(2000)
La classe obrera industrial de Corea del Sud és actualment més gran que la classe obrera mundial en el moment de la mort de Marx el 1883. Els obrers en l'actualitat són més nombrosos que els camperols. El pes social i polític de la classe obrera és incomparablement més gran que el de la massa de camperols. Els obrers treballen en grans unitats de producció. De vegades desenes de milers d'ells treballen per una mateixa empresa, mentre que la pagesia és atomitzada, fragmentada. Cada família camperola treballa tota sola en un petit tros.
Marx defensava que una revolució esdevé necessària quan les forces productives entren un conflicte amb les antigues relacions de producció, l'antiga estructura econòmica.
Els capitalistes en l'albada del llur sistema no sols eren progressius, sinó revolucionaris, ja que lluitaven contra les cadenes del feudalisme. La burgesia anglesa féu una revolució en el segle XVII, per establir la seua hegemonia econòmica, social i política. El mateix va fer en el segle XVIII la burgesia francesa. Uns pocs anys abans de la revolució francesa els capitalistes de les colònies britàniques d'Amèrica declararen la llur independència i establiren el poder suprem. Nasqueren els Estats Units.
És obvi que en l'actualitat les relacions capitalistes de producció són un obstacle al desenvolupament de les forces productives. El fet que centenars de milers, si no milions, d'obrers d'obra no tinguen feina, mentre que centenars de milions manquen d'un habitatge digne, ho demostra. Milions de persones passen gana, no perquè no hi haja prou menjar al voltant, sinó perquè no es poden permetre de comprar-ne. Una anècdota, que m'explicaren fa anys, il·lustra la situació. Un nen diu al pare en mig de l'hiver, “fa molt fred. Per què no fas un foc?” El pare respon, “no em puc permetre de comprar carbó. No tinc diners”. El nen fa: “Per què no tens diners?”. “Perquè no tinc feina”. “Per què no tens feina?” “Ximplet, que no ho saps? Jo era miner, i hi ha massa carbó en el món”.
La victòria de la burgesia damunt els senyors feudals era absolutament inevitable. Hi coexistiren. Els capitalistes podien dirigir-se al senyor feudal i dir-li, “som més rics que vós, i la nostra riquesa augmenta totstemps, mentre que la vostra minva. La millor prova de la nostra superioritat és el fet que molt sovint, quan els membres de la noblesa es troben amb dificultats econòmiques, proven de casar-se amb les meues filles, per barrejar l'or amb la llur sang blava. Intel·lectualment som molt superiors a vosaltres. Teniu la Bíblia; nosaltres l'Enciclopèdia. Teniu l'Esglèsia, nosaltres les universitats. Teniu els preveres; nosaltres professors. Influïm molt més membres de la vostra classe que no pas vosaltres influïu membres de la nostra”. Això es demostrà clarament en l'inici de la revolució francesa, quan es reuniren els Etats généraux. Aquest organ es dividia entre estaments: el primer era la noblesa, el segon el clergat, i el tercer els capitalistes – la classe intermitja. Quan arribà l'hora de votar, membres dels dos primers estats trencaren files i s'uniren al Tercer Estat.
La relació de la classe obrera amb els capitalistes és fonamentalment diferent de la dels capitalistes amb els senyors feudals. Els obrers no poden anar al capitalista i dir-li: “teniu les fàbriques, els bancs, les drassanes, mentre que nosaltres tenim... Quan us trobau amb problemes financers, no us afanyau a trobar un obrer que es case amb la vostra filla”. Mentre que el Sun ven quatre milions d'exemplars diaris, principalment a treballadors, dubt que hi haja cap capitalista que compre diaris socialistes. Degut a això, no és inevitable que els obrers guanyen totes les revolucions. Com deia Marx, “les idees dominants de tota societat són les idees de la classe dirigent”. També va escriure que els comunistes generalitzen l'experiència internacional i històrica de la classe obrera. Ningú no té una experiència personal d'aquests fets. Ningú que visca en l'actualitat fou actiu en la Comuna de París, en la revolució russa del 1905, del 1917, etc. El partit revolucionari és la memòria de classe; és la universitat de la classe obrera. Per tant no hi ha cap inevitabilitat en la victòria dels obrers en qualsevol revolució.
