(2000)
A l'escola aprenguérem història com una història de grans homes: reis, generals, emperadors. Record haver après que Cleopatra es banyava en llet. El mestre mai no ens deia qui produïa la llet ni quants nens egipcis patien malnutrició per manca de llet. Se'ns deia que Napoléon anà a Rússia el 1812. No se'ns deia quants camperols russos o quants camperols francesos amb uniforme moriren com a resultat.
El Manifest Comunista deixa clar que ço que importa és l'acció de milions:
La història de tota la societat que ha existit fins ara és la història de lluites de classe. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i serfs, mestres i jornalers, es troben en oposició constant els uns amb els altres, duen a terme un combat ininterromput, ara amagat, ara obert, un combat que cada vegada acaba, o bé amb una reconstitució revolucionària de la societat en general, o amb la ruina comuna de les classes enfrontades.
Tan el “socialisme” estalinista com el “socialisme” socialdemòcrata són socialisme des de dalt. Amb els estalinistes això és obvi. Quan Stalin estornudava, tots els militants del partit havien de treure el mocador.
El “socialisme” socialdemòcrata
sembla, a primera vista, democràtic, però en realitat
és completament elitista. Hom espera que l'home i la dona del
carrer voten en les eleccions parlamentàries una vegada cada
cinc o quatre anys, però que deixen la resta a uns altres. Si
una persona vota deu vegades en la seua vida, hi esmerça,
diguem, uns 30 minuts en l'exercici democràtic. Abe Lincoln
deia, “No podeu tindre una societat mig lliure i mig esclava”.
Els dirigents socialdemòcrates esperen que les masses populars
visquen tota una vida en l'esclavatge i 30 minuts en democràcia.
Sota el capitalisme els qui treballen no posseeixen els mitjans de producció i els que posseeixen els mitjans de producció no treballen. Sota el capitalisme la producció és social. Els obrers treballen en grans unitats – fàbriques, ferrocarrils, hospitals – que apleguen grans quantitats d'obrers. La producció és social, però la propietat no. La propietat és a mans d'individus, companyies capitalistes o estats.
A cada unitat individual de producció hi ha una planificació. Però no hi ha cap pla per coordinar les diferents unitats de capital. A la Volkswagen produeixen un motor per cotxe, un xasis per cotxe, quatre rodes (o una addicional de recanvi) per cotxe, hi ha coordinació entre els diferents aspectes de la producció. Però no hi ha cap coordinació entre la producció de la Volkswagen i la de la General Motors. La planificació i l'anarquia són dues cares de la mateixa moneda en el capitalisme.
És útil de comparar el capitalisme amb el feudalisme que el precedí i amb el socialisme que el seguirà.
Sota el feudalisme hi havia producció individual i propietat individual. Sota el socialisme hi haurà producció social i propietat social.
Sota el feudalisme no es pot parlar de cap planificació, ni en la unitat individual ni en l'economia general. Sota el socialisme la planificació s'aplicarà en cada unitat de l'economia i en l'economia en general.
Degut a la dinàmica i a la productivitat massives del capitalisme al mateix temps que hi existeix l'anarquia, fem cara al fenomen de la pobresa en mig de l'abundància. Durant milers d'anys la gent passava gana perquè no hi havia prou aliments. El capitalisme és l'únic sistema de la societat on la gent passa gana perquè hi ha massa aliments. En els Estats Units construeixen bots especials per transportar gra que són capaços d'obrir-se per baix i reduir el gra per tal de mantindre els preus.
La pobresa i la riquesa prenen formes extremes com
mai abans en la història. S'ha calculat que 58 bilionaris
tenien una riquesa igual als ingressos de la meitat de la humanitat.
Aquesta meitat de la humanitat no sols inclou els pobres sinó
també els relativament acomodats.
Sota el feudalisme el senyor feudal explotava i
oprimia els serfs com a mitjà per millorar la vida del senyor
feudal. Com Marx assenyalà, “les parets de l'estòmac
del senyor feudal són el límit de l'explotació
dels serfs”. Ço que motiva Ford per explotar els seus
treballadors no és el seu interès en el consum. Si
aquest fos el cas, la càrrega dels capitalistes seria petita.
