CATALUNYA acaba de passar per una profunda commoció política. Potser des que ha començat la guerra, provocada pels generals traïdors, no hi ha hagut en la vida política i social de Catalunya hores més dramàtiques que les que acabem de viure. Els treballadors havien intuït que en aquesta lluita es jugaven quelcom de transcendental; i és aquesta convicció dels treballadors i dels pagesos de Catalunya allò que ha donat aquest to dramàtic a la lluita política

Llenguatge cru i clar, per poder entendre'ns

¿Qui ha provocat aquesta situació i quins han estat els motius que varen justificar la seva provocació? Val la pena que diguem amb tota claredat què és el que ha succeït i què és allò que ha esdevingut, perquè solament així, parlant clarament, podrem arribar a entendre'ns i aconseguir, no ja victòria ràpida sobre el feixisme, sinó construir una millor societat humana. Aquesta crisi, l'hem provocada nosaltres. Hem de dir-ho ben alt i ben fort: l'hem provocada nosaltres amb plena consciència de la nostra responsabilitat.

¿Quins motius ens varen induir i ens varen convèncer a nosaltres de la necessitat de provocar aquesta solució política avui ja resolta? No és, com s'ha dit en tons polèmics i per alguns en tot de mala fe, que tot quedés reduït a una lluita de partit. No ha estat això, no ha estat una lluita de partit. Nosaltres, quant a partit i quant a organització, admetem tots els atacs que se'ns vulguin fer. Som prou forts, estem prou convençuts, som ja un moviment prou sòlid per poder defensar-nos i respondre als atacs com sigui. No ha estat una lluita de partit; ha estat, necessàriament, la continuació lògica de la nostra línia política.

Els treballadors que han seguit pas a pas la nostra actuació des del 19 de juliol, ja ho sabien, ja podien preveure que arribaria un moment que el partit i la UGT seguint inflexibles la seva línia política, posarien les cartes damunt la taula exigint una solució honrada i eficient. Tots ho sabíem i tot ho podíem pressentir.

Havem provocat aquesta crisi. Cal proclamar-ho ben alt

Vàrem ésser nosaltres, en el primer Comitè d'Enllaç, els que vàrem iniciar i plantejar la necessitat de crear un Govern de col·laboració amb la CNT. Varen ésser els altres els que, en actes públics, tractaren de convèncer tota la massa treballadora de la necessitat imperiosa de deixar els llocs subalterns i clandestins del Govern, per prendre tot el Govern. Però nosaltres no crèiem que s'aniria a un Govern per simular una força governamental. Nosaltres volíem un Govern que pogués governar i que pogués organitzar totes les forces, totes les energies, tots els recursos del país per apressar la victòria i assegurar una millor construcció revolucionària del demà, de l'esdevenidor. I ho hem dit d'una manera sistemàtica, arreu de Catalunya; i marcat com a fita lluminosa la trajectòria fins ara seguida, han estat aquests mítings periòdics del Price, on hem llançat en cada moment o en cada hora, la consigna necessària per assegurar una ràpida victòria i la millor construcció revolucionària de l'esdevenidor. Tot s'ha dit aquí i tot avui continuarem dient-ho aquí; i demà continuarem dient-ho igualment quan les noves condicions plantejades ho facin necessari.

Fa dos mesos que en aquest mateix local vàrem parlar de les armes que hi ha a la reraguarda

Al Price vàrem celebrar ja farà uns dos mesos un míting, i en aquest míting va parlar també el company Del Barrio; i en aquell acte el company Del Barrio va fixar d'una manera clara i categòrica les consignes d'aquell moment. El seu discurs va girar entorn de la necessitat imperiosa d'organitzar ràpidament l'exèrcit popular, d'unificar i militaritzar les milícies dels fronts de guerra, de complir estrictament la política econòmica del Consell de la Generalitat i de poder arribar a una política intel·ligent de la recollida d'armes a l'interior del país, perquè aquestes armes a l'interior del país servien per desmoralitzar la reraguarda i pertorbar la vida del treball. Aquell míting va tenir immediates i fortes conseqüències. Aquella mateixa setmana donant un pas més endavant, va sortir del Comitè d'Enllaç altra vegada refet, el pacte de convivència entre la UGT i la CNT. I va tenir encara conseqüències millors; i aquestes conseqüències millors varen ésser que al final d'aquella mateixa setmana al Consell de la Generalitat, a la fi, es va resoldre legislar sobre allò que és matèria essencial avui: sobre la preocupació econòmica de la massa treballadora i sobre les necessitats militars.

