(2000)
El Manifest Comunista escrit per Karl Marx i Friedrich Engels el 1848 afirma:
La història de la societat preexistent és la història de les lluites de classes. L'home lliure i l'esclau, el patrici i el plebeu, el senyor i el serf, el mestre gremial i el jornaler, en un mot, l'opressor i l'oprimit, es troben en oposició constant l'un amb l'altre, que duen a terme una lluita ininterrompuda, ara amagada, ara oberta, una lluita que acaba cada vegada, o bé en la reconstitució revolucionària de la societat en general, o en la ruina comuna de les classes enfrontades.
La rebel·lió dels esclaus, dirigida per Spartaccus, i totes les altres rebel·lions d'esclaus, foren derrotades. Això no comportà el manteniment del sistema esclavista de l'Imperi Romà. Els esclaus foren substituït per colons (serfs). El feudalisme substituí l'esclavitud. Aquest procés s'accelerà amb la invasió de les tribus alemanyes de l'Imperi Romà.
De nou, quan parlam de la transició del feudalisme al capitalisme, molt sovint sembla un procés molt planer. Hom pot esmerçar mitja hora en llegir un capítol del feudalisme, i passar a un capítol del capitalisme. Però el procés fou molt menys planer, molt més contradictori. El feudalisme sobrevisqué durant més d'un mil·lenni a Europa. Quan era en declivi i el capitalisme ascendia en les esquerdes de la societat feudal, no es trobà amb un camí de direcció única cap amunt. De fet, l'Espanya àrab del segle XI era molt més avançada que no l'Espanya de tres segles més tard. En el segle XVII, durant la Guerra de Trenta Anys (1618-48), la població d'Alemanya fou retallada per la meitat.
De nou, els horrors del feudalisme continuaren dempeus. Per donar un exemple: durant 1000 anys el senyor d'un mas tenia el dret de desflorar qualsevol donzella de les viles sota el seu control. L'opressió dels serfs, per damunt de tot del llur sector femení, continuà durant molt de temps.
El capitalisme és molt més dinàmic que qualsevol sistema previ d'economia i societat. Per tant els extrems apareixen en una escala molt més dramàtica que mai abans. El capitalisme desenvolupà les forces productives a una dimensió massiva, de forma que la satisfacció de tothom és possible. Alhora el capitalisme és sacsejat per la competència entre els diferents capitalistes i els diferents estats capitalistes. La competència entre la General Motors i la Ford les força a augmentar l'explotació de les respectives forces de treball. La competència anàrquica entre els capitalistes imposa la tirania damunt els obrers de cada empresa cpitalista. La riquesa extrema coexisteix amb una misèria esfereïdora. Les fams no són un nou fenomen de la humanitat; les hem tingudes durant milers d'anys. Però eren el resultat de la manca d'aliments. Ara, sota el capitalisme, tenim milions que passen gana quan hi ha un excedent de gra en el món. Els extrems es poden mostrar amb un sol exemple. S'estima que 20 milions de criatures moren cada any per la manca d'aigua potable. El benefici de Bill Gates, l'home més ric del món, en un any, seria suficient per crear aqüeductes i pous que garantissen que cap criatura mancàs d'aigua potable. Amb el benefici d'un any!
La competència entre capitalistes, és clar, no sols pren formes econòmiques, sinó també militars.
Amb l'esclat de la primera guerra mundial, Rosa Luxemburg, la gran revolucionària poloneso-alemanya, escrigué que les alternatives de la humanitat eren “el socialisme o la barbàrie”.
Sabem molt més de barbàrie que no pas ella. Fou assassinada el gener del 1919, abans de les cambres de gas, abans de la invenció de les bombes atòmiques que caigueren a Hiroshima i Nagasaki.
A principis dels anys 1990 vaig afirmar que la visió dels anys 1990 a Europa era com un film a càmara lenta del film dels anys 1930.