Ford dóna feina a 250.000 obrers a tot el món. Si cada
obrer donàs una lliura al dia en forma de plus-vàlua,
n'hi hauria prou per a satisfer els propietaris de la Ford. No sols
això. Com que el dinamisme de l'economia és molt més
gran que el dinamisme del consum de tothom, la càrrega dels
obrers hauria davallat amb el temps. Però el motiu de
l'explotació no és el consum del capitalista, sinó
l'acumulació de capital. Per sobreviure en la competència
amb la General Motors, Ford ha de renovar les fàbriques
contínuament i invertir-hi més i més capital.
L'altra cara de l'anarquia de la competència entre
capitalistes és la tirania sota la qual els obrers pateixen en
totes les unitats capitalistes.
A tot arreu se'ns diu que l'estat s'aixeca per damunt la societat, que l'estat representa la nació. El Manifest Comunista deixa clar que l'estat és un arma de la classe dirigent:
L'executiu de l'estat modern no és més que un comitè de gestió dels afers comuns de tota la burgesia.
En un altre lloc Marx escriu que l'estat és “òrgans armats d'homes i els llurs accessoris” – exèrcit, policia, tribunals i presons.
Marx també anomenava l'exèrcit, la
“indústria de la mort”, i depèn de la
indústria real. Les forces productives determinen les forces
destructives. En l'època mitjaval, quan el camperol tenia un
cavall i una arada corrent, el cavaller tenia un cavall (un de
millor) i una espasa corrent. En la Primera Guerra Mundial, quan
milions foren mobilitzats en l'exèrcit, uns altres milions
eren mobilitzats en la indústria per produir pistoles, bales,
etc. Avui dia, quan un dit pot prèmer un botó i
transferir així milers de lliures a l'exterior, un dit en un
altre botó pot annihilar 60.000 en Hiroshima. La indústria
de la mort i la indústria s'hi adapten com un guant a la mà.
Si un marcià trobà un guant no entendria perquè
hi ha cinc dits, però si sapigués que el guant és
per cobrir una mà amb cinc dits, es faria obvi. També
l'estructura social de l'exèrcit reflecteix l'estructura
social de la societat. Si l'exèrcit té generals,
coronels fins a soldats, és similar a la fàbrica on hi
ha gestors, encarregats i obrers. Una jerarquia s'adapta a l'altra
jerarquia.
Per expropiar els capitalistes la classe obrera ha de prendre el poder polític. Però, com deia Marx, els obrers no poden simplement prendre la màquina estatal existent, perquè l'estat actual és la imatge de l'estructura jeràrquica del capitalisme. Els obrers han d'esclafar aquesta màquina estatal jeràrquica i substituir-la amb un estat on no hi haja exèrcit regular, burocràcia permanent, on tots els oficials siguen elegits i destituïbles, i cap representant guanye més que els obrers que representa. Marx arribà a aquesta conclusió després d'observar la Comuna de París del 1871, on les obrers aconseguiren precisament això. El Manifest Comunista diu:
Tots els moviments històrics fins ara han sigut moviments de minories, o en interès de minories. El moviment proletari és el moviment autoconscient i independent de la immensa majoria, en l'interès de la immensa majoria.
Marx explicà perquè necessitam una revolució: la classe dirigent no abandonarà riqueses i poder si no és per la força; i la classe obrera no es lliurarà del “fem secular” sense una revolució.
El capitalisme alhora uneix i divideix els obrers. En competir per llocs de treball, vivenda, etcètera, fragmenta la classe obrera; la lluita contra els patrons uneix els obrers. La unitat màxima i el cor de la revolució és la vaga general. La revolució no és un afer d'una nit, sinó un procés de vagues, manifestacions, etcètera, que culmina amb la presa física del poder per part dels obrers.
La violència, tan sovint confosa amb la pròpia revolució, és, com deia Marx, “la llevadora d'una nova societat”. Notau: és la “llevadora”, no la pròpia criatura – simplement un ajut.
