Eleanor Marx

ELS DINAMITERS IRLANDESOS

Font: (The Irish Dynamiters) Progress, maig del 1884
Transcrit: Sally Ryan per marxists.org, 2000. Traducció del MIA.

ALS QUI saben res del veritable significat del socialisme no els hi val que els diguen que atemptats com el dels dinamiters» de Victora Station, Ludgate Hill, etc., no reben la simpatia dels socialistes. Però hi ha molts que no saben què vol dir el socialisme, i per tant potser caldrà que encapçale els meus comentaris davant els dinamiters irlandesos amb uns pocs mots generals quant als «atemptats».

Un bon nombre de cristians es pensen que si han llegit un pamflet o dos contra Darwin d'un cavaller tant reverend com gens científic, ja són prou competents per alliçonar o discutir de darvinisme i evolució. De la mateixa forma moltes persones creuen que perquè han llegit qualsevol manual de xíling de política econòmica, o uns pocs llibres com els del senyor Ely (plens a vessar, tot siga dit, de les més sorprenents manipulacions), ja són competents per escriure o alliçonar de socialisme. Els cristians—des del llur punt de mira—creuen que l'ateïsme ha de suposar persecucions, injustícies, crims; i els ignorants burgesos, plens de «sàvies visions i exemples moderns» de manual o de llibret de penic, creuen que el socialista és tan parcial, poc escrupolós i egoïsta com ells, i que el seu únic objectiu és penjar el darrer terratinent al costat del darrer capitalista. Certament que el socialisme no s'estima ni el sacerdot, ni el terratinent, ni el capitalista; però el socialista és necessàriament evolucionista, i no considera cap individu, ni tan sols els qui l'ataquen, com irrecuperables per la seua causa.

Considerar l'ús de la força física com quelcom de ben desitjable per si mateix no és el somni de cap socialista—llevat d'en la imaginació dels nostres torts polítics. Sabem que ens trobam en una terrible lluita de classes—una lluita que no és, com molts creuen, per substituir un despotisme de classe per un altre, sinó per l'abolició de tot domini de classe.

Hi ha entre nosaltres qui es pensa que això es pot aconseguir simplement mitjançant el «desenvolupament gradual» i la força moral. Uns altres creiem que no podrem arribar-hi amb una «revolució moral silenciosa». La història ens ensenya que cap gran revolució social no ha arribat mai amb l'ús de la simple força moral, i la història ens ha ensenyat que no hi ha cap classe que voluntàriament s'expropie. En la lluita entre el rei i el noble, entre el noble i el burgès, s'hi recorre a quelcom més que la persuasió. No fou ben bé per un «desenvolupament gradual» que Anglaterra confiscà les terres eclesiàstiques o que Amèrica alliberà el seus esclaus.

No hi ha pas dubte que si tots els éssers humans fossen capaços de desenvolupar-se igualment, no caldria mai la força. Si en Charles de santa i escapçada memòria s'hagués desenvolupat prou—ni que fos gradualment—com per veure els errors del seu comportament, els ironsides no li haurien d'haver tallat el cap, i Anglaterra no hauria passat per cap sotrac. Si el francès Louis i els seus aristòcrates i sacerdots haguessen evolucionat a quelcom superior, no hi hauria hagut cap necessitat de revolució. Si els propietaris d'esclaus haguessen alliberat voluntàriament els llurs esclaus no hi hauria hagut cap necessitat d'una guerra civil americana. Però la classe reaccionària—és a dir sense desenvolupar i sense poder evolucionar—, siga quina siga, farà bandera dels seus errors seculars. Quan arribe el moment, jo, per la meua part, crec que la burgesia recorrerà (com fa ara, fet i fet) a la força, i que ens veurem arrossegats, per aquesta circumstància, a lluitar per la nostra causa—una causa que, com que és la de la humanitat, ha de triomfar.

