Karl
Marx's Theory of Value, publicat a Progress, el juny del
1883
Transcrit per a marxists.org per Sally
Ryan el 2001
David Ricardo comença el seu gran treball "Principis d'economia política i taxació", amb aquestes paraules: "el valor d'una mercaderia, o la quantitat d'una altra mercaderia per la qual s'intercanviarà, depén de la quantitat relativa de treball necessària per a la seva producció, i no en la major o menor compensació que es paga per aquell treball." Aquesta gran descoberta de Ricardo, que no hi més que un patró real de valor, el treball, constitueix el punt de partida de "Das Kapital" de Marx. No puc entrar aquí en una descripció detallada de la forma com Marx completa, i en part corregeix, la teoria del valor de Ricardo, i desenvolupa, més enllà d'ella, una teoria d'aquell tema tant temudament combatut, la moneda, que per la seva claredat, simplicitat i força lògica ha portat la convicció fins i tot en els caps de molts economistes polítics de caire ordinari. He de limitar-me al sistema, basat en la seva teoria del valor, pel qual Marx explica l'origen i l'acumulació continuada del capital a mans d'una classe, per això, privilegiada.
Suposeu que tots els intercanvis de mercaderies es fan d'una forma completament honesta; suposeu que tot comprador adquireix tot el valor en béns a canvi dels seus diners, i que tot venedor rep en moneda tot el valor del treball necessari invertit en el seu producte. Si, llavors, com els economistes polítics tenen el costum d'assumir, cada productor ven allò que no vol, i compra amb els diners així obtinguts el que vol, però que no produeix per ell mateix, llavors totes les coses són bones en el millor dels móns econòmics; però la formació del capital—prenent aquesta paraula, de moment, en el seu significat habitual—és impossible. Un home pot estalviar diners, o emmagatzemar béns, però no pot, de moment, utilitzar-los com a capital, llevat potser de prestar diners amb interessos. Però aquesta és, si bé molt antiga, una forma molt subordinada i primitiva de capital. L'obtenció de beneficis és impossible en els supòsits anteriors.
I tot i així, veiem diàriament que algunes persones fan beneficis, i beneficis molt grans. Per tal d'explicar això, deixem-nos començar observant la forma de transacció que produeix beneficis. Fins ara hem tractat amb productors independents que, sota un sistema de divisió social del treball, venien el que no volien, i compraven el que volien pel seu propi ús. Però ara el productor apareix com un home que entra el mercat, no amb producte, sinó amb diners, i que compra, no el que vol, sinó el que no vol pel seu propi ús. Compra, en una paraula, per revendre el que ha comprat. Però comprar 20 tones de lingots de ferro, o 10 bales de cotó per 100 lliures, i revendre-les per 100 lliures fóra absurd. I de fet trobem que el nostre home de negocis no comet aquesta absurditat. Compra les seves mercaderies, diguem-ne per 100 lliures, i les reven, com a promig, diguem-ne, per unes 110 lliures. Però com és possible? Encara assumim que totes les mercaderies són comprades i venudes al valor de tot el seu treball. Llavors no pot sorgir cap benefici d'aital compra-venda. Un canvi en el valor de la mercaderia comprada i venuda, per exemple, l'increment del valor del cotó com a conseqüència de la guerra civil americana, podria explicar com sorgeixin beneficis en unes poques circumstàncies aïllades. Però les mercaderies no sempre pugen de valor, generalment fluctuen al voltant d'un valor i preu mitjans. El que és guanya ara és per després. Amb la nostra suposició d'intercanvis iguals, els beneficis són impossibles.
Molt bé. Suposeu ara que els intercanvis no són iguals—suposeu que tot venedor és capaç de vendre el seu article un 10 per cent per sobre del seu valor real. Llavors, el que cadascú guanya com a venedor, ho perd com a comprador. De nou, deixeu que cada comprador compri a un 10% per sota del valor de l'article comprat. El que guanya com a comprador, se li escapa de les mans tant bon punt es converteix en venedor.
