Publicat originalment com The
Factory Hell. El text del pamflet pertany a la segona
edició, de James Leatham, a Aberdeen, el 1891
Transcrit
per Sally Ryan per marxists.org, 2000
Els autors burgesos habitualment assumeixen que no hi ha res de tot això de la lluita de classes, i que les classes treballadores angleses mai no s'havien trobar en una condició tan florida com en l'actitualitat, i que no hi ha cap sentiment general d'odi entre classes, i que el poc que hi ha sorgeix únicament de la malícia innata dels obrers i les roïnes doctrines dels socialistes. Els fets són que aquesta lluita existeix, i que ha existit durant segles, i que la seua existència és força independent de qualsevol doctrina, socialista o no.
La història de les Lleis Fabrils angleses no és més que un record d'una fase d'aquesta lluita de classes – aquesta guerra entre els capitalista, propietari de tots els mitjans de producció llevat d'un, i el treballador, propietari de cap mitjà de producció llevat d'un. I aquest és la força de treball.
I els reports fabrils no són més que un record d'una altra fase de mateixa lluita. Entre 1802 i 1830 s'aprovaren tres Lleis Fabrils. Però no hi hagué durant aquests vint-i-vuit anys cap report, ja que no hi havia inspectors. I no hi havia inspectors perquè el Parlament no havia votat cap despesa per proveir les seues pròpies lleis. Quan foren nomenats els inspectors el nombre era massa petit. Avui dia encara ho és. Les lleis, lletra morta de 1802 a 1830, han estat durant gairebé cinquanta anys després de la segona data i encara ho són, si no lletra morta del tot, si més no, moribunda.
Qualsevol report, de qualsevol any, que es prenga, és la mateixa història, trista i repugnants. Incumpliment de les lleis, despreocupació per la salut i la vida dels obrers, malalties i accidents degudes a les condicions de treball i l'avarícia dels patrons, una aliança indesitjables d'amos, advocats i magistrats contra els esclaus assalariats – apareixen amb una persistència melancòlica per tot el report. Les coses amb prou feines són millors en l'actualitat pels obrers que fa cinquanta anys. I mentre no s'ha obtinguda cap millora seriosa de llur condició, recordem que els que cauen sota aquestes lleis, i participen d'aquests reports, són la part més privilegiada del proletariat. Fora de llurs rengles, igual de miserables en condicions, hi ha dues altres classes malaurades: els que tenen feina però no queden sota l'empar de les lleis fabrils i la immensa i creixent massa d'homes, dones i criatures pels quals no hi ha, ni hi pot haver, feina de cap mena. D'aquests no en parlarem ara. Però mentre donem algunes proves de les condicions terribles dels companys més afortunats, les veus d'aquests malaurats es faran audibles. Si la situació dels que tenen feina sota l'empar de les lleis és l'horror que tot just mostrarem, com ha d'ésser la dels que treballen en indústries no afectades per aquestes lleis? I com ha d'ésser la de les miríades que no tenen literlament ni feina ni l'esperança de trobar-ne?
Per mostrar quina és la situació del sector més afortunat dels treballadors, i per mostrar que aquesta condició és la mateixa pràcticament avui que la d'ahir, prenem el darrer dels reports fabrils. És el de 1884, fet per Alexander Redgrava, inspector en cap de fàbriques i tallers.
No ens proposem de seguir l'ordre del senyor Redgrave que aplica en el seu report. La nostra intenció és considera els temes principals en aquest ordre: (1) La situació econòmica. (2) Salut. (3) Malalties dels treballadors. (4) Accidents. (5) Educació. (6) Denúncies. (7) Magistrats.
(1) LA SITUACIÓ ECONÒMICA.—El report ens recorda en aquest punt que els diaris i setmanaris ens donen tanta informació que no ens cal gaire la dels inspectors. Amb tot el senyor Redgrave s'ocupa d'una o dues indústries, principalment la del cotó i la del ferro. D'acord amb el senyor Coles, l'inspector de Lancashire, que les realitzà en el decurs del 1884. És clar que sabem que actualment la situació de la indústria cotonera és de recessió, i que la sensació pel que fa al seu futur és molt preocupant. Però és una crítica d'aquest fet general la que cal que comentem. En primer lloc, el senyor Coles assenyala que el cost de construir fàbriques tèxtils és de gairebé inferior en un 20% del que costaven fa deu anys, i que els costos de producció són més baixos que mai abans. No assenyala, però (potser perquè no és part del seu deure), que la condició dels operaris no ha millorat de cap manera comparada amb la situació de fa deu anys. Els amos – és a dir, la classe capitalista – poden beneficiar-se i ho fan, de les millores, però no els seus homes. A més, el senyor Coles considera que les enormes fortunes individuals de les èpoques passades mai no tornaran a produir-se. Els beneficis es reduiran encara més, i això “potser serà un bé nacional”. El senyor Coles és un inspector acurat. Certament no és part de la seua feina ni tan sols saber que els beneficis són el resultat de la feina impagada d'un lloc o d'un altre, i que cap bé nacional real pot aconseguir-se fins que tot el sistema de producció pel benefici no siga bandejat.