Però tot i que això siga així, cap socialista veu en els «atemptats» una virtut o pensa que la violència pot ésser res més que una miserable necessitat. Quan no és una necessitat és naturalment un crim. Amb els actes dels dinamiters irlandesos, els socialistes ni hi simpatitzen ni ho poden fet—però per això hem d'ésser injusts amb aquests homes? Per què els hi hem de dir covards i bastards? Certament, arrisquen la vida per allò que equivocadament creuen que és bo per la llur malaurada terra. Cap home—siga quina siga la seua follia—és del tot censurable ni «bastard» quan es disposa a morir per allò que creu que és una bona causa. És efectivament grotesc sentir als penics-la-línia que arribaren tan temerosos a Fleet Street, i que no lluitaríem ni amb la pròpia ombrar, que titllen de «covards» aquests homes. És grotesc de sentir qualcuns dels nostres sòlids botiguers, qui probablement no tindrien ni el pobre coratge de vendre el Freethinker, de denunciar aquests homes com «púrria bastarda». Per repugnants que siguen els llurs actes, per ximples i errònies que siguen les llurs idees, si més no aquests fanàtics no són covards.

Però en parlar dels dinamiters hi ha un altre aspecte important que els anglesos ignoren sistemàticament—els llargs anys de tortura que molts d'aquests homes patiren a les bastilles britàniques. Quan el senyor Gladstone assumí una atitud indignada davant el tractament dels presoners d'en Bomba; quan tronà contra l'inefable turc o es delia pels interessants grecs, Anglaterra aplaudia. Quan Vera Sasulic disparà contra Trepov i un jurat l'absolgué, tot el món se'n feu ressó. Però ni els presoners d'en Bomba, ni els búlgars, ni tan sols els nihilistes, han patit més que els irlandesos a les presons angleses. O! I no parl dels presos de la Lliga de la Terra. Les coses han canviat una mica, i ni tan sols un govern liberal, amb Harcourt com a secretari d'interior, podrien gosar de maltractar així presoners d'estat. Parl dels presos fenians del 1865 al 1870—als qui conservadors i liberals, amb una imparcialitat encantadora, torturaven igualment. Perquè els lectors no es pensen que exager, els hi citaré uns quants casos—d'una llarga llista, ai las!—no perquè siguen excepcionals, sinó perquè són típics, o, pel que fa a O'Donovan Rossa, d'interès especial en aquest moment. És clar que hi ha un munt de bna gent senzilla que es riuran de tots aquests fets. Hi ha gent com el reverend doctor Lansdell, qui pensa que les presons russes són massa còmodes, i un no parar de cristians que pensen que el senyor Foote ha d'ésser molt fastidiós si no és una mena de Holloway. Però que els qui dubten lligen els debats parlamentaris, les qüestions, les proves no rebatudes de testimonis honorables i irrefutables; per damunt de tot, que recorden el nombre de joves forts que moriren a la presó o que es tornaren bojos.

Els presoners fenians eren de dues classes. Els militars que havien pres part en l'«aixecament»—homes dels quals la noblesa de caràcter i l'heroïsme els hi valgué l'admiració fins i tot dels llurs jutges—i els literaris, condemnats a diverses penes de presó (de «perpètua» a «deu anys») per la llur participació en l'Irish People. Durant la suspensió de la Llei de l'Habeas Corpus hi hagué una tercera classe—la dels sospitosos.

El primer cas que prendré és un que tindrà un interès especial pels lectors lliurepensadors de Progress.

Entre els presoners a Mountjoy el 1868 hi havia un home gran—John Murphy—entre 60 i 70 anys, que havia sigut condemnat com uns dels redactors de l'Irish People. En el seu report mèdic el metge de la presó, el doctor Robert McDonnell, digué que trobà Murphy, habitualment conegut com a «Pagà O'Lear», en la seua cel·la en un dels dies més freds dels hivers més freds coneguts. No tenia cap llit, cap roba de llit—res entre ell i el terra fred. Tenia per coberta tan sols un llençol d'unes unces de pes. Tremolava pel fred intens. Tenia l'aparença, deia el metge, d'un home atacat pel còlera asiàtic; la seua cara tenia el mateix to. Es queixava del fred—d'un fred fins al moll de l'os. I per què aquesta tortura en un home gran de gairebé 70 anys? Per cap falta seriosa, un greu trencament de la disciplina, un «assalt brutal» contra un guardià? Res d'això. Simplement perquè l'home gran havia declarat que no era de «cap religió» sinó un «pagà»! Però, se'ns demanarà, quina prova en teniu d'això? La prova ens la dóna el propi lord Mayo. A la Cambra dels Comuns el dilluns 20 de maig, el senyor P. A. Taylor demanava al Secretari en Cap per Irlanda—

