Una vegada, un camarada dublinès assenyalà a l'autor d'aquestes notes que dues coses no poden ocupar el mateix lloc alhora, de forma que la ment de la classe treballadora no pot assimilar dos conceptes al mateix temps. Volia dir, doncs, que quan la classe treballadora s'obsessiona amb visions de glòria, patriotisme, guerra, lleialtat o fanatisme polític o religiós, no pot trobar-hi lloc per considerar els seus interessos de classe.

En un lloc d'aquestes consideracions s'ha de cercar l'explicació del fet que aleshores que Dublín i la Irlanda nacionalista bullen en rebel·lió contra les condicions industrials i manifesten aquesta rebel·lia amb una munió de vagues, a Belfast i al sector dominat per l'element lleialista, el sentiment de classe o el malcontentament industrial amb prou feines s'hi manifeste en la actualitat.

Per a Dublín i els seus aliats nacionalistes, la qüestió de l'autonomia ha passat ja fa molt de temps l'estadi de la controvèrsia, se la considera fora de la regió de les disputes i en conseqüència la ment de la classe treballadora no s'excita més per aquesta qüestió que per la proposició general que el total és més gran que les seues parts.

A l'Ulster nord-oriental, d'altra banda, la qüestió de l'autonomia no és un tema tancat en les ments dels homes, i molt menys tancat políticament, i per tant hi ha un caràcter obert que fa que encara siga possible que aquesta qüestió posseesca de tal forma les ments de les masses que totes les altres qüestions com els salaris, la jornada laboral i les condicions de treball, hagen de prendre un lloc subordinat i cedir el llur poder de cridar l'atenció, i més encara el d'impulsar a l'acció.

D'acord amb totes les teories socialistes, l'Ulster nord-oriental, que és la regió més desenvolupada industrialment, hauria d'ésser el lloc on les línies de trencament de classe, políticament i industrial, fossen les més pronunciades i on la rebel·lia de classe fos més comuna.

Per dir-ho fredament, és una terra de bona caça per l'esclavitzador i la llar dels esclaus menys rebels del món industrial.

Dublín, d'altra banda, té un sentiment obrer molt més fortament desenvolupat, uns instints molt més fortament accentuats de lleialtat a la classe treballadora que cap ciutat del seu tamany en el món.

He explicat com la ingenuïtat perfectament maligna de la classe patronal ha aconseguit els seus fins a l'Ulster nord-oriental. Com les terres foren robades als catòlics, lliurades als episcopalians, però llaurades per presbiterians; com els darrers foren perseguits pel govern, però no pogueren evitar la necessitat de defendre'l contra els catòlics, i com d'aquesta complicada situació cresqué un sentiment d'interessos comuns entre els esclaus i els esclavitzadors.

A mesura que la marxa dels irlandesos cap a l'emancipació, es desenvolupava, a mesura que pas a pas aconseguien més i més drets polítics i més i més reconeixement, al mateix ritme les dicriminacions dels presbiterians i d'altres dissidents eren abolides.

Per un breu període a la darreria del segle XVIII, semblava de fet probable que la discriminació comuna de presbiterians i catòlics els uniria sota el nom comú d'irlandesos. D'ací la societat rebel de l'època prengué el nom eloqüent d'«Irlandesos Units».

Però la retirada de les discriminacions religioses contra la comunitat dissident tingué, com a efecte, l'eliminació de totes les diferències polítiques entre les sectes i la llur unitat política pràctica sota la designació comuna de protestants, en contraposició als catòlics, damunt els quals encara queia el pes de la discriminació religiosa.

Des d'un punt de vista humà, hom hauria predit confiadament que, com els presbiterians i els dissidents s'emanciparen arran d'una agitació clamorosa contra la desigualtat religiosa, i com aquella agitació prenia la força i l'empenta del poder numèric dels catòlics d'Irlanda, els membres d'aquelles sectes s'unirien amb els agitadors per aconseguir el gaudiments d'aquests drets, que agitadors i rebels havien guanyar per ells.

Però la predicció l'hauria errada d'uns quants milions de milles. Contràriament, els protestants que havien sigut perseguits s'uniren als protestants que els havien perseguit contra l'amenaça de l'entrada dels catòlics en el terreny de la llibertat política i religiosa—«Llibertat civil i religiosa».

No té cap sentit retreure'ls-hi. És una experiència comuna en la història que cada vegada que un ordre aconsegueix en la lluita d'entrar en el cercle de les classes dirigents, s'uneix amb els antics tirans en l'esforç d'aixafar les aspiracions dels ordres encara oprimits.

Que a Irlanda les sectes religioses jugassen el mateix paper que arreu jugaven les classes econòmiques o socials no prova la malignitat dels jugadors irlandesos, però serveix per il·lustrar la universalitat de les passions que operen en l'escenari de la història mundial.

