|
|
AsAssociació Internacional dels Treballadors (Primera Internacional) Quan es formà la Internacional el setembre del 1864, Marx era “un periodista refugiat relativament obscur”, com assenyala Saul Padover en la introducció d'un volum d'obres seleccionades escrites per Marx per a la Internacional: "Exiliat de l'Alemanya nadiua, foragitat de Bèlgica i expulsat de França, Marx trobà refugi a la capital britànica el 1849. En els 15 anys abans de la fundació de la Internacional, Marx es guanyà la vida amb el periodisme — i fou salvat de la fam per Friedrich Engels, del tèxtil de Manchester — i passava bona part del temps, escrivint, llegint i investigant en el Museu Britànic. Després de la derrota traumàtica de les revolucions del 1848-49 a Europa, durant un temps restà políticament inactiu. "A Londres, els principals contactes de Marx eren amb altres europeus, especialment radicals i refugiars alemanys i francesos, amb molts dels quals tingué disputes i discòrdies intermitents. Alhora que mostrava un gran interès en la política, institucions i moviments britànics — notablement la història del cartisme, que no deixà d'influir-hi en el seu propi pensament polític — es mantingué, o el mantigueren, allunyat dels activistes anglesos, sindicalistes inclosos. Amb poques excepcions, com ara el dirigent cartista i editor Ernest Charles Jones, Marx no tingué cap contacte estret amb els radicals o laboristes anglesos, i viceversa. Duia una vida políticament aïllada de refugiat continental no assimilat. La Internacional ho anava a canviar tot. "No és del tot clar encara per què Marx fou convidat a ço que esdevindria la històrica reunió de St. Martin's Hall. Fins una setmana abans de la reunió, el 28 de setembre, aparentment no sabia res dels preparatius. Se n'assabentà per Victor Le Lubez, un republicà radical francès de 30 anys que vivia a Londres, que el convidà a anar-hi com a representant dels obrers alemanys. Marx acceptà i proposà que el pogués acompanya Johann Georg Eccarius, un sastre que vivia a Londres, com un altre representant alemany. A la fi resultà que Marx i Eccarius esdevindrien els dos puntals de la Internacional des de la seua creació fins a la dissolució. "La reunió era amanida per un gran nombre de radicals variats. Hi havien owenistes i cartistes anglesos, proudhonistes i blanquistes francesos, nacionalistes irlandesos, patriotes polonesos, mazzinistes italians i socialistes alemanys. Era un assortiment unit no per una ideologia compartida o ni tan sols per un internacionalisme genuí, sinó per una càrrega acumulada de greuges diversos que necessitaven d'una via d'escapament. Els anglesos s'oposaven especialment al privilegi especial, els francesos contra el bonapartisme, els irlandesos contra els britànics, els polonesos contra Rússia [gran part de Polònia restava sota ocupació russa des del 1795], els italians contra Àustria, i els alemanys contra el capitalisme. No hi havia cap lligam necessari o conjunt entre ells — llevat d'allò que Marx provà d'aportar a l'organització que sorgí de la reunió. Sota la presidència d'Edward Spencer Beesly, un historiador positivista anglès, professor de la Universitat de Londres, l'oratòria radical tingué via lliure. El propi Marx no parlà. Era, com escriuria després, una 'personatge mut a l'escenari'. "La reunió votà unànimement nomenar un comitè provisional per elaborar un programa i les normes de la militància per la proposada organització internacional. Marx fou designat membre del comitè, que es reuní una setmana més tard i que per gran i feixuc, acordà que un petit subcomitè fes la feina. Marx esdevingué membre d'aquest crucial subcomitè. L'altre únic alemany que hi era fou “el meu antic amic, el sastre Eccarius”, com Marx escrigué a un amic comunista de Solingen. El subcomitè es reuní a la casa de Marx, i tan poderós era el seu ascendent i la seua determinació que redactà — el La crida inaugural — i les normes — Estatuts Provisionals — de la nova organització. D'ara en endavant, Marx seria el seu esperit predominant i la personalitat indomable que uniria una dispar Associació Internacional durant vuit difícils i tempestuosos anys, fins que es dividí en mig de fortes dissensions internes. "En la Internacional, Marx hi veié una gran oportunitat històrica, i l'aprofità. De fet, és dubtós que l'organització hagués pogut sobreviure, o hagués pogut tindre cap sentit, sense ell. La seua voluntat fèrria i la dedicació apassionada a la idea del paper revolucionari del proletariat mundial evità que la Internacional caigués en el mateix oblit que altres somnis de radicals esvalotadors, confosos en llur filosofia i en la dispersió de llurs objectius”. Arquitecte — Karl Marx, Peter Fox Marx fou un dels pocs que mantingué el seu lloc en el Consell General des de la formació de l'Associació Internacional dels Treballadors durant molts. Va haver d'abandonar-lo el 1872 — quan la Internacional es desplaçà a Nova York. El Consell General tingué una mida molt variable — el Missatge al President Lincoln, per exemple, tenia 58 signatures. El Consell es reunia cada setmana. Marx gairebé sempre hi assistia, sempre que li ho permetés la salut. La Primera Internacional celebrà sis congressos: Ginebra (1866), Lausana (1867), Brussel·les (1868), Basilea (1869), Ginebra (1873) i Filadèlfia (1876). El novembre del 1865 tingueren lloc els primers contactes al nostre país amb l'AIT, a través del setmanari barceloní “El Obrero”. En el Congrés de Lausana (1867), la Legió Ibèrica, organització republicana barcelonina, hi adreçà una salutació. Marçal Anglora assistí al Congrés de Brussel·les (1868), com a representant de diferents societats obreres. En esclatar la revolució que destronà la reina Isabel (II) d'Espanya (9.1868), l'AIT s'interessà pel moviment obrer barceloní, agrupat al voltant de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona, i en criticà la implicació política. Dels dos sectors de l'AIT, fou l'anarquista el que més impacte hi tingué, especialment arran del viatge de Fanelli l'hivern del 1868/9 a Barcelona, Tarragona, Tortosa i València. Això es manifestà en el Congrés de Basilea (1869) i en el Primer Congreso Obrero Español (Barcelona, 6.1870) es fundà la Federación Regional Española de l'AIT. L'aixecament obrer de la Comuna de París (1870), l'oposició inicial de Marx a l'aixecament, i la derrota d'aquest a mans de la contrarevolució burgesa (que fundaria la Tercera República francesa) van fer esclatar la pugna entre els marxistes i els sectors àcrates (Bakunin). Al Congrés de l'Haia (1872) es produí l'escissió dels bakuninistes. Poc després el Consell General de la Internacional es desplaçà cap a Nova York, i la dissolució de l'organització tingué lloc després del Congrés de Filadèlfia (1876). Quant a l'AIT anarquista, aquesta es dissolgué després del Congrés de Gant (1877). Lectures addicionals: Un conjunt d'articles de Karl Marx i Friedrich Engels sobre La Primera Internacional. |
|