«És cert el fet que un presoner de Mountjoy, qui es declarà unitari, el governador li ordenà que triàs com a religió l'anglicana, la catòlica romana o la presbiteriana, i que en no voler fer-ho fou sentenciat a la cel·la de càstic, a pa i aigua?

«Lord Mayor digué que creia que la qüestió es referia al cas de John Murphy, àlies Pagà O'Learu, que fou empresonat a Mountjoy el 31 de juliol del 1865, gairebé fa tres anys. Els detalls del cas foren aquests. El governador demanà instruccions sota unes circumstàncies molt particular, de fet en l'únic cas d'aquesta mena que mai ha passat a Irlanda. El convicte va dir que no era de cap religió, i que mai no assistia a cap lloc de culte. En ésser transferit de presó va dir que era pagà—(rialles)—i refusà de rebre instruccions religioses de cap mena. El director, oficial d'exèrcit, li ordenà de triar una. (Més rialles). El presoner digué que no creia en cap religió, i que per tant no podia triar-ne cap. (Rialles contínues). El director ordenà que se'l posés en règim de càstic durant tres dies. (Noves rialles i crits d'«O!»). El 4 d'agost, dos dies més tard, fou enviat a l'hospital, on s'hi estigué cinc dies. Després que l'abandonà seguí el règim de càstic durant tres dies—(«O! o»)—i aleshores trià la religió catòlica romana. (Fortes rialles). La dieta de càstic no era pa i aigua, per bé que era molt més minsa que la ració ordinària de la presó».

I davant aquest infame relat la Cambra britànica dels Comuns no féu cap protesta indignada, sinó que rogí amb una riallada brutal. Si per casualitat un fill d'aquell home gran encara li ressona aquella riallada a les orelles i s'ha fet dinamiter, qui de nosaltres gosarà de blasmar-lo? Lord Mayo, en la seua resposta al senyor Taylor, parlava de «dieta de càstic» i «ordinària». Fem una ullada un moment a aquestes dietes. La taula oficial ja resulta prou terrible, però fins i tot un cavaller anglès escrivia el gener del 1870:

«Déu, Déu! Si hom veiés l'horrible ració que reben els presoners... Allò que se'ls hi donava com a cacau, era quelcom que no es podia tocar tot l'estiu. No s'ha fet cap dentició humana que pogués mastegar la vella mula que tenen per car, ni cap estòmac que la pogués diferir. A banda, la quantitat és tan petita que fins i tot un infant ho tindria difícil per viure'n; però quan es considera alhora la quantitat i la qualitat, tan sols la imaginació pot preveure'n el resultat. Però el pitjor de tot és l'horrible cocció i la forma de servir-la. [Hi segueixen detalls massa repugnants per publicar-los]... Es troben pell descamada, amb pèls i ungles al menjar. És tan sols pel perill de morir-se de gan que poden menjar-s'ho. S'hi pot jutjar la quantitat si us dic que els presoners es prenen la sopa en llànties i en tasses. Dos oficials han de vigilar cada home els dissabtes al vespre, quan els hi unten les botes, per evitar que es beguen l'oli».

