Ko

Aleksandra Kollontai (1872-1952)

Alexandra Kollontai fou una de les principals figures del moviment socialista rus des del tombant de segle fins la revolució i la guerra civil. Durant els períodes d'exili també donà conferències i escrigué a Alemanya, França, Escandinàvia i Nord-Amèrica. Nascuda al si d'una rica família d'ascendència ucraïnesa, russa i finesa, Kollontai fou pujada a Rússia i Finlàndia, i a més de les llengües familiars, de ben jove aprengué d'altres amb fluidesa, que li facilitaran les tasques revolucionàries i, més tard, les que realitzà al si del servei diplomàtic soviètic. Tingué un paper clau en impulsar que el moviment socialista rus organitzàs una feina específica per a la dona i en l'organització de moviment de masses de dones obreres i camperoles, i també fou l'autora de gran part de la legislació social de la primera república soviètica.

Kollontai entrà en la política el 1894, tot just quan tingué la primera criatura, i donava classes nocturnes per obrers a St. Petersburg. Aquesta activitat la dugué a fer tasques tan públiques com clandestines amb la Creu Vermella Política, una organització creada per ajudar els presoners polítics. El 1895 llegí La dona i el socialisme d'August Bebel, que tingué una gran influència en el seu ideari i actuació.

El 1896, Kollontai tingué un contacte directe amb la indústria capitalista en visitar per primera vegada una gran fàbrica tèxtil on el seu marit, enginyer, instal·lava un sistema de ventilació. Poc més tard, es dedicava a la propaganda i a la recollida de fons en suport a la vaga tèxtil massiva de l'àrea de Petersburg. Durant la resta de la seua carrera política, Kollontai mantingué la connexió amb les obreres tèxtils de St. Petersburg. Les vagues del 1896 col·locaren en primer pla la revolució obrera en la ment de Kollontai.

El 1898 Kollontai ja havia assumit completament el marxisme, i deixà la família a Petersburg per a anar estudiar a Zurich amb l'economista marxista Heinrich Herkner. Per aquella època, Herkner ja havia esdevingut “revisionista” i Kollontai passà la major part del temps en contestar aquestes idees. Ja de nou a Rússia escrigué un text on polemitzava contra Eduard Bernstein que fou censurat. El 1899 començà la tasca clandestina al si del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR).

El 1900, aparegueren els primers articles de Kollontai sobre Finlàndia. Durant els vint anys següents, era reconeguda com l'experta del POSDR en la “qüestió finesa”, de la que escrigué dos llibres i nombrosos articles, i fou assessora dels membres del POSDR a la Duma tsarista i l'enllaç amb els revolucionaris finesos. El 1908 fou obligada a exiliar-se davant d'un ordre d'arrest descretada per haver defensar el dret de Finlàndia a la rebel·lió armada contra l'imperi tsarista; el 1918, dimití com a comissària de benestar social del govern soviètic com a resultat de la seua oposició a lluirar Finlàndia al terror blanc d'acord amb el tractat de Brest-Litovsk.

Kollontai, com molts socialistes russos, es mantingué neutral davant el trencament bolxevic-menxevic del 1903. El 1904 s'uní a la facció bolxevic i hi realitzà classe de marxisme. El 1905 s'uní a Lev Trockij en l'intent d'aconseguir una atitud més positiva davant els soviets que aleshores apareixien i la unitat de les faccions del partit. Fou tresorera del Comitè Socialdemòcrata de St. Petersburg. El 1906 se separà dels bolxevics per la qüestió del boicot a les eleccions a la Duma, un parlament elegit antidemocràticament i amb un poder limitat, però on considerava que els diputats podrien presentar demandes i exposar les maquinacions governamentals.

Del 1905 al 1908, Kollontai dirigí la campanya que la féu famosa – organitzar les obreres de Rússia per combatre pels propis interessos, contra els patrons, contra el feminisme burgès i, quan calia (com freqüentment era el cas) contra el conservadurisme i el masclisme de les organitzacions socialistes. Mitjançant intervencions en reunions de la liberal Unió de Dones, en vagues i protestes, s'hi posaren els fonaments d'un moviment de masses.