Pel que fa a la indústria naviera el relat del mateix inspector és, com esperarien els qui recordassen tan sols les protestes a Sunderland, molt desfavorable. Ací, de nou, ens han d'interessar tristament els nombres que mostren la caiguda del 1884 en aquest sector laboral en particular a gairebé la meitat del volum del 1883. El comentari més important per a nosaltres és la reflexió econòmica que fa el senyor Coles. Això és, assenyala, el resultat natural d'una reacció després de la inundació de capitals sobre la indústria, i la conseqüent “indigestió”.
Òbviament, els proveïdors que depenen de la indústria naviera, completament o en part, també han patit – particularment la siderúrgia. Dels 929 alts forns del Regne Unit, tan sols queden 452 en funcionament, d'acord amb les estadístiques que disposava quan féu el report. El senyor Coles confirma el fet per la seua observació directa. Dels 401 alts forns del seu districte, tan sols cremen 249. Sovint els nostres crítics suposen que els socialistes tenim una sensació de satisfacció, tot i que tenyida de melancolia, davant d'una depressió econòmica. Difícilment el sentiment pot ésser de satisfacció. Cassandra probablement no se sentia especialment feliç pel fet que les seues profecies es fessen realitat. I els nostres advertiments i anuncis s'han rebut tan sols com els de Cassandra. Però tenim una consciència que amb prou feines podia tindre la filla de Príam. Sabem que amb la constant repetició d'aquestes malures econònimques, conseqüència de l'actual sistema capitalista de producció – unes malures que esdevenen com més va pitjors, i que venen seguides per períodes com més va més curts de recuperació – arribarà un moment, pels obrers si més no, que el coneixement de la causa de tot plegat, i el convenciment que temps més durs es repetiran una vegada i una altra, fins que l'ordre actual de les coses siga substituït per l'ordre socialista.
Una darrera citació del senyor Coles. Escriu que “no obstant la depressió econòmica, la pobresa a Escòcia durant l'any que acaba el maig del 1883, arribà al seu punt més baix des de 1846”. Si l'autor d'aquest passatge s'adrecés al capítol 23, secció 4, de "Das Kapital", veuria que aquest fet de cap forma li garanteix l'esperança en la creença que “l'actual depressió és únicament momentària, que no aturarà seriosament la millora social progressiva del poble”. En la secció del llibre de Karl Marx a la que ens hem referit, la llei de l'acumulació capitalista és enunciada i provada històricament. La llei diu que, amb l'acumulació més gran de capital, la pobresa d'un país empitjora. Ara, el cas que cita el senyor Coles és un exemple invertit d'això. Pel que fa a l'acumulació de capitals en la indústria naviera i els interessos depenents que afecten Escòcia, hi ha una davallada, i la pobresa per tant davalla realment.
(2) SALUT.—Sota aquest encapçalament la qüestió de la ventilació exerceix les ments dels nostres inspectors de treball gairebé tant com els primers anys de funcionament de les lleis. La dificultat de la qüestió creix per la susceptibilitat, en part real, en part imaginària, dels obrers d'evitar l'aire fresc. Diem “en part imaginària”, ja que la classe treballadora anglesa és tan contrària per naturalesa a l'aire fresc com un alemany en una vagó de càrrega. No entenen la seua importància. Sobreestiment la probabilitat que els hi faça mal. Si tinguessen prou temps per estudiar una mica de psicologia elemental, sabrien que és milers de vegades més probable rebre mal com a resultat d'ésser-hi a un lloc tancat que en un de ben ventilat. Però aleshores que condemnen el prejudici absurd contra la més mínima corrent d'aire, no ens hem d'oblidar que, sota el sistema capitalista d'extorsió de la força de treball dels obrers fins al límit, la força física de tota la classe i de determinats individus ha estat tan afeblida, i que hi ha una gran susceptibilitat a les malalties respiratòries, de les quals l'aire, en la forma de corrents, n'és el determinant.
