SOBRE LES PERSPECTIVES

(abril – maig del 1969)

Tony Cliff

(Ygael Gluckstein)

Publicada a International Socialism 36 (1st series), abril-maig del 1969.
Reimpressa a International Socialist Review 13, agost-setembre del 2000, pp. 60-66.
Reimpressa a In the Thick of Workers’ Struggle: Selected Works by Tony Cliff, Volume 2, Londres 2002, pp.129-143.
Transcrit per Dylan Stillwood i Einde O’Callaghan.
Indexada per Dylan Stillwood i Einde O’Callaghan pel Marxists’ Internet Archive.

El 22 de maig del 1968, el primer ministre francès, Pompidou, digué a l'Assemblea Nacional: “Res ja no serà exactament igual”. Avui dia una afirmació com aquesta sembla una obvietat. Continuarem treballant i lluitant sota l'esperit dels fets del maig francès. Així com entre 1789 i 1848, la imatgeria – els protagonistes, els fets dramàtics de la primera revolució francesa – fou punt de referència de tots els revolucionaris, i quan hom llegeix Lenin o el Plekhanov d'abans del 1905, els fets entre 1848 i 1871 són centrals per evaluar els esdeveniments que tindrien lloc a la Rússia de dècades posteriors, la França del 1968 serà central per l'anàlisi de les tasques i perspectives dels revolucionaris de les societats industrials avançades en el decurs dels propers anys.

Allò que és necessari, però, no és una generalització eufòrica dels grans dies del maig i juny del 1968, sinó una anàlisi sòbria de les lliçons d'aquells fets.

Dos assaigs de vestuari

La millor forma d'evaluar els trets específics dels fets francesos és juxtaposar-los amb la revolució francesa del 1905 que fou un assaig de vestuari pel 1917. Aquesta comparació s'hi fa en un intent de il·luminar els trets específics del període en què vivim.

Primer de tot la vaga general de França depassà de lluny en maginitud res del que succeí a Rússia el 1905. A França en el pic de la vaga hi eren implicats uns deu milions de treballadors. A Rússia, el mes d'octubre del 1905, quan s'arribà al pic de la vaga, poc més de mig milió de treballadors hi participaven. [1]

Amb tot, la durada de l'onada revolucionària a França fou incomparablement més curta. La revolució russa continuà per un període d'uns tres anys. Començà el gener del 1905, assolí el seu apogeu a la insurrecció de desembre del mateix any. Aquesta insurrecció acabà amb derrota i l'autocràcia tsarista prengué la iniciativa. El 1906 les vagues obreres i els aixecaments de camperols i soldats eren molt més febles que l'any anterior, però encara eren prou espectaculars. El 1907 la lluita obrera es féu encara més feble. De totes formes, tan sols a finals del 1907, després de tres llargs anys, es pot parlar de la fi de la revolució. L'ona declinà completament, i el nivell de lluita retornà al nivell d'abans del 1905. El quadre es fa clar quan se segueixen les estadístiques sobre vagues:

Qualitativament, pel que fa a la forma d'organització revolucionària de la classe, la Rússia del 1905 estava molt més avançada que la França del 1968. El 1905 fou testimoni del neixement dels soviets – dels consells d'obrers.

El primers soviets aparegueren arran del moviment vaguista fins i tot abans de la vaga general d'octubre. El maig del 1905 es formà un soviet a Ivanovo-Voznesensk, un mes després a Kostroma, mentre el setembre es formaren a Moscou soviets d'impressors, tabaquers i d'altres treballadors. L'octubre es formà un soviet a Sant Petersburg. Poc abans de la insurrecció de desembre a Moscou, va nèixer el Soviet de Representants dels Obrers, i el seu exemple fou seguit a Kiev, Kharkov, Rostov-on-Don, Odessa, Nikolaiav, Ekaterinoslav, Vladikavkaz, Reval, Novorossisk, Saratov, Txita, Irkutskij, Krasnoiarsk, Baku i en altres llocs.

A França no es formà cap Consell d'Obrers. De fet tan sols en algunes poques ocasions hi hagueren comitès de vaga elegits democràticament. A pràcticament totes les fàbriques el sindicat nomenà els delegats del comitè de vaga. A la Renault hi hagueren alguns intents de fer eleccions per rang i secció, però amb l'excepció d'un departament la resta foren anulats per la CGT [1*] i el PC [2*]. A la fàbrica central de Citroën el comitè de vaga nomenat oficialment no fou discutit, i malgrat que hi havia un altre en una de les fàbriques secundàries (a Nanterre), l'intent fracassà. Contràriament, a la fàbrica química de Rhone-Poulenc-Vitry, l'exigència per un comitè de rang i secció fou tan forta que l'oficial fou deposat i un altre de nou fou elegit pels treballadors tan sindicats com no sindicats. [3]

És interessant que fins i tot a Citroën, on durant setze anys no hi havia hagut cap vaga, i on sols un 7% dels treballadors estaven organitzats en sindicats, els buròcrates sindicals fossin encara capaços d'evitar l'elecció d'un comitè de vaga democràtic per rang i sector, i d'imposar un de nomenat. S'afanyaren a fer-ho fins i tot abans que comencés la vaga, ja que tenien por que les coses se'ls escapessin de cles mans amb una organització tan feble. Aquesta és també la raó per la qual els funcionaris alliberats de la CGT prengueren invariablement la iniciativa en la convocatòria de la vaga. La mancança més òbvia de la vaga fou una xarxa que connectés els diferents comitès de vaga. No existí ni tan sols en fàbriques que pertanyien a la mateixa companyia.

