l’economia liberal en què es basava l’estructuració social d’Espanya, crea per a l’avenir una situació anguniosa en el terreny de la producció, del canvi i de la distribució. Es la dificultat cabdal, un cop anihilada la insurrecció feixista, que surgirà en la perspectiva general del país.
Es comprensible defensar la possibilitat de la reconstrucció de l’economia, el fer d’un país arruïnat per la insurrecció un país pròsper mitjançant els mètodes corrents del liberalisme burgès? De cap de les maneres. La mateixa forma en que en els moments actuals s’han de resoldre tota una sèrie de problemes vitals indica clarament que la petita burgesia republicana, per a trobar un paliatiu, ha de recórrer a mesures que podríem qualificar de comunisme de guerra. Això és en llenguatge vulgar, ni més ni menys, que un reconeixement de la impossibilitat d’estructurar un nou estat de coses subjectant-se al patró de l’economia liberal.
Però aquesta solució actual espontània i intuitiva, dels problemes sobre la marxa, no contribueix a establir les premisses per a les tasques de reconstrucció que s’imposaran d’una manera immediata. La situació fa apremiant enfocar els problemes, no amb un caràcter provisional, sinó amb un sentit constructiu que estableixi, des d’avui mateix, un nou ordre. Urgentment s’imposa com única sortida l’aplicació rítmica del socialisme.
Un Govern Obrer
Les tasques de l’hora no es poden realitzar –ens referim fonamentalment a la reconstrucció del país– per conjuncions mixtes heterogènies. Llur mateixa importància imposa la necessitat d’un criteri homogeni, d’un programa definit, d’unes solucions finals. L’aportació fonamental i decisiva del proletariat com a classe en la derrota del feixisme, obliga a què aquest sigui el que usdefruiti les conseqüència de la nova situació. El proletariat ha fet acte de presència, i no solament amb el seu sacrifici, sinó també conscient que en ell exclusivament recolza la garantia d’avenir, reclama la direcció política del país. Tot i que puguin mantenir-se certs desitjos de seguir delegant les funcions governamentals en les fraccions de la petita burgesia, és utòpic esperar una estabilització i continuació de la situació política actual.
Si la reconstrucció econòmica del país només es pot aconseguir mitjançant l’aplicació estricta de mesures socialistes, és lògic que aquesta política només es pugui portar a terme pels que propugnen i reconeixen totalment els seus postulats. Per a això, en conclusió, cal, avui més que mai, la formació d’un govern obrer integrat per representants de tots els partits de classe i àdhuc d’organitzacions sindicals.
Si l’èxit de la victòria no se’l pot apuntar un sol partit u organització obrera, sinó el proletariat en el seu conjunt com a classe, és perfectament comprensible que en cap moment no pugui assumir la representació de la totalitat de la classe obrera un sol partit, encara que aquest representés els nuclis més nombrosos de treballadors.
Es evident que un govern com aquest només podria tenir un caràcter provisional, preparatori del nou ordre de coses, un govern que ha d’ésser l’expressió de les masses obreres, camperoles i de milicians, que han edificat la victòria, i que tingui com a missió establir les bases de la nova democràcia proletària.
Una assemblea constituent
El Parlament que va sorgir d’un moviment de caràcter popular, el 16 de febrer, ha estat superat pels forts esdeveniments que vivim. Es possible que algú cregui en la possibilitat de vitalitzar-lo? El mateix fet que ningú no hagi pensat en la seva convocatòria o reunió és acceptar el reconeixement de la seva inutilitat. I amb això sorgeix també la necessitat de substituir-lo per nous òrgans d’expressió de l’actual situació i de les forces efectives en presència.
A un govern obrer li correspon, a més d’enfortir totes les mesures de defensa, de lluita i de repressió contra el feixisme, alhora que establir les premises de la nova economia canalitzant en un sentit conseqüent les mesures que des d’ara s’adoptin, la convocatòria d’una assemblea constituent que sigui la projecció del canvi fonamental produït en els esdeveniments des de la insurrecció feixista-militar ençà.
Al parlamentarisme burgès li correspon, i l’utilitza, un sistema propi de representació, que permet decidir sobre els destins del país als ociosos i als explotats, als feixistes i als obrers que han lluitat per l’alliberament, als conspiradors militars i als soldats revolucionaris. Una revolució com l’actual estableix un nou concepte de dret de representació.
Comitès d’Obrers, Camperols i Milicians
Les necessitats peremptòries i dures de la lluita han creat la realitat de la unificació dels esforços obrers, tant al front com a la reraguarda. L’expressió d’aquesta unificació, que tradueix també l’aspiració cap a un canvi fonamental de la conjuntura, obliga a l’estructuració absoluta i completa, la propaganda i constitució d’organismes de representació directa dels obrers, dels camperols i dels combatents, entenent per tals els milicians, soldats i guàrdies.
Cal la constitució sistemàtica i ràpida d’aquests comitès, que assumeixen les tasques més immediates de direcció dels problemes polítics i econòmics que l’estat de coses actual ha plantejat amb la desfeta de la insurrecció. Aquests comitès han d’ésser els òrgans de representació a l’assemblea constituent que decideixi tot l’avenir de la pròxima normalització de la vida a Espanya i del nou ordre a establir.
* * *
El Partit Obrer d’Unificació Marxista s’enfronta amb la realitat oferint una sortida positiva a la situació nova creada per la convulsió de l’alçament militar-feixista. El sentit combatiu del proletariat espanyol ha de trobar paral·lelament una comprensió de les tasques del moment. El proletariat ha d’oferir la garantia d’una orientació i d’un nou punt de partença a les masses del país que es poden debatre en la confusió interrogant sobre l’avenir. El P.O.U.M. l’hi ofereix, armonitzant la lluita amb un sentit amplament constructiu de l’esdevenidor.
El món enter contempla la nostra acció i espera les nostres determinacions. Cal que sapiguem canalitzar i realitzar les aspiracions socials del proletariat.
El Comitè Executiu del P.O.U.M.
Agost del 1936