Si deixem de banda per un moment aquest factor, que amb tot és un d'important a tindre present, trobem que tres inspectors proposaren d'examinar especialment les fàbriques tèxtils de Londres, ja que reporten “que en relativament pocs llocs es prenen mesures especials per garantir una ventilació adequada”.
Un simple dispositiu per garantir la gran necessitat d'una entrada d'aire per la finestra (l'altra gran necessitat és, és clar, una sortida a través de la ximeneia) és citat a "Salut al taller”", i és tan simple que estem temptats de citar-la de nou pels nostres lectors treballadors i no-treballadors. La suggerència pot ésser d'utilitat. Pugeu la banda inferior de la finestra dues o tres polsades, i cobriu l'obertura per sota de la banda amb un tros de fust. Així doncs es deixa un espai entre les bandes de la meitat de la finestra, a través de les quals hi entra directament aire fresc cap a dalt.
Una crítica més sobre la qüestió de la ventilació. No podem evitar de pensar que els inspectors de treball i moltes altres persones fan un error de càlcul pel que fa al nombre de peus cúbics d'aire necessaris per cada individu en els tallers. Aquest error de càlcul es base, segons ens sembla, per la idea que les sales que resten desocupades a la nit, o fins i tot durant part del dia, necessiten molt menys espai cúbic per per persona que la que necessiten sales ocupades de continu. És clar que l'espai que necessiten és menor, però no tan menor, segons la consideració que fan els propis autors d'aquest report. S'hi diu que l'espai requerit per cada soldat en un barracó és de 600 peus cúbics. Ara bé, segons el raonament del report del senyor Redgrave, com que els barracons són ocupats pràcticament nit i dia, i els tallers tan sols durant el dia, n'hi ha prou amb 250 peus per individu.
Aquest és un raonament que no estem gaire disposats a admetre. Aparentmet la idea és aquesta perquè – per exemple, la sala és ocupada tan sols la meitat de les vint-i-quatre hores, per tant cada persona necessita tan sols la meitat dels metres cúbics necessaris si la sala fos ocupada durant totes les vint-i-quatre hores. Aquest raonament – ben general, ens temem – resulta erroni des del punt de vista químic, físic i psicològic i, per tant, des del punt de vista social. La restauració de l'aire fresc, amb tot la seua càrrega d'oxigen i el seu mínim de diòxid de carboni i de partícules orgàniques—aquesta restauració durant, diguem-ne la nit, tan sols podria afectar la primera hora o un temps similar del dia. Suposem que fora de les hores de feina l'aire es purifica completament. Poc temps després que es reprenga la feina, i, en tot cas, molt abans que s'acabe el dia, l'aire està viciat, pràcticament tan viciat com si no hi hagués hagut un període sense gent. L'efecte beneficiós de la renovació de l'aire, sempre que suposem (i és suposar molt) que té lloc completament, és eliminat poc temps després que s'haja repres la feina. Aquesta falàcia sembla que vicia força el càlcul de la quantitat d'espai requerida per cada individu. Per a nosaltres sembla que l'espai necessari per cada persona, fins i tot en sales ocupades durant part de les vint-i-quatre hores, s'hauria de calcular segons la mateixa propoció, o bé una mica inferior, que l'emprada en relació a sales constantment ocupades.
Pel que fa al tema de la salut en general, i no únicament a la ventilació, el senyor Redgrave té molt a dir quan tracta dels tallers de la suor de l'East End de Londres. L'explotador d'aquests tallers és l'intermediari en la producció tèxil. Els seus operaris explotats són majoritàriament alemanys, polonesos, o hebreus holandesos, la majoria dels quals ignoren força l'anglès. Es visitaren 1.478 tallers de la suor durant una inspecció especial feta a la tardor del 1884. En 724 d'aquests els inspectors no hi tenien cap jurisdicció, i en 387 no hi havia cap jurisdicció sobre les condicions sanitàries. 724 + 387 = 1.111 tallers. D'aquests, 907 requerien millores sanitàries. 1478 – 1111 = 367 tallers on els inspectors de treball tenien autoritat. D'aquests, 132 requerien millores, i millores de la mena més essencial. Ací presentem un o dos casos:—
"Cap
desaiguador. Aigua de beguda en una cisterna sense cobrir. Molta
brutícia acumulada: no hi ha cubells adequats. Subministrament
d'aigua pel W.C. (de la mateixa cisterna) espatllat. Hi viuen tres
famílies.