Si la CGT no podia aturar la vaga, sí fou capaç de sabotejar-la en fragmentar el moviment – reduint el que hauria estat un moviment de masses del conjunt de la classe en una sèrie de lluites inconnexes en diferents indústries. Així el 27 de maig la comissió administrativa de la CGT declarà: “Allò que el govern i els empresaris no han acordat a un nivell nacional i multisectorial, caldrà que l'obtinguem d'ells a altres nivells a través de negociacions que hem d'exigir immediatament a cadascun dels diferents sectors de la indústria i el comerç, tal i com es du a terme en els sectors públics i nacionalitzats”. Així les negociacions amb diferentes empresaris transformaren la vaga general en un grapat de vagues diferenciades.

No tan sols no hi havia una xarxa de comitès de vaga, sinó que a la pràctica la burocràcia sindical va fer tot el possible per aïllar cada comitè de vaga dels altres. Així, per exemple, la CGT de la Renault de Billancourt refusà de rebre el 23 de maig una delegació de la Renault de Flins. [4]

A Rússia les organitzacions polítiques revolucionàries eren incomparablement més àmplies, més nombroses i més influents que els grupúsculs a França. El novembre del 1906 el Partit Socialdemòcrata Rus tenia 150.000 militants: 33.000 bolxevics, 43.000 menxevics, 13.000 letons, 28.000 polonesos i 33.000 militants de la Lliga [5]. Com el nombre total de treballadors empleats en les grans fàbriques era de 800.000 [6], el partit constituïa una gran proporció del proletariat industrial. A Petrograd el partit tenia 6.000 militants comparats amb els 81.000 obrers que hi havia a les grans fàbriques de la Gubèrnia de Sant Petersburg. A la Regió Industrial Central hi havia 20.000 militants, i el nombre de treballadors a les grans fàbriques era de 277,000. [7]

La militància de les organitzacions revolucionàries franceses encara es comptava per centenars, i això en una classe treballadora molt més gran que la de Rússia el 1905-7. La premsa revolucionària a França és ben poca cosa comparada a la de Rússia en el període que comparem. Sols a Petrograd ja es publicaven tres diaris socialdemòcrates, amb una tirada que anava de 50.000 a 100.000. [8] Trotskij i Parvus, sense cap organització, dirigien una petita publicació, la Gaceta de Rússia, que transformaren en un periòdic popular de masses. Segons Trockij a La meva vida, “En uns pocs dies la tirada pujà de trenta mil a cent mil. Un mes després, arribà a la marca de mig milió”. [9] A França no hi havia cap diari revolucionari, i la circulació dels setmanaris era sols d'uns pocs milers.

En part l'explicació de la diferència entre l'evolució dels esdeveniments de la França del 1968 i de la Rússia del 1905 rau a nivell organitzatiu i ideològic. A França hi havia un fort i conservador partit obrer, i al costat d'ell petits i febles grups revolucionaris. La capacitat d'adaptació del Partit Comunista Francès i les dificultats que havien de fer cara els grupúsculs per guanyar credibilitat als ulls de les masses, són factors importants [10]. La situació a Rússia era del tot diferent.

Però aquesta és sols una part de l'explicació del fracàs de la lluita francesa per assolir un nivell superior. La força de les organitzacions i idees reformistes i la “crisi de lideratge” són inherents en la situació objectiva. Les dues dècades d'expansió capitalista del 1948 ençà han afectat profundament els moviments obrers de l'Europa occidental, i han dut a “la fragmentació de la classe treballadora”, “la privatització” o en termes convencionals “l'apatia”. Aqiesta falsa consciència fou definida per E. P. Thompson amb la idea que els problemes individuals i sectorials, que són essencialment socials, poden resoldre's de forma individual i sectorial.

L'altra cara de la moneda de l'apatia – causa i efecte d'allò – és l'increment de la burocratització de les organitzacions obreres tradicionals, els partits i els sindicats, i l'increment de la seva col·laboració amb els empresaris i l'estat.

L'alienació dels obrers de les seves organitzacions tradicionals s'ha realitzat en una generació. Això s'expressa en un cert nombre de símptomes. Abans de la Primera Guerra Mundial, el moviment obrer britànica tenia dos diaris – el Daily Citizen i el Daily Herald. Actualment amb un vot laborista molt més gran que el de fa 60 anys, el moviment obrer no ha estat capaç de mantenir el seu setmanari Reynolds News, darrerament rebatejat com a Sunday Citizen.

El PC francès, amb uns dos milions de vots, troba difícil mantenir L’Humanité, la tirada del qual és de menys de 200.000 (del qual una gran proporció va a Rússia i a Europa oriental). És cert que el Partit Laborista té sis milions de militants, però és dubtós que un 10% d'aquests sàpiguen que ho són. El procés d'alienació no és un acte conscient de refús; la majoria dels obrers són agnòstics inconscients, no ateus reals, vers llur organització tradicional.

La revolució russa del 1905 arribà després d'una dècada de desenvolupament continuat dels obrers en una classe com més anava més unida i políticament més conscient. Els fets del 1968 a França seguiren a un llarg període de fragmentació i privatització. A Rússia la revolució seguí una dècada d'augment de la politització de la classe treballadora; a França seguí a anys de despolitització.

Reformes i lluita revolucionària

La diferència bàsica entre el rerefons de la revolució del 1905 a Rússia i el de les dues darreres dècades a l'Europa occidental és resum clarament en la relació entre les reformes (pujades salarials, etc.), i la lluita política i revolucionària generalitzada en els dos períodes que comparem.