I fou aquell dia que s'aprovaren el Decret de Col·lectivitzacions, el Decret de Mobilització general, el Decret de Militarització i unificació de les Milícies del front, i el Decret de recollida d'armes a l'interior del país, per posar-les a disposició del conseller de Defensa i de les necessitats urgents de la guerra.

I fou al dia següent, encara, com una conseqüència natural i espontànua d'aquesta acció sistemàtica en la qual nosaltres estem des del 19 de juliol, que se celebrava a la Monumental el primer gran míting d'unitat sindical, el primer gran míting que obrí la perspectiva, potser no llunyana, d'un altre míting, tan ferm com aquell, tan poderós com aquell, en el qual es parli, no d'unitat d'acció sindical, sinó per celebrar la unitat orgànica sindical aconseguida després o abans de la victòria.

I en aquell míting em va cabre a mi el goig extraordinari de comunicar a aquella immensa multitud agermanada, marxistes i anarquistes, els acords del primer Consell de col·laboració de la Generalitat, d'explicar, de manera sintètica tot el seu abast. Parlàrem de les col·lectivitzacions, parlàrem de la mobilització per crear l'Exèrcit Popular, parlàrem de la militarització de les milícies, i parlàrem de la recollida d'armes que estan a mans d'aquells que s'anomenen grups incontrolats però que en el fons no són altra cosa que els grups parasitaris de la revolució. I molt sovint, no ja grups parasitaris que d'una manera més o menys passiva, o activa, viuen de la revolució, sinó que de vegades són també els gàngsters de la revolució.

Semblava que s'havia aconseguit allò que una setmana abans exigia, en nom del front, amb la seva claredat i la seva energia el company Del Barrio. Però succeí que havíem escrit uns Decrets sobre paper mullat. No es complí el Decret de recollida d'armes, no es complí el Decret de Mobilització i fins i tot al front mateix va haver-hi una mena de pronunciamiento contra el Decret de Mobilització i d'unificació de les Milícies.

Allò, companys, creà inevitablement una nova situació. ¿Podia admetre's silenciosament, raonadament; podia admetre's covardament que aquell fracàs integral d'aquell Consell fos tolerat, fos permès amb la nostra complicitat? No ho vàrem voler. Es feren molts esforços per refer aquella situació que aquell mateix dia es podia donar per morta. Es va tenir a la Generalitat una mena de Gran Consell, presidit per Companys, amb els consellers i els Comitès responsables de totes les organitzacions representades al Govern, reunió plenària que acabà amb un vot de confiança plena al Consell, que no passà, com era lògic i donada ja la situació, de pura literatura.

Es feren encara altres esforços i s'arribà a la creació d'una ponència de consellers, enfortida per la representació directa de la UGT i de la CNT per tal de veure si hi havia manera, abans de provocar una nova situació, de poder aconseguir una major disciplina i poder aconseguir el compliment estricte dels Decrets del Govern.

Tot fou endebades. A la vegada, la situació interior i la política internacional es feien més perilloses per a la nostra causa. Alemanya i Itàlia reconeixien el «Govern» de Burgos, i després d'aquell reconeixement començà la tramesa precipitada d'home dels exèrcits regulars d'aquells dos països. I en la política interior es preveia com a imminent l'atac directe contra Catalunya, des del front aragonès i des de la costa, sortint de Palma de Mallorca, que l'altra vegada qualificàrem, aquí mateix, de punyal aixecat contra l'espatlla de Catalunya, on es mobilitzaven homes italians i feixistes espanyols, per intentar el desembarcament. I l'agreujament evident i consegut de la situació internacional, els possibles perills imminents contra Catalunya, contribuïren a fer que nosaltres diguéssim, cordialment, a tots, que, aquella situació, nosaltres de cap manera no la volíem continuar.

I fou el 24 de novembre que d'una manera oficial vàrem presentar als companys de la CNT i de la FAI un document signat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya i per la Unió General de Treballadors. En aquell document plantejàvem a aquests companys, amb tota claredat, tots els problemes que teníem davant nostre i que calia resoldre.

La nostra proposició de depuració governamental

Què els proposàvem? Proposàvem, en primer terme, una depuració governamental, perquè l'experiència viscuda en dos mesos i mig ens havia convençut que un Consell no pot anar endavant si en el seu si, abusant de la situació i abusant de la lleialtat dels altres, s'hi filtren demagogs irresponsables, que sovint per llur obra i per les conseqüències de llur obra poden qualificar-se d'agents provocadors. Plantejàrem aquesta qüestió. Cal depurar el Govern, cal enfortir la unitat d'acció del nou Consell de Catalunya, eliminant-ne tots els factors de discòrdia sistemàtica i d'infantilisme revolucionari. I exigíem que, del nou Consell, no en formés part cap representant de la fracció trotsquista, que s'ha apoderat d'un moviment responsable que ell no creà.