"Lloc molt brut. Hi ha draps i pals bruts escampats. No hi ha drenatge. El retret pel W.C. és inadmissible.
"Atapaït de gent. Aigua de beguda i pel W.C. Connectats. L'aixeta de l'aigua potable és a al W.C.
"L'W.C. és gairebé dins de la sala de treball. Cap subministrament d'aigua fora del que hi ha al soterrani, que no és accessible pels llogueters. Cap cubell per a la brossa. La qualitat de l'aigua de beguda és lamentable. Totes les vivendes d'aquest carrer beuen d'una cisterna del n. 18".
És clar que en
els caus horribles dels tallers de la suor la sobreexplotació
és universal. Les tres o quatre denúncies, registrada
en la pàg. 60 dels reports, no són ni una milèssima
part de les denúncies merescudes. Les registrades són:
Fredereic Kirchenwitz, per haver fet treballar quatre menors de 8 del
matí a 11 de la nit. Woolf Herzberg per haver fet treballar
una dona de 8 del matí a les 11 i 5 de la nit. Michael
Goldstein, per dos menors que treballaven de dos quarts de nou del
matí fins a les 11 i 19 de la nit. Victor Freedman, per dos
menors que treballaven de les 8 de matí fins a les 10 i 57 de
la nit.
Els contractats externs d'aquells tallers, que fan la feina a “casa”, es troben en condicions sanitàries encara pitjor, potser llevat d'alguns casos, pel que fa a l'atapaïment, que la que hi ha en els caus de la suor. Són aquests treballadors “a casa” els que reben periòdicament multes per posar la roba que cusen sobre els fills que se'ls moren de verola, i per recuperar la roba sense haver-se gastat els diners que els hi han pagat en desinfectants.
(3) MALALTIES.—De la llarga llista de malalties degudes completament a l'actual sistema de producció tan sols tres es relacions especialment amb aquest report. Són les relaciones amb la llana, el tèxtil i la intoxicació per plom. Contra les primeres s'han dissenyat alguns reglaments a Bradford. S'assemblen a les precaucions que cal tindre en un hospital davant d'una malaltia virtulent. Però—com diu l'addendum—l'aplicació d'aquests és voluntària. Ara bé, si hi ha alguna cosa que tota la història de les lleis fabrils han demostrat és que cap regulació, ni tan sols les que tenen a veure amb el salvament de vides, tenen cap valor general a menys que es facen obligatòries pels patrons. L'avarícia per la plus-vàlua cega el capitalista en gairebé tots els casos a tot el que no siga la plus-vàlua i la seua producció.
Les investigacions dels inspectors de treball han esborrat una o dues fantasies poètiques del públic britànic sobre la natura de certes professions. Una altra d'aquestes s'ha esvaït en l'"ewigkeit" amb el report de Major Beadon. Pels volts del 1860 els plaers rurals que suposadament es relacionaven amb les bugaderies a l'aire lliure foren brutalment esborrades, amb gran dolor per la sentimental classe mitjana, per les investigacions d'insensibles funcionaris governamentals. Un quart de segle més tard, l'ofici de moliner, sempre vincular amb rostres encesos i cançons jovials, resulta ésser letal.
"És força excepcional trobar cap persona que haja treballat durant un cert temps en un molí de farina que no patisca en major o menor grau d'afeccions respiratòries”. Les malalties agudes de les vies respiratòries són el resultat de la feina. La vida mitjana dels moliners és de tan sols quaranta-cinc anys. Els molins de farina no es troben sota les lleis fabrils. Però els inspectors reben lletres que són plors de despit dels homes que hi moren:—
"Senyor,
si cau dins dels vostres deures segons les lleis fabrils protegir
homes obligats a treballar de setze a vint-i-una hores diàries,
us demanaria que fessiu una visita als molins de farina d'aquesta
ciutat. La salut se sacrifica per superar una situació roïna
— Tot vostre mentre esper ajuda,
"28 de gener del
1884".
Vet ací un
interessant exemple de la forma perniciosa amb la qual s'apliques els
avenços en els mètodes industrials sobre els obres. Els
cutxillers pateixen d'intoxicació per plom. Aquesta malaltia,
com bé se sap, ataca, a més d'altres parts del cos, els
canyells i els polzes. Els primers cauen, i els segons s'afebleixen.