Probablement no hi ha hagut en tota la història del capitalisme un període de vint anys en el qual els salaris hagin pujat tan ràpidament com a l'Europea occidental contemporània. A Gran Bretanya els salaris reals s'han doblat de la guerra ençà. En cinc anys (1959-64), el preu de l'hora de treball ha pujat a Gran Bretanya un 35%, a França un 50%, a Alemanya Occidental un 54, i a Itàlia un 74 [11]. Contràriament els salaris a Rússia gairebé s'estancaren fins la revolució del 1905. Els ingressos promitjos d'un obrer de fàbrica eren:

Això mostra que el 1905 fou un punt d'inflexió. “...Abans del 1905 els salaris dels treballadors de les fàbriques russes tenien un promig de 206 rubles. Després del 1905, el promig passa a 238, és a dir, 32 rubles anyals més, un increment del 15,5%... L'any 1905 millorà el nivell de vida dels obrers en un grau que normalment s'assoleix en el decurs de vàries dècades.” [12]

Mentre els obrers de Gran Bretanya, com els d'altres països industrials avançats, han guanyat la immensa majoria de vagues durant les dues darreres dècades, els obrers russos foren derrotats a la majoria de casos, llevat del període revolucionari. “Les estadístiques mostren que durant deu anys, entre 1895 i 1904, els empresaris guanyaren el 51,6% de les vagues (d'acord amb el nombre de vaguistes implicats), el 1905, el 29,4%; el 1906, el 33,5%; el 1907, el 57,6%; el 1908, el 68,8%”. [13]

Sobre la base de l'experiència russa Lenin pogué repetir centenars de vegades que les reformes són sub-producte de la lluita revolucionària. “Les millors parcials poden ésser (i sempre ho han estat en la història) simplement un sub-producte de la lluita revolucionària de classe”. [14] “El fet que les reformes són possibles tan sols com a sub-producte d'un moviment que és completament lliure de tota l'estretor de mires del reformisme s'ha confirmat un centenar de vegades en la història universal i és particularlment cert per a la Rússia actual”. [15]

Malgrat això, l'estabilització del capitalisme occidental sota l'ombra de la bomba H féu possible que es realitzessin reformes durant un llarg període de forma independent a la política revolucionària. Aquesta és la diferència bàsica entre el rerefons de la França del 1968 i el de la Rússia del 1905. Aquest és el principal factor objectiu que féu possible que les direccions del PCF [3*] i de la CGT transformessin una vaga general revolucionària en una sèrie de demandes salarials.

El nou fenomen, la vaga massiva del maig i del juny, no s'ha lliurat de l'herència de vint anys. De fet, cal explicar-la com sorgida d'aquest mateix rerefons. Allò nou, allò revolucionari, cresqué sobre el període general de fragmentació i de calma i apatia polítiques. Això explica, bàsicament, com la major lluita revolucionària fou canalitzada en una lluita per objectius tan escarransits i reformistes.

Durant dècades els marxistes inferien l'estat de la consciència de les masses a partir de nous baròmetres institucionals – militància en organització, lectura de publicacions, etc. La profunda alienació dels obrers respecte de les organitzacions tradicionals convertiren en ferralla tots aquests baròmetres. Això explica per què no hi havia cap forma de detecar la imminència de l'aixecament del maig del 1968. I el que és més important, explica la natura extrema i explosiva dels esdeveniments. Si els obrers de França haguessin estat acostumats a participar en la vida sectorial dels sindicats o del Partit Comunista, aquestes institucions haurien servit totes dues com una ajuda i un baluard que previngués la difusió ràpida i incontrolada del moviment vaguista. El concepte d'apatia o privatització no és un concepte estàtic. En un determinat estadi del desenvolupament – quan el camí de les reformes individuals es fa més estret, o tancat – l'apatia pot transformar-se en el seu contrari, una ràpida acció de masses. De qualsevol forma, aquest nou gir és el resultat de l'estadi anterior; l'epíleg i el pròleg es combinen. Els obrers qui han perdut llur lleialtat a les organitzacions tradicionals, que s'han vist paralitzats durant anys, són forçats a lluitar de forma explosiva i extrema per ells mateixos.

Mancats dels baròmetres tradicionals, les polítiques dels patrons i de l'estat, així com la dels buròcrates sindicals, són molt menys fermes, més vacil·lants, que abans. Llur reacció, fins i tot a amenaces marginals, pot ser inesperada, brutal i aparentment irracional.

L'estabilitat del capitalisme occidental comença a trontollar. Això no significa que el capitalisme occidental s'enfronti al col·lapse, com als anys trenta. En els propers anys podem experimentar oscil·lacions en la taxa de creixement econòmic, i expansions intermitents. Les contradiccions en l'economia armada permanent, manifestades sobre tot en crisis internacionals de liquiditat, previndran el creixement sistemàtic de les economies de l'Europa occidental. En aquesta situació inestable les formes amb les que la classe dirigent exerceix el seu control polític i ideològic es faran com més va més contradictòries. Durant el període de l'expansió econòmica continuada, els patrons estaven disposats a acceptar un comitè d'empresa pràcticament autònom dins la fàbrica i polítiques més o menys “liberals” a fora. La inseguretat econòmica, amb els baròmetres tradicionals trencats, implica que moltes d'aquestes actituds tolerants desapareixeran. L'impacte polític de les contradiccions del capitalisme sota aquestes condicions anirà molt més enllà del seu significat econòmic. La pròpia apatia, o un menor interès en les organitzacions reformistes tradicionals (el Partit Laborista, el Partit Comunista, els sindicats, etc.) no suposa la superació de la ideologia reformista. Per a això cal una llarga lluita, en la qual tots els sectors de la societat s'impliquin, en la qual tots els partits i totes les idees es posin a prova, i en la qual tingui lloc la victòria de les idees revolucionàries sobre les reformistes.