Suposeu, finalment, que els beneficis són el resultat d'una estafa. Et venc una tona de ferro per 5 lliures, si bé no val més de 3 lliures. En aquest cas, sóc 2 lliures més ric, i tu ets 2 lliures més pobre. Abans de l'engany tenies 5 lliures en moneda i jo tenia ferro per un valor de 3 lliures—en total 8 lliures. Després de l'engany tens 3 lliures en ferro i jo tinc 5 lliures en or—en total de nou 8 lliures. El valor ha canviat de mans, però no s'ha creat, i els beneficis per a ser reals han de ser valor de nova creació. És evident que la totalitat de la classe capitalista d'un país no pot estafar-se a si mateixa.
Així si s'intercanvien equivalents, els beneficis són impossibles; i si s'intercanvien no-equivalents, els beneficis són igualment impossibles. I tot i així existeixen. Com es resoldrà l'enigma econòmic? Ara és evident que l'increment de valor que apareix en la revenda com a beneficis, i que transforma la moneda en capital, no pot sorgir d'aquella moneda, ja que tant a la compra com a la venda la moneda simplement representa el valor o la mercaderia comprada i venuda (assumim de nou que tots els intercanvis són intercanvis d'equivalents). Ni pot sorgir del valor de la mercaderia que es suposa que es compra i es ven al seu valor total, ni més ni menys. L'increment del valor pot, per tant, sorgir només de l'ús real de la mercaderia en qüestió. Però com pot sorgir nou valor de l'ús, del consum d'una mercaderia? Això només seria possible si els nostres homes de negoci tingueren la sort de trobar en el mercat una mercaderia dotada amb la qualitat especial que el seu consum fos, ipso facto, una creació de riquesa.
I aquesta mercaderia existeix en el mercat. Aquesta mercaderia és anomenada pels economistes treball, però Marx, més correctament, l'anomena força de treball, i aquesta serà l'expressió que empraré aquí.
L'existència de força de treball com a mercaderia en el mercat, presuposa que és venuda pel seu propietari i, per tant, que el darrer és un agent lliure, que ven la seva força de treball a un altre agent lliure, i tots dos tracten amb l'altre voluntàriament i a la mateixa alçada. Presuposa, a més, que la venda només és per un temps limitat, ja que d'una altra forma, el venedor, de de ser un agent lliure, esdevindria un esclau.
I, finalment, presuposa que el propietari de la força de treball, el futur treballador, no està en posició de vendre mercaderies, el producte del seu propi treball, sinó que està obligat a vendre, en el seu lloc, la seva capacitat de treball. Així, el nostre home de negocis viu en una societat on troba el treballador lliure en el mercat—lliure no només per disposar com a agent lliure de la seva força de treball, sinó lliure també de la possessió de tots els mitjans amb els quals podria transformar la força de treball en treball real, en treball. Un home lliure—però lliure de subministres, de matèries primeres, i d'eines, llevat, potser, de les més simples i barates.
Que els nostres dos "agents lliures" siguin capaços de trobar-se en el mercat, no és evidentment un fenomen produït per la simple natura. És el resultat d'un llarg procés històric, el resultat de moltes revolucions prèvies en la societat. I, de fet, és només a partir de la segona meitat del segle quinze que trobem la massa de la població gradualment reduïda a "lliures" venedors de la seva pròpia força de treball.
Actualment la força de treball, com a mercaderia en venda té un valor i un preu com altres mercaderies. El seu valor és determinat, com en tots els altres casos, pel treball necessari per a la seva producció, i per tant reproducció. El valor de la força de treball és el valor de les necessitats vitals requerides per mantenir el treballador en un estat adequat pel seu treball, i en tant que és subjecte a una decadència i mort naturals, per reproduir i continuar la raça de venedors de força de treball. L'extensió i la composició d'aquestes necessitats vitals varien molt en diferents èpoques i països, però són més aviat fixes per un determinat país i període. El nivell de vida establert allà entre la classe treballadora el determina.
Veiem ara com l'home de negocis consumeix la força de treball que ha comprat. Suposeu que el treball que s'ha de fer és filar cotó. El treballador llogat és introduït a la fàbrica i hi troba tots els requisits pel seu treball: cotó en un estadi de preparació que el fa adequat per filar-ho, maquinària, etc. Suposeu que la producció normal d'un filador per hora fos una lliura i dos terços de fil, pel qual es requereix una lliura i tres terços de cotó (deixant el gast inevitable fora de consideració). Llavors en sis hores el nostre filador hauria convertir 10 lliures de cotó en 10 lliures de fil. Si el valor del cotó fos d'un xíling per lliura, les 10 lliures de fil representarien en valor de cotó 10 xílings. Assumint que el cost de manteniment de la maquinària, oli, carbó, etc., durant aquestes sis hores representés un valor de 2 xílings, això elevaria el valor del fil a 12 xílings. Queda per saber què més s'afegeix a aquesta quantitat pel treball de filador.