Vàrem demanar això per moltes raons. Perquè aquesta fracció trotsquista, d'una manera sistemàtica ha fet una política de divisió. Ha recordat a nosaltres i ha recordat a la CNT, amb mala intenció, tot allò que ens podia separar, tot allò que ens podia fer barallar, tot allò que podia obligar, de continuar això, a una ruptura del pacte d'unitat d'acció que amb ells havíem signat.

El trotsquisme, element de discòrdia en un moviment que ells no han creat

Havíem de posar fi a aquesta activitat. Recordaven tot allò que ens podia separar, però l'actitud més criminal i més contrarevolucionària és quan anava insistint, també d'una manera sistemàtica i deliberada, a aguditzar el recel, la desconfiança que han sentit, i que encara potser senten, alguns dels grups responsables de la direcció de la CNT, perquè els han dit públicament: «¿què feu de deixar passar els homes de la Brigada Internacional Comunista? ¿No sabeuy que aquests homes de la Brigada Internacional, una vegada vençut el feixisme seran l'instrument dels Partits Comunista d'Espanya i de Catalunya per llançar-los contra vosaltres i anorrear-vos, com passà al principi de la revolució russa?».

Ho han dit públicament, de manera sistemàtica, amb la intenció clara de despertar vells recels, velles animositats, velles intransigències, i de fer impossible la col·laboració de les dues Centrals Sindicals, sense la qual la guerra contra el feixisme es podria donar per perduda.

I si la seva actitud en la política interior no hagués estat suficient per justificar la nostra conducta, tenim, prou coneguda és de tots, la conducta del grup trotsquista en la política internacional. En el mateix moment que Alemanya i el Japó signen un pacte d'aliança, una nova unió sagrada, no estrictament contra l'URSS, sinó contra la Internacional Comunista, els líders del grup trotsquista es feien seva ací la mateixa campanya, criticant de manera injusta i sistemàtica la nostra Internacional. I en el moment que en el panorama internacional no hi ha més que un sol país que estigui incondicionalment al nostre costat, en aquell precís moment, és també el grup trotsquista que comença una campanya de crítica injusta contra l'URSS, sumant-se d'aquesta manera a l'acció internacional del feixisme, que es proposa afirmar, descobrir o revelar o delatar que nosaltres som una sucursal de Moscou, que nosaltres som una colònia sovietitzada. Això ho ha fet el feixisme internacional, que ho ha dit clarament i ho manté constantment, parlant sobretot de Catalunya i ha intrigat també a totes les cancelleries, afirmant que el poder de la Rússia Soviètica sobre Catalunya era tan absolut, que la política de Catalunya era dirigida per l'URSS i, de fet, Catalunya ja era una colònia soviètica. I en aquest precís moment que el feixisme internacional ens llança aquesta obra de crítiques i de mentides i de provocació contra l'URSS, aquí mateix també, a Catalunya, per part del grup trotsquista que estava al Consell, s'afirma la mateixa tesi, s'afirma de manera pública que la política de Catalunya i la política d'Espanya estaven mediatitzades per l'acció de l'ambaixador Rosenberg i del nostre camarada Antònov; i nosaltres, companys, no podíem passar per alt això en ordre polític interior ni en ordre polític exterior; i nosaltres sabíem que de continuar aquella coalició tal com estava, no tindria altre resultat que afeblir el front antifeixista, la qual cosa començava ja amb el vici de nul·litat, i per acabar repetint la mateixa història. I vàrem plantejar la qüestió que el nou Consell havia de tenir la major homogeneïtat possible i que n'havien d'ésser esbandits tots aquells que per la seva conducta o actitud, per la seva tàctica de provocació constant, havien de fer impossible tota la seva obra. Però no era aquesta, companys, la qüestió essencial o la qüestió de fons. Era un aspecte del problema, tal com nosaltres vàrem presentar-lo, perquè en aquest document a més a més de demanar la depuració del nou Consell, vàrem plantejar el problema de les juntes i dels Comitès que sovint manen més que el Govern mateix; vàrem plantejar el problema que tot havia de supeditar-se a les necessitats de la guerra; vàrem plantejar el problema que havíem de respondre amb una més cordial i íntima col·laboració amb el govern de la República, a la maniobra del feixisme internacional que ens havia inventat a casa nostra un separatisme avui inexisten. I resumíem el nostre pensament polític d'aquella hora, que és la d'avui, demanant que ells i nosaltres exigíssim la constitució d'un Govern amb plens poders. Aquest és el motiu essencual de la crisi política: si hi havia o no hi havia possibilitat de constituir un Consell que tingués més autoritat i més prestigi davant de la massa treballadora que aquell altre Consell, que nosaltres el 24 de novembre, de fet i de dret vàrem liquidar.

