Publicat originària com a «The
Franco-Soviet Alliance and the World Proletariat»,
Socialist Appeal [Chicago], Volume 2 No. 1 October
1935, pp.6-7.
Transcrit i indexat per Damon Maxwell per a
Marxists’ Internet Archive. Traducció
de la Secció Catalana del MIA.
ÉS BEN sabut, per ara, que d’ençà del Pacte Franco-Soviètic la Comintern i les seues seccions han pres obertament la posició que donaran suport a la guerra per part d’un govern imperialista allà on el govern lluite del mareix costat que la Unió Soviètica – és a dir, contra l’Alemanya de Hitler o el Japó; i que mentre aquesta arrenglerament continue, no intentaran d’enderrocar aquell govern imperialista a través d’una revolució. En els mots de l’editor del Daily Worker:
«Davant de l’esclat de la guerra i en la mesura que França lluite realment al costat de la Unió Soviètica, no anam a cridar per la derrota del país que ens ajuda». (Hathaway, Daily Worker, July 6.)
És igualment ben conegut que l’explicació de la I.C. va com segueix: el Pacte Franco-Soviètica és una força per la pau. Qualsevol cosa que endarrereix la vinguda de la guerra (que s’ha d’admetre, però, com a inevitable sota el capitalisme) és en interès de la Unió Soviètica, i ipso facto, del proletariat mundial. El Pacte Franco-Soviètic ha d’ésser defensat doncs pels obrers francesos. És clar que això vol dir que quan la guerra arribe hauran de donar suport a aquella guerra; però encara que pot ésser cert que el govern francès combatrà Alemanya pels seus propis interessos imperialistes, amb tot el subproducte de la seua acció (defensa de l’URSS) és objectivament desitjable i beneficiós per a la classe obrera, i és per això que donam suport a la guerra.
El Socialist Appeal i el Socialist Call ja han assenyalat que aquesta «justificació» és la mateixa que la dels social-patriotes del 1914. Hom ha d’assenyalar únicament la qüestió sèrbia en la guerra mundial: Sèrbia era un dels estats nacionals de l’Imperi Austríac, que lluitava una guerra nacional-revolucionària contra Àustria. Tothom sap que és tan crucial per als revolucionaris donar suport a guerres nacional-revolucionàries com a lluites proletàries. I Rússia entrà en la guerra, segons deia, per assistir els pobles eslaus fins a la llibertat. Encara que la seua raó real eren les seues pròpies finalitats imperialistes, Rússia treballava objectivament per l’alliberament de Sèrbia. S’equivocava, doncs, Lenin en treballar per la derrota de Rússia?
Així avui: la guerra de França contra Alemanya pot ajudar objectivament l’URSS, però pel que fa a la classe obrera francesa, el llur govern du a terme una guerra imperialista, i no hi poden donar suport. I com que el suport del pacte franco-soviètic implica el suport de la guerra de França contra Alemanya, no hi poden donar suport tampoc, fins i tot si això va en detriment de l’ajut a la Unió Soviètica.
Aquesta és la crítica fonamental. Però a banda d’aquesta consideració bàsica – ÉS CERT QUE EL PACTE FRANCO-SOVIÈTIC ÉS EN INTERÈS DE LA UNIÓ SOVIÈTICA?
I. L’aliança militar franco-soviètic NO fa pau, com afirmen els comunistes. (Els comunistes, de fet, afirmen més que això. Han sostingut realment que el Pacte garanteix la pau! - Vejau Duclos a L’Humanité, òrgan central del P.C. francès, 21 de juny).
Però quan França i l’URSS declaren la llur aliança contra una agressió alemanya, la situació no es relaxa sinó que únicament es fa més tensa. Alemanya no deixa d’ésser empesa cap a la guerra per les forces internacionals del capitalisme feixista, sinó que és animada a armaments i militarització encara més grans. En reacció a una aliança, cristal·litzen contra-aliances. Des del Pacte, Anglaterra ha estat impulsada a acostar-se a Alemanya (cf. el tractat aeri), i s’ha reportat un acusat gir en l’opinió japonesa en direcció a Alemanya. Res no és pacificat. Les línies de guerra són merament dibuixades més clares. Tots els antagonismes existents són connectats a una esca. Quan la guerra arribe, és més gran i millor.
Aquest procés no és res nou. Origins of the World War de Fay ho traça en tot detall. Els comunistes assenyalen el caràcter defensiu de l’Aliança Franco-Soviètica en contraposició a la varietat de pre-guerra: això no vol res més que netejar la Unió Soviètica de sospita de designis agressius o imperialistes, si això és necessari. El Pacte no és més que una part de l’arrenglerament de les potències per a la guerra següent.