Suposeu que el valor de la força de treball per un dia, és a dir el valor de les necessitats vitals requerides per mantenir el treballador durant un dia fossin 3 xílings. Suposeu, de nou, que aquest conjunt de necessitat, o els 3 xílings que les representen en diners, són equivalents a, o inclouen, el treball d'un treballador per sis hores. El nostre filador, així, a la fi de les sis hores de treball ha afegit un valor de 3 xílings al fil, de forma que el seu valor total és de 15 xílings. El nostre home de negocis, ara l'amo d'unes filadores, té en el seu fil l'equivalent del seu gast: 10 xílings pel cotó, 2 xílings pel manteniment, etc., 3 xílings per la força de treball emprada—15 xílings en total. Rep en el valor del seu fil cada fracció que havia donat per endavant. Però no hi ha cap marge de beneficis. Però el nostre amo de filadores o futur capitalista ens informa aviat que no és així del tot com entén el seu negoci. Si sis hores de treball són suficients per mantenir el treballador per tot el dia, incloent-hi la nit, no hi ha cap raó per la qual el treballador no hagi de treballar tot el dia. Ell, el patró, ha llogat la força de treball de l'home per un dia. Ell, per tant, té dret a tot el seu treball d'un dia. El valor de la força de treball i el valor del treball que és capaç de realitzar poden ser coses diferents. Si ho són, llavors el treballador té dret a tenir la primera i el patró té el mateix dret de quedar-se amb la segona. El treball no és només la font de la riquesa, i del valor, sinó també la font de més valor que el de la força de treball requerida per efectuar aquell treball. I aquesta és precisament la raó per la qual el patró ha llogat el treballador.
En lloc d'alliberar el seu treballador després de les sis hores el fa treballar diguem-ne unes altres sis, dotze en total (no tindrem presents per ara les Lleis de Fàbriques). Així després de dotze hores de treball tenim el següent resultat:—
|
20 lliures de cotó a 1 xíling.....................£1,
0 0 |
|---|
Balanç pel patró |
|
20 lliures de cotó, com abans.................£1,
0 0 |
L'enigma és resilt, la possibilitat dels beneficis explicada. Els diners s'han transformat en capital.
La simple transacció anterior entre el patró i el treballador no sols explica la gènesi del capital, sinó que forma la base de tot el nostre sistema de producció (anomenat per Marx producció capitalista). Constitueix la clau de tot el llibre de Marx, i és en aquest moment perfectament entesa pels socialistes del continent, especialment pels d'Alemanya i Rússia.
Vaig dir que els 3 xílings no eren benefici, sinó marge de benefici. El total que entra així en la butxaca del capitalista Marx l'anomena plus-vàlua. No és el benefici total, sinó que inclou el benefici del patró. L'ha de compartir amb altres: amb el govern en la forma de rendes i impostos, amb el lloguer del propietari del sòl, amb el comerciant, etc. Les lleis que regulen aquest repartiment s'explicaran en el tercer llibre (segon volum) de "Das Kapital" que, juntament amb el segon, l'autor ha deixat en manuscrit. Serà publicat en alemany tant aviat com sigui possible.
Així, totes les classes de la societat no composades pels productors reals i immediats de la riquesa (i aquesta, en Anglaterra almenys, són gairebé exclusivament treballadors assalariats), totes les classes, des dels reis i les reines fins als mestres de música i els verdulaires, viuen de les seves parts respectives d'aquesta plus-vàlua. En altres paraules, viuen del producte net de la plus-vàlua que el capitalista extreu dels seus treballadors, i per la qual no els hi paga. No importa si la part de la plus-vàlua que recau en cada membre de la societat que no és realment un productor és otorgada per una Llei del Parlament sobre l'erari públic, o si l'ha de guanyar realitzant alguna funció que no és realment productiva. No hi ha cap altre fons del qual se'ls pugui pagar, llevat de la suma tota de la plus-vàlua generada pels productors immediats, per la qual no se'ls hi paga.