Lerroux fou enviat a Catalunya per Moret amb el doble objecte de desbaratar el proletariat i d'evitar que les masses obreres s'integressin al moviment catalanista.

Cal reconèixer que aquest doble objecte que el centralisme espanyol encarregà al confident Lerroux, fou assolit.

Lerroux, amb el llenguatge extremista i de tons anarquitzants, aconseguí d'atraure's els obrers agrupats a l'entorn de les societats professionals i de les caixes de resistència, i els integrà a una acció demagògica que culminà en els fets de 1909 (dels quals Lerroux n'estigué absent) i que són seguits d'una llarga estela de repressions.

El «Partido Republicano Radical» –que de tot ha tingut menys de republicà i de radical– acabdillat per Lerroux aconseguí tenir una força política amb la qual el Govern de Madrid podia justificar a tothora l’«espanyolisme» de Catalunya i dir que el catalanisme era un moviment reaccionari sostingut per agents pertorbadors i justificar així les persecucions contra les coses de Catalunya, alhora que enlluernades les masses obreres per les frases llampants de llur agent, vivien desviades del propi camí de classe i no resultaven un perill pel feudalisme governamental, sinó que, indirectament, en encarar-les contra el catalanisme, sostenien la seva política.

Per a portar a terme l'obra que li encarregà Moret, Lerroux, sota l'etiqueta anarquista, organitzà grups en els quals hi infiltrà agents de policia. D'altra banda, amb la consigna d'espanyolisme, formà altres grups entre l'oficialitat de l'exèrcit. Tots ells els feu coincidir, a desgrat de llur divergència, en el seu odi contra el catalanisme presentant-lo als ulls dels obrers com a reaccionari, i com a separatista als ulls dels militars monàrquics i unitaris.

Pot dir-se que el període de terror de les bombes –Rull era mogut per la policia– fou obra de Lerroux. Com també és ell, l'autor moral de la crema pels militars del «Cu-Cut!» i «La Veu».

La «Solidaritat», que sorgí com a protesta d'aquests fets vandàlics, recolzats per les autoritats centralistes, tingué sempre enfront les hordes bàrbares del lerrouxisme.

La «Solidaritat» marca la primera fita en la davallada de la política funesta de Lerroux.

Més tard, en descobrir-se que les organitzacions terroristes eren mogudes per funcionaris públics, policies, militars i guàrdia civil, féu reaccionar el poble. La classe obrera es desentengué, desenganyada, de la política, i tornà a les societats obreres. La classe mitjana a poc a poc s'integrà al catalanisme.

Aquest divorci entre catalanisme i obrerisme, fruit del lerrouxisme, fou funest per a Catalunya, car el catalanisme, en mans de les dretes, era una cosa tancada i no prenia, enfront del govern imperialista espanyol, l'aspecte d'un moviment general del poble. Aquest divorci féu possible que durant la guerra, i després d'ella, els grans moviments sindicals fossin combatuts pels homes de la «Lliga» en nom del catalanisme, tot col·laborant amb el Sometent a la repressió social. La «Lliga» feia de suport a Anido-Arlegui, «Sindicato Libre», etc.

Fou necessari la vinguda de la Dictadura de Primo de Rivera –recolzada per la «Lliga» –perquè amb la seva doble repressió contra el catalanisme i contra el moviment obrer, aquestes dues corrents que motius anecdòtics els feien separar, convergissin en la lluita contra l'Estat i la burgesia. Contra l'Estat imperialista espanyol que féu ajuntar els lluitadors d'ambdues causes en els patis de les presons i els camins de l'exili. Contra la burgesia –la catalana especialment– perquè enfront de la dictadura, aplaudí, i quan Primo es girà contra Catalunya, s'esporuguí i abandonà en mans de la classe obrera el moviment reivindicatiu de la llibertat catalana.

Ni sota les banderes de Prats de Molló, ni en el fet de Garraf, no hi havia cap burgès. Foren únicament els obrers, que en els moments de perill defensaren la causa de Catalunya. I cal reconèixer que entre les tendències obreres, els que més s'hi han distingit, han estat els comunistes.

Caiguda la monarquia, el moviment obrer i el catalanisme diversificat han tingut una actuació paral·lela. El catalanisme burgès, de la «Lliga» i «Acció Catalana» han quedat gairebé anul·lats com a força preponderant. La massa obrera sindicalista, fugint del seu apoliticisme suïcida, ha votar per l’Esquerra Republicana acabdillada per Macià...

Però encara queda el llast del lerrouxisme, que cal acabar. Si bé Lerroux políticament ja no representa res a Catalunya, queda encara dintre del moviment obrer residus de la seva obra, que cal extirpar. Avui Lerroux, cap d'un partit conservador nacional espanyol, premi als serveis que prestà a la burgesia panespanyola desviant el moviment obrer català i enfrontant-lo amb el catalanisme, ja no és un perill..., però la seva mala llevor no ha estat del tot arrencada.

Sota aspectes característics no massa dissemblants del lerrouxisme, el «Partido de Extrema Izquierda Federal Revolucionaria», dirigit per l'aventurer Jiménez, comandant de l'exèrcit, cerca de crear un confusionisme en el camp obrer. Parla també un llenguatge de demagògia anarquitzant i sol·licita el vot dels treballadors. En les eleccions de segona volta, s’anava a votar en nom de l'anarquia!

Dintre de la C.N.T. a Catalunya, es nota encara el llast del lerrouxisme en la resistència de certs elements a catalanitzar l'organització. La seva premsa, manifestos, cartells, etc., tot és encara en castellà. La F.A.I. és l'expressió més autèntica del lerrouxisme dintre de la C.N.T.

La posició de la C.N.T. declarant que s'aixecaria en armes contra tot moviment separatista, és encara la veu del lerrouxisme contra la llibertat.

Cal acabar per sempre amb el llast del lerrouxisme, catalanitzant la C.N.T., per una banda, tot reforçant, per l'altra, el Bloc Obrer i Camperol com organització política de classe del proletariat.