El Partit Republicà Socialista Irlandès fou fundat a Dublin el maig del 1896. Sis treballadors assistiren al seu neixement. Els fundadors eren pobres, com la resta de la llur classe, i eren del tot allunyats de totes aquelles coses que se suposa que són essencials per reeixir. No tenien premsa de cap mena, la llur propaganda se suposava que, en general, seria hostil a les idees religioses de la majoria de la població, no se'ls hi havia unit cap nom gran o famós, havien de comptar amb la forta oposició de tots els partits organitzats que defensen els interessos de les classes propietaris, els llurs adversarien tenien més sobirans per esmerçar en el treball polític que no pas ells coures, eren en un país industrialment subdesenvolupat, i en un país on la llibertat política no s'havia assolit del tot, i on, per tant, la missió política del liberalisme o dels reformadors de les classes intermèdies no s'havia exhaurida—en resum, tenien uns impediments com cap altre partit no els ha tingut mai en aquest país; odiats pel govern, sota la malfiança de la gent, en poques paraules se'ls veia com els ismaïlites de la vida política d'Irlanda.

Però aquesta petita banda de pioners es dedicaren de tot cor a la feina, i malgrat tots els desànims i els rebuigs sembraren les llavors de la revolta socialista de la classe obrera en els solcs de malcontentament arats pel sistema social capitalista. Avui poden mirar enrere la feina amb orgull. Enlloc, és cert, no han aconseguit encara d'aplegar al llur costat aquella majoria necessària per situar el candidat del llur partit, el SRP, en els escons dels elegits—aquest triomf de fet no se'ls ha concedit encara—però seria certament molt ignorant o molt presumptuós qui provàs de considerar les possibilitats de la situació política de Dublín i deixàs de banda aquest petit partit combatiu. En les eleccions tot just celebrades s'emeteren vuit-cents vots pel socialisme en els dos únics districtes d'aquesta ciutat on el nostre finançament ens permeté de participar. Aquests vots no foren emesos per ambiguts candidats «laboristes» de llet-i-aigua, sinó per candidats d'un partit que en mig del brogit i la tempesta de la lluita instruí els seus porta-estandards a refusar la signatura del plec de compromís de l'òrgan electoral laborista, i de resistir o caure amb tot l'esperit i valor de la seua política revolucionària.

Aquests 800 vots foren emesos pel socialisme malgrat una campanya de calúmnia d'infàmia inigualable, malgrat el fet que els terrors solemnes de la religió s'invocaren en benefici dels candidats capitalistes, malgrat la violació més desvergonyida dels nostres adversaris de l'esperit de la Llei Contra les Pràctiques Corruptes, i malgrat el boicot de la premsa. Cap altre partit mai no ha tingut un llast tan gran per elevar-se com a força reconeguda en la vida política; cap altre partit no hauria aconseguit surar amb un pes tan gran de forma tan reeixida. Quin és el secret del meravellós progrés d'aquest partit? El secret no rau en la personalitat dels dirigents, ni en la capacitat dels propagandistes; rau en el fet que tota la propaganda i la doctrina d'aquesta partit es basava, des del principi, en la lluita de classes—en el reconeixement del fet que la lluita entre els qui tenen i els qui no tenen era el factor que controla la política i en emprar aquest poder per transferir la propietat dels mitjans de vida, és a dir, de la terra i de la maquinària de producció, de les mans d'individus privats a la comunitat, de la propietat individual a la propietat social o pública.

Aquest partit tenia en contra d'ell totes les forces organitzades de la societat—d'una societat fundada en l'expoli, però tenia al seu costat una força latent més poderosa que totes elles, els interessos materials de la classe obrera. El reconeixement desvetllat d'aquests interessos materials ens ha dut lluny; ens durà en triomf fins al final.