L'ORIENT MITJÀ EN UNA CRUÏLLA

(desembre del 1945)

Tony Cliff

(Pseudònim d'Ygael Gluckstein)

The Middle East at the Crossroads, Fourth International, desembre del 1945.
També imprès a Workers International News, el desembre del 1945 amb el títol Imperialism in the Middle East.
Aquesta és la primer part d'una sèrie de tres.
La sèrie fou publicada el 1946 com un pamflet titolat Middle East at the Crossroads.
Reeditat a Tony Cliff, Neither Washington nor Moscow, Bookmarks (London) 1982.
Obtingut de REDS – Die Roten als quals els hi estem agraïts.
Indexat per Einde O’Callaghan per l'Arxiu Virtual dels Marxistes.

Els esdeveniments de les darreres setmanes a l'Orient Mitjà han atret l'atenció de tot el món sobre el que passa a aquesta regió. Els actes terroristes de les organitzacions militars sionistes, les vagues i manifestacions de les masses àrab al Caire, Alexandria, Damasc, Beirut i Bagdad contra el sionisme, i la concentració de les tropes britàniques a Palestina ha fet demanar-se nombroses qüestions la resposta de les quals demana posar de manifest les arrels socio-econòmiques de l'entrellat que s'hi dóna a aquesta part del món.

Comencem, doncs, amb una discussió sobre el factor que fins ara ha estat la darrera paraula de l'Orient Mitjà – l'imperialisme.

L'estaca imperialista en l'orient àrab

L'Orient Àrab és important pels poders imperialistes per quatre raons principals: primer, com a ruta cap a altres regions – Índia, Austràlia, Xina, etc.; segon, com a font de matèries primeres; tercer, com a important mercat per a béns manufacturats; i quart, com a camp per la inversió de capital. És evident que hi ha una estreta connexió de tots quatre aspectes.

La importància d'aquesta regió com a ruta és ben coneguda. El Canal de Suez escurça el camí d'Europa cap a Orient de forma espectacular i a través d'ell hi passen productes vitals (del 90 al 100% de tota la importació britànica de jute, te i cautxú, del 70 al 90% del cànem i de minerals de manganès, del 40 al 65% de l'arròs, la llana, el cafè, de minerals de zinc, de plom, etc.).

L'Orient Àrab també constitueix una regió per la qual passen rutes terrestres. Alemanya sota el Kàiser planejà de construir una via fèrria que la connectaria amb el Golf Pèrsic, la línia Berlin-Bagdad. Aquest pla fou una de les causes immediates de la Primera Guerra Mundial. La derrota d'Alemanya posà fi a això. En lloc d'això Gran Bretanya construí una gran via fèrria que connectava gairebé totes les colònies britàniques d'Àfrica (la línia del Cap-el Caire) que s'uneix amb una xarxa ferroviària que connecta els països de l'Orient Àrab: la línia el Caire-Haifa, la línia Haifa-Beirut-Trípoli (aquesta línia connecta amb Anatòlia i Istanbul), la línia Haifa-Hedjaz i la Haifa-Bagdad. Aquestes vies fèrries constitueixen un anell de ferro que consolida i uneix l'Imperi Britànic.

Amb l'ascens de l'aviació, la possessió de bases a l'Orient Mitjà esdevé una important arma en la lluita per la supremacia aèria. La ruta aèria de Londres a Bombai, Singapur, Hong Kong i Austràlia passa a través de Haifa. L'inici de la ruta aèria que passa a través de tota l'Àfrica Oriental Britànica fins a la Ciutat del Cap comença al Caire. La ruta aèria francesa cap a Saigon abans de la guerra també passava a través d'aquesta regió: Marsella-Beirut-Bagdad-Bombai-Saigon.

La gran importància de l'Orient Àrab com a ruta fou una de les principals raons per les lluites entre les potències europees durant el darrer segle – l'expedició de Napoleó, la guerra contra Túrquia el 1832, la Guerra de Crimea i la conquesta d'Egipte eren totes connectades amb això – i també una de les causes immediates de la Primera i Segona Guerra Mundial. Les rutes de transport que connecten països i pobles no són, sota el capitalisme, mitjans de cooperació internacional, de pau, sinó de rivalitat imperialista, de guerra.