Darrerament s'ha observat un increment d'aquesta fase particular de
la intoxicació per plom, i això es relaciona amb la
fatiga muscular, que s'atribueix a la major duresa de l'acer que
s'empra ara en les llimes. Actualment cal un martell de set lliures
per fer el treball que un de cinc lliure podia fer fa vint-i-cinc
anys.
(4) ACCIDENTS.—Dels dos apèndixs d'aquest report el segons és una taula d'accidents. El nombre d'accidentals mortals en l'any que finalitzà el 31 d'octubre del 1884, era de 403. Les amputacions s'elevaren a 1.337: les fractures a 830; les ferides al cap i a la cara, a 981; laceracions, contusions i “tota la morralla” a 5.413. Sumats, 9.000 casos registrats – realment 9964. Naturalment, és clar que un gran nombre d'accidents mai no es reporten als inspectors.
Sense cap vacil·lació, es pot afirmar que la gran majoria d'aquesta espantosa sèrie d'accidents són previsibles. Les dues causes més importants d'ells són la manca de protecció respecte de la maquinària, i la pressió dels treballadors per realitzar la feina tan ràpid com siga possible, si més no en el cas del treball a preu fet, on la pèrdua d'un instant es fa ben seriosa. Ni un d'ells sap que fa tan sols set anys es féu obligatòria la col·locació de proteccions en les màquines de vapor. Els que diuen en general que no és necessari fer obligatòries aquestes mesures, que s'ha de deixar tot a la lliure voluntat i a la bona fe dels amos, hauria de pensar abastament en aquest fet. Fins que aquesta mesures tan simple, poc costosa i que salva vides no s'aplique, les màquines de vapor quedaren sense protectors, i moriran obrers que s'haurien pogut salvar sota aquesta “interferència amb la llibertat individual”. En relació a les dificultats dels protectors, citem un cas tan sols:—
"Amb
el vostre consentiment, darrerament vaig denunciar una important
companyia per no haver col·locat protectors en un molí
mecànic. A una pobra noia se li va fer treure la pols a 8 peus
(com digué l'encarregat) d'un eix sense protectors i amb rodes
dentades. No fou advertida de no aproximar-se a l'eix, on hi havia la
major part de la pols. Se li quedà la roba enganxada a l'eix,
i quedà progressivament atrapada entre les rodes, que li
tallaren les dues cames i li trencaren un braç. Morí
aquell mateix dia.
"En sentir aquest cas, un enginyer (que afirmava que s'havia encarregat de la maquinària durant set anys) digué que no creia que fos necessari un protector, i tot i que havia mort una nena, encara era de la mateixa opinió."
Pel que fa a una
única maquinària, la serra circular, els accidents el
1884, en el districte de l'inspector Lakeman, es reduiren tot d'una,
i es mantingueren en zero, tan bon punt es col·locaren
protectors a les serres.
Els accidents amb les llençadores són comuns a Lancashire i Yorkshire. Actualment, la llençadora d'un telar ordinari de cotó pesa 8 onzes, i treballa a una velocitat suficient com per fer un forat en el mur de maó de les sales. A més, la llençadora pot saltar de la filadora justament a l'alçada de la cara. Amb un protector adequat el pitjor que pot passar és que la peça que salte colpege el cos, no la cara, si bé això, en el cas de la dona, no suposa cap avantatge. Dos xílings i sis penics és tota la despesa requerida per protegir cada treballador de les ferides degudes a la llençadora del seu telar. I amb tot—com ho confirmarà tothom que haja estudiat aquestes penoses qüestions—els inspectors troben d'allò més difícil generalitzar l'ús de protectors de llençadores.
En els dics de construcció els accidents són molt comuns i molt greu. Es pot veure com la llei està feta pels amos, i no pels treballadors, en el fet que impedeix o dificulta que els inspector s'hi fiquen. Primer de tot, els dics de construcció cauen sota tres caps diferents. Si bé s'empra la força mecànica, no són fàbriques tèxtils. En aquestes els únics accidents que se suposa que s'han de reportar als inspectors de treball són els mortals causats per la maquinària. Si s'empra la força mecànica, i hi treballen menors (és a dir nens i nenes de menys de 10 anys d'edat) o dones, són tallers. En aquests els únics accidents que se suposa que s'han de reportar són els mortals per descàrregues o cremades. Si no s'empra cap força mecànica, i sols hi treballen homes, els inspectors de treball no hi tenen cap jurisdicció.