La «sopa» esmentada en el paràgraf anterior era «feta de tíbies de bou de les quals s'havia retallat en gran part la carn per altres objectius, i tan sols hi restaven tendons i ossos, etc., que habitualment ja són bruts abans de bollir-los, i que, cuinats, desprenen una pudor ofensiva, i en la qual el senyor Mulcahy ha troba restes d'aus, i en una ocasió de ratolí i d'altres excrements. Sèu generalment ranci. «L'olla era una barreja tan horrible que diversos presoners, incapaços de suportar-la, foren deixats durant més de dos anys amb sis unces de pa i una pinta d'aigua»! No és gens estrany que fos tan sols «pel perill de morir de gana» que els presoners s'ho podien menjar. Qualcuns, de fet, no ho pogueren fer i moriren.

Això pel que fa a la «dieta ordinària»; ara anam a la dieta extraordinària—la dieta de càstic. Molts presoners restaven durant tres, set, deu, quinze, vint, vint-i-vuit o trenta dies seguits a pa i a aigua. Uns altres tenien una «dieta especial» durant un, tres, sis i nou mesos—que consistia en «20 onces de pa i dos pintes d'olla i una lliura de patates (quan en tenien prou) diàries».

I amb aquesta dieta de fam aquest homes havien de fet la feina més dura. De fet l'alimentació insuficient era una de les violències menors. Per aquests homes—homes de cultura i educació—la violència més dura eren els insults diaris que patien i durant el contacte amb els brivalls més vils. Aquests homes havien d'aplegar palla durant l'hivern mentre feia tant de fred que als presos comuns se'ls hi permetia de treballar sota cobert; havien de dur—ells sovint homes febles i delicats—pesades càrregues de pedra en carretes o a l'esquena per centenars de iardes; de vegades havien de tirar de carros plens de pedres i a un ritme infernal. Mentre patia una hemorràgia pulmonar, Denis Mulcahy havia d'aplegar pedres; Charles Kickham—un dels homes més gentils i nobles, poeta i heroi—que ja no era jove i gairebé era cec i completament sord, se'l duia, ple de nafres, en mig del fred i se'l forçava a treballar hores i hores en la neu; un altre presoner que, nafrat, embrutà de sang l'aigua freda amb la que havia de netejar les sales, fou sotmés per aquesta «ofensa» a la dieta de càstic. En mig d'un hivern terriblement sever, quant aquests homes tornaven de la feina, «les extremitats els hi feien mal del fred», s'havien de despullar del tot en l'entrada, pujar a les cel·les sense cap roba, i romanien tremolant fins que el guardià acabava d'examinar-los la roba amb la més extrema atenció. De vegades s'havien de despullar en les gelades cel·les i llençar la roba, mentre esperaven, gairebé nus, fins que el guardià els hi tronava. Aquest règim matà un presoner—Lynch—en tres mesos, i molts altres en períodes més llargs. Havien de fer la feina més horrible de netejar els retrets de la presó, rentar les camises, franeles, mitjos, i fins i tot el lli hospitalari dels criminals amb els qui eren barrejats. Aquests homes de constitucions delicades i de ments cultivades, eren sotmesos a un tractament massa repugnant per descriure'l. Què hi ha d'estrany en el fet que Edward Duffy fos trobat mort en la seua cel·la—que en els pocs mesos entre els seus dos judicis «el cabell bru brillant i el jove i bell rostre» li canviassen tant que la seua germana no reconeixia l'«home vinclat i cabell gris»? Què hi ha d'estrany en el fet que Richard Burke—el decidit, valent i cavallerós Burke—es tornàs boig en pocs mesos? L'única meravella és que, per comptes d'unes vint morts i de mitja dotzena de casos de bogeria, en sobrevisqués cap. Quan qualsevol d'ells escrivia i es queixava per aquest tractament, les lletres eren eliminades i, en molts casos, se'ls deixava sense lletres ni visites durant dotze o divuit mesos, i àdhuc dos anys. Es denegà a diputats el permís per visitar-los.