És exagerat el Govern de plens poders?

És que la nostra petició de plens poders és exagerada o és injusta? El Govern de la Generalitat ha de fer o ha de tenir una política militar; ha de tenir una política econòmica, ha de tenir una política fiscal i ha de tenir una política de proveïments. Tots són problemes o efectes distints del mateix problema.

El Govern de la Generalitat ha de tenir – repetim – una política militar, que en els moments presents vol dir posar en vigor els decrets de l'anterior Govern i vol dir veure de cop quins han complert i quin no han complert els decrets que ordenen la incorporació a files de les dues primeres lleves, per tal de trobar els desertors i portar-los, els plagui o no els plagui, a les seves casernes. Una política militar que vol dir apressar el procés de reagrupament de les forces que estan en els fronts per donar-los la més gran eficiència, per donar-los l'impuls ofensiu que elles íntimament desitgen i que no podran mai aconseguir sense aquesta estructuració.

Cal assegurar-se que no hi haurà ningú que trencarà i passarà per damunt del decret de col·lectivització en què aquest Consell va compendiar la seva tasca en matèria econòmica, perquè ja no és hora de les iniciatives de grups, i cal tenir una visió integral del problema per poder resoldre'l, com es pot resoldre entorn del Govern i sobretot poder estalviar-nos en el dia de demà moltes misèries, molts dolors i molts desenganys, perquè jo us he de dir: ¿Què guanyaríem si per mala acció, per impremeditació o per covardia dels responsables en aquests moments, en lloc de guanyar prestigi la idea col·lectivista en el si de la massa treballadora, perdés tota la seva força d'atracció per la seva mala aplicació en aquest modern? Representaria molt més treball per al dia de demà; representaria més treball, més tasca no sols de reconstrucció econòmica sinó també més feina de reconstrucció en la mentalitat de cada treballador, de la bella il·lusió per un món portat pels mateixos treballadors, que ha d'ésser més just i més humà que el món dominat pel poder capitalista.

La política econòmica ens planteja avui problemes en tota la seva angoixa. A Catalunya hem viscut i encara estem vivint de les antigues reserves. Hem consumit la riquesa acumulada en generacions anteriors, però no hem creat riquesa nova. Uns han esgotat els comptes corrents dels bancs; altres han esgotat les primeres matèries que no han estat reemplaçades; i altres han esgotat les finances de la Generalitat cobrant salaris íntegres i setmanals íntegres, mentre els obrers en treball actiu treballaven tres dies i combraven tres jornals. Així hem esgotat gairebé avui totes les possibilitats de continuar endavant en aquesta festa contínua que hem fet a la reraguarda; i avui ja comencen els dolors i les dificultats i es pot veure en els ulls i en el front de la immensa majoria de treballadors l'angoixa, no ja pel resultat de la guerra, sinó per les conseqüències de la impremeditació, de la lleugeresa i de la covardia col·lectiva. Perquè avui ja s'enfonsa la nostra economia. Els mercats espanyols, base natural de la nostra producció en la seva meitat estan a mans dels feixistes; i l'altra meitat estan poblats per munions de treballadors que no poden ni fan altra cosa que anar sostenint-se i vivint d'allò que teníem, perquè la guerra té les seves exigències i tot ho consumeix. Hi ha mercats perduts a l'interior i no s'han guanyat mercats a l'estranger.

La crisi de la nostra indústria

Tenim la nostra indústria en derrota; la indústria tèxtil i la fabril i la mateixa indústria metal·lúrgica tan íntimament lligada a la nostra indústria fabril i també tenim en derrota la indústria de la construcció, que es reflecteix de manera tan directa i immediata sobre la indústria metal·lúrgica. Tot el nostre món industrial, allò que és fortitud de l'economia de Catalunya, està avui atacat de mort i cal que els treballadors ho sàpiguen i no es facin la il·lusió que havent ocupat un petit lloc més o menys significat i anat als bancs a omplir els xecs dels vells burgesos, el problema queda resolt. El problema queda en peu i cada dia amb major gravetat i caldrà resoldre'l. No vull dir amb això amb afany de parlamentar-ho, sinó perquè hem de trobar solucions i aquestes solucions han d'ésser imposades per la guerra mateixa i per la pròpia consciència i disciplina de la classe treballadora. Vull dir, doncs, en primer terme, que tots els sindicats i tots els obrers han de complir estrictament sense posar una coma més, el decret de col·lectivització, perquè aquest decret té un pensament econòmic que si es pot desenrotllar podrem reconstruir amb gran ritme la nostra economica i podrem sostenir-la fins que el final de la guerra ens porti un nou ritme.

