Publicat originalment com The
Woman Question a Westminister Review,
1886
Transcrit per Sally Ryan, per marxists.org, 2000
La publicació de La dona—passat, present i futur d'August Bebel i l'aparició d'una traducció del treball a l'anglès, posa d'actualitat qualsevol intent d'explicar la posició dels socialistes respecte a la qüestió de la dona. L'acollida que el treball ha tingut a Alemanya i a Anglaterra fa d'aquest intent un imperatiu, a no ser que els nostres antagonistes vulguin malinterpretar-nos, i nosaltres vulguem mantenir-nos passius davant aquesta malinterpretació. Els autors d'aquest article han pensat que el públic anglès, amb aquella correció que se'ls atribueix com a especial prerogativa, escoltaria les visions, els arguments, les conclusions d'aquells que s'anomenen socialistes. Així, siguin quines siguin les opinions que sostingui aquell públic anglès com a conclusions, les seves opinions tindran si més no un fonament. A més els autors han considerat que el tractament d'una qüestió com aquesta és òptim quan és producte del pensament conjunt d'un home i d'una dona. En tot el que segueix desitgen que s'entengui que donen a conèixer les seves pròpies opinions com a dos individus socialistes. Si bé creuen que aquestes opinions són compartides per la majoria dels seus companys de pensament i de treball d'Anglaterra, del Continent i d'Amèrica, no volen donar a entendre que el seu partit les aprova totes, o alguna en particular.
Una paraula o dues, en primer lloc, sobre el llibre que ens serveix com a texte d'aquest discurs. Bebel és un treballador, un socialista i un diputat al Reichstag. El seu llibre Die Frau ha estat prohibit a Alemanya. Això ha incrementat la dificultat d'obtindre el llibre o de contactar amb els que l'obtingueren. La premsa alemanya l'ha condemnat fins al darrer dir, i ha atribuït a l'autor tots els vicis possibles i impossibles. La influència del treball, i el significat d'aquests atacs, els copsaran fàcilment els que tinguin al cap la posició i el caràcter personal de Bebel. Un dels fundadors del Partit Socialista d'Alemanya, un dels més destacats exponents de l'economia de Karl Marx, potser el més elegant orador del seu país, Bebel és estimat i cregut pel proletariat, odiat i temut pels capitalistes i aristòcrates. No sols és l'home més popular d'Alemanya. És respectat pels qui el coneixen, adversaris i amics. La calúmnia s'ha ocupat, com és obvi, molt d'ell, però sense cap vacil·lació, hem de dir que les acusacions fetes contra ell són tant falses com verinoses.
La traducció anglesa del seu darrer treball ha tingut en certs llocs una rebuda insultant. La ira d'aquests crítics irritats hauria anat millor dirigida si s'hagués abocat sobre la força inigualable manca de cura dels editors d'aquesta versió anglesa. Aquesta manca de cura és més notable i imperdonable quant l'edició alemanya, impresa a Zurich, està particularment lliure d'errors. Hauríem d'exceptuar en part de la nostra condemna la traductora, la doctora Harriet B. Adams Walther. Tot plegat, el seu treball s'ha fet amb força correció, si bé una aparent manca de familiaritat amb els termes i expressions econòmiques ha produït aquí i allà ambigüitats, i hi ha una objecció injustificable a l'ús del plural. Però el llibre abunda en errors d'impremta, tipogràfics, ortogràfics i de puntuació. Tenir en un llibre de només 164 pàgines un agregat de com a mínim 170 errors és realment molt dolent.
No ens proposem tractar la primera part o històrica del treball. Per bé que és profundament interessant, cal que la passem, ja que cal dir molt sobre les relacions actuals entre homes i dones, i sobre els canvis que creiem que les amenacen. A més, la part històrica no és ben bé la millor del llibre. Té errors aquí i allà. El llibre més útil per consultar aquest tema particular de la qüestió de la dona és el de Friedrich Engels Origen de la família, la propietat privada i l'estat. Passem, doncs, a la societat i les dones d'avui.
La societat està, des del punt de vista de Bebel, i en rigor hauríem de dir que dels socialistes en general, en un estat dinàmic, de fermentació. El dinamisme és el d'una massa que es panseix; la fermentació és la pròpia de la putrefracció. La dissolució la tenim de cara, en els dos sentits de l'expressió. La mort del sistema capitalista de producció, i per tant de la societat basada en ell està, segons creiem, a una distància mesurable més en anys que no pas en segles. I aquesta mort significa la resolució de la societat en les seves formes més simples, fins i tot en els seus elements, que es recombinen per a produir un ordre nou i millor de les coses. La societat es troba en una bancarrota moral, i enlloc més es pot veure aquesta grollera bancarrota moral amb una major i repugnant claredat que en la relació entre els homes i les dones. Els esforços per posposar el xoc interposant relats imaginatius són inútils. Hem de fer cara als fets.
