IGUALTAT DAVANT LA LLEI

Daniel DeLeon

The Daily People
28 d'abril del 1895

Qui mire cap a l'est al matí tindrà el sol de cara. Si no canvia de postura, en canviar la Terra la seua, ja no tindrà el sol de cara, sinó d'esquena.

Aquest fet, el fet que la relació material de les coses s'altere pels canvis que tenen lloc entre nosaltres, és a l'abast de tothom.

I de fet, que això mateix sigui vàlid per a la sociologia, és el que nega l'apòstol ignorant del capitalisme. “Igualtat davant la llei”, crida la mainada imbècil dels professors del capitalisme, “això és l'únic que ens cal per a la llibertat”.

Mirem una pàgina de la història moderna del treball. Per la llum que hi aporta, podrem examinar aquest dogma pretenciós de la “igualtat davant la llei”.

Del Report of the Chicago Strikes of July 1894, en citem el següent passatge de les declaracions del senyor Thomas H. Wickes, el vice-president segon de la Pullman Company (pàgina 621):

Qüestió: Creieu que fóra correcte pels vostres homes, per cadascun d'ells, acudir a vós per presentar les seves queixes, i posa fi així a la discussió?

Resposta: Sí, ho crec. I si no és capaç de fer-ho, és el seu problema.

Q: I no creieu que el fet que representeu una gran concentració de capital el justifica, si ho vol, a unir-se amb tots els homes del seu ram, i escollir el més capacitat per tal de representar llur causa?

A: Com un sindicat?

Q: Com un sindicat.

A: Hi tenen dret; sí, senyor. I nosaltres tenim el dret de dir si els rebem o no.

Aquí tenim els capitalistes plens de diners i els pelats obrers cara a cara. “Davant la llei”, diríem, i segons la consigna, admetem que foren iguals. El senyor Wickes no els hi nega el “dret” d'unir-se i organitzar-se al seu criteri. Expressament els hi concedeix que tenen el dret a fer-ho, i reclama el mateix dret per a la seva classe, els capitalistes. Cadascú, en l'exercici del seu “dret” garantit per la seva “igualtat davant la llei”, s'uneix i s'organitza.

Però la unió i l'organització no es fan per passar l'estona. El seu objectiu és aconseguir resultats que, un tot sol, és a dir, desunits i desorganitzats, no es poden assolir. En altres paraules, la unió i l'organització es duen a terme amb la intenció de sumar forces als esforços individuals.

L'objectiu, per tant, d'una unió i organització capitalistes és, entre d'altres, ser capaç de presentar un front enfortit contra els empleats. Inversament, l'objectiu de la unió i l'organització entre els esclaus salarials és donar-se un poder més fort per resistir l'abús del patró.

Cada costat exerceix els seus “drets iguals” per reforçar-se en la lluita que hi ha entre ells. Each side exercises its "equal rights" to strengthen its forces for the struggle that exists between them. I fins aquí tot és pastís.

Però ara entrem en el segon acte del melodrama capitalista.

Les dues forces topen. Un capitalista intimida un treballador. L'organització del treballador entra en joc – i d'aquí en endavant el melodrama es converteix en una comèdia lleugera o fins i tot en una farsa. Diu el capitalista: "Em nego a tractar amb la vostra organització. Vosaltres i jo som iguals davant la llei. Podeu fer el mateix i ignorar la meva organització. Adéu”.

I tot seguit tota la "igualtat davant la llei" s'esvaeix en un cop d'aire.

Atrinxerats, com ara ho estan ara, rere la possessió de totes les coses que calen per la producció, i amb el rebost ple de la riquesa que han arrabassat als obrers, la unió dels capitalista els hi dóna un poder del qual els infeliços, pelats i explotats obrers n'estan del tot mancats. L'organització i la unió dels darrers se'n va a norris, i el capitalista puja en una onada triomfant.

No hi ha "igualtat davant la llei" possible sinó entre homes econòmica lliures. Avui els homes són sota el jou econòmic del capitalista. “Igualtat davant la llei” és, en aitals circumstàncies, una befa buida.