Renan decididament era del tot encertat quan esmentava la dita clàssica, “No he vingut a portar pau, sinó la lluita” quan donava la benvinguda a Ferdinand de Lesseps, constructor de Suez, a l'Acadèmica Francesa l'abril del 1885: “Aquesta citació us haurà passat freqüentment pel cap. Ara que l'heu tallat, l'istme s'ha convertit en una desfilada, és a dir en un camp de batalla. El Bòsfor per ell sol ha estat prou per mantenir tot el món civilitzat barallat fins al present, però ara heu creat un segon i molt més seriós motiu de baralla. El Canal no connecta simplement dos mars interiors, sinó que servei com a via de comunicació per tots els oceans del globus. En cas d'una guerra marítima, serà de suprema importància, i tothom lluitarà al màxim per ocupar-lo. Ens heu marcat així un gran camp de batalla pel futur”.

L'excavació del canal convertí l'Orient Àrab en un gran camp de batalla, però el creixement del transport aeri ha llençat i llençara combustible al foc de la lluita entre les potències.

La matèria primera més important de l'Orient Àrab és el petroli. Fins ara sols una petita porció dels camps petrolífers ha estat prospeccionada, i sembla com si totes les estimacions que es fan de les reserves de petroli de l'Orient Mitjà siguin subestimacions. En un report preparat per la United States Petroleum Resources Corporation l'enginyer petrolier, E. DeGolyer, diu: “El centre de gravetat de la producció mundial de petroli es trasllada del Golf de Mèxic i de l'àrea del Carib a l'àrea de l'Orient Mitjà i del Golf Pèrsic i és probable que aquesta tendència continui fins que s'estableixi fermament en aquella àrea”.

La veritat d'aquesta afirmació sorgeix d'estimes de les recursos petroliers de l'Orient Mitjà, un dels quals diu que l'Aràbia Saudí per si sola podria satisfer tota la demanda mundial durant quinze anys. S'assum que la quantitat a Iran i a Iraq no és més petita que la d'Aràbia Saudita.

Actualment Anglaterra té una posició decisiva en la producció petroliera de l'Orient Mitjà com es pot veure en les següents xifres de la seva distribució entre els seus diferents interessos. (Les xifres s'expressen en milers de barrils).

	Iraq	Bahrain	Ara.S	Egipte	Iran	Total	%
G.B.	13067	–	–	9125	75000	97192	79
EUA	6533	7300	5475	–	–	19308	16
França	6533	–	–	–	–	6533	5
Total	26133	7300	5475	9125	75000	123033	100

No hi ha pas dubte que l'increment en l'explotació dels camps petroliers de l'Aràbia Saudita i Bahrain, el pes de les companyies americanes en la producció de petroli a l'Orient Mitjà creixerà tremendament. Harold Guise, escrivia a The Wall Street Magazine el 3 de març del 1945 i no era cec a la realitat quan deia: “Tota l'àrea de l'Orient Mitjà sembla un gran tauler d'escacs per a maniobres econòmiques i polítiques que rarament es pot comparar amb enlloc més... La complexa lluita pel poder polític i econòmic de la postguerra no és enlloc més potencialment trencador com en aquella part del món”.

Una altra matèria primera important que aquesta regió aporta és el cotó. Davant el monopoli gairebé complet dels EUA sobre la distribució mundial del cotó (produeix dues terceres parts del cotó mundial i sols manufactura la meitat de la seva producció) i davant el declivi de Lancashire a causa de les indústries de la Índia, del Japó, del Canadà i del Brasil, etc., especialment en el camp dels productes barats de cotó, esdevé vitalment necessari pels capitalistes anglesos mantenir una possessió monopolista sobre el cotó egipci que és de gran qualitat i per tant vitament necessari per Lancashire que produeix productes de cotó de major qualitat.

Es produeixen en gran quantaitats unes altres matèries primeres com la potassa, el bromur, els minerals de magnesi, etc. El valor potencials d'aquestes productes químics és més gran fins i tot que no pas el valor real que han tingut fins ara, ja que segons els acords internacionals monopolistes, s'ha seguit implacablement a l'Orient una política d'“organitzar l'escasetat”.

La importància de l'Orient Àrab com a mercat tampoc s'ha de passar per alt com ho mostren, malgrat l'avenç en la industralització, les importacions d'abans de la guerra que arribaven de 78 a 80 milions de lliures – una suma força substanciosa.