Un d'aquests fets de la majoria importància no és, i mai no ha estat, honestament assumit per l'home o la dona corrents en considerar aquestes relacions. No ho han entés ni tan sols aquells homes i dones per sobre dels individus corrents que han fet de la lluita per una major llibertat de la dona la tasca de la seva vida. El fet fonamental és que la qüestió és de natura econòmica. La posició de les dones resta, com tot en la nostra complexa societat moderna, en una base econòmica. Si Bebel no hagués fet més que insistir sobre això, el seu treball hagués estat valuós. La qüestió de la dona és una qüestió sobre l'organització de tota la societat. Per als qui no hagin copsat aquest concepte, podem citar Bacon en el primer llibre de l'Advancement of Learning. "Un altre error... és que, d'ençà la distribució en arts i ciències particulars, els homes han abandonat la universalitat... la qual cosa no pot fer més que aturar i finir tot progrés... Ja que no és possible descobrir les més remotes i profundes parts de cap ciència si es parteix sols del nivell d'aquella pròpia ciència i no s'ascendeix a una de superior". Aquest error, de fet, que "els homes (i dones) han abandonat l'universalitat", és més que una "desviació humoral". És una malaltia. O, per emprar un exemple possiblement suggerit pel passatge i la frase abans citades, els qui ataquen l'actual tracte que pateix la dona sense cercar-ne la causa en l'economia de la societat recent són com doctors que tracten una afecció local sense investigar-hi l'estat general del pacient.
Aquesta crítica va dirigida no sols a la persona corrent que fa broma de qualsevol discussió on hi participi l'element sexual. Va dirigida a aquelles natures superiors, en molts casos més honestes i sàvies, que veuen que les dones es troben en un estat deplorable, i que demanen que es faci alguna cosa per millorar la seva condició. Aquests són els excel·lents i treballadors companys que es manifesten per aquest perfectament just objectiu, el sufragi femení; per l'abolició de la Llei de Malalties Contagioses, una monstruositat nascuda de la covardia i brutalitat masculines; per l'educació superior de la dona; per l'obertura de les universitat a ells, les professions liberals, i tots els càrrecs, des de professora a agent de borsa. En tota aquesta feina--bona fins ara--s'han d'assenyalar especialment tres coses. Primer, es tracta de qüestions de les classes acomodades, com a regla general. Amb la única i només parcial excepció de les protestes contra la Llei de Malalties Contagioses, apenes cap de les dones que prenen un paper destacat en aquests diversos moviments pertanyen a la classe treballadora. Estem preparats pel comentari de què una cosa molt semblant es pot dir, si més no pel que fa a Anglaterra, del moviment major al qual dediquem els nostres esforços. Certament, el socialisme actualment en aquest país és poc més que un moviment literari. No té més que una franja de treballadors en els seus límits. Però podem respondre aquesta crítica dient que aquest no és el cas d'Alemanya, i que fins i tot aquí el socialisme està començant a estendre's entre els treballadors.
El segon punt és que totes aquestes idees de les nostres dones avançades es basen bé en la propietat, bé en qüestions sentimentals o professionals. Cap d'elles passa a través d'elles cap a la roca mare de la base econòmica, no només d'aquestes tres, sinó de la pròpia societat. Aquest fet no ha de meravellar als qui percebin la ignorància en economia característica de la majoria dels qui treballen per l'emancipació de la dona. Atenent als escrits i discursos de la majoria dels defensors de les dones, es veu no han posat atenció a l'estudi de l'evolució de la societat. Fins i tot l'economia política ortodoxa que, segons pensem, erra en les seves afirmacions i és inacurada en les seves conclusions, no sembla haver estat tractada en general.
El tercer punt sorgeix del segon. L'escola de la que parlem no ha fet cap suggerència que estigui fora dels límits de la societat actual. Així el seu treball és, sempre des del nostre punt de vista, de poca vàlua. Donarem suport a totes les dones, no només a les que en tenir propietat, puguin votar; a l'abolició de la Llei de Malalties Contagioses; a tota convocatòria adreçada als dos sexes. La posició actual de les dones en relació amb els homes no es veurà vitalment tocada. (No tractem per ara els resultats de l'augment de la competència i de la major virulència de la lluita per l'existència). Perquè cap d'aquestes coses, llevat indirectament de la Llei de Malalties Contagioses, els porta a les relacions entre sexes. No hauríem de negar que, amb l'obtenció d'aquests punts, l'enorme canvi que ha d'arribar serà més fàcil d'assolir. Però és essencial tenir present aquest darrer canvi, que sols arribarà quan un canvi social encara més enorme, com a corol·lari d'aquest. Sense aquell gran canvi social les dones mai no seran lliures.
La veritat, no reconeguda del tot ni tan sols pels qui es preocupen en benefici de les dones, és que elles, com les classes treballadores, són de condició oprimida; que les seves posicions, com les d'aquelles, són d'una degradació implacable. Les dones són les criatures d'una tirania organitzada dels homes, com els obrers són les criatures d'una tirania organitzada d'explotadors. Fins i tot quan tot això es copsa, mai no estarà de més insistir en què s'entengui que per a les dones, com per a les classe treballadores, no hi ha cap solució per a les dificultats i problemes en les actuals condicions socials. Tot el que es faci, pregonat amb les floritures que sigui, és un paliatiu, no un remei. Totes dues classes oprimides, les dones i els productors immediats, han d'entendre que llur emancipació vindrà d'ells mateixos. Les dones trobaran aliats en la millor mena d'homes, com els treballadors troben aliats entre els filòsofs, artistes i poetes. Però l'una no ha d'esperar res de l'home en el seu conjunt, i l'altre no ha d'esperar res del conjunt de la classe intermèdia.