En els darrers 20 anys el món ha passat per tres recessions mundials. Però eren imitacions pàlides de l'esfereïdora ensulsiada del 1929-33. És cert que un moviment feixista d'extrema dreta ha florit en Europa. Però Le Pen és una simple imitació pàlida de Hitler. És cert que el Front Nacional de Le Pen aconseguí el suport de 5 milions de votants front els 13 milions de Hitler. Però la diferència en la qualitat del suport de tots dos era radical. El suport de Hitler era el producte d'una petita burgesia que ho havia perdut tot a la crisi. El suport massiu de Le Pen no era tan agre. Hitler havia armat tropes de xoc fins i tot abans d'arribar al càrrec el gener del 1933. Els partidaris de Le Pen participaven de tant en tant en atacs físics contra immigrants.
L'altra cara de la moneda – les lluites obreres – són també una imitació pàlida de les dels anys 1930. És cert que el nivell de lluita industrial de França augmentà en els anys 1990. Però fins i tot les vagues massives del novembre i desembre del 1995 no poden comparar-se amb l'ocupació massiva de fàbriques el juny del 1936.
El fet que la història dels anys 1990 siga com un fil dels anys 1930 a càmara lenta suposa, primer que tot, que hi ha més oportunitat d'aturar el film que no quan era més ràpid.
Més important encara és el fet que la situació política de la classe obrera és molt més favorable pels revolucionaris que no pas en els anys 1930. En els anys 1930 els partits estalinistes dominaven l'esquerra de tot Europa. És clar que la victòria de Hitler no era inevitable. Trockij defensà brillantment la necessitat d'un front unit dels partits comunista i socialdemòcrata d'Alemanya per aturar Hitler. Hitler podia ésser aturat. Primer que tot, el vot del Partit Socialdemòcrata, de 8 milions, i el del Partit Comunista, de 6 milions, era més gran que el vot dels nazis. I encara més important era la qualitat del suport dels partits obrers. Trockij escrigué que el suport nazi era “escòria humana” - individus aïllats – mentre que els partits obrers tenien un poder massiu, a les fàbriques, als ferrocarrils, etc. Hitler no fou aturat perquè la política estalinista era contrària al front unit; Stalin caracteritzava els socialdemòcrates com “socialfeixistes”.
De nou l'ocupació de les fàbriques a França el 1936 podria haver sigut el trampolí de la revolució proletària, no sols a França, sinó en animar la revolució arreu, per exemple a Alemanya. Amb tot, els estalinistes defensaren una coalició amb el partit liberal, tot d'acord amb els interessos de la política exterior d'Stalin. El resultat fou que el 1940 el parlament que havia sigut escollit el maig del 1936 sota la bandera del Front Popular votà suport al mariscal Pétain, cap del govern francès, que ara cooperava amb l'Alemanya nazi.
En l'actualitat el poder dels partits estalinistes a Europa ha caigut després de la desintegració dels règims de capitalisme d'estat de Rússia i de l'Europa oriental. Ara hi ha un ampli espai per construir pels revolucionaris.
El mil·lenni ens dóna esperança i ens adverteix dels perills. Vivim en una època d'extrems, de possibilitats extremes i de perills extrems. Hauríem de seguir el savi consell del filòsof Spinoza, que escrigué, “hom no hauria ni de riure ni de plorar, sinó entendre”. Vivim en un període de possibilitats extremes.
El Manifest Comunista descrigué la classe obrera com la soterradora del capitalisme. En l'actualitat la classe obrera internacional és incomparablement més forta que en l'època del Manifest. El nombre d'obrers industrials de Corea del Sud per si sol és més gran que tota la classe obrera industrial del món quan Marx es morí el 1883. Tenim un món a guanyar.
La Batalla de Seattle demostrà una indignació massiva contra les empreses capitalites. El diari alemany de circulació massiva Der Spiegel, en comentar la manifestació de Seattle, digué que mostra que el proper mil·lenni començarà amb una guerra contra el capitalisme. Durant molts anys el mot anticapitalisme era part del vocabulari de petites organitzacions revolucionàries. Ara és part de la llengua de milions.