Hi ha el problema de la redistribució del treball. Hi ha companys que encara no s'han adonat dels problemes actuals i es pensen que l'Institut Maragall, on hi ha la caixa gran de la Generalitat per al pagament de salaris, ha de resoldre tots els problemes. Els companys han de comprendre que estem en guerra, que estem en revolució i que ha mort a mans dels feixistes mateix un món i la seva estructura econòmica i que la caiguda vertical de la burgesia el 19 de juliol, pel sol fet de caure, va provocar un desplaçament a les zones de treball i va fer que molts milers d'obrers de Catalunya, de molts oficis, es trobessin de sobte sense base on descansar i sense suport econòmic que els permetés llur lliure desenvolupament en el treball.

Hi ha una indústria parasitària que ha mort definitivament

Hi ha branques de treball perdudes completament i per sempre. Tota la indústria parasitària que ha crescut arreu del món entorn de la burgesia, entorn de l'aristocràcia i de les castes privilegiades, tota aquesta indústria parasitària ha desaparegut per sempre, i per rebrotar haurien de guanyar-nos la guerra. Guanyant-la nosaltres han desaparegut per sempre, i cal que els milers i milers de treballadors que abans tenien llur posició treballant en aquestes indústries parasitàries, es facin aquesta convicció, que ells han de treballar d'una altra manera, perquè el seu vell ofici en el nou ordre de coses ja no hi pot caber.

Hi ha indústries que s'han de reconstruir, que podran adaptar-se a les noves necessitats econòmiques. Hi ha indústries que, fatalment, en temps de guerra i de revolució, queden totalment paralitzades: com la indústria de la construcció. Seria inútil que els companys de la Construcció pensessin que, sense sortir del marc del seu vell ofici poden resoldre el seu problema. En temps de guerra i de revolució, ací i a tot el món, ahir, avui i demà, és una d'aquelles activitats que queden en suspens, perquè n'hi ha d'altres de més transcendència, de més urgents que reclamen totes les energies de la col·lectivitat.

Són problemes d'ordre econòmic i problemes de redistribució de treball. No els hem de dir que uns o altres han d'ésser condemnats a la improductivitat. Si hi ha un Govern conscient de la seva tasca i capaç de comprendre el seu deure històric, no succeirà això, perquè podrà anar, amb rapidesa i eficàcia, a una redistribució de treball, a una redistribució d'aptituds, per tal d'incorporar la massa obrera en atur forçós a les noves activitats que la mateixa guerra procrea, i d'aquesta manera conjuntament, disciplinadament, alleugerir en el possible els dolors i la misèria, que són companyia inevitable de guerra i revolució.

Però, naturalment, aquesta política econòmica va lligada d'una manera estreta i indissoluble a una política fiscal. ¿Que no veieu què passa, companys? Què és el que avui està succeint? A Catalunya, la immensa majoria dels companys han cregut que la revolució és no pagar impostos; s'ho ha cregut i ho practica. I què és el que passa? Passa, companys, que si no s'hi posa remei molt aviat, no estarem en condicions, no ja d'ajudar el front, com demana Del Barrio, sinó ni d'ajudar en el més mínim la mateixa reraguarda. Si no s'hi posa remei ràpidament, anem a la liquidació efectiva i catastròfica de la nostra economia.

Els Ajuntaments i la Generalitat han de cobrar els impostos. Els serveis públics han d'ésser municipalitzats

Els Ajuntaments de Catalunya no tenen ingressos, la Generalitat no té ingressos, l'Estat Central els ha vist mermats en dues terceres parts. I això ocorre quan el diner és més necessari que mai, quan hi ha una guerra que ho consumeix tot, que no permet la continuació de les velles normes burocràtiques, que exigeix de manera indefugible milions i centenars de milions, i milions de milions de pessetes en paper i en or per donar, no ja solament armes als nostres combatents, sinó per comprar articles indispensables a la salut i a la vida dels nostres infants. Cal dir que en moments en què l'Estat, la Generalitat, els Municipis necessiten, no disminuir sinó incrementar les seves fonts normals d'ingressos, nosaltres les hem tallades en sec per una falsa concepció revolucionària o per un esperit de parasitisme que hi ha en el fons de molts dels nostres companys. I això s'ha d'acabar. Cal una política fiscal. Els Ajuntaments han de tornar a cobrar els impostos. La Generalitat ha de tornar a cobrar impostos i ha de posar-ne de nous, i ha d'anar ràpidament a un emprèstit de guerra de caràcter obligatori, per reunir d'aquesta manera la massa de milions que necessita imperiosament per afrontar les necessitats, indefugibles i immediates, de la vida civil i de la vida militar.