Però la major importància d'aquesta regió és que és un camp ampli per a la inversió de capital.

El capital imperialista domina l'Orient Àrab

Egipte, que conté la majoria dels habitants àrabs d'aquesta regió, ha estat fins ara el país més ric de la regió. Per aquesta raó l'atenció del capital imperialista s'ha dirigit especialment sobre ell. Per dotzenes d'anys les principals inversions han estat prèstecs a l'estat egipci, que manté la seva independència formal. Aquesta era una forma molt neta de rapinya. Així durant els anys 1883-1910 sols els interessos sobre un deute de 95 milions de lliures pujaren a 105,6 milions. És interessant d'assenyalar que Egipte sols rebé 60 milions de lliures d'aquest deute, la resta fou sustreta per diferents manipulacions financeres, així que per 60 milions de lliures Egipte pagà uns interessos de 105,6 milions de lliures i després d'això tenia un deute de 95 milions de lliures. En el decurs d'aquests 28 anys el fellah egipci pagà una suma de 30 milions de lliures per tal de mantenir l'ocupació militar del Sudan en benefici de les companyies agrícoles angleses.

Al mateix temps anglesos, francesos, italians, belgues, alemanys i altres contractistes saquejaven milions de lliures del poble egipci mitjançant la construcció d'obres a preus molt exagerats. Així per exemple, el dic d'Aswan, que, d'acord amb l'estima de sir William Willcocks, l'expert britànic en regadius, hauria d'haver costat 2,5 milions de lliures, costà realment 7 milions de lliures, sense comptar 1,2 milions de lliures de reparacions. Durant aquests 28 anys quan el capitalisme estranger xuclava d'Egipte una suma de 200 milions de lliures, el Departament egipci d'Educació rebia la gairebé suma infinitesimal de 3,6 milions de lliures (menys de 130 mil lliures l'any) i el Ministeri de Salut 3,4 milions de lliures. Podria donar-se qualsevol prova millor del paper civilitzador de l'imperialisme?

En les darreres dècades hi ha hagut un canvi en la direcció de la inversió imperialista de capital. El lloc dels prèstecs estatals ha estat ocupat per la inversió en línies fèrries, trens, electricitat i energia, aigua, bancs i indústria, etc. Actualment totes les posicions claus de l'economia de l'Orient Àrab són a mans dels capitalistes estrangers.

A Egipte, d'acord amb una estima feta en cercles francesos. (L’Egypte Independante par le Groupe D’Etudes de L’Islam’, Paris, 1938, pp.144-5), el capital estranger el 1937 pujava a 450 milions de lliures, i tota la riquesa del país s'estimava en 963 milions de lliures, cosa que suposa que els estrangers posseïen el 47% d'això.

D'acord amb una altra estima, la inversió de capitals, que deixa de banda la terra, en el mateix any pujava a 550 milions de lliures (A. Bonne, The Economic Development of the Middle East , Jerusalem, 1943, p.73). Si tenim present que el preu de la terra s'estimava en 500-600 milions de lliures (i d'acord amb una altra estima a 670 milions de lliures) la propietat total d'Egipta puja a 1.000-1.100 milions de lliures. D'acord amb una altra estima del 1937 basada en càlculs anglesos, el capital estranger invertit a Egipte pujava a 500 milions de lliures. Així la propietat dels estrangers consistueix el 40-50% de la propietat total d'Egipte, suma que no difereix de la que es dedueix dels experts francesos.

Pel que fa a la terra, els capitalistes estrangers tenen la propietat directa del 8% de la terra cultivada d'Egipte, és a dir una terra per valor de 50 milions de lliures. Si deduïm aquesta suma del total de capital estranger invertit en Egipte, tenim, d'acord amb una estima, 400 milions de lliures, i d'acord amb una altra, 450 milions de lliures.

Si considerem l'estima de Bonne del capital invertit, sense considerar la terra, veiem que el capital estranger suposa del 73 al 81%.

Així els capitalistes estrangers posseeixen gairebé la meitat de la propietat total d'Egipte i unes tres quartes parts de tota la propietat sense comptar la terra.