A la fi del 1908, després de tres mesos de defugir la detenció, Kollontai fou forçada a exiliar-se. Des d'aleshores fins el 1917, romangué fora de Rússia, si bé moltes de les seues obres hi foren publicades. Treballà com a agitadora professional pel Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD), i viatjà per Anglaterra, Dinamarca, Suècia, Bèlgica i Suïssa en el període de preguerra. A principis del 1911, donà classes en una escola socialista organitzada per Maksim Gorkij a Itàlia.

El 1914 participà a Alemanya i a Àustria en campanyes contra la propera guerra, i fou arrestada i empresonada després que esclatàs. Alliberada, es traslladà a Escandinàvia on contactà amb V. I. Lenin, que era a l'exili suís. Fou una de les principals organitzadores de la Conferència de Zimmerwald contra la guerra del 1915, i el seu pamflet “Qui necessita la guerra?”, dirigit als soldats del front, fou traduït a diverses llengües.

El 1915, passà quatre mesos i mig de gira als Estats Units per guanyar suports a la posició esquerrana de Zimmerwald sobre la guerra (i per provar de trobar un editor nord-americà per la seua traducció anglesa del pamflet de Lenin “Socialisme i guerra”). Assistí a unes jornades en memòria de Joe Hill a Seattle i parlà a Xicago al costat d'Eugene Debs. En tota, parlà en 123 trobades en quatre llengües.

Quan esclatà la revolució de febrer, Kollontai era a Noruega. Sols esperà a rebre les “Lletres d'Afar” de Lenin per dur-les a l'organització russa. Des del moment d'arribar, s'uní a Aleksandr S'lijapnikov i a V. M. Molotov en la lluita per aclarir políticament la necessitat de no donar suport al govern provisional, contra el parer de Kamenev i Stalin. Fou elegida membre del comitè executiu del soviet de Petrograd (pel que havia sigut escollida com a delegada d'una unitat militar). En una tumultuosa trobada de socialdemòcrates el 4 d'abril, fou l'única en parlar, a banda de Lenin, a favor de la reivindicació de “Tot el poder pels soviets”.

En els següents mesos, Kollontai agità constantment per la revolució mitjançant discursos, pamflets i la tasca en el diari de les dones bolxevics Rabotnitsa. El juny del 1917 fou delegada del partit rus en el 9è Congrés del Partit Socialdemòcrata Finès i féu un report en el Primer Congrés Panrús dels Soviets sobre la qüestió nacional i Finlàndia. Durant aquest període s'uní a altres dones activistes per tal que els bolxevics i els sindicats posassen més atenció en l'organització de les dones treballadores, i participà en la direcció d'una vaga de les bugaderies de Petrograd.

L'octubre del 1917, Kollontai fou partidària de la decisió de llençar un aixecament armat contra el govern i participà en la revolta. En el Segon Congrés Panrús de Soviets, fou elegida comissària de benestar social del nou govern soviètic. El 1918 encapçalà una delegació que anà a Suècia, Anglaterra i França per aconseguir suports al nou govern. En retornar, s'oposà a la ratificació del Tractat de Brest-Litovsk i renuncià al govern, en creure que la unitat del comissariat quedaria en entredit si hi havia una opositora a una qüestió tan crucial. En els mesos següents es dedicà a l'agitació i a l'organització i tingué un paper clau en l'organització del Primer Congrés Panrús de Dones Treballadores i Camperoles (novembre del 1918).

Durant el 1919, per bé que malalta de cor i de ronyons, i de tifus, Kollontai participà en nombroses trobades, i realitzà discursos i articles. Fou delegada del Primer Congrés de la Internacional Comunista, presidenta del departament de Política de la República de Crimea, comissària de Propaganda i Agitació d'Ucraïna, i activista de la nou nata Secció Femenina del Partit Comunista (les z'enskii otdel, o “z'enotdel”), on, amb Inessa Armand i Nadez'da Krupskaja tingué un paper protagonista.