No tan sols eren tractats així els presoners condemnats. Molts dels sospitosos—homes innocents als ulls de la llei—eren mantinguts sense judici durant dos anys, i sotmesos a un règim que el metge de Mountjoy, el doctor Robert McDonnell, el setembre del 1868, refusà de prendre'n cap responsabilitat i hi protestà. «Us he pregar», escrivia al governador, «que cridau l'atenció al senyor Murray i al capità Barlowe per l'estat actual de les coses que es torna, en la meua opinió, greu. Thomas Bourke mostra signes indubtables de demència; Finegan s'ha lliurat darrerament a un dels paroxismes deguts al llarg confinament; Sweeney es desequilibra; Whyte (posteriorment absolt) fou considerat no apte per la disciplina de cel·la; Barry (també posteriorment absolt) fou considerat no apte, pel seu estadi mental, de deixar la presó si ningú no s'encarregava d'ell. No tinc el menor dubte que el confinament perllongat i la severa disciplina és la principal causa de tot això. A banda de consideracions humanitàries, seria quelcom molt greu si cap d'aquests presoners no jutjats (particularment gent com Bourke o Sweeney, el primer dels quals ha restat en confinament dotze mesos, i el segon setze) se suïcidàs. Us prec, per tant, per convèncer-vos a vós, així com a l'inspector i al director, de la necessitat d'aplicar un tractament benigne pels presoners no jutjats».

I l'únic resultat de la humanitat i el coratge del doctor McDonnell fou la seua destitució—després de llargs anys de servei—de la presó de Mountjoy. Sí; el doctor Robert McDonnell, doctor en medicina per la Trinity de Dublín, membre del Royal College de Cirurgians; membre de la Royal Society, etc., fou destituït per haver gosat de complir el seu deure!

Fins ara m'he limitat principalment a una descripció general de la vida dels presoners polítics irlandesos. Els pocs detalls que n'he donat es podrien multiplicar indefinidament per altres tan horribles, però ja he dit prou, crec, per fer entendre que aquests homes foren tractats d'una manera que hauria indignat tots els anglesos si haguessen sigut polonesos, o italians, o búlgars per comptes de fenians irlandesos. Cal no oblidar que entre aquests fenians hi havia homes «d'un honor immaculat i un valor inabatut» com havien admés els llurs propis jutges, i als quals els llurs pitjors enemics reconeixien com a «cavallers i patriotes per bé que rebels i facciosos».

Per concloure prendré un cas—el d'O'Donovan Rossa—amb més detall, i el prendré perquè no he pogut trobar cap millor exemple de l'efecte embrutidor i desmoralitzador del règim bàrbar que patiren aquests presoners d'estat a mans dels governs anglesos, conservadors i liberals.