Qui pot oposar-s'hi, companys? Ja és costum de fer-ho; però és un costum que s'ha de combatre a sang i a foc. I en la vida municipal, no solament els Ajuntaments han de refer llur vella massa d'impostos, sinó que han de cercar noves fonts, perquè inevitablement, com a conseqüència obligada de la mateixa guerra i de la revolució, tot els capítols tradicionals en matèries financeres estan reduïts al mínim quant a llur capacitat contributiva. I serà imperiós que els Ajuntaments cerquin, i trobin, i acceptin noves fonts d'ingressos, i únicament podran trobar-les en les noves condicions econòmiques, polítiques i socials creades per la guerra i per la revolució, i això vol dir que els serveis públics ha d'ésser municipalitzats, que han de passar a mans de l'Ajuntament, a servir els interessos de la col·lectivitat, i no a crear mentalitats de nou-ric en certs sectors de la classe obrera. Que s'han de municipalitzar aquelles fonts d'ingressos que siguin necessàries per reconstruir la finança mateix. ¿O creieu vosaltres que és permissible que mentre alguns sectors s'enriqueixen per situacions creades abans, s'estengui una gran misèria en el conjunt de la classe treballadora? ¿O que el mateix Ajuntament de Barcelona es trobi, com es troba avui, que cada fi de mes no sap com pagar el salari dels seus funcionaris?

Situació tràgica, perquè les necessitats de Barcelona no són ja avui solament la de pagar salaris; és la de portar a terme amb els seus propis mitjans una poderosa obra d'assistència social a tots aquells sectors obrers que serà difícil de readaptar a les noves condicions econòmiques, avui per avui, i a tota l'enorme quantitat de germans d'altres països d'Espanya que vénen a nosaltres fugint de les bombes feixistes. Avui, més que mai, l'Ajuntament de Barcelona, els Ajuntaments de Catalunya, la Generalitat, necessiten enfortir i fer progressar les seves finances per portar a terme una obra constructiva que asseguri la victòria damunt del feixisme.

Naturalment que això costarà molt. Costarà molt perquè no hi ha res que viciï tant, de manera tan negativa, la multitud, com un camí començat desencertadament. Aquí s'ha fet crere a la gent que la Generalitat era un tresor inesgotable. La Generalitat ha pagat, en cinc mesos que dura la guerra, en concepte de salaris i de compensació de salaris, més de noranta milions de pessetes. Ha pagat salaris de tota mena, àdhuc ha pagat salaris als invertits del barri xinès. No ho diguem massa alt!

Però aquesta festa toca a la seva fi, perquè la Generalitat no té diners. Per tant, s'acabarà amb aquesta sembra generosa i injusta, injusta fonamentalment perquè, companys, aquesta política d'improvisació ens ha conduït a un tracte extraordinari. Val a dir que era més avantatjós no treballar que treballar. Perquè als obrers que hi havia abans, o que quedaren després, sense feina, se'ls passava la setmanada sencera, i els centenars de milers de dones i d'homes que treballen en la indústria tèxtil treballen tres dies i en cobren tres.

Una nova política fiscal, base de la política militar

Però, per acabar-ho, és totalment necessari que el Govern de la Generalitat trobi l'ajut incondicional de les Centrals Sindicals i del conjunt de la classe treballadora. Una política fiscal, lligada íntimament a una política econòmica, bases principals per a una bona política militar.

Però és que, a més, el Govern de la Generalitat ha de tenir una política de proveïment. El despertar per a molta gent és força tràgic. Jo fa un dia que sóc conseller de Proveïments i em trobo que a Catalunya no hi ha blat, que a Catalunya no hi ha ous, que a Catalunya no hi ha carn, que a Catalunya no hi ha gairebé peix, que a Catalunya hi ha poca llet i trobo, per Barcelona, que hi ha cues inacabables, on són martiritzades les nostres companyes, per l'espera i per l'angoixa i pel desengany, pel pa, per la llet, pels ous, per la carn, pels articles que són, tots ells de primera necessitat. Què ha passat? Ha passat que hem consumit tota o gairebé tota, la nostra riquesa en aquesta festa de cinc mesos, i que ara ens costarà, no de refer la vella economica sinó que ens costarà d'alleugerir aquesta manca, gairebé total, d'articles de primera necessitat.

Però ens hem trobat amb altres casos: ens hem trobat que hi ha arreu de Catalunya una quantitat de comitès que fa ferdat.