La veritat d'això prové d'un fet, i abans de passar a les consideracions sobre les condicions de la dona, hem de fer aquest mot d'advertiment. Per a molts, el que hem de dir sobre l'Ara els hi semblarà exagerat; molt del que hem de dir del Futur, visionari, i potser es dirà que tot plegat és perillós. Per a la gent instruïda, l'opinió pública és encara la de l'home sol, i la costum és la moral. La majoria encara insisteix en l'ocassional indefensió de gènere de la dona com una llosa per a ella davant qualsevol comparació amb l'home. Encara es recolzen en l'instint natural femení. Com abans, la gent oblida que la indefensió de gènere en certes ocasions és engrandida per les condicions insanes de la nostra vida moderna, si és que de fet no és completament deguda a elles. Si es donessin condicions racionals, desapareixerien en gran mesura, si no completament. Obliden també que totes aquestes discussions es fan quan es parla de la llibertat de la dona però es deixen de banda quan la qüestió és la de l'esclavatge de la dona. Obliden que els patrons capitalistes només tenen en compte aquesta indefensió de gènere de la dona per rebaixar-li els nivells salarials generals. Un cop més, no hi ha cap instint natural de la dona com no hi ha cap llei natural per a la producció capitalista, o un límit natural a la quantitat del producte d'un treballador que se'l pot quedar com a mitjà de la seva subsistència. Així en el primer cas, l'instint de la dona suposa que es limiti a tenir criatures, a mantenir les condicions de la llar, i a obeir generalment al seu amo; en el segon, que la producció de la plus-vàlua és un fet necessari per a la producció del capital; en el tercer, la part que el treballador rep per a la seva subsistència és la suficient per a mantenir-lo per sobre de la inanició: aquestes no són lleis naturals de la mateixa forma que ho són les lleis del moviment. Són només convencions temporals de la societat, com la convenció que el francès és la llengua de la diplomàcia.
Tractar la posició de la dona en els temps actuals amb detall és repetir una història mil cops relatada. Amb tot, pel nostre objectiu, hem d'insistir en alguns punts familiars, i potser esmentar un o dos de menys familiars. I primer de tot, una idea general que té a veure amb totes les dones. La vida de la dona no coincideix amb la de l'home. Les seves vides no s'entrecreuen; en molts casos ni es toquen. Així la vida de la raça queda raquítica. Segons Kant, "un home i una dona constitueixen, en estar units, l'ésser complet i sencer; un sexe completa l'altre". Però quan cada sexe és incomplet, i un dels dos incomplet fins a l'extrem més lamentable com a norma general, cap d'ells entra en un contacte real, profund, habitual i lliure, ment amb ment, amb l'altre, i l'ésser mai no és ni complet ni sencer.
En segon lloc una idea especial que té a veure només amb un cert nombre, si bé gran, de dones. Tothom sap l'efecte que determinats instints, o hàbits de vida, tenen en el físic i el rostre dels que els practiquen. L'home afeccionat als cavalls o a la beguda poden ser reconeguts amb un esguard, per la fisiognomia. Quants de nosaltres ens hem aturat mai a pensar en el seriós fet que en els carrers i en els edificis públics, en el cercle d'amistats, podem, en un moment, dir que una dona que no està casada quan passa d'una certa edat que els escriptors anomenen amb una certa ironia peculiar seva, incerta? Però no podem diferenciar un home no casat del que ho està. Abans de què ens fem la qüestió que sorgeix d'aquest fet, recordem la terrible proporció de dones que no estan casades. Com a exemple, a Anglaterra, l'any 1870, el 41% de les dones estaven en aquest estat. La qüestió a la que ens porta tot plegat és una de ben simple i legitimada, i només és incòmoda per la resposta que se li ha de donar. Com és que les nostres germanes porten a sobre aquesta marca d'instints perduts, d'afectes apagats, d'una natura en part occida? Com és que els seus germans més afortunats no suporten aquesta marca? Aquí, de ben segur, que no en treurem una llei natural. Aquesta llicència per l'home, aquestes unions santes, nobles i de llei que no l'afecten, però que cauen fortament sobre ella, són el resultat inevitable del nostre sistema econòmic. Els nostres matrimonis, com la nostra moral, es basen en el mercantilisme. No ser capaç d'aconseguir un tracte comercial és un pecat més gran que la calúmnia d'un amic, i les nostres bodes són transaccions comercials.
Ja considerem el conjunt de les dones, o només aquella trista germana que porta melangiosament la marca de l'eterna virginitat, trobaren una necessitat d'idees i d'ideals. La raó d'això és de nou la posició econòmica de dependència de l'home. Les dones, un cop més com els treballadors, han estat expropiades dels seus drets com a éssers humans, igual com els treballadors han estat expropiats dels seus drets com a productors. El mètode en tots dos casos és l'únic que fa possible qualsevol expropiació en qualsevol moment i circumstància--i aquest mètode és la força.