Ací, com a cas que parla de les dificultats que atenallen els inspectors, veiem que en alguns establiments diferents parts cauen sota diferents regulacions. Una part és un taller, una altra una fàbrica i així. El taller de William Morris a Merton Abbey cau sota aquesta categoria, i ell ens ha assenyalat com de fàcil és per un patró sense escrúpols d'aprofitar-se'n per eludir la llei de diferents formes.
Les pedreres queden fora del tot de les lleis fabrils, i tothom que hi haja estat en un districte de pedreres sap com de terribles i de freqüents hi són els accidents. Un home morí en una pedrera al nord de Gal·les durant les hores noctures. "Amb més cura en el treball d'aquestes pedreres, crec” (senyor Richmond, del districte de Gal·les nord) “crec que el nombre d'accidents es reduiria enormement”. Aquest és de fet el clam a tot arreu. En sentir-ho els amos, en general, responen culpant les víctimes. El capità Smith, del districte de Sheffield, ens explica la tràgica història tot just abans citada d'una nena que va rebre l'encàrrec de treball a vuit peus de distància (segons el relat de l'encarregat) d'un eix desprotegit de rodes dentades. Fou arrossegada per les rodes que la mataren. Però la pols que havia de netejar es trobà ben a prop de l'eix, i no se li havia advertit de cap manera.
La culpa dels accidents de nou es llença damunt dels obrers sempre que es deuen a la pràctica habitual de netejar la maquinària mentre és en funcionament. Teòricament està prohibit, per la secció 3 de la llei, que les criatures ho facen. Òbviament, trenquen aquesta prohibició. Adults, joves i nens una vegada i una altra s'exposen als perills d'aquesta pràctica, degut a que els patrons els contracten en base a treball a preu fet i els forcen a la pràctica a no voler perdre ni un instant i tenen por de perdre el requisit temporal si aturen la maquinària i la netegen quan estiga fora de funcionament. Una altra cosa que els porta en la mateixa perillosa direcció és la impaciència per arribar als límits que reben un incentiu. El plaer del treball pel treball és desconegut en aquesta era implacable de ferro. Ningú no hi posa el cor a la feina en les nostres repugnants fàbriques, les ximeneies de les quals s'aixequen com si fessen una cursa des de la terra al cel. Com més aviat acaben, més aviat aniran al llit, o a beure, o a qualsevol oci baix que els explotadors consideren apropiat. El dissabte, en alguns districtes, els obrers poden marxar abans, si han fet la tasca de netejar la maquinària. Fóra interessant de saber quina proporció del nombre total d'accidents que tenen lloc en dissabte en aquests districtes. No podem estar-nos de citar, ara que deixem el tema dels accidents, un cas que és tràgicament interessant per assenyalar la letàrgia dels patrons en relació a aquest tema:—
"Li
havia dit un parell de vegades de veu que havia de protegir un eix
vertical que anava des de la sala del primer pis fins a dalt de tot.
Finalment li vaig enviar l'ordre de protegir-lo d'una vegada. Sempre
m'assegurà que no hi havia cap perill d'enganxar-se i que
havia funcionat durant anys. Va refusar d'obeir l'ordre, i poc
després es matà amb l'eix, quan s'hi enganxà
l'abric mentre hi era a prop."
(5)
EDUCACIÓ.—Apareixen uns quants fets importants pel que
fa a l'educació dels infants de les classes treballadores.
L'objectiu d'aquesta educació, per l'home de classe mitjana
promig, és la millor preparació dels fills per a la
forma de vida que li ha plagut a la Providència de
cridar-los—és a dir, la millor preparació per
actuar com a esclaus assalariats del capitalista i com a peces de
maquinària amb prou intel·ligència per fer la
feina tan ràpid com siga possible, i no prou com per
rebelar-se davant de la injustícia de tot plegat. Una prova
d'això la trobem en la instructiva història de Dundee i
el senyor Frank Henderson, membre del Parlament per aquesta ciutat.
Per la 6a secció de la Llei escocesa d'Educació del 1883, s'ordenava que no es contracté cap nen a temps parcial al menys que hagués aprovat el tercer curs, d'acord amb el Comitè del Consell d'Educació. Els patrons de Dundee amenaçaren amb el fet que una gran proporció dels treballadors a temps parcial serien expulsats de les fàbriques, i que les fàbriques patirien grans pèrdues. El senyor Frank Henderson, per tant, féu grans esforços en el parlament per aconseguir una modificació d'aquesta normativa per ell mateix i pels seus companys d'infortuni. Creia que el tercer curs era massa alt, i aconseguí finalment, en la patronal Cambra dels Comuns, la suspensió de la normativa per un any.