Més enllà del fragment

Durant dues dècades la imatge del capitalisme occidental en expansió, amb pujades i baixades, però amb un ritme ben ordenat, i la concomitant fragmentació de la classe treballadora, s'adeia més o menys a la realitat. Ara el quadre és molt més complicat.

Els fragments no han deixat d'existir, però els límits entre ells no són estàtics, sinó condicionals i canviants. El fragment pur no existeix. Apareixen noves generalitzacions com a supraestructures sobre els fragments, però sense erradicar del tot els seus límits. L'immens subsòl de l'antiga fragmentació continua, però damunt d'ell s'aixeca una nova mena de generalització. El quadre és un mosaic, amb clapes i poc elegant. Però és el quadre de l'estadi de transició en el qual ens hi trobem.

Donem alguns exemples. En el llibret Incomes Policy, Legislation and Shop Stewards vam escriure: “La necessitat de combinar i coordinar les activitats dels comitès d'empresa si més no entre les plantes d'e la mateixa és evident, però la tendència cap aquesta coordinació ha estat massa lenta i vacil·lant”. [16]

De llavors ençà i especialment en els darrers mesos, s'han dut a terme iniciatives fantàstiques per relacionar els comitès, sobre tot a ICI, BMC, Ford, Rolls Royce, GEC-AEI-EE. Qui hauria predit fa uns pocs mesos una prohibició completa de les hores extraordinàries a les nombroses empreses de la Rolls Royce amb més de 50.000 treballadors, per tal de defensar 700 llocs de treball, o la vaga nacional de la Ford – la primera mai feta – el 24 de febrer? De nou, la vaga del 27 de febrer convocada pels miners escocesos, tot i que només fou seguida per unes poques desenes de milers, fou la primera vaga política militant des de 1926!

La generalització, més enllà dels fragments, pren unes formes originals, sense precedents i complicades. Els treballadors de la Injection Moulders del nord de Londres ocuparen llur fàbrica durant divuit dies i nits, 2.100 treballadors de la fàbrica Armstrong de York feren el mateix durant un dia, així com un miler de treballadors de Dagenham's Body Plant. La inspiració no provenia de l'experiència immediata: probablement l'LSD i altres formes estudiants de col·locar-se l'aportaren. Quan els treballadors de la constructora Ivy Bridge, que havia tancat, decidiren respondre i instal·laren un centenar de famílies sense llar en els pisos gairebé acabats aparegué una nova mena de generalització, ben diferent de la tradicional, de posar en contacte els obrers de la construcció amb altres treballadors per ajudar-los en la seva pròpia lluita.

El ministre prussià d'afers interns, Herr von Puttkammer, pronuncuà la famosa frase, “En tota vaga s'amaga la hidra de la revolució”. En comentar Lenin aquesta afirmació digué: “si dieu que tota vaga amaga la hidra de la revolució, i qui no aconsegueix d'entendre-ho no és socialista, esteu en el cert. Sí, la revolució socialista jau rere cada vaga. Però si dieu que tota vaga individual és un pas immediat cap a la revolució socialista, emetreu una frase buida... indubtablement, tant clar com és que rere cada vaga jau la hidra de la revolució socialista, és igualment clar que l'afirmació que qualsevol vaga pot conduir a la revolució no té cap sentit”. [17]

El que cal, per sobre de tot, és entendre dialècticament la relació entre la lluita parcial – la vaga, la lluita per reformes en el fragment – i la lluita total contra el sistema. Cal entendre la riquesa, la natura multifacètica de la forma – a través de contradiccions, conflictes i aixecaments – en què els fragments s'entrecreuen en la vida real.

Amb la fusió creixent de l'estat i l'economia (política salarial i legislació laboral) els límits entre fragments es fan més i més condicionals i dinàmics. Quelcom de nou creix a partir d'allò vell – diferents “estadis” apareixen simultàniament. En una situació així els canvis profunds, els girs sobtats, les combinacions inesperades i els elements conflictius de la lluita, la consciència i l'organització en la classe treballadora tendiran aparèixer vegada rera vegada. El moviment en el seu conjunt només pot desenvolupar-se com a resultat de lluites molt llargues i nombroses.

Treballadors joves i altres treballadors

Per afegir complexitat al quadre cal recordar no tan sols que totes les barreres entre “fragments” de la classe treballadora són dinàmiques, sinó que allò que trenca la classe és la divisió entre els treballadors joves i els no tan joves.

La rebel·lió estudiantil tingué un cert efecte en la radicalització d'almenys un sector de la classe treballadora francesa – els treballadors joves. Ells, més que cap altre sector, són afectats per la crisi econòmica de la societat francesa. Els hi és molt difícil trobar feina, i si la troben, sovint és un atzucac. Des de la infantesa són perseguits per la policia com a “delinqüents” o rebels. Es veuen afectats per la crisi moral i ideològica de la societat.

Quan els estudiants provaren el 6 de maig que no sols eren prests per lluitar contra la policia, sinó que també estaven preparats per resistir-hi, milers de joves treballadors se'ls hi uniren. El nombre incrementà encara més el 10 de maig, la nit de les barricades. Després d'això, milers de treballadors començaren a visitar la Sorbona. L'élan revolucionari els captivà la imaginació. Els treballadors joves són molt similars en llurs actituds als estudiants. Es rebel·len contra tot l'establert. El pensament dels treballadors grans és bàsicament concret. Neix dels afers de pa-amb-oli amb els que conviuen tota la vida, de la consciència sindical. Els treballadors joves habitualment sols han estat en una fàbrica particular per un curt espai de temps i no tenen gran interès en les condicions específiques de treball. La consciència socialista transcendeix la consciència sindical. Els treballadors joves, com els estudiants, són pràcticament lliures de la consciència sindical.

