Publicat a «L'insurgent», número 18 (Barcelona, 3 d'octubre del 1932). Presentat al Congrés fou aprovat amb algunes esmenes que s'assenyalen en el text
I. El règim d'Estatut a Catalunya i l'Estat espanyol.
II. La concepció veritablement separatista i els partits que se'n diuen.
III. Estat Català i els partits de classe.
IV. Estat Català, al Parlament de Catalunya, i els municipis.
L'aprovació per les Constituents Espanyoles de l'Estatut i de la Reforma agrària assenyala el punt culminant que la burgesia ha pogut assolir pel camí de complir les promeses fetes a les masses durant els moments immediats anterior i posteriors al 14 d'abril de 1931. La petita burgesia al Poder, lligada pel ministeri d'Hisenda—Carner—, amb la gran burgesia industrial, ha assolit ja, en havent conquerit la direcció «oficial» dels òrgans de l'Estat, les llibertats que cercava en la democràcia.
L'il·lusionisme democràtic petitburgès considera resolts els seus problemes quan veu funcionar el formulisme democràtic. Dins aquest, on espera trobar sortida «legal» a les situacions polítiques difícils, s'uneix amb tothom que no intenti de modificar la base econòmica del règim.
A la burgesia, li interessa tant de mantenir l'statu quo, que si reprimeix les forces anomenades «monàrquiques» només és quan aquestes, en determinades activitats, posen en perill l'actual bloc de forces d'ordre.
La repressió que després del 10 d'agost darrer es ve fent contra les forces «monàrquiques» és només la que l'opinió proletària d'una manera inorganitzada i indirecta pot exigir.
Les coses d'aquesta manera, es veu clar que el que l'Estatut i la Reforma agrària contenen ha arribat només fins al punt després del qual no es podia passar sense que les contradiccions internes sorgissin violentes entre les forces de l'ordre demòcrata.
Així s'arriba a l'actual article 7 de l'Estatut—Ensenyament—, que és un oprobi per a Catalunya i un escarni a les multituds que plebiscitaren l'Estatut el 2 d'agost de 1931.
El reagrupament de forces fetes amb motiu dels esdeveniments del 10 d'agost ha accelerat l'aprovació d'aquells dos projectes i ha evitat que restessin tan retallats que no servissin ni per «als mateixos» per als quals s'ha fet.
Repetim, tot el que les Corts Constituents han fet i l'actitud de la minoria catalana ha estat perquè no es desfés el nucli de forces que directament o indirecta sostenen el règim.
Ha estat així com la burgesia ha passat a ésser contrarevolucionària sense portar a la fi, d'una manera completa, cap de les consignes de la Revolució democràtica en general. La democràcia i la llibertat s'han tornat democràcia i llibertat per a la classe burgesa.
A causa d'aquesta claudicació de les forces que «oficialment» estan davant de l'Estat espanyol, ni la Reforma agrària és la solució del problema latifundista ni l'Estatut és la llibertat de Catalunya.
La claudicació vergonyosa no ha estat pas solament a l'article 7. A l'article primer, un Estat autònom s'ha convertit en una Regió que es constitueix autònoma segons la Constitució de la República Espanyola. Després d'això, tot ha anat venint; se'ns consent que parlem en català i que paguem unes escoles que regirà el Poder central. El 2 d'agost el poble votà que la policia i l'ordre públic serien de legislació exclusiva i execució directa de la Generalitat. Els partits burgesos de Catalunya representats a les Corts Constituents han presentat la forma fina en què ha restat aquest article com un triomf de Catalunya.
Cal només llegir els articles 8 i 9 de l'Estatut aprovat per a veure que això no és veritat. En aquests articles és on es veu més la traïció a les masses feta pels líders de l'Esquerra Republicana de Catalunya.
De fet, la victòria ha estat de la burgesia catalana. Els articles 8 i 9 de l'Estatut li garanteixen una organització de forces repressives que mai no havia tingut. Fan una forta unió de tota la burgesia panespanyola en contra de la classe obrera, unió entorn del Govern, que «en ús de les seves facultats i exercici de les seves funcions constitucionals» intervindrà en el manteniment de l'ordre interior de Catalunya per iniciativa pròpia, quan estimi compromès l'interès general de l'Estat o la seva seguretat (article 9, apartat 2).
Els 18 articles que conté l'Estatut han seguit tota la transformació de fons que lògicament havien de seguir per a estar d'acord amb l'article primer. L'Estatut aprovat el 2 d'agost 1931, se l'han quedat a Madrid; la burgesia de Catalunya s'ha acontentat amb el tant per cent d'interès.
Estat Català deu aprofitar precisament les possibilitats revolucionàries que permet el mínim de control de la nostra política, assenyalada per l'Estatut i les noves aportacions que la pressió del proletariat vaig conquerint, usant-les contra la posició avantatjosa de l'Estat espanyol i la burgesia catalana coalitzades, en el domini del problema nacional i de la lluita de classes.
Assenyala abastament el nostre programa que la burgesia catalana, en esperit de pròpia conservació, s'obliga a ésser la més fervent conservadora del domini funcional de l'Estat espanyol a Catalunya, cercant la posició dualista, en benefici propi, d'obtenir un règim polític autònom que li permeti una millor organització, conservant, però, sempre la força coercitiva de l'Estat espanyol aquí.
La lluita entre els dos factors econòmics: proletariat i burgesia, ineludible, aquí com a tot arreu, fa que tots els problemes s'hi projectin.
El programa d'Estat Català, Partit Proletari, en marcar el camí que ha de conduir a la seva realització, situa el nostre Partit en el terreny concret de la lluita de classes. Es per això que Estat Català, Partit Proletari, no pot tenir cap contacte amb partits que per més que menin una campanya violenta contra l'Estat dominador no són altra cosa que partits burgesos, que, precisament per ésser-ho, un moment o altre han de claudicar forçosament.
No ens referim pas als partits que, des de la Lliga, passant pel P.C.R. Fins a l'E.R. de C., constitueixen el governamentalisme d'ara. Ens referim als partits que, com el Partit Nacionalista Català i Nosaltres Sols!, Unió Catalanista, amb llur fraseologia violenta, volen fer creure que la lluita contra Espanya—lluita per ells, d'un poble contra un altre poble—és el camí de l'alliberament de Catalunya. Estat Català, Partit Proletari, ha de combatre sense contemplacions aquesta gent que en els seus mítings diu que per a resoldre el problema obrer «hem de lluitar contra la inferioritat en què estem per les tones de carn humana que ens vénen a arrabassar el pa, invasió de la qual no ens podem defensar perquè no som lliures». Com si els «patriotes» burgesos catalans no haguessin estat els primers a afavorir, i, àdhuc en moments crítics per a ells, demanar aquesta invasió que els proporcionava mà d'obra barata!
Estat Català, Partit Proletari, ha de desemmascarar aquesta gent—igualment que la U.D. de C. i Palestra, encara que aquests no amaguin tant llur caràcter reaccionari—davant els sectors que per llur condició econòmica siguin proletaris i semiproletaris i estiguin influïts per aquells. ESTAT CATALA, Partit Proletari, s'assigna la tasca de fer comprendre a aquells partits que llurs interessos també són els nostres i que la nostra diferència amb aquells partits és irreductible perquè a llur principi—feixista—de concòrdia entre els catalans, nosaltres oposem el principi d'unió amb el proletariat revolucionari mundial i de lluita contra el capitalisme. La guerra entre els pobles, la substituïm per la guerra civil, la guerra de classes.
ESTAT CATALA, Partit Proletari, podrà contraure els pactes i les aliances que cregui d'eficàcia revolucionària amb aquells partits que tinguin la mateixa base ideològica que el nostre. Aquests pactes no tindran el caràcter de supeditació, però en canvi ESTAT CATALA, Partit Proletari, no sols acceptarà, sinó que impulsarà tot intent d'entesa amb aquells partits quan aquesta sorgeixi com a conseqüència d'una forta agudització revolucionària i es realitzi l'acció.
ESTAT CATALA, Partit Proletari, no rebutja de contreure determinats compromisos momentanis per a la conquesta de finalitats immediates, guardant sempre, però, a través d'aquells, fidelitat als nostres principis, al nostre objectiu revolucionari i a la preparació de la revolució i a l'educació de les masses que cal dur a la victòria.
Això fa que aquests possibles compromisos no tinguin mai el caràcter de contacte amb forces que no tinguin per base els nostres principis, sinó que siguin sempre un «intent de cobrar el deute per parts», quan no és possible encara de cobrar-lo de cop.
De totes maneres, ESTAT CATALA, Partit Proletari, procurarà que aquests compromisos no es contreguin sinó en la mesura que, durant el procés d'evolució política, siguin objectivament indispensables.
ESTAT CATALA, Partit Proletari, tot i estar convençut que el parlamentarisme ha esdevingut la forma democràtica de la dominació burgesa—cosa que ara comencen a veure clar les masses del nostre país—i que el parlamentarisme ha de donar pas al poder proletari, intervindrà en les lluites electorals i procurarà tenir representants al Parlament igual que als Municipis.
ESTAT CATALA, Partit Proletari, no usarà aquests representants perquè vagin a fer la comèdia de les «reformes» i de «programa mínim». ESTAT CATALA, Partit Proletari, no refusa pas les reformes, però la seva presència en els organismes del Poder burgès tindrà per objecte debilitar l'enemic dins el seu propi camp, desorganitzant-lo, entrebancar-li els moviments usant tots els mitjans «legals» que en cada moment hi hagi obligant-lo a desemmascarar-se, puix que és ben clar que la burgesia es veurà obligada a no ésser «liberal» per a no perdre el Poder, i les masses veuran així el veritable caràcter de classe que té tot l'aparell de l'Estat.
En fi, ESTAT CATALA, Partit Proletari, per a assolir la unió dels obrers i pagesos per a l'acció revolucionària i preparar les condicions en què la insurecció per instaurar el poder proletari pugui ésser victoriosa, farà ús de tots els mitjans i per tant no desdenyarà cap de les actuacions «legals» que la burgesia es veu obligada a deixar fer per mantenir entre les masses la il·lusió de la llibertat del «poble».
Deixar de fer servir un instrument d'acció amb l'excusa que aquest perverteix el qui l'usa és un error de funestes conseqüències—l'apolicisme anarquista i anarcosindicalista—. El veritable revolucionari ha de passar per entre l'ambient corromput de la vida política de la burgesia sense que perdi en res la seva fe interior.