Davant de la Cambra de Comerç, el senyor Frank Henderson demanà un increment de les activitats educatives dels infants menors de deu anys de Dundee. I la raó d'aquesta preocupació per l'educació? Aquella que hem dit que l'única del capitalista com a capitalista: que estiguen més preparats (en aquest cas, preparats abans) per ésser explotats. Una sentència de l'inspector escolar d'Escòcia, curiosament anomenat Henderson, dóna la solució de tot plegat. La població fabril juvenil d'ençà que s'aprovaren les lleis d'educació són “més ràpids en l'aprenentatge, més disposats a la disciplina i menys esvalotadors”, que, traduït, vol dir que estaven més preparats per esdevindre màquina, menys disposats a rebelar-se contra la seua infelicitat, i menys infantils.
(6) DENÚNCIES.—En el primer apèndix d'aquest report hi ha una llista de la proporció infinitesimalment petita de casos d'infraccions de les lleis fabrils de part dels patrons que són dutes a la llum, i subjectes de processos legals. En aquest apèndix hi consten la data, el nom del criminal, els jutges davant dels quals s'escoltà el cas, la natura de l'ofensa, la sentència, els costos i les anotacions de l'inspector. Ací cal que parlem dels recursos emprats pels advocats – aliats naturals dels patrons i adversaris dels obrers. Un home que quedà cec quan li saltà la llençadora d'un telar “no era un treballador en el sentit de la llei”, i dur la culpa d'una persona responsable a una d'irresponsable, especialment del patró a l'encarregat, són algunes de les eines favorites d'aquest gent. Juntament amb això es pot assenyalar que els costos excedien la sentència imposada en la majoria dels casos reportats.
Aquesta llista de denúncies, llegida amb altres fets que es donen en el cos del report, ens mostren com de recalcitrants són els patrons com a norma general. Messrs. Drew & Sons, Biscuit Works, High Street, Shadwell, reberen l'ordre de l'inspector de protegir una màquina de vapor el 2 de maig. El 9 de setembre encara no estava protegida, i esclafà dos dits a un nen. El 20 de setembre la màquina seguia sense protectors. J. & J. Birley, Cotton Spinners, New Hall Mill, prop de Burnley, foren condemnats el 9 de juliol per tercer cop. Havien falsificat entrades i assegurances que feien constar com a salut en el treball que mai no es realitzaren. “Requeriments reiterats” com els protectors de les llençadores i altres aparells de protecció són comuns.
Pel que fa a les sentències, naturalment, són clarament insuficients. Hi ha tres casos que ho il·lustren:—
"Samuel
Whitaker, Cotton Spinner, Durn, Littleborough. Per no haver netejat
de calç la fàbrica per un període de
vint-i-quatre mesos. Sentència, 2 lliures i 6 penics.
"Thomas Turnbull & Son, Whitby. Per donar feina a quatre nens més de set dies sense certificats d'aptitud. Els magistrats foren de la opinió que la sentència per un dels quatre casos ja era suficient.
"William Hodgkinson, Draper, Bridge Street, Warrington. Per donar feina a sis dones després de les quatre de la tarda del dissabte. Sentència, 6 xílings. Els magistrats insistiren que aquesta era 'una llei molt arbitrària' que requeria imposar condemnes per aquesta mena de delictes”.
S'han d'assenyalar
dues altres d'una natura encara més seriosa. Serveixen per
mostrar l'actual consideració pel valor d'una vida humana que
té el nostre sistema inhumà d'avui dia. Walter Brooks
fou mort per l'eix d'un cigonyal sense protecció en els
tallers de Messrs. Bamber & Co., Limited, Cotton Spinners, Mount.
Pleasant Mill, Bolton-le-Moors Lancashire. Messrs. Bamber & Co.
foren multats amb 5 lliures quan els costos eren de 2 lliures, 1
xíling i 6 penics. L'inspector assenyala: “els acusants
han compensat la vídua amb una quantitat que la satisfeia. La
justícia imposà als acusats una multa de 5 lliures, a
banda dels quals recomanaren 4 lliures per a la vídua, cosa a
la qual s'hi aveniren”. En el cas de la nena esmentada abans
que morí atrapada per unes rodes dentades, l'inspector escriu
el següent: “el president de la companyia acusada hauria
actuat generosament, segons crec, respecte dels parents de la difunta
si no hagués cregut conscientment que els seus encarregats
havien pres totes les precaucions raonables, i que s'establiria un
perillós precedent si admetia la culpa”.