Els treballadors joves poden aportar gran part de l'entusiasme necessari per mantenir una organització revolucionària. Quan manca una resistència massiva de la classe treballadora contra el sistema, la protesta juvenil pot focalitzar les aspiracions de molts militants de la classe treballadora, i donar confiança als grans que han estat abandonats vegada rera vegada per les organitzacions tradicionals i se senten aïllats entre treballadors més retardataris. A França els treballadors joves mostren més autoconfiança que els grans. Malauradament la ruptura entre els grups d'edat provocà que els treballadors joves deixessin les fàbriques durant la lluita i es desplacessin a un medi amb el que congeniaven més – el dels estudiants del Barri Llatí.

Per Marx el concepte d'explotació transcendeix el d'alienació. El darrer descriu la situació de l'individu en una societat hostil, el primer explica la cohesió del col·lectiu de treballadors contra la classe dirigent. Els treballadors joves no poden suportar una lluita si no s'uneixen amb treballadors de totes les edats en organitzacions basades en el lloc de treball.

Del general al particular

La introducció de la política salarial implica que els treballadors d'una fàbrica fan cara no tan sols a llur empresari particular, sinó també a l'estat, com a representant de la classe dirigent. Els dos, empresari i estat, no fan un simple front unificat i homogeni. Mentre Barbara Castle dicta la norma general, l'empresari individual obre un segon front, i ofereix als treballadors un increment per sobre de la norma amb el preu d'acceptar pitjors condicions i afeblir la seva organització a l'empresa.

La resposta necessària a les dues ha de ser general – tant la política com la particular – i aplicable a cadascuna de les indústries i llocs de treball. Calen programes de transició de demandes que connectin amb el particular i el general. Aquests programes per definició han d'adaptar-se a les condicions específiques de les diferents indústries, plantes, ec. El punt de referència de cada programa d'aquests ha de ser una investigació multifacètica de la relació dialèctica entre l'estat, la classe empresarial i els treballadors d'una indústria o planta particular. Fa dos anys i mig vam escriure:

Tant l'ascens dels comitès d'empresa com del nombre de vagues no-oficials són símptomes (d'entre d'altres coses) de les aspiracions comunes de la classe treballadora cap al control obrer. Sota el capitalisme el treballador és part de l'engranatge de la maquinària sense veu en el procés de producció, i sense vot en l'organització creativa del seu treball. El nombre creixent de vagues a Gran Bretanya expressa la rebel·lió del treballador contra aquesta subordinació, aquesta mutilació que limita i aliena la seva pròpia creativitat. [18]

La necessitat del control obrer s'expressa de forma cada cop més estrident en les vagues, com mostra la davallada en la proporció de vagues fetes sobre qüestions puraments salarials: “En els vint anys d'alta ocupació des de 1940 la proporció de vagues sobre “qüestions salarials diferents de demandes de pujades”, i (particularment) sobre “disposicions, normes i disciplina laborals” augmentaren espectacularment: d'un terç de totes les aturades fins a tres quarts... Hom podria dir que aquestes disputes implicaven sempre intents de sotmetre l'autoritat i el criteri dels gestors a un acord o – en el seu defecte – regles: alternativa que reflectia una pressió implícita per uns majors drets individuals i democràtics en la indústria. [19]

Amb l'inici del paper central dels acords de productivitat tots els aspectes de les condicions de treball passen a estar més clarament i profundament entrelligats. La qüestió del control obrer sobre la producció i la qüestió del poder polític passaran al centre de l'arena de les lluites polítiques.

L'estratègia, si així es vol anomenar la reacció caòtica, espontània i pràcticament cega dels militants industrials de rang i secció durant dues dècades, era simple: deixem que la direcció nacional dels sindicats s'ocupi dels convenis d'indústria, fixi el salari mínim, i fem que els comitès d'empresa s'ocupin del conveni local i de pujar sobre el salari mínim. Allò que més preocupava el militant era això darrer, la deriva salarial. Negociar amb la companyia individual sobre aspectes com el treball a preu fet i altres formes de pagament per resultats, increments en els salaris en forma de bonus, i regles i pràctiques locals sobre, entre d'altres coses, la gestió de la maquinària i les qüestions de demarcació.

No podem seguir els sindicalistes en la idolatria de la militància fragmentada. Per molt militant que sigui un òrgan obrer, a menys que aquesta militància es generalitzi en acció política, tendeix a incrementar el golf entre els obrers en les posicions menys afortunades (treballadors grans, o treballadors en indústries estancades o en declivi) i els obrers amb una posició forta. La militància sectorial multiplica la fragmentació de la classe, i substitueix la consciència de classe, per la consciència local o sectorial. Així es possible pels treballadors de Smethwich ésser força militants en la indústria i alhora racistes. La pressió sectorial porta a millores salarials, però no pot solucionar problemes com la vivenda, que dependen de polítiques d'àmbit estatal (polítiques que depenen estretament de factors internacionals com la força de la lliura, del dòlar, el seu efecte sobre els tipus d'interès, etc.). La trampa racista és el resultat de les limitacions de l'acció i la consciència sectorials.