Jeremiah O'Donovan Rossa fou condemnat el 1865 a cadena perpètua perquè ell, juntament amb altres presoners, «traïdorament i tortament havia complotat, imaginat, ideat, preparat i intentat de privar i destituir la nostra senyora la Reina del títol, honor i nom reial de la corona imperial del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda per actes i fets abans esmentats». Els «actes i fets» consistien en la seua afiliació a la Germandat Feniana i la seua connexió amb la publicació Irish People. De fet, Rossa i els seus companys de presidi foren condemnats únicament pels articles publicats a l'Irish People. Ara bé, no hi ha pas dubte que aquesta publicació era «sediciosa». Defensava la rebel·lió i l'establiment d'una «República Irlandesa» per la força de les armes. Qualsevol que llegesca els articles incriminats, i els compare amb les recents declaracions d'O'Donovan Rossa, pot deixar de sobtar-se per la diferència absoluta de to. En els primers hi ha una honestedat simple i apassionada, una dignitat tranquil·la, una absència de «jactància», que aconsegueix el respecte de fins i tot els més oposats a les doctrines predicades. En els articles més violents de l'Irish People no hi ha res de l'absurditat criminal que ara diuen els «dinamiters», i no és cap exageració dir que abans dels seus patiments a les presons angleses que el feren tornar boig, ningú no hauria rebutjat més que O'Donovan Rossa les boges declaracions en les quals aquests darrers cauen. L'única impressió que Rossa aleshores provocava amb els qui el coneixien era d'un coratge indomable unit a la més gran cavallerositat. Una vegada i una altra els presoners en les poques comunicacions que arribaven al món exterior—ja fos de la forma «regular» o per altres mitjans que tan sols els presoners són capaços de descobrir—parlen de la seua «amabilitat», de la seua «imperturbable bona natura i amistositat», de la seua «atenció i bondat altruïsta», de la seua «natura gentil i bonhomiosa». Kickham—un home d'una integritat que ni tan sols els seus enemics mai qüestionaren—descriu així el seu primer contacte amb Rossa:—«Com he referit de molts dels meus companys del 12 de Parliament Street [la redació d'aquesta publicació], no puc oblidar el més dedicat de tots ells. El seu nom m'arribà per primera vegada d'aquesta forma: cap a la fi de l'any 1857 un relat del pobre Edward Welsh aparegué a Celt... La història de poetes pobres era trista, i s'esmentava que la seua vídua aleshores vivia en un humil apartament d'Irlanda, i amb prou feines guanyava pel pa d'ella i dels fills com a sastressa. Això dugué a gent de bon cor a escriure-li, oferint-li ajut econòmic; però la vídua del poeta era orgullosa, i volia anunciar a Celt que no podia acceptar diners. La senyora Walsh m'envià una de les lletres que havia rebut, i és aquesta: 'Skibbereen, matí de Nadal. Benvolguda senyora,—Esper que passau un bon dia de Nadal però abans d'asseure'm a desdejunar vaig prendre el darrer número de Celt, i vaig llegir la fi de la biografia del vostre marit d'un bon escriptor. Ara em trob que no puc sentir-me bé si no em feu el favor d'acceptar la lliura que inclòs a la nota, com a petit testimoni de la meua simpatia per la vídua d'un dels nostres més dolços poetes.—Atentament, benvolguda senyora, J. O'Donovan Rossa'. Vaig sentir un fort desig aleshores de saber més d'aquest senyor O'Donovan Rossa... i quan uns mesos més tard vaig veure el seu nom en la llista de presoners arrestats sota el càrrec de traïció, no em vaig sorprendre. El primer d'aquests presoners... era Daniel O'Sullivan, qui fou condemnat a set anys de presó. Però abans que el judici continuàs hi hagué un canvi de govern. Thomas O'Hagon, ara Lord Chancellor, el defensor eloqüent dels presoners, fou fet fiscal general. O'Donovan Rossa i la resta eren encara encausats, si bé inicialment s'havia estipulat que D. O'Sullivan seria posat en llibertat. Per aquest pas en fals lliuraven al nou fiscal general del deure enutjós d'esdevindre acusador dels seus clients. Els presoners foren alliberats a condició de presentar-se a judici quan els cridassen. No cal dir que el fet de poder ésser condemnat en qualsevol moment a cadena perpètua, o al nombre d'anys que el govern volgués, sense ni tan sols fórmula de judici, no tingué cap efecte en la conducta política d'O'Donovan Rossa. Després d'això el seu nom aparegué de nou com a candidat per la Skihbereen Union. En la seua lletra als responsables, de forma amable, els hi deia: 'si em nominau tot i les meues opinions polítiques, me n'orgulliré. Però si refusau de nomenar-me per les meues opinions polítiques, també ho faré'. Cal dir que fou elegit unànimament; i el fet demostra, també, l'estima que despertava el rebel indomable en tots aquells qui el coneixien personalment, independentment de classe o creença. Les escenes de misèria amb les quals entrà en contacte quan deixà el càrrec reforçaren el seu odi envers el malgovern foraster. El senyor O'Donovan era el gestor de l'Irish People, i mentre s'hi dedicava a això viatjà per Irlanda i Anglaterra, i en fou un dels corresponsals més capaços. Contribuí també els seus editorials, i fins i tot al 'Racó del Poeta'. Donc gràcies a Déu per haver treballat i patit amb homes com aquests per una causa com aquesta».