Els nous kolacs dels proveïments

Companys: jo m'he trobat – suposo que aquí no hi ha cap membre d'aquests comitès que ara haurem de dissoldre... Companys: m'he trobat que hi ha una quantitat extraordinària de comitès. I ens hem trobat que molts consellers municipals de proveïments es creuen ésser el centrel del món i que són els amos i senyors, no solament de la contrada municipal on estan en representació de la majoria, sinó que són, ensems, una petita República, oposada a totes les Repúbliques, a Catalunya, a l'espanyola i fins a l'Univers. Ens hem trobat amb comitès que donen ordres de no deixar sortir de la seva contrada els productes que a Barcelona ens són necessaris i en els pobles poden fins sobrar; comitès que no deixen lliure circulació de les mercaderies que són indispensables, no solament per sostenir l'energia de les dones i dels homes que viuen i lluiten per la guerra, sinó que la seva manca posa en perill la vida dels nostres infants. Comitès àdhuc a Barcelona; uns fantàstics comitès de defensa que defensen solament situacions de privilegis creades en els primers moments d'aquesta revolució, d'aquesta guerra. Comitès de defensa que són una petita burocràcia, grups de milicians, d'aquells milicians que no van al front ni per broma. Comitès de defensa que s'han creat tots ells, cadascun el seu petit magatzem de queviures, quan les dones proletàries de Barcelona es veuen obligades a fer cua i tornen a cada sense portar pa per als seus fills. Comitès de defensa que han substituït, en perjudici de la col·lectivitat, els vells intermediaris, perquè els que formen aquests comitès, els de Barcelona i els de fora de Barcelona es creuen amb el dret de cobrar impostos sobre cada fardell que portin els ciutadans. I és així com a Barcelona s'han encarit les subsistències. No s'han encarit les subsistències, com s'ha dit per rutina, per culpa dels petits venedors; perquè la diferència fantàstica que hi ha entre el preu pagat al pagès i el preu que es cobra al consumidor, aquesta diferència fantàstica va a mans no del venedor sinó que va a mans gairebé íntegrament d'aquells comitès.

Caldrà, doncs, companys, que fem no únicament una política militar, una política econòmica i una política financera, sinó que haurem de fer una política implacable de proveïments; i en primer terme, portar a la convicció de cada u que la tasca de refer ara la cosa destrossada no serà feina d'un dia i que ens haurem d'imposar tots moltes restriccions; perquè no es pot permetre que mentre els nostres companys del front i els milicians de tots els fronts donen la vida i la sang per la causa comuna, hi hagi aquí petits Ajuntaments, nuclis de ciutadans que malbaraten la seva riquesa per donar-se el gust de menjar un plat de bacallà o d'altra cosa. Cal imposar-se moltes restriccions, i si no hi ha d'una cosa, no n'hi ha! I si no hi ha patates, no es compren. Repeteixo que ens hem d'imposar una política de restricció, política de restricció que sempre serà inferior en sacrifici al sacrifici dels que donen la seva salut, la seva vida i la seva sang als fronts de batalla.

Vull dir, doncs, companys, que haurem de fer esforços sobrehumans per poder sortir d'aquesta situació. Catalunya haurà de concentrar-se tota ella a si mateixa, per extreure de Catalunya mateix les seves últimes reserves, per poder sostenir la seva vida interior i per poder sostenir la vida dels fronts, sense perdre una sola engruna, sense que una engruna vagi a parar a mans dels paràsits. Hem de posar en pràctica una política ferma i, per tant, una política de plenes facultats. Si en el govern actual existís la feblesa de l'anterior, res d'això no podria ésser realitzat: ni la política militar, ni la política econòmica que ens permeti avui plantar la primera fita de la nova economia; ni la política financera que ens permeti resoldre els problemes econòmics i financers; ni la política de proveïment que ens permeti anar vivint i poder-ho reconstruir tot després de la victòria. Res d'això no podria realitzar-se, res d'això no podria arribar a ésser una veritat positiva. Cal un govern amb poders, amb facultats. El que avui tenim ha nascut sota d'aquests signes i aquesta és la gran victòria que nosaltres podem proclamar: que aquest Govern ha nascut sota aquests signes, amb facultats plenes per poder resoldre tots els problemes plantejats per la guerra i la revolució.

Els esforços de les centrals sindicals per crear noves condicions de vida

Ja sabem que s'ha començat un període molt difícil, que s'ha començat fins i tot un període perillós; perillós, més que per les organitzacions, per les persones. Ja ho sabem. ¿I qui es pot oposar a una política d'aquesta mena, que és una política obligada per les necessitats de la guerra i de la revolució? No s'hi oposa la UGT; no s'hi oposa el Partit Socialista Unificat de Catalunya; no s'hi oposa l'Esquerra Republicana de Catalunya; no s'hi oposa la Unió de Rabassaires. Tampoc no s'hi oposa la Confederació Nacional del Treball. Em consta i ho dic ben alt i ben sincerament. Ens consta a nosaltres, pel tracte i la convivència, que els homes representatius de la CNT fan esforços magnífics, esforços lleials i sincers, per poder crear amb nosaltres aquestes noves condicions. Em costa i ho proclamo, perquè és veritat.