A l'Alemanya actual la dona és una menor d'edat en relació a l'home. Un marit de baix estat pot castigar la seva dona. Totes les decisions quant a les criatures li concerneixen, fins i tot fixar la data de dels deslletaments. Qualsevol propietat de la dona ell la gestiona. Ella no pot fer cap acord sense el seu consentiment; no pot prendre part en associacions polítiques. És innecessari per a nosaltres assenyalar com de millor, en els darrers anys, s'han gestionat aquestes coses a Anglaterra, o recordar als nostres lectors que els canvis recents foren deguts a l'acció de les pròpies dones. Però és necessari recordar-lis que tot i aquests drets civils addicionals, les dones angleses, de les casades i de les solteres, són moralment dependents de l'home, i són maltractades per ell. La posició és un poc millor que en altres terres civilitzades, amb l'estranya excepció de Rússia, on les dones són socialment més lliures que en cap altre part d'Europa. A França, les dones de la classe mitjana-alta tenen una situació més infeliç que les d'Anglaterra. Les de les classes mitjanes-baixes i treballadores estan millor que a Anglaterra o a Alemanya. Però dos paràgrafs consecutius del Code Civil, 340 i 341, mostra que la injustícia contra les dones no és només teutònica. La recherche de la paternite est interdite i La recherche de la maternite est admise.
Tot el que refusa que es neguin els fets sap que les paraules de Demòstenes als atenencs són certes per les classes mitjanes i superiors angleses d'avui dia, "ens casem per tal d'obtenir nens legítims i una guardiana lleial de la llar; mantenim concubines com a servents de les nostres necessitats quotidianes, però cerquem les heteres pel plaer de l'amor". La dona és encara la portadora dels fills, la guardiana de la llar. El marit viu i ama d'acord amb els seus baixos plaers. Fins i tot els que admeten això possiblement se'ns uniran quan suggerim com un altre desfici contra les dones la rigorosa norma social que pels homes només apareix com la primera mostra d'afecte, la proposta de matrimoni. Això pot seguir un principi de compensació. Després del matrimoni les propostes venen generalment de la dona, i les reserves són de l'home. Que això no és cap llei natural ho mostra el nostre Shakespeare. Miranda, lliure dels llaços socials, s'ofereix a Ferdinand. "Seré la teva dona si et cases amb mi: si no moriré com la teva donzella"; i Helena, de Tot va bé si acaba bé, amb el seu amor per Bertram, que la porta del Rosselló fins a París i Florència, és, com manté Coleridge, el personatge més adorable de Shakespeare.
Hem dit que el matrimoni es basa en el mercantilisme. És una transacció en espècie en la majoria de casos i en tots, sota les condicions actuals, la qüestió de les formes i dels mitjans volta en torn de la necessitat. Entre les classes superiors el negoci es fa de forma desvergonyida. Les vinyetes del sir Gorgius Midas al Punch ho testifiquen. La natura del periòdic on apareixen ens recorda que tots els horrors que revelen són vistos com a febleses, no com a pecats. A les classes mitjanes-baixes l'home es nega la joia de la vida domèstica fins que es fa massa gran per a ella; moltes dones tanquen el llibre de la seva vida en la pàgina més memorable, degut als temibles rerum angustarum domi [als estrets límits de la vida domèstica].
Una altra prova de la natura comercial del nostre sistema de matrimonis l'aporten les diferents consideracions d'edat que en torn a la boda fan els diferents nivells de la societat. El temps de cap manera és regulat, com hauria de ser, pel temps vital. Alguns individus afavorits, reis, prínceps, aristòcrates, es casen, o són casats, a l'edat que la natura assenyala com l'adequada. Molts de la classe treballadora es casen joves--és a dir, en el període natural. El virtuós capitalista que a la seva edat fa un ús habitual de la prostitució critica hipòcritament la incontinència de l'artesà. L'estudiant de fisiologia i d'economia assenyala el fet com una prova interessant de què ni tan sols el poderós sistema capitalista ha aplastat l'instint normal i correcte. Però, dins l'estrat social que hi ha entre aquests dos, les unions, com ho hem vist abans, no tenen lloc com a norma general fins anys després de passat l'apogeu juvenil i amb una passió decadent.
Tot això val molt més per les dones que pels homes. La societat aporta, reconeix i legalitza pels darrers els mitjans per satisfer l'instint sexual. Als ulls de la mateixa societat una dona que actua segons la forma habitual dels seus germans solters i dels homes que dansen amb ella als balls, o treballen amb ella al taller, és una pària. I fins i tot en les classes treballadores on es casa a una edat normal, la vida de la dona sota l'actual sistema és la més feixuga de totes. La vella promesa llegendària, amb dolor pariràs les criatures, no sols s'acompleix, sinó que ho fa amb escreix. Ha de portar-los durant molts anys, sense descans ni esperança, en la mateixa atmosfera de treball i dolor perennes. L'home, per molt que el carregui el treball, té el vespre per no fer res. La dona està ocupada fins l'hora d'allitar-se. Sovint quan té nens petits la seva tasca es perllonga durant part de la nit, si no tota.