La situació a Palestina no és diferent. Aquí també el capital imperialista té un pes aclaparador. Això ho revela clarament el cens d'indústria del 1939. Això mostrà que les concessions tenien el 53,2% de tot el capital invertit en indústria i el 74,9% de l'energia motriu, malgrat el fet que algunes de les empreses més grans que pertanyien al capital estranger (com Haifa Refineries, Steel Bros., etc.) no eren incloses. Si totes les empreses que pertanyen a capital estranger s'haguessin inclòs es veuria clarament com les tres quartes parts del capital industrial del país era capital imperialista, i que al menys nou desenes parts de l'energia motriu es concentraven en les seves empreses.

A Síria el capital estranger posseeix una proporció lleugerament inferior de la riquesa del país. A Iraq pràcticament el 100% de la indústria és en les seves mans.

Amb la realització dels gegantins plans petroliers americans a Orient Mitjà – construcció d'oleoductes, refineriesm etc. – que, d'acord amb les estimes més conservadores, demanarien la inversió d'almenys 300 milions de lliures, la subjugació d'aquesta regió s'incrementarà molt substancialment.

El capital imperialista desitja monopolitzar els mercats de l'Orient Àrab pel seu desenvolupament industrial i especialment per previndre l'aixecament d'una maquinària industrial que afavorís la seva independència econòmica. En veure que els beneficis del capital imperialista depenen dels baixos salaris que reben els obrers àrabs i els baixos preus que paguen els productes dels llauradors, l'imperialisme està interessat en mantenir el camp en la condició més endarrerida, de forma que sigui una reserva inesgotable de força de treball i matèries primeres barates. L'imperialisme està ben interessat en això per raons socio-polítiques: primer perquè sols les masses endarrerides, illetrades i dolentes, dispersades en petits llogarrets ben lluny l'un de l'altre poden ésser fàcilment governades, i en segon lloc perquè els seus agents més fidels en els països colonials són els terratinents feudals. Així l'imperialisme està implicat indestriablement en la qüestió agrària.

La qüestió agrària

Les tres quartes parts de la població àrab viu en el camp, sotmesa a un reduït grapat de grans terratinents. A Egipte un 0,5% dels terratinents tenen el 37,1% de tota la terra, mentre un 70,7% tenen sols el 12,4% de la terra. 331 homes tenen tres vegades més terra que un milió i mig de llauradors pobres i hi ha més d'un milió de cultivadors que no tenen cap terra en propietat. Una companyia agrícola per si sola posseeix una superfície de terra prou gran com per menester 35.000 treballadors. La propietat reial cobreix una àrea similar i manté uns 30.000 petits llauradors. Un càlcul d'Emile Minost, director general del Credit Foncier Egyptien, un banc connectat fins al darrer fil amb l'ordre social i econòmic existent i que per tant no és probable que exageri el grau d'explotació de les masses, dóna la següent distribució dels ingressos nets de l'agricultura:

Així un miler curt de terratinents rep dues vegades la suma que reben tres milions de fel·lahins. Com a promig un pobre llaurador abans de la guerra no guanyava més de 7 a 8 lliures l'any. Durant la guerra el seu ingrés nominal pujà, però el cost de la vida pujà encara més, i el seu ingrés real per tant davallà. El treballador agrícola rep encara menys. El salari diari d'un treballador agrícola home abans de la guerra era de 3 piastres (7,2 penics), d'una dona, 3 piastres i d'un nen, 1 piastra i escaig. A més, eren sotmesos a llargs períodes de desocupació cada any ja que l'estació de feina dura de 6 a 8 mesos. Fins i tot un capatàs no rep més de 2 lliures mensuals, un oficinista unes 3 lliures i un conductor de carretes d'1 a 1,2 lliures. Malgrat que durant la guerra els salaris es doblaren, el cost de la vida pujà molt més; i hi ha molts llocs fins i tot avui dia on el salari d'un treballador agrícola home no arriba a un xíling.

Amb ingressos tan baixos, la situació nutricional és òbviament terrible. De fet és comparable tan sols amb la dels indis. S'ha calculat que el consum de l'egipci mitjà, que és per suposat molt més alta que la del llaurador i el treballador pobres, és sols el 46% de l'òptim de blat, el 25% del sucre, el 23% de carn i peix, i el 8% en productes làctics. I encara més, el valor nutricional no millora sinó que empitjora.

Degut a la terrible pobresa de les masses, llurs condicions sanitàries són molt dolentes, i la taxa de mortalitat és