Unanimitat absoluta entre totes les forces del Govern de la Generalitat

Si hi ha aquesta unitat de les forces que representen avui la totalitat del país, ¿qui es pot oposar, doncs, que això que tots anhelem, arribi a ésser una realitat? Hi ha en primer terme, la demagògia pseudo-revolucionària que per precipitar els esdeveniments, per voler precipitar la revolució posa en perill la victòria. Hi ha els paràsits de la revolució que no volen que les condicions canviïn, que no volen que la situació actual canviï. Hi ha els valents de cantonada que saben que l'organització de la vida d'aquest país representa el seu acabament. Hi ha els agents provocadors, agents provocadors que de la mateixa manera poden estar als nostres rengles que als rengles de qualsevol altra organització, agents provocadors que van vessant la sang dels nostres companys a la reraguarda; la sang de companys nostres que han caigut i cauen encara gairebé cada dia arreu de Catalunya; companys assassinats per agents provocadors, els quals voldrien posar entre nosaltres i la CNT un riu de sang i una muntanya de morts que fes impossible la intensa cordialitat i que no ens permetés d'arribar al camí ja obert de la profitosa unitat del proletari; agents provocadors que actuen a la base i que emmetzinen els sentiments dels militants; agents provocadors que us esperen en un revolt de la carretera, o assalten a la nit un domicili i assassinen els homes que els fan nosa.

No hi ha solament com a enemic l'agent provocador, que hem d'individualitzar costi el que costi i sigui on sigui, per tal de depurar l'ambient de Catalunya. Hi ha, a la vegada, el gàngster de la revolució. El gàngster, l'home que s'aprofita, membre del bandidisme, fenomen conegut en tota revolució, en tot període revolucionari. És l'home que no vol la revolució sinó en allò que serveix als seus interessos personals, i que si té domini, si té predomini, si té influència, la fa jugar, no per endegar els problemes que la mateixa revolució planteja, sinó per sostenir-se en el seu petit tron i per continuar amb els seus guanys que assegurin la seva vida particular. És el cacic, el nou sàtrapa que hi ha en tantes contrades de Catalunya. Petits sàtrapes rodejats dels seus mercenaris, millor armats que els homes del front. Petits sàtrapes que diuen que no volen cap dictadura, i han imposat, allà on són, la dictadura de la seva irresponsabilitat.

El sentit de la responsabilitat personal

Ja veieu, doncs, que el problema no és senzill, que el problema no és fàcil. Haureu comprès el que jo us volia dir quan afirmava que entràvem en una fase perillosa, més que per les organitzacions, per les persones. Però jo he de dir als meus companys, que comparteixen amb mi la responsabilitat de direcció dels dos grans moviments marxistes de Catalunya, i he de dir als companys d'Esquerra, i als Rabassaires, i a la CNT que aquest perill, que aquesta responsabilitat personal, els hem d'admetre, o marxar. Admetre'ls, perquè és el nostre deure. Perquè quan un de nosaltres ha arribat a interpretar el sentiment d'una gran o d'una petita massa, ja no es deu a si mateix; es deu als interessos col·lectius i tot ho ha de sacrificar per portar al triomf, a la victòria aquests interessos col·lectius. I hem de tenir tots, els d'aquí i els d'allí, el coratge suficient per plantejar els problemes tal com són, i on sigui, i a la vegada d'afrontar la nostra responsabilitat, de plantejar amb la mateixa claredat els problemes i les nostres solucions davant de les nostres assemblees i davant dels nostres sindicats, tot i amb la perspectiva que cada plantejament assenyali una batalla perillosa.

Hem de fer-ho. Jo estic segur que nosaltres, i els de més enllà, tots ho farem; no ha per complir un deure estricte de revolucionari, sinó per igualar en allò que sigui possible, vivint en la reraguarda, l'heroisme diari, constant, sistemàtic, dels nostre germans del front. I tenint tots aquest coratge tranquil, aquesta serenitat espiritual, aquesta perseverança en el gest i en la conducta, fent-ho tots així i units en forta pinya, en forta abraçada, tingueu tots la convicció que nosaltres, els treballadors de Catalunya, serem el baluard efectiu de la República espanyola en la lluita contra el feixisme, i que serem, també, l'endemà mateix de la victòria, la primera nacionalitat ibèrica que implantarà, integralment, la República Socialista.

Salut.