Un cop s'han fet les bodes, tot afavoreix l'un i és advers per l'altra. Alguns es meravellen de què John Stuart Mill escrigués, el matrimoni és actualment l'única forma real de servitud reconeguda per la llei. El que ens meravella a nosaltres és que mai hagi vist aquesta servitud com una qüestió no sentimental, sinó econòmica, el resultat del nostre sistema capitalista. Després del matrimoni, com abans, la dona està sotmesa a limitacions, i l'home no. L'adulteri d'ella és un crim, el d'ell una ofensa venial. Ell pot obtenir el divorci, i ella no, sota la base de l'adulteri. Ella ha de provar que ha patit crueltat (és a dir de forma física). Els matrimonis s'arreglen així, i així es porten, amb un seguit de circumstàncies i de conseqüències que ens semblen--i ho diem després de reflexionar-hi--pitjors que la prostitució. Trobar-los sagrats o morals és un sacrilegi.
Lligat amb el tema del divorci hem de fer manifesta la nostra decepció, no sols de la societat i de les seves classes constituents sinó dels individus. El clergat és prest i delitós de casar qualsevol i tothom, grans i joves, viciosos i virtuosos, i res no els hi demana, llevat d'una determinada classe d'advertiments. I amb tot, el clergat posa una cara furiosa en sentir parlar del divorci. Protestar contra aquestes unions discordants en lloc de continuar ratificant-les seria interferir amb la llibertat del subjecte. Però oposar-se a qualsevol cosa que faciliti el divorci és una interferència més seriosa de la llibertat del subjecte. La qüestió del divorci, complexa de totes totes, es fa més complicada pel fet que s'ha de considerar primer de tot en relació amb les actuals condicions, i en segon lloc en relació a les condicions socialistes del futur. Molts pensadors avançats demanen una major facilitat pel divorci ara mateix. Defensen que el divorci hauria de ser com a poc tant senzill com el matrimoni; que un enllaç establert entre persones que han tingut tant poca, si alguna, oportunitat de conèixer-se no hauria de ser irrevocable, o en tot cas s'hauria de restringir el seu establiment; que la incompatibilitat de caràcter, la no realització d'esperances arrelades, el disgust real, haurien de ser motius suficients per la separació; finalment, i el que és més important, que les condicions del divorci haurien de ser les mateixes pels dos sexes. Tot això és excel·lent, i seria no sols adequat sinó just, si--i remarquem el condicional--les posicions econòmiques dels dos sexes fossin les mateixes. I no ho són. Així, alhora que hi estem d'acord amb cadascuna d'aquelles idees teòriques, creiem que si fossin dutes a la pràctica sota el nostre sistema actual provocarien, en la majoria dels casos, una major injustícia per a les dones. L'home seria capaç de treure'n profit; la dona no, llevat dels pocs casos en els quals tingui propietat privada o alguns mitjans de vida. L'anul·lació de la unió seria per a ell la llibertat; per a ella, la seva misèria i la de les seves criatures.
Ens podrien demanar si aquests principis de divorci regirien en el règim socialista? La nostra resposta és aquesta-la unió entre els homes i les dones, per dir-ho en poques paraules, seria de tal natura que completament aboliria la necessitat del divorci.
Després del nostre tractament dels dos darrers punts, quan considerem el futur, esperem un judici més hostil que no pas el que ja se'ns hagi fet abans. En tots dos punts ja s'ha tractat la qüestió de passada. El primer és l'instint sexual. Per a nosaltres, tot el mètode adoptat per la societat per tractar amb aquesta fatalitat és erroni. És erroni des del principi. Als nostres infants no se'ls respon quan demanen sobre la concepció i el naixement. La qüestió és tant natural com si demanessin sobre els batecs del cor o els moviments respiratoris. Un hauria de respondre tant prestament i clara com amb aquestes. Potser hi ha un temps quan són molt joves que l'explicació de qualsevol fet fisiològic no seria entesa, si bé no estem preparats per definir aquesta edat. No hi ha cap edat en la qual s'hagi d'explicar cap falsedat sobre cap funció corporal. A mesura que els nostres nois i noies creixen, tot el tema de les relacions sexuals esdevé un misteri i una vergonya. Aquesta és la raó de què sorgeixi una curiositat inadequada i malsana. La ment passa a concentrar-se excessivament en el tema, i roman insatisfera durant massa temps, o incompletament satisfeta--entra en una condició mòrbida. Per a nosaltres, els òrgans reprodutius haurien de ser discutits tant francament, com lliure, entre pares i nens com els digestius. L'objecció a això no és més que una forma d'un prejudici vulgar contra l'ensenyament de la fisiologia, un prejudici que troba la seva expressió més oberta en una carta recent d'un pare a una mestra de l'School Board. Si us plau, no ensenyeu a la meva filla res sobre el seu interior. No li farà cap bé, i és massa groller. Quants de nosaltres hem patit les suggestio falsi o les suppressio veri en aquesta matèria, degut als pares, als mestres, o fins i tot als criats? Demanem-nos honestament dels nostres propis llavis, sota quines circumstàncies, aprenguérem la veritat sobre la paternitat. I en tant que és una veritat que té tant a veure amb el naixement de nens petits, no ens equivoquem en dir que és sagrada. En quants casos fou d'una mare, que té el més sagrat dret d'ensenyar-ho-un dret adquirit pel patiment?