També serveix per il·lustrar la saviesa de l'afirmació socialista que la classe treballadora, com que no té cap classe sotmesa a sota seu, li correspon necessàriament l'honor d'ésser la classe destinada a posar fi al domini de classe, ja que, en emancipar-se, no pot evitar d'emancipar totes les altres classes.

Individus d'altres classes hi han de contribuir i hi contribuiran, com protestants individuals han contribuït en la lluita per l'emancipació dels catòlics d'Irlanda; però en general, la càrrega resta damunt l'esquena de la classe més sotmesa.

Si el cantó nord-oriental d'Irlanda és, per tant, la llar d'una gent de ments saturades amb una concepció de l'activitat política únicament apta per l'atmosfera del segle XVII, si les idees sublims d'una democràcia globalment igualitària tan insistent en els deures com en els drets hi ha trobat poc arrelament, la culpa no rau en aquesta generació d'explotats, sinó en aquells pastors i mestres que els enganyaren i els esclavitzaren en el passat—i els enganyaren per tal de poder-los esclavitzar.

Però com que no s'hi pot treure res de bo de lamentar-ho, tampoc res de bo, sinó d'infinitament roïn, se n'obté en sotmetre's. Digam la veritat, per lletja que siga. Ací, la classe treballadora orangista són esclaus en esperit perquè se'ls ha reclutat en mig d'un poble amb unes condicions de servitud encara més esclavitzadores que les llurs. A la Irlanda catòlica la classe treballadora és rebel en esperit i demòcrata en sentiment perquè durant centenars d'anys no han trobat cap classe pitjor pagada o més maltractada que ella.

Alhora, en el món industrial de Gran Bretanya i Irlanda el treballador especialitzat es mira amb suficiència els no-especialitzats i es preocupa fortament per fer que els seus fills aprenguen un ofici; el sentiment dels orangistes d'Irlanda respecte dels catòlics no és més que una representació glorificada a gran escala de les mateixes passions inspirades per motius tan poc lloables.

Una relíquia atàvica d'un passat fosc i ignorant!

En mirar la política irlandesa sota la llum d'aquesta anàlisi, hom pot veure com de fútils i vanes són les crítiques del Partit Laborista del Parlament que es basen en una compació de ço que féu un grup nacionalista del passat i ço que deixa de fer el grup laborista actual. Ni critic ni defens el Grup Laborista del Parlament; simplement assenyal que tota crítica basada en l'analogia amb accions, passades o presents, del partit irlandès, és necessàriament errònia i equívoca.

El partit irlandès tenia totes les tradicions polítiques i prejudicis seculars per reforçar la seua atitud d'hostilitat al govern i, encara més, el seu únic rival seriós entre els seus propis constituents és un partit més comprometedorament hostil al govern que ell mateix—el partit republicà o de la força física.

El Partit Laborista, d'altra banda, havia de fer cara i superar totes les tradicions polítiques i prejudicis dels seus partidaris per tal de guanyar vots, i sap que en qualsevol moment pot perdre aquests sufragis rebuts tan tard.

El partit irlandès mai no necessità posar la qüestió de conservar els sufragis dels electors irlandesos. Gairebé sempre els rebia de nou sense problemes. El partit laborista sap que qualsevol moviment progressiu dels liberals o dels conservadors farà perillar una certa proporció dels vots laboristes.

En altres paraules, el grup irlandès era un partit que tenia al seu favor els hàbits mentals formats per segles de lluita com a reforç dels seus integrants en cada estadi de la lluita. Però el partit laborista és un partit que per tal de progressar, ha de trencar contínuament amb les institucions que els hàbits mentals dels seus partidaris els han acostumat a venerar-les.

Hauré escrit debades si no he ajudat el lector a adonar-se que el rerefons històric del moviment a Anglaterra i a Irlanda és tan essencialment diferent que el moviment socialista irlandès sols pot ésser autènticament servit per un partit autòcton, i difós mitjançant una literatura també autòctona: que les frases i les consignes que podrien servir per expressar l'ànima del moviment en un país poden fer malbé la seua ànima i sofocar la seua expressió en un altre.

Una de les grans necessitats del moviment a Irlanda és una literatura pròpia. Quan aquesta s'escriga la gent començarà a entendre per què l'obrer catòlic irlandès és un bon demòcrata i un revolucionari, si bé no sap res de les fines teories de la democràcia i de la revolució; i com i per què és que la doctrina que els obrers de Belfast viuen sota les mateixes condicions industrials que els de la Gran Bretanya, i que per tant són subjectes de les mateixes passions i influïbles pels mateixos mètodes de propaganda, és una doctrina tan cridanerament ridícula en la seua absurditat.