Davant la qüestió de si és possible la revolució mundial, la resposta és que no és sols possible, sinó inevitable. El sistema capitalista mundial és com una cadena composada d'una sèrie de baules d'estats nacionals. Quan la pressió arribà a un extrem, una de les baules tendeix a trencar-se. Quan això passa afecta unes altres baules. La revolució russa del 1917 fou el principi d'una revolució mundial. Fou seguida de la revolució alemanya del 1918, de la revolució de l'Imperi Austro-Hongarès el 1919, per les ocupacions massives de fàbriques a Itàlia el 1920-21, per la continuació de la revolució alemanya que culminà a la fi del 1923. Els partits comunistes hi floriren. El 1916, en la conferència internacional de Zimmerwald dels socialistes que s'oposaven a la guerra, Rosa Luxemburg féu el comentari irònic, “hem arribat a una situació on tot el moviment internacional contra la guerra pot viatjar en uns pocs carruatges de cavalls”. El 1920 el Partit Comunista d'Alemanya tenia mig milió de militants, el francès 200.000, i l'italià un nombre similar.
Dir que la revolució mundial és
inevitable no vol dir que haja d'ésser victoriosa.
Fa uns deu anys vaig defensar que entràvem en un període que és com un film dels anys 1930 a càmara lenta. Ens endinsàvem en una recessió mundial, però molt més matisada que la del 1929-33. En aquella època a Alemanya hi havia 8 milions sense feina, i cap subsidi. En l'actualitat hi ha 4 milions sense feina amb un subsidi que és per damunt del salari promig a Gran Bretanya. És cert que Le Pen imita Hitler, però el seu suport és incomparablement més petit que el de Hitler. A banda dels 13 milions de vots que Hitler aconseguí el 1933, tenia desenes de milers de nazis armats, tropes de xoc, dedicades a esclafar les organitzacions obreres. El Front Nacional de França no té res de semblant. El seu suport és molt mé feble. Quan tingueren lloc les vagues massives a França el novembre-desembre del 1995 això sacsejà el suport del Front Nacional. Amb la pèrdua de suport, el Front Nacional s'escindí, i Le Pen romangué amb un tros de l'organització.
De nou, fóra un error considerar els anys 1930 simplement com dies de foscor, i res més. La derrota de la classe obrera alemanya fou una catàstrofe que no es pot sobreestimar. Però alhora hi hagueren les ocupacions massives de fàbriques a França el juny del 1936 que elevaren l'espectre de la revolució. Amb tot, la direcció de la vaga, el Partit Comunista i el Partit Socialista, uniren forces amb els liberals per contindre la vaga. Aquesta coalició, sota el nom de Front Popular, tres anys més tard votaria el suport al mariscal Pétain en la col·laboració amb els nazis.
Els anys 1930 foren una dècada d'extrems. Qualsevol que seiés rera la tanca tan sols contribuïa a les forces reaccionàries. El fet que el film dels anys 1930 torne, però a càmara lenta, vol dir que hi ha moltes més oportunitats d'aturar el film i dirigir-lo on volem. La clau és la construcció del partit revolucionari. Com Trockij escrigué, la lluita de masses és com el vapor, i el partit revolucionari és el pistó que dirigeix la màquina. Un pistó sense vapor és una peça morta de metall; el vapor sense un pistó és difús i no du enlloc.
De nou en el títol d'aquest article, podem
resumir la nostra resposta amb les següents paraules: la
revolució mundial no sols és possible, sinó
inevitable, però la seua victòria no és
inevitable.
P.S. Després de rellegir aquest article, em vaig adonar que és possible que el lector considere el marxisme com un conjunt dogmàtic de lleis de ferro de la història. De fet Marx sempre va saber que els accidents juguen un paper important en la història. Si Lenin s'hagués mort just abans de retornar a Rússia el 1917 l'impacte en el Partit Bolxevic hagués sigut enorme i per tant en la història de la revolució.
Uns altres accidents poden accelerar el desenvolupament històric. Donaré un exemple. El terratrèmol del nord-oest de Turquia de l'any passat comportà l'ensulsiada de les cases més precàries on vivien els obrers turcs, i també els obrers kurds que eren refugiats recents del sud-est de Turquia. Al mateix temps les cases de bona construcció amb prou feines patiren el terratrèmol. Aquest accident podria haver sigut emprat pels socialistes revolucionaris per defensar que la classe és la principal divisió de la societat, que els obrers turcs i kurds són germans.