No podem admetre que parlar honestament als infants sobre aquests temes els danyi. Citem Bebel, que al seu torn cita la senyora Isabella Beecher Hooker. "Per tal de satisfer les constants pregunts del meu fill de vuit anys, sobre el seu origen, i per evitar explicar-li faules, que considerava immorals, l'expliquí tota la veritat. El nen escoltà amb la major atenció, i des del dia que escoltà tot el mal i ansietat que havia causat a la seva mare, es vinculà amb ella una tendresa i respecte completament nous. La mateixa reverència mostrà cap les altres dones". Nosaltres si més no sabem d'una dona que ho hagi explicat tot a les seves criatures. Els infants tenen per ella un amor i una reverència alhora més profunda i diferent de la que li tenien abans.
Amb la vergonya i el secret hipòcrites, contra els que protestem, incloem la separació insana dels sexes que comença tan bon punt els infants són deslletats, i sols acaba quan els homes i dones morts són soterrats en terra comuna. A Story of an African Farm, la nena Lyndall crida, "Fórem iguals un cop, quan érem nounats sobre els genolls de les nostres mares. Serem iguals de nou quan ens tanquin les boques pel darrer son". Aquesta separació té lloc a les escoles, i fins i tot en algunes esglèsies, i amb tot el que implica, està ara de moda. La pitjor forma d'això és, com és obvi, les institucions inhumanes anomenades monasteris. Però totes les formes menys virulentes comparteixen el mateix mal inhumà, per bé que en un grau inferior.
Fins i tot la societat ordinària, les restriccions que hi ha per la interelació entre els sexes són, com les mesures repressives amb els escolars, la font de molts danys. Aquestes restriccions són especialment perilloses pel que fa als temes de conversació. Tothom veu la conseqüència d'això, tot i que no ho reconegui com a conseqüència, en la mena de converses que es sostenen en els sales de fumar de les classes mitjanes i altes. Sols quan homes i dones siguin de ments pures, o, si més no, cerquin la puresa, i discuteixin la qüestió sexual amb tot el que implica, com a éssers humans, mirant-se francament als ulls, hi haurà una esperança per a resoldre-ho. Amb això, com estem repetint constantment, hem d'entendre que la base de tot plegat és econòmica. Mary Wollstonecraft, als Rights of Woman, defensava aquesta convivència dels sexes, en lloc de la seva separació per tot la svida. Demanava que les dones tinguessin els mateixos avantatges educatius, que fossin educades en les mateixes escoles i universitats que els home; que des de la infància fins a l'edat adulta fossin educats conjuntament. Aquesta demana és una pedra a la sabata del senyor J. C. Jeaffreson a la seva darrera compilació.
Dues formes extremes de la diferenciació dels sexes que sorgeix d'aquesta separació són, com assenyala Bebel, l'home afeminat i la dona masculina. Aquests són dos tipus que fins i tot la persona promig es mira amb una horror perfectament natural com a antinaturals. Per raons que hem indicat més d'un cop, l'anterior és menys freqüent que la segona. Però aquests dos tipus no acaben la llista de formes malaltisses degudes a la nostra forma antinatural de tractar amb les relacions sexuals. Aquella virginitat mòrbida, de la qual s'ha fet esment abans, és una altra. La bogeria és la quarta. El suicidi és la cinquena. Pel que fa aquestes dues darreres, unes poques dades per una i un recordatori per l'altra. El recordatori primer. Molts suïcidis de dones tenen lloc entre els setze i el vint-i-un anys. Molts d'aquests, com és obvi, són deguts a embarassos que el nostre sistema social davalla al nivell d'un crim. Però altres són deguts a instints sexuals insatisfets, sovint amagats sota l'eufemisme d'amor no correspost. Vet ací unes poques xifres sobre la bogeria, preses de la p. 47 de la traducció anglesa de Bebell:-Hanover, 188, 1 lunàtica per 457 solteres, 1 lunàtica per 1,316 habitants casades; Saxònia, 260 lunàtiques solteres per un milió de dones solteres sanes, 125 lunàtiques casades per un milió de dones casades sanes; Prússia, el 1882, per cada 10.000 habitants, 32.2 homes lunàtics solters, 9.5 homes lunàtics casats, 29.3 dones lunàtiques solteres, 9.5 dones lunàtiques casades.
És hora que homes i dones reconeguin que apagar el sexe és sempre seguit d'un desastre. La passió extrema és dolenta. Però l'extrem oposat de sacrificar de l'instint natural sa és igual de dolent. Els qui es troben en qualsevol dels dos extrems són criatures abominables, és tant cert en aquest sentit com el de la melangia i l'eufòria que Rosalind injuriava al bosc d'Arden. I amb tot, milers de dones passen, a través d'inferns que sols elles coneixen, al Moloc del nostre sistema social; milers de dones se senten decebudes, mes rera mes, any rere any, pels seu maig que mai tornarà. Així nosaltres--i amb nosaltres, en això, i en totes circumstàncies, la majoria de socialistes--defensem que la castedat és insana i insanta. Sempre que s'entengui per castedat la completa supressió de tots els instints connectats amb la concepció de criatures, la veurem com un crim. Com en tots els crims, el criminal no és el que la pateix individualment, sinó la societat que la força a pecar i a patir. En això coincidim amb Shelley. A les seves notes a la Queen Mab tenim el següent passatge:--"La castedat és una superstició monàstica i evangèlica, un enemic pitjor per la temperància natural que la sensualitat brutal; perquè colpeja a l'arrel de tota la felicitat domèstica, i constrenya més de la meitat de la raça humana a la misèria, que uns pocs poden monopolitzar segons la llei". Finalment, en aquesta important connexió, hem de parar atenció en les dades mèdiques acumulades que demostren el fet que les dones pateixen més que els homes aquestes restriccions.