Després d'aquesta visió de Rossa tal com era, miram quin ha hagut d'ésser el tractament que ha estrafet i brutalitzat la seua original natura educada. El següent relat és de James Douglas, un guardià de la presó de Chatham:—

«Se m'encarregà especialment la vigilància de Burke i Shaw després del llur 'retorn' de Millbank,... i ocasionalment havia de tractar amb Rossa, per emmanellar-lo. Se l'emmanellava cada matí a les 6.45, i a les nou o les deu li treia les manelles perquè es pogués vestir per fer l'hora d'exercici. Se l'havia d'emmanellar tan bon punt era vestit. Després de l'exercici, li treia les manelles, perquè es tregués la gorra, el coll, els punys i les sabates, que no podia dur d'acord amb les normes de les cel·les separades. Després d'això el vaig emmanellar de nou per darrera, i restà així fins l'hora de dinar, quan se li emmanellà per davant, i el mateix per abans i després de dinar. Se li mantingueren les cadenes fins les 7.30 p.m., i se les treia aleshores per la nit... durant una temporada que abastà més de trenta dies».

I amb tot de «l'encadenament de les mans de Rossa a l'esquena», un cavaller anglès diu—

«Però no era res comparat amb altres càstics que se l'inflingiren. Fou confinat en una cel·la on havien fet una comuna de ferro, sense aigua ni cap altre mitja de neteja. Emetia una pudor que ofegava. Dia i nit se'l mantingué en aquest lloc horrible, a pa i a aigua durant 28 dies seguits... sovint se'l posava en una cel·la fosca, sense llit o cap altre suport per dormir, llevat del terra fred i nu».

Aquestes afirmacions les confirmaren molts testimonis; entre d'altres, el setembre del 1869, un presoner absolt, que deia:-

«A Millbank el posaren a treballar; i en una ocasió quan acabà de recollir l'estopa assignada 15 minuts abans del temps previst, agafà un llibre, tot esperant un quart d'hora de tranquil·litat. Per aquest crim fou acusat de 'malfeiner'. Davant del governador explicà com és que l'havien trobat llegint, i li digué que havia fet la feina exigida. El funcionari se l'escoltà, però no en feu cas, i Rossa fou sentenciat a 48 hores de pa i aigua, càstic que havia de complir en una cel·la sense llit, obligat a dormir a terra. Odiava anar a cel·les fosques; odiava que els despullassen per sotmetre'l a un registre la indecència del qual és tan abominable i repugnant que si s'hi negava, els carcellers se li tiraven al damunt i li clavaven una llarga i terrible pallissa. Després l'acusaven de desobeir ordres. No anà al governador... sinó que ell mateix es tancà a la cel·la... Per aquesta ofensa Rossa rebé quatre mesos de dieta de càstic. No teniu ni idea dels horrors que patí durant aquest temps».

Després d'afirmar que el presoner havia restat emmanellat durant 35 dies, el testimoni continua:—

«Fou confinat en una cel·la construïda especialment... En treure'l, més mort que viu, fou de nou posat a dieta de càstic—pa dur, patates, remenat i aigua... En total [at Millbank] passà 120 dies amb 16 onzes de pa diàries, i 10 mesos de dieta de càstic... L'únic mobiliari de la seua cel·la era—què creieu? Una bíblia».

I fets tan horribles els relaten tots els altres presoners. Tots i cadascun afirmaren que Rossa havia sigut víctima d'un maltractament especial, de «crueltat diabòlica». Els irlandesos, per expressar la llur simpatia amb aquest home, l'elegiren a Tipperary. És clar, el Parlament declarà l'elecció nul·la. Posteriorment el govern del senyor Gladston es veié obligat a donar-li una amnistia. Però massa tard. La feina bruta ja l'havien feta. L'home «que es guanyava tothom amb maneres gentils i gens presumptuoses» sortí de la garjola com el coneixem ara. L'home que no podia sentir un plany sense fer per alleugerir-lo, ara es vanta d'actes aberrants que posen en perill les vides de dones i criatures innocents. Però siga quin siga el crim de Rossa, hi ha un criminal més gran que ell—el govern anglès, que l'ha fet com és ara.

ELEANOR MARX.