«The
Friends of Small Nationalities». Irish Worker,
12 September 1914.
Transcrit per The
James Connolly Society el 1997. Traducció de la
Secció Catalana del MIA el 2006.
La ‘guerra en pro de les petites nacionalitats’ encara avança alegrement pels diaris. Aquella gran campiona de les races oprimides, Rússia, inunda la terra de Prússia Oriental amb els seus exèrcits tot oferint llibertat i emancipació a tothom amb l’única condició que prenguen les armes amb ella - sense cap endarreriment injustificat. Ella jutjarà després de la guerra si s’endarreriren justificadament o no.
Els socialistes russos han emès un fort manifest de denúncia de la guerra, i menyspreen les professions del tsar en favor de les races oprimides, tot assenyalant la supressió de les llibertats de Finlàndia, el martiri continuat de Polònia, les tortures i massacres atroces en les províncies bàltiques, i la retirada de les recentment concedides llibertats parlametàries de Rússia. I en aquest sentit afegeixen de nou que els nacionalistes polonesos han advertit els polonesos contra refiar-se d’un home que s’ha demostrat incapaç de mantindre el seu compromís solemne amb el seu propi poble, i amb això començareu a fer-vos una idea més assenyada del gran joc que es juga que la que mai podríeu adquirir amb la premsa mentidera d’Irlanda i Anglaterra.
És clar que això no us hauria d’encegar davant de la posició esplèndida que el govern britànic, ens diuen, fa contra els ultratges i la brutalitat alemanyes i en favor de les petites nacionalitats. Tot publicista a Anglaterra admet que el govern rus és un pegat fals en la civilització. No fa gaire que, quan la Duma russa fou suprimida per la força i molts dels seus representants electes empresonats i exiliats, un ministre del govern anglès declarà desafiador en públic, malgrat les cortesies internacionals:
«La Duma ha mort! Visca la Duma!».
Però tot plegat s’oblida ara, i el govern rus i el govern britànic són sòlidament units en favor de les petites nacionalitats de tot arreu tret dels països que ara són sota el domini rus i britànic.
Sí, em sembla recordar un petit país anomenat Egipte, un país que durant eres de servitud va evolucionar cap a una concepció de llibertat nacional, i que sota dirigents de la seua pròpia elecció provava de fer realitat aquesta concepció. I crec recordar com aquest amic britànic de les petites nacionalitats bombardejà el seu principal port marítim, envaí i assolà el seu territori, massacrà els seus exèrcits, empresonà els seus ciutadans, expatrià els seus dirigents electes encadenats, i reduí la nou-nascuda nació egípcia a una conquerida província servil britànica.
I crec recordar com, després d’haver assassinat aquesta ànima nou-nascuda de nacionalitat entre el poble egipci, s’assenyalà la seua victòria tot penjant implacablement a Denshawai uns pocs camperols indefensos que havien gosat de pensar que els llurs coloms no s’havien fet per l’entreteniment dels oficials britànics.
També, si la memòria no em juga una mala passada, record haver llegit d’un gran nombre de petites nacionalitats d’Índia, l’evolució de les quals cap a una civilització més perfecta en harmonia amb el geni de la llur raça, fou esclafat implacablement en sang, amb les terres expoliades, l’educació estroncada, i amb les dones lliurades a la luxúria brutal dels soldats degenerats del Raj britànic.
En la meua visió apareixen també records boirosos de dos infants i els cerc avui en el mapa debades. Record que l’amic de les petites nacionalitats els hi va fer la guerra - una guerra d’agressió insolent a instàncies de les sangoneres financeres. Gran Bretanya envià tropes per subjugar-los, per agranar-los del mapa; i per bé que resistiren fins el que el veldt s’envermellí de sang britànic i boer, la fi de la guerra veié dues petites nacionalitats menys en el món.
Quan llig els intents de la preuada premsa irlandesa de construir un sentiment contra els alemanys parlant dels ultratges alemanys en el front, em deman si els que s’empassen aquesta cridòria no recorden mai els fets dels excessos dels generals britànics a Sud-àfrica. Quan ens parlen dels horrors de Lovaina, on l’únic dany fet fou el resultat dels trets que civils disparaven contra les tropes alemanyes des dels edificis, que en conseqüències aquestes tropes atacaren, record que a Sud-àfrica lord Roberts va emetre una ordre que sempre que hi hagués un atac contra la seua línia de comunicacions ferroviàries tota casa i granja boer en un radi de deu milles quadrades havia d’ésser destruïda.
Quan sent que la mort inevitable de civils en una línia de batalla de 100 milles de llargada en un país densament poblat es presenta com si fos part del pla alemany de campanya, record com els britànics aplegaren tota la població boer no-combatent en camps de concentració, i els mantingueren allà fins que els petits infants es moriren a centenars de febre i còlera; de forma que l’argument final que induí els boers a fer la pau fou la por que amb la taxa de mortalitat infantil d’aquells camps de concentració no hi restaria cap generació per heretar la república per la qual lluitaven els adults.
Aquesta meua memòria viciosa i rebel també es remuntarà a l’intent recent de Pèrsia de formar un govern constitucional, i reocrda com, quan aquella antiga nació trencà les cadenes de l’antic despotisme i es posà a treballar en l’elaboració de lleis i formes en l’esperit d’un estat representatiu civilitzat i modern, Rússia, que en tractat solemne amb Anglaterra li havia garantit la independència, l’envaí tot d’una i, massacrats tots els seus patriotes, saquejades les ciutats i viles, annexionada part dels seus territoris, va fer de la resta una simple dependència russa. Record com sir Edward Grey, que ara es remou en la santedat dels tractats, quan se’l cridà a la fermesa i a fer que Rússia complís el tractat que garantia la independència de Pèrsia, va refusar fredament d’interferir-hi.
O, sí, són grans lluitadors per les petites nacionalitats, grans defensors de la santedat dels tractats!
I la premsa autonomista irlandesa ho sap, sap totes aquestes coses que un pobre treballador com jo recorda, les sap totes i calla covardament i culpablement, i fa mal viciosament i roïnament.
Esperam que tot Irlanda no haurà de pagar un dia un preu horrible pels atacs mentiders de la premsa autonomista contra la noble nació alemanya.
Que els nostres lectors encoratgen i difonguen activament tota publicació, circular, full volant o manifest que en aquests foscos dies gose dir la veritat.
Així se salvarà el nostre honor; així el món podrà saber que la premsa autonomista no és més que una claveguera per inundar de deixalles angleses el litoral d’Irlanda.