L'aspecte més important de la revolució són els canvis espirituals de la classe obrera. Per donar un exemple. Sota el tsarisme els hebreus eren durament perseguits. Hi havia pogroms contra els hebreus. No se'ls permetia de viure en les dues capitals, Petrograd i Moscou, sense un permís especial, i hi havia una munió d'altres restriccions importants. Arriba la revolució: el president del Soviet de Petrograd era un hebreu, Trockij; el president del Soviet de Moscou, un hebreu, Kamenev; el president de la República Soviètica, un hebreu, Sverdlov; el cap de l'Exèrcit Vermell, un hebreu, Trockij.
Una altra manifestació dels immensos canvis espirituals. Durant el 1917, durant el mes de la revolució, Lunac'arskij celebrava reunions de 30.000 a 40.000 persones i podia parlar d'una dues o tres hores de temes com William Shakespeare, el drama grec, etc.
Les condicions de la revolució, com explicava Lenin, són quatre:
la crisi general profunda de la societat;
la classe obrera deixa clar que no pot continuar com fins al present;
la classe dirigent perd la confiança en poder mantindre el poder com fins ara i per tant comença a dividir-se i a enfrontar-se, i
l'existència d'un partit
revolucionari.
En la citació anterior del Manifest Comunista Marx escrigué que la lluita de classes “acabava, o bé, amb la reconstitució revolucionària de la societat en general, o en la ruina comuna de les classes enfrontades”. Arribà a aquesta conclusió en basar-se en l'experiència del declivi de la societat esclavista romana. Espartac fou derrotat, els esclaus no aconseguiren d'enderrocar la classe propietària d'esclaus, la societat davallà, els esclaus desaparegueren i foren substituïts per serfs, i els propietaris d'esclaus per senyors feudals. (La invasió de les tribus germàniques fou sols un element d'aquest procés).
Engels formulà la mateixa idea en parlar de les alternatives a les quals feia cara la humanitat com socialisme o barbàrie. Rosa Luxemburg ho desenvolupà més tard. Cap dels dos no sabien tant de barbàries com nosaltres. Engels morí el 1895; Rosa Luxemburg fou assassinada el gener del 1919. Cap dels dos no sabien de cambres de gas, ni d'Hiroshima i Nagasaki, ni de les fams massives d'Àfrica, etc.
Quan els nazis colpejaven a les portes del poder, els dirigents del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) pensaven que l'alternativa als nazisme era l'status quo. Per tant votaren pel mariscal de camp Hindenburg com a president, perquè era conservador, i no nazi, (el 30 de gener cridà Hitler perquè fos el primer ministre d'Alemanya). Els socialdemòcrates donaren suport als decrets d'emergència de Brüning que retallaven les condicions dels obrers, els desmoralitzaven i de retruc ajudaven els nazis. Fritz Tarnow, el “teòric” dels sindicats, afirmà, “el capitalisme està malalt. Nosaltres som els doctors del capitalisme”. Marx deia que la classe obrera era la soterradora del capitalisme. Hi ha una diferència entre un doctor i un soterrador. El doctor col·loca el coixí dota el cap del malalt; el soterrador el col·loca damunt el cap.
Com que el feixisme és un moviment de despit,
mentre el socialisme és un moviment d'esperança, per
combatre el feixisme és necessari no sols combatre els
feixistes sinó també les condicions que duen al despit.
Hom ha de combatre les rates, però també les
clavegueres on les rates es multipliquen. Hom ha de combatre els
feixistes, però també el capitalisme que crea les
condicions que generen el feixisme – manca de feina, males
vivendes, privacions socials, etc.
Les contradiccions del capitalisme avui són més profundes que no pas eren quan Marx morí el 1883, contradiccions que apareixen en profundes ensulsiades generals, guerres que van d'un país a un altre, etc. La classe obrera és molt més forta avui dia que el 1883. De fet la classe obrera de Corea del Sud és més gran que tota la classe obrera del món a la mort de Marx. I Corea del Sud és tan sols l'onzena economia del món. Afegiu-hi els obrers americans, japonesos, russos, alemanys, britànics, etc., i el potencial del socialisme resulta més gran que mai..