Kollontai continuà malalta bona part del 1920, però el novembre esdevingué cap de les z'enotdel després de la mort d'Inessa Armanda, i el 8 de desembre en el Congrés Panrús dels Soviets fou elegida membre del comitè executiu. En aquell congrés, s'uní a l'“Oposició Obrera”, tendència opositora del partit bolxevic a ço que consideraven la burocratizació excessiva de l'estat soviètic. L'Oposició Obrera, que tenia el suport majoritari del Sindicat del Metall i del Partit Comunista d'Ucraïna, fou prohibida amb totes les altres faccions en el 10è Congrés del Partit el març del 1921, però els seus membres continuaren com a dirigents actius del partit bolxevic i dels soviets. Kollontai fou reelegida pel comitè executiu panrús dels soviets el desembre. El 1922, fou una de les signants de la “Lletra del 22” a la Internacional Comunista on protestava per la prohibició de les faccions a Rússia.

El 1922, Kollontai fou designada assessora de la delegació soviètica a Noruega. A partir d'aleshores i fins que es retirà per motius de salut el 1945, Kollontai fou en un exili de fet com a diplomàtica, i les seues idees sobre la situació de la dona foren marginades i trivialitzades a la pròpia URSS. Ambaixadora a Noruega i a Suècia, delegada comercial a Mèxic, delegada a la Societat de Nacions, i negociadora del tractat de pau fino-soviètic del 1940, serví en el cos diplomàtic soviètic amb molt de tacte. Des del 1946 fins que morí el 1952, fou assessora del ministeri soviètic d'afers exteriors.

Tom Condit

Vegeu Kollontai Internet Archive i la seua versió catalana (en construcció).

Karl Korsch (Tostedt, 15.8.1886-Belmont, Massachussetts, 21.10.1961)

Polític alemany. Va estudiar dret, economia i filosofia a München, Berlin i Jena. Membre del «Moviment Lliure d’Estudiants», quan va anar a estudiar a Londres entre el 1912 i 1914 s’uní a la Fabian Society i participà en el moviment sindicalista. A Londres va conèixer Hedda Gagliardi, amb qui es casà el 1913 i que seria la seua companya per tota la vida. En esclatar la guerra van abandonar Londres per tornar a Alemanya. Participà en les protestes contra la guerra. Allistat al front fou condecorat amb dues creus de ferro, malgrat que sempre va declarar no haver dut mai un arma en tota la contesa. Rellevat del servei aconseguí una plaça de professor a Jena i el 1917 s’uní al Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya (USPD). Arrenglerat amb la Lliga Espartaquista, en produir-se l’escissió dels socialdemòcrates independents s’uní al Partit Comunista d’Alemanya (KPD). Durant el cicle revolucionari alemany va redactar programes econòmics per una economia nacional basada en consells obrers, on emfasitzava la gestió obrera de les empreses. El 1923 va publicar «Marxisme i filosofia» on atacava les tendències objectivistes heretades de la Segona Internacional i mantingudes pel leninisme i insistia en el paper de la lluita ideològica. Diputat del Parlament de Turíngia pel KPD fou ministre estatal de justícia, però sempre amb les mires de preparar un aixecament obrer. Diputat al Reichstag fins el 1928. En el Cinquè Congrés de la Comintern Karl Korsch i George Lukacs foren acusats d’«academicistes». D’altra banda l’esquerra del KPD perdé la direcció del partit en benefici d’Ernst Thälmann i de l’estratègia d’estabilització de les institucions democràtiques. Al voltant de Korsch es constituí una facció d’esquerres més combativa i centrada en la reivindicació dels ‘consells obrers’. S’oposà al curs que prenia la nova política econòmica de la Unió Soviètica i denuncià que la Comintern s’havia convertir en un instrument de la política exterior soviètica. Korsch quedà aïllat en no compartir la posició d’altres esquerrans de constituir un nou partit, fora de la Comintern. La nit de l’incendi del Reichstag, Korsch abandonà Alemanya i, a partir del 1936, residí als Estats Units on treballà en l’Institute for Social Research, en col·laboració amb Kurt Lewin. Malgrat l’aïllament polític, Korsch tingué una gran influència en la constitució del «comunisme de consells», així com en la conscienciació política i la trajectòria de pre- i post-guerra de Bertolt Brecht.

Vegeu Karl Korsch Archiv i la seua versió en català (en construcció)

Index de la lletra k

Index onomàstic | Index de l'enciclopèdia