(7) MAGISTRATS.—Encara pitjors en alguns casos que els patrons són els magistrats. Això és d'esperar, quan hom recorda que aquests s'escullen entre la mateixa classe, i en molts casos de la mateixa branca, que els homes que es presenten davant d'ells. Uns pocs exemples de mala conducta judicial. Quatre nens havien treballat sense certificats d'aptitud. “Els magistrats foren de l'opinió que la sentència d'un sol cas ja era suficients”. John Dewhurst & Sons, Airton, havia donat feina a sis dones, set joves i dos nens després de dos quarts de sis de la tarda -“les màquine giraven a 8,5 minuts després de les 5:30, d'acord amb el rellotge de la Bell Busk Station, segons el qual es regulen les hores de treball per llei del parlament. S'afirmà, però no provà, que el rellotge de l'estació era poc fiable. L'hora es telegrafia a l'estació diàriament, i la importància d'un rellotge d'estació no necessita de més precisió, i les autoritats ferroviàries havien afirmat ben clarament que el rellotge és acurat, i que no varia més de mig minut en el moment de la correcció diària. Els magistrats refusaren el cas”. Aquesta consideració sobre 8 minuts i mig no s'ha de veure com a trivial. Multiplique els 8 minuts i mig pel nombre de treballadors, probablement més dels quinze que s'hi presentaren al cas, multipliqueu aquest producte pel nombre de dies que té un any—és a dir, durant el temps que probablement havia tingut lloc el temps extraordinari—i començaren a tindre alguna estima de la quantitat de “bocinets” com els anomenen els operaris, pot emportar-se una sola fàbrica.
Dels magistrats de Londres el senyor Paget sembla el més brutal i tirànic. G.H. Newton, Firewood Manufacturer, Hertford Street, N., fou acusat de “donar un feina un nen durant més de set dies sense obtindre un certificat quirúrgic; i per no mantindre un registre segons la normativa”, etc. L'acusat es declarà culpable dels càrrecs i no provà de defendre's. El senyor Paget, però, el pressionà per a que abandonés la declaració de “culpable” per la de “no culpable”. El primer cas fou provat pel senyor Paterson, quan el magistrat li demanà per la producció segons la “normativa”. Es demanà així doncs un ajornament per revisar la producció d'aquell document, després de la qual el senyor Paget immediatament refusà el cas. “Sota aquestes circumstàncies abandon els casos que resten”, escriu l'inspector.
Tres coses a tall de conclusió per aquesta trista revisió d'un Report que hauria de llegir tothom, i que serà llegit per gairebé ningú. Primer. Se suposa que totes les comunicacions fetes pels patrons als inspectors de treball són secretes. Que aquests honestos funcionaris fan tot el que poden per fer d'aquesta suposició una realitat, és cert. Amb tot, mentre recordem als treballadors aquest fet, sabem que ells ens recordaran que els casos d'exculpació dels patrons que han estat implicats en aquests reports són molt habituals. Segon. Les lleis fabrils no s'apliquen als homes. Els inspectors pràcticament no poden fer res pels homes adults. Ells, sota el sistema que fa la més horrible impostació de la llibertat de l'individu, no han d'ésser protegits. Tercer. La similitud d'aquest darrer report amb els de les èpoques passades, als de fa vint anys o més encara, és la cosa més dolorosa de totes. El report del 1884 podria ésser el de 1864. Les mateixes malalties, accidents i denúncies. No creiem que la lectura del llibre blau o d'aquest pamflet nostre modifique en res la posició malaurada i desgraciada dels obrers. La nostra única esperança és que aquells que el lligen, i especialment aquells que tenen present la monotonia dels reports d'ençà que les lleis fabrils entraren en vigor, entendrà que pels mals patits per les classes treballadores de la comunitat no hi ha més que un remei. I aquest remei és el derrocament del sistema que fa d'aquests mals una necessitat. Les ximeneies de les nostres fàbriques que els polítics radicals anomenen “la glòria d'Anglaterra” són en realitat la maledicció d'Anglaterra. I aquesta maledicció, aquests inferns, continuaran cremant les vides dels obrers mentre dure el sistema de producció capitalista.