Però més important fins i tot és el fet que el Pacte Franco-Soviètic elimina l’obstacle més gran a la provocació de la guerra: la por dels bel·licistes que la declaració de guerra desencadene la revolució o, si més no, lluites internes. Ja en el 1909, Kautsky donava aquesta com la raó per la qual la guerra que veia fermentar-se no havia esclatat encara.
«Fa temps aquesta situació hauria conduït a la guerra... si no hagués estat pel fet que aquesta alternativa hauria comportat la revolució que espera darrera de la guerra – més a prop fins i tot que darrera d’una pau armada. És el poder ascendent del proletariat el que durant tres dècades ha impedit tota guerra europea, i que avui fa que tot govern europeu tremole amb la perspectiva de la guerra. Però les forces ens condueixen a una situació on al final les armes seran automàticament llençades». (Camí cap al poder, pp. 111-112.)
I de fet, les memòries d’estadistes alemanys mostren que la llur preocupació davant de la guerra no era veure si els socialdemòcrates eren a favor de la pau, sinó assegurar-se’n que ho farien una vegada la guerra fos declarada.
El Pacte Franco-Soviètica significa que l’amenaça de pertorbació interna – el principal obstacle cap a la guerra – és retirada (pel que fa als comunistes). La fermesa i agressivitat dels imperialistes francesos depèn doncs tan sols de la fortalesa de l’enemic de fora, no de dins.
I aquest pacte és saludat com una passa endavant – no, com una «garantia» de – pau!
II. Però comprovam totes les possibilitats. Suposam que el Pacte endarrerís la guerra (no paga la pena ací refutar la opinió que no pot garantir el final de la guerra): els comunistes sostenen que fins i tot si el pacte suposàs un alè de tan sols un mes, o un any, o dos anys, pagaria la pena de donar-hi suport; ja que llavors la Unió Soviètica té més temps per enfortir-se. Certament, si aquest fos l’únic resultat del Pacte, no hi podria haver crítica. Però sacrificar l’oportunitat de la revolució proletària que ofereix aquella guerra imperialista – vendre els obrers al servei de l’imperialisme – pel bé d’un mes, o d’un any o d’una dècada del Segon Pla Quinquennal és – un negoci força roí.
La qüestió es presenta de cara: Què és de més gran valor per a l’URSS – un respir, o l’existència d’una amenaça revolucionària darrera les línies de les nacions capitalistes? En què s’hauria de basar un estat socialista – autosuficiència nacional, o els obrers revolucionaris del món? Fins ara, els comunistes han afirmat que totes dues coses no són mútuament excloents, sinó més aviat complementàries. Hauria d’ésser així, però el Pacte Franco-Soviètic introdueix una calça entre les dues, i força la Comintern a triar – la primera. La Unió Soviètica doncs sacrifica els seus interessos últims als seus interessos temporals.
Lenin definí l’oportunisme com el sacrifici dels «interessos fonamentals de les masses» als interessos temporals d’una minoria dels obrers. Això és el que feren els socialdemòcrates alemanys el 4 d’agost del 1914: hauria estat impossible per ells combatre la guerra sense veure fer-se miques la magnífica estructura que havien construït tan laboriosament dins del capitalisme – les llurs institucions laborals, sindicats, bancs, cooperatives, tota la burocràcia laboral... Això constituïa per als socialdemòcrates un interès creat que havien de preservar a tota costa, ja que per a ells representava el nucli al voltant del qual la futura societat socialista creixeria gradualment. (Així doncs, en ésser oportunistes, salvaren la llur societat-socialista-dins-del-capitalisme, i aquestes mateixes polítiques oportunistes feren possible per a Hitler d’esclafar el llur petit món de totes maneres, més tard. Certament, el reformisme du en ell mateix les llavors de la seua pròpia destrucció).
«Com més canvien les coses, més romanen igual», diu un adagi francès, (un temps abans del Pacte Franco-Soviètica). L’oportunisme pot canviar de forma, i pot anomenar-se amb l’horrend nom de comunisme, però roman igual. Ja que, vet ací!, la Internacional Comunista té també el seu interès creat, anomenat Unió Soviètica, i és tan disposada a sacrificar els «interessos fonamentals de les masses» a uns interessos temporals, de curt termini, i per tant falsos d’una minoria.
Vol dir això que la Tercera Internacional segueix les passes de la Segona? No. Tothom sap que els comunistes treballen a un ritme més ràpid que els reformistes. La Segona Internacional celebrà congressos a Stuttgart i Basilea on féu sonar tocs de clarió dels obrers del món per advertir-los de la imminent guerra imperialista. Fins i tot els menyspreats socialdemòcrates alemanys s’oposaren vigorosament a la guerra fins abans de la seua mateixa declaració. Els calgué arribar al 4 d’agost per girar-se cap al social-patriotisme i la traïció.
La Comintern és més honesta. Menysprea enganyar els obrers tant de temps.