El nostre altre punt, abans de passar a les conclusions d'aquest article, és aquell resultat necessari del nostre sistema actual--la prostitució. Aquest mal és, com hem dit, reconegut, i està legalitzat, en alguns països europeus. Tot el que cal afegir-hi és la tautologia de què els qui més suport li donen són de classe mitjana. L'aristocràcia no ho fa, llevat d'excepcions, és clar; però el pal de paller del brutal sistema és el respectable, acomodat i aparentment virtuós capitalista. Això no es deu sols a la gran acumulació de riquesa i els conseqüents hàbits luxuriosos. El fet significatiu és que en una societat basada en el capital, el centre de la qual és per tant la classe mitjana capitalista, la prostitució, un dels pitjors resultats d'aquella societat, rep el suport principal d'aquella classe. Això assenyala clarament la moral que una vegada més, sota una nova forma, ens cal. Que això s'hauria de dir en especialment el Pall Mall Gazette ens ha fet familiar amb les ofertes de prostitució. Per lliurar-nos de la prostitució, ens hem de lliurar de les condicions socials de les quals neixen. Les trobades nocturnes, els refugis de dones, tots els intents benintencionats per acabar amb aquest trist problema, com els seus promotors desconsoladament admeten, futils. I continuaren sent futil en tant que continui el sistema de producció que, en crear un excedent de població treballadora, crea amb això, homes criminals, i dones que són literalment i tristament abandonades. Lliurem-nos del sistema capitalista de producció, diuen els socialistes, i la prostitució desapareixerà.
Això ens porta al darrer punt. Què és el que volem com a socialistes? Què és el que esperem? Què es el que sentim tant segur com que el sol sortirà demà? Quin són els canvis evolutius de la societat que creiem que tenim a la mà? I quins són els canvis en la condició de la dona que anticipem com a conseqüència d'aquells? No tenim cap ànim de fer profecia. Qui, raonant sobre una sèrie de fenòmens observats, veu l'inevitable esdeveniment al que anem no és cap profeta. Un home no pot profesitzar més enllà del dret que té a especular, en base a una certesa. Per a nosaltres és clar que així com a la societat anglesa i alemanya, la base de la qual era el pagès propietari lliure, donà pas al sistema feudal, i aquest al capitalista, així aquest darrer, no més eterns que els seus predecessors, donarà lloc al sistema socialista; que com l'esclavitud passà a servitud, i la servitud en l'esclavitud salarial actual, així aquesta darrera passarà a una situació en la que tots els mitjans de producció pertindran a l'esclau-propietari, i no al propietari d'esclaus, al senyor de serfs, ni al patró d'esclaus assalariats, el capitalista, sinó al conjunt de la comunitat. Davant el risc de provocar l'habitual somriure o la bega, confesem que pel que fa a tots els detalls del funcionament socialista de la societat no esem més preparats que ho estaven els primers capitalistes pel que feia als detalls del sistema qu fundaren. Res és més comú, res és més injust, res és més indicatiu d'un magre enteniment, que la demanda vulgar per detalls exactes sobre les coses sota la situació social a la que creiem que el món hi va. Cap defensor d'una nova i gran veritat, cap dels seus seguidors, pot esperar esbrinar tota la veritat fins a les darreres conseqüències. Què pensaríeu dels que refusessin la descoberta de la gravitació de Newton perquè, aplicant-la, no havia descobert Neptú? O aquells que refusessin la teoria darviniana de la selecció natural perquè l'instint presentava vertes dificultats? I amb tot, això és el que precisament fa la majoria dels contraris al socialisme; sempre una calma buida, tot ignorant el fet que per cada dificultat o misèria que sorgiria per la socialització de la producció n'hi ha una xacra pitjor en l'actual societat en putrefacció.
Què creiem del cert que arriba? Hem seguit Bebel amb la nostra pròpia línia de pensament al llarg del seu suggerent treball, i per la resposta a aquesta pregunta de nou i de bon grat retornem a ell, "una societat en la qual tots els mitjans de producció siguin propietat de la comunitat, una societat que reconegui la completa igualtat de tothom sense distinció de sexe, que permeti l'aplicació que qualsevol mena de millora o descoberta tènica o científica, que impliqui com a treballadors a tots els que actualment són improdutius, o els que la seva activitat tingui una forma injuriosa, els desvagats i els drops, i que, alhora que minimitza el període de treball necessari pel seu manteniment, elevit la condició mental i física de tots els membres al màxim cim assolible".