Amb la intervenció estatal en la política salarial, i la tendència cap a acords de productivitat, la impotència de la militància local que no està lligada amb l'experiència general de la classe, es farà més pronunciada. Amb l'eliminació del treball a preu fet, les fortes retallades en les hores extraordinàries (i era el control d'aquestes dues coses allò que feia decisiva l'organització d'empresa) i amb el pas de la negociació dels acords de productivitat en plantes individuals a mans de funcionaris sindicals alliberats i “experts”, l'amenaça a l'organització d'empresa és més gran que mai abans.

La vacil·lació de la burocràcia sindical entre l'estat, els empresaris i els obrers, amb fractures en la gens homogènia burocràcia continuarà i s'accentuarà encara més durant el proper període. La burocràcia sindical és alhora reformista i covarda. Així es troba en una posició miserable i ridículament impotent. Somnia en reformes però tem arribar a acords que suposin un guany real amb l'estat (que no sols refusa d'atorgar reformes sinó que fins i tot elimina aquelles ja realitzades) i també tem la lluita de rang i sector que per si sola pot aconseguir reformes. Els buròcrates sindicals tenen por de perdre el suport popular que encara mantenen però tenen més por de perdre llurs propis privilegis en relació al rangs i sectors. Llur por a la lluita de masses és molt més gran que llur avorriment al control estatal dels sindicals. En tots els moments decisius la burocràcia sindical apareix del costat de l'estat, però mentres vacil·la. És important de veure que aquesta actitud de fet introdueix confusió i desorganització en les pròpies polítiques estatals, per exemple els dubtes de James Conway en el conflicte de la Ford degueren fer menys segures les passes de Barbara Castle.

És erroni confondre empresaris i estats amb l'ambivalent burocràcia sindical, i ignorar els conflictes entre ells o deixar-los de banda. Per la pròpia natura de la seva posició burocràtica, la burocràcia sindical es troba en conflicte amb els treballadors, però degut a la seva dependència d'aquests està forçada a reflectir fins a cert punt les pressions obreres. La seva política és inconsistent. Fins i tot les seves reculades davant les amenaces dels empresaris o de l'estat no són completament predictibles. Durant tot un període històric l'organització d'empresa existí al costat però relativament independent de la maquinària sindical. Les reaccions mútues entre les dues s'expressava clarament en l'existència d'una deriva salarial determinada per la negociació local i la consolidació nacional dels guanys per part del sindicat. Durant tot el període de co-existència entre el comitè d'empresa i la maquinària sindical, la segona es va fer com més anava més burocràtica, i els obres menys interessats en ella. La democràcia del comitè d'empresa aconseguí de coexistir amb la burocràcia de l'estructura sindical. Però fins i tot en el moment àlgid de la militància d'empresa l'apatia sindical o la indiferència vers els sindicats oficials no estava justificada. Els comitès d'empresa sempre es basaven en la maquinària sindical en aspectes menors contra els gestors (casos judicials sobre accidents, etc.) i sovint trobaven molt important provar d'aconseguir el reconeixement oficial per fer accions de vaga. Sovint empraven el sindicat com un important canal de comunicació amb altres fragments de la classe. Per sobre de tot necessitaven el reconeixement sindical per tal d'obtenir el suport dels obrers més retardataris del seu propi lloc de treball.

Els afers de productivitat i els acords a llarg termini han d'encoratjar la intervenció de funcionaris alliberats en les negociacions locals. La tendència serà transferir les negociacions locals de mans del comitè d'empresa cap a mans expertes. Els interessos dels empresaris per disciplinar els militants d'empresa, i el de la burocràcia sindical d'integrar els comitès d'empresa en l'estructura sindical, convergeixen. Però aquesta és l'única tendència. Als Estats Units això s'ha completat ja pràcticament degut a que han passat tres dècades gairebé completament lliures de grans convulsions econòmiques. Els comitès d'empresa dels Estats Units són sovint simplement el policia de patrulla de la burocràcia sindical. [20] A Gran Bretanya la tendència ha començat massa tard, en un període de convulsions molt més grans en el capitalisme britànic, i trobaran una resistència incomparablment més gran. Fins i tot si aquesta tendència ha de gunyar en darrer terme, en l'interval els marxistes no hauran de tractar sols els resultats sinó que hauran de participar en les lluites contra ell. L'apatia vers els sindicats es convertirà progressivament en un obstacle fins i tot per a la lluita econòmica immediata en defensa de les condicions de treball. La demanda de control obrer dels sindicats es farà cada cop més vital. Aquesta demanda pot prendre la forma autèntica d'una demanda de canvis radicals en l'estructura dels sindicats, – elecció de tots els càrrecs sindicals, dret a convocar-los, pagament de salaris no superiors als dels treballadors que representen – d'una forma purament reformista i oportunista del PC i del laborisme “d'esquerres” – “Voteu per X”.

La qüestió del control obrer sobre les condicions laborals, sobre el ritme de producció, el maneig de la maquinària, etc. I la qüestió del control obrer sobre els sindicats, es faran com més va més entrelligades.

La bancarota de l'esquerra tradicional

La burocràcia sindical està bàsicament dividida per la seva actitud a la política salarial en dos sectors: el dretanós l'accepta; l'altre, l'“esquerranós” (Hugh Scanlon, Frank Cousins, Jack Jones, Clive Jenkins, etc.), proven d'eludir-la amb l'obtenció de penics extres pels treballadors a canvi de vendre condicions de treball. Totes dues seccions de la burocràcia proven d'evitar un enfrontament massiu dels obrers amb els empresaris i l'estat. El Partit Laborista parlamentari i el PC amb la seva “Via Britànica (parlamentària) al Socialisme” [4*] són presoners d'aquesta estratègia.

