Declaració d'Estat Català, publicada a «L'Insurgent», número 1, 8 d'abril del 1932.
Fins a arribar el moment actual, en què l'ideal reivindicador de Catalunya cristal·litzà en una ideologia humana, amb Estat Català com a únic partit representatiu, el moviment de formació d'una personalitat nacional comença en l'obra dels escriptors i acaba en l'hegemonia del capitalisme. La greu crisi que aquesta situació havia de determinar és superada per l'aparició d'una força circumstancial, l'Esquerra Republicana, que té per missió donar una síntesi civil i política a mig segle d'equilibris, de claudicacions i de verbalisme. De fet, doncs, el moviment catalanista el resumeixen dos moments: el representat pel lirisme dels escriptors (un cas dels quals trobem en un dels homes de màxima representació local en l'actualitat, en què, havent de fer de polític, es desfà en lirismes), i pel realisme tèrbol dels polítics. I ara comencem a veure que la temptativa de donar a la política catalana una expressió de lirisme polític només podia portar a un fracàs.
Aparentment, la renaixença literària era quelcom de creador i d'independent. De fet, el desenrotllament nacional venia precedit per l'expansió de ls forces que suposa el moment d'articular-se, a Catalunya, l'economia capitalista. Aquest procés vigoritzà el fons històric de la personalitat catalana.
Si existís una manifestació intel·lectual pura, independent de les emanacions de la vida econòmica dels pobles, no s'explicaria un resultat tan petit de la història del catalanisme. Les élites intel·lectuals no feien més que reflectir la gradació superior del desenvolupament econòmic català enfront d'Espanya, provocant un renaixement de totes les activitats socials, i donant suport a la resurrecció del «fet diferencial» amb el seu verb i les doctrines reivindicadores. L'artificialitat del lligam peninsular venia corroborada per la inadaptació als corrents econòmics universals i a l'acceptació del règim democràtic que comportaven.
El terme lògic d'aquesta situació havia d'ésser la Lliga Regionalista amb una petita dissidència intel·lectual per a tapar la subordinació de la cultura als interessos de classe.
El moment en què de fet és reconeguda la personalitat catalana per l'imperialisme castellà i en què el problema adquireix categoria de solució es produeix, doncs, entorn d'un sentit burgès de les reivindicacions catalanes.
Els elements constitutius d'una nacionalitat formen ja el fons de totes les activitats nacionals. No manca ni el sentiment històric, ni la base cultural, ni el sentit de govern. En una paraula, hi ha tradició i continuïtat.
Però les condicions de plantejament polític només poden comprendre's si es té en compte la situació a què podia conduir el fet que la burgesia, per mitjà del seu partit, arribés a ésser l'expressió de la voluntat d'un poble, i que, aquesta representació, l'ostentés davant una nacionalitat que no hagués acomplert l'evolució econòmica que estava portant-se a cap a Catalunya.
La sort d'un possible reconeixement de l'autonomia catalana estava lligada a una sèrie de compromisos econòmics i a l'esdevenidor de les institucions de govern castellanes. En aquestes condicions difícilment podia ésser un partit burgès l'encarregat de portar a la pràctica els anhels de Catalunya.
I és que a l'hora de produir-se el retrobament nacional havia d'imposar-se un sentit civil de l'organització del règim autonòmic. L'Esquerra republicana apareix en el moment que l'evolució de l'ideal català reclama una plasmació democràtica. Si l'autonomia catalana no hagués hagut d'obtenir-se mai, difícilment cap moviment popular hauria portat a la representació de Catalunya un partit de tendències burgeses democràtiques. Però aquest partit no actuava sinó per delegació dels partits burgesos.
El problema de l'Estatut, en el moment que ens trobem, ja no és una qüestió de sentiment i de cultura intel·lectual. Ja no és romanticisme i folklore, ja no és patriotisme de la vella escola. En el moment d'estructurar la vida d'un poble, d'organitzar els seus serveis i la seva funció com a Estat, un patriotisme d'unió sagrada podria fins i tot ésser un perill.
Es cert que encara no hi ha tan sols plantejat el problema de posar l'Estat en moviment i que en la forma en què té lloc la implantació del règim autonòmic els partits catalans encara no han resolt la condició prèvia de la seva raó d'ésser.
La implatació de l'Estatut, però, apareix revestida d'una sèrie de circumstàncies que permeten de subestimar els factors de temps que encara podrien condicionar la independència dels partits per a consagrar-se de ple a la lluita pel seu ideari social, passat ja el moment patriòtic vuitcentista.
Estat Català considera que Catalunya es troba en ple període d'actuació a base d'un Estat en el qual han d'incorporar-se els problemes que la història ha anat ajudant i que la realitat presenta com una necessitat apressant. I els partits no es poden moure retardats.
Per un altre costat hi ha el procés que ha seguit el moviment nacionalista en les seves dues etapes de sentit burgès. Avui, seguint l'evolució de les idees i les aspiracions del poble, cal superar les dues etapes i situar-se en el terreny obrer. I, a l'hora de formació de l'Estat, Estat Català creu que els partits han de representar una ideologia, i no un simple lirisme patriòtic buit de sentit. Donem per formada la unitat nacional i creiem arribada l'hora que dintre aquesta unitat s'organitzin tots els interessos i tots els corrents de lluita. I, naturalment, en aquests corrents, hi queda incorporat el nostre sentit obrer.
El retrobament de la nacionalista, doncs, assenyala el moment de la lluita pels ideals humans. L'Estatut és la solució burgesa del fet català. Però aquesta solució no és definitiva. Només ho serà la solució amb un contingut socialista obrer.
Si per l'evolució que sofrís la política de la República, tornés a adquirir estat popular el problema de l'Estatut, ni com a catalans ni com a proletaris no el podríem acceptar. L'Estatut és el cos de doctrina de la classe burgesa catalana que avui ja no respon a la mentalitat i a l'estat de consciència de les masses treballadores. Aquest cos de doctrina té les seves fonts en qualsevol Tractat de Lògica o de Manual de l'economia clàssica. I això és el que ha de diferenciar bé els dos moviments: l'estabilització del fet econòmic en les condicions de vida actual i la marxa progressiva del sentit de llibertat nacional amb les doctrines socialistes.
Catalunya com a Estat viurà, viu ja, totes les inquietuds del món modern, sent la repercussió de tots els problemes internacionals. Les masses treballadores que encarnen el màxim sentit de llibertat i que hem d'aspirar al propi Govern català, són les que hem de donar la nota de la solidaritat internacional. Estat Català és un element integrant d'aquest vast moviment obrer que assenyalarà l'hora de l'ensorrament de totes les tiranies i permetrà la plena llibertat dels pobles oprimits.