No ens amaguem ni amaguem als nostres opositors que el primer pas per això és l'expropiació de tota la propietat privada de terra i de tots els altres mitjans de producció. Amb això tindria lloc l'abolició de l'estat tal i com és ara. Cap confusió sobre els nostres objectius és més comuna que la que porta a gent de pensament embolicat a imaginar que els canvis que desitgem puguin ser assolits, i que les condicions resultants d'ells puguin existir, sota un règim estatal com el d'avui. L'estat actualment és una organització de força pel mateniment de les condicions actuals de propietat i de domini social. Els seus representants són uns pocs homes de les classes superior i mitjana que lluiten per llocs que donen salaris anormals. L'estat sota el socialisme, si de fet una paraula amb unes implicacions històriques tant lletges és servada, serà la capacitat organitzada d'una comunitat de treballadors. Els seus responsables no seran millors ni pitjors que els seius companys. El divorci entre l'art i el treball, l'antagonisme entre el treball intel·lectual i manual, que afligeix l'ànima dels artistes, sense saber en la majoria de casos la causa econòmica de la seva aflicció, s'esvairà.
I ara arriba la qüestió sobre com la posició futura de la dona, i per tant de la raça, serà afectada per tot això. D'una o de dues coses podem estar ben segurs. Unes altres l'evolució de la pròpia societat les decidirà positivament, malgrat que cadascú de nosaltres pugui tenir la seva pròpia idea sobre cada punt particular. Clarament hi haurà igualtat per a tothom, sense distinció de sexe. Així, la dona serà independent: la seva educació i totes les altres oportunitats seran iguals a les de l'home. Com ell, ella, si és capaç psíquicament i física (i com creixerà el nombre de dones capaces!) haurà de donar les seves una, dues o tres hores de treball social per contribuir a les necessitats de la comunitat, i per tant per ella mateixa. Després quedarà lliure per l'art o la ciència, l'ensenyament o l'escriptura, o l'oci en qualsevol forma. La prostitució haurà desaparegut amb les condicions econòmiques que la feren, i la fan en aquest moment, necessària.
Si hi haurà monogàmia o poligàmia en l'estat socialista és un detall del qual hom només pot parlar com a individu. La qüestió és massa complexa per resoldre-la en mig de la boira i dels miasmes del sistema capitalista. Personalment, creiem que la monogàmia guanyarà la partida. Hi ha aproximadament nombres iguals d'homes i de dones, i el més alt ideal sembla ser la unió completa, harmoniosa i perdurable de dues vides humanes. Aquest ideal, quasi inasolible en l'actualitat, necessita com a poc quatre coses. Aquestes són amor, respecte, afinitat intel·lectual, i satisfacció de les necessitats vitals. Cadascuna d'aquestes quatres és de lluny molt més possible sota els sistema vers als qual anem que sota en el qual tenim ara la nostra existència. La darrera s'assegura completament a tothom. Com Ibsen fa dir a Nora, "la vida de la llar deixa de ser lliure i bella quant els seus fonaments són els prèstecs i deutes". Però els prèstecs i els deutes, quan hom és membre d'una comunitat, i no un home aïllat que lluiti per si mateix, mai se'n van. Afinitat intel·lectual. La mateixa educació per homes i dones; que pugin uns i altres plegats, fins que uneixin les mans al final, asseguraria bona part d'aquesta. Aquest qüestionable producte del capitalisme, la jove d'In Memoriam de Tennyson, amb el seu "no puc entendre-ho, estimo", serà un mite. Tothom haurà après que no pot haver-hi amor sense enteniment. I l'amor i el respecte que es cerquen, o que s'han perdut, degut a faltes i malentesos, productes del sistema comercial de societat, arribaran més fàcilment, i gairebé mai s'esvairan. El contracte entre l'home i la dona serà d'una natura completament privada, sense la intervenció de cap funcionari públic. La dona ja no serà l'esclava de l'home, sinó el seu giual. Per això no es necessitarà el divorci.
I tant si l'encertem o no en veure la monogàmia com la millor forma de societat, podem estar segurs que la millor forma serà la triada, per unes ments més madures i riques que les nostres. Podem estar igual de segurs que l'elecció no seran els matrimonis de compromís, amb aquesta poligàmia, de la nostra trista època. Per sobre de tot, podem estar segurs, que dos grans obstacles que col·laboren, amb d'altres, en la desfeta de les relacions entre l'home i la dona, s'hauran superat. Aquests obstacles són el tractament dels homes i les dones com a éssers diferents, i la cerca de la veritat. Ja no hi haurà una llei per a les dones i una altra pels homes. Si la societat venidora, com l'actual societat europea, ho veu com el dret de l'home a tenir una mestressa i una amant, podem estar segurs que aital llibertat serà extesa a les dones. Tampoc hi haurà aquesta miserable comèdia, aquesta mentida constant que fa de la vida domèstica de la majoria de les nostres llars angleses una hipocresia organitzada. Sigui quina sigui l'opinió deliberada i madura de la comunitat sobre què és el millor, ho durà a terme amb correcció i obertament. El marit i la dona seran capaços de fer allò que ara només poden fer uns pocs - mirar-se clarament als ulls i veure's els cors. Per a nosaltres, creiem que la unió d'un home a una dona serà el millor per a tot, i que aquests trobaran en el cor de l'altre, és a dir en els seus ulls, la seua pròpia imatge.