L'estratègia industrial majoritària del PC ha estat per molt de temps la que ha guanyat els càrrecs oficials de la jerarquia sindical. Amb la integració progressiva de la burocràcia sindical en l'estat i la seva justificació ideològica sota el “laborisme” la irrelevància de les polítiques del PC haurà de fer-se més gran.

Les polítiques del PC es veuen minades a més per una altra direcció. Durant dècades solia rebre una transfusió de sang nova dels milers de militants industrials que a la pràctica es preocupaven menys de les eleccions sindicals que de la militància d'empresa. La majoria del militants del PC a la indústria durant molts anys han estat sindicalistes purs. Amb l'usurpació dels temes locals per l'àmbit general – política salarial, legislació per castrar els comitès d'empresa, etc. – la co-existència de tàctiques sindicals amb el reformisme polític es fa difícil. Cada vegada que es posa sobre la taula un problema general, els militants industrials del PC es divideixen de dalt a baix. Així durant la vaga contra Devlin del 1967, els treballadors de les drassanes de Southampton donaren suport a Devlin i esquirolejaren, com ho va fer Lindley, el dirigent del PC dels gavarrers de Londres; la política de Will Paynter de no resistir-se als tancaments i als atacs a l'absentisme dividiren als miners del PC, etc.

La crisi del moviment internacional comunista incrementa la importància del PC. Això ha convertit els militants del partit en cínics, apàtics i desil·lusionats. El PC juga com més va més un paper burocràtic i rutinari. La seva incapacitat de mobilitzar els seus propis militants en qualsevol campanya és increïble.

Les organitzacions tradicionals, el Partit Laborista i el PC resultaran completament incapaces d'atreure la joventut, estudiants i treballadors que s'han rebel·lat contra tot el sistema capitalista.

Dificultats pels revolucionaris

L'antic bosc del reformisme comença a aclarir-se. Els arbres s'han quedat sense fulles i els troncs moren. Però en la scoietat les antigues idees no s'esvaeixen a menys que siguin substituïdes per unes de noves, i les crides a la revolució són de fet molt petites en el moviment obrer britànic. El reformisme no pot ser mai derrotat per programes. Sols pot ésser derrotat per fets. L'educació de les masses – no la versió perdant del SPGB [5*] – no pot separar-se mai de la lluita revolucionària i política independent. Tan sols la lluita descobreix als treballadors la magnitud de la lluita, amplia llurs horitzonts i clarifica llur ment.

El punt de sortida d'una organització revolucionària és l'experiència – l'acció, el pensament i l'organització – dels treballadors, i l'objectiu de la seva actuació és elevar la iniciativa i el moviment històrics de la classe treballadora.

La feblesa dels revolucionaris a Gran Bretanya en l'actualitat és molt òbvia. Sovint petits en nombre i aïllats degut a llur composició social – de coll blanc i estudiants – dels sectors majoritaris de la classe treballadora, es fragmenten en un gran nombre d'agrupacions, i sobretot manquen d'experiència en la direcció de lluites de masses. Però aquestes febleses poden superar-se. Prestesa per aprendre, prestesa per experimentar sistemàticament, sobretot prestesa per assajar i traduir les teories generals en activitats pràctiques – això és el que cal. En una situació complexa i ràpidament canviant, la prestesa per a moure des de les tasques simples a les més difícil, i sobretot la presta per superar els propis errors, és crucial. El partit combatiu de l'avantguarda de classe no necessita tenir por d'equivocar-se. El que li hauria de fer por és la persistència en l'error, el rebuig a admetre i corregir errors. [21]

El gran defecte dels revolucionaris que han estat aïllats durant anys del moviment de masses, és la inclinació a fer de la necessitat virtut, i concentrar-se en teories per excloure la pràctica, oblidant que per sobre de tot el deure d'un revolucionari és portar la teoria al nivell de la pràctica.

Amb dir que som en un període de transició no hi ha prou. Hem de tenir clar què és específic de la transició, i dissenyar formes de propaganda i organització que tinguin presents les característiques específiques de la situació. Els trets principals del període immediat són, recapitulant-les: canvis ràpids, fluctuacions econòmiques, socials i polítiques, que reflecteixen tant l'expansió del capitalisme com la seva natura intermitent i no-sistemàtica; reaccions per part dels patrons i de l'estat que són desproporcionades a l'amenaça econòmica, i que per tant apareixen com irracionalment fastigoses i abandonen tota lleialtat a les organitzacions tradicionals – the “buit a l'esquerra” – i la inèrcia de les antigues idees reformistes, alhora que no són positivament substituïdes per les revolucionàries; fragmentació de la classe treballadora i generalització més enllà dels fragments, que co-existeixen amb barreres entre els fragments cada cop més condicionals i canviants, i llur combinació d'una forma multifacètica.

El fatalisme, que en general és hostil al marxisme, exposa la seva natura verinosa especialment sota aquestes condicions dinàmiques. La iniciativa i la perseverància dels revolucionaris són peces cobejables.

Annex

Per aclarir la direcció serà molt important localitzar el concepte del nou període de transició en el que hem entrat, en el contexte de la nostra anàlisi anterior. El que segueix provarà precisament de fer-ho.

(1) Després de la Segona Guerra Mundial hi havia tres opcions obertes als marxistes per evaluar el futur immediat del capitalisme: (a) Assumir que la guerra havia canviat ben poc les característiques del capitalisme, és a dir, que aquella manca massiva de llocs de treball, els salaris molt baixos, continuarien. (Aquesta, bàsicament, ha estat la línia del SLL. [6*] ) (b) El capitalisme ha canviat completament, ja no és irracional i anàrquic. (Aquesta era la posició d'Anthony Crosland i John Strachey). (c) El capitalisme és tan irracional com sempre però ara la irracionalitat no rau en la manca d'ús de capacitat productiva, sinó en el mal ús – l'economia armada permanent.

La teoria de l'economia armada permanent és alhora una continuació de la posició bàsica de Lenin, Luxemburg i Trockij sobre la natura completament reaccionària del capitalisme modern i una negació parcial d'aquesta posició. Aquest nou estadi en l'economia armada permanent durant els dos darrers anys – el declivi en el seu impacte estabilitzador i l'increment de l'element d'inestabilitat: especialment l'increment en la competència internacional entre les potència capitalistes nacionals, la crisi de liquiditat, etc., no són res més que la continuació, és a dir, continuació i negació d'allò mateix.

(2) Què hi ha de la consciència obrera? Les nombroses derrotes dels treballadors anglesos als anys 1920 (el Divendres Negre del 1921, el locaut d'Engineers' el 1922, la derrota dels miners del 1926) afeblí l'autoconfiança dels treballadors. La manca de llocs de treball dels 1930 agreujà encara més llur resistència. La plena ocupació (o la gairebé plena ocupació) del període de guerra i de post-guerra donà als treballadors una confiança renovada, però alhora fragmentà la classe treballadora: la consciència sectorial substituí en gran mesura la consciència de classe. El reformisme de “fes-t'ho tu mateix” era un avenç parcial – per l'autoconfiança i per l'activitat d'un mateix – però també una retirada parcial.

El desenvolupament de la consciència de classe tenia una forma espiral. Ara, de nou, el nou estadi és una negació parcial de l'estadi anterior: el lloc d'actuació trenca els límits del fragment.

(3) La propaganda i l'agitació dels revolucionaris. Abans de la Segona Guerra Mundial l'agitació duta a terme pels revolucionaris es basava, a grans trets, en consignes fortament generalitzades. El Programa Transicional escrit per Trockij el 1938 era ben característic. S'ocupa de la manca massiva de llocs de treball, de l'amenaça massiva del feixisme i de la guerra, i no hi ha cap referència a punt locals i específics de la lluita (comitès d'empresa, vagues no-oficials, etc.). Amb tot les consignes polítiques generals no tingueren cap impacte remarcable en el moviment obrer. (L'efectivitat del Programa Transicional depèn no sols de la connexió lògica entre les seves parts, sinó sobretot de les forces real de la classe que facin possible realitzar la transició d'una demanda cap a la següent).

Després de la guerra, donada l'expansió general del capitalisme i la gran millora salarial del treballadors, la propaganda que provà de generalitzar a partir dels fragments, de nou tampoc tingué cap impacte remarcable.

Ara, amb el nou estadi – l'augment de les similituds entre les experiències dels treballadors dels diferents fragments i la tendència a trencar els límits del fragment – pot començar a tenir un impacte, com mai abans, una agitació que sigui alhora general i específica. [22]

El socialisme internacional, fins ara com a màxim una tendència ideològica, fa cara ara a l'envit i l'oportunitat de vincular-se amb el moviment de masses de la classe treballadora.

En resum hom pot dir que el tercer estadi en el que ha entrat la classe treballadora britànica és una “negació de la negació” – que sintetitza elements del primer estadi (els 1920 i 1930) – identificació de classe – i del segon estadi (1945-1965) – auto-confiança. La síntesi és superior als elements individuals que en forma part i plena de grans possibilitats revolucionàries.

Notes

1. V.I. Lenin, Collected Works, Vol.23, p.247.

2. Ibid., Vol.19, pp.534-6.

3. Action, No.6.

4. Analyses et Documents, No.155.

5. Lenin, op. cit., Vol.11, p.265.

6. Ibid., p.357.

7. Ibid., p.358. Lenin no estava, òbviament, satisfet amb el tamany del partit. Va escriure: “Hem d'aprendre a reclutar cinc i deu vegades més d'obrers pel partit”. “Patim de la rutina, cal que lluitem contra ella... La nostra consigna és: per un Partit Obrer Socialdemòcrata més gran.” Vol.11, p.359.

8. Ibid., Vol.23, p.248.

9. L. Trotskij, My Life, p.177.

10. T. Cliff and I. Birchall, France, the Struggle Continues, International Socialism publication, 1968, pp.45-50.

11. Financial Times, 10 March 1965.

12. Lenin, op. cit., Vol.28, pp.258-9.

13. Ibid., Vol.26,p 385.

14. Ibid., Vol.26, p.170.

15. Ibid., Vol.19, p.327.

16. T. Cliff and C. Barker, Incomes Policy, Legislation and Shop Stewards, 1966, p.97.

17. Lenin,op. cit., Vol.27, p.95.

18. Cliff and Barker, op. cit., p.89.

19. Ibid., p.90.

20. Sunday Times, 9 February 1969.

21. Lenin, op. cit., Vol.26, p.58.

22. Tan sols un cop abans en la generació anterior ha tingut el trotskisme alguns lligams reals amb el moviment de masses de la classe treballadora – durant la Segona Guerra Mundial.

Glossari

1*. CGT – Confédération Générale du Travail, la principal federació de sindicats francesos, controlada pel Partit Comunista.

2*. PC – Partit Comunista.

3*. PCF – Parti Communiste Français – Partit Comunista Francès

4*. La Via Britànica al Socialisme era el nom del programa del Partit Comunista de la Gran Bretanya.

5*. SPGB – Socialist Party of Great Britain, un petit grup propagandístic reconegut per la seva “puresa teòrica”.

6*. SLL – Socialist Labour League (més tard Workers Revolutionary Party), l'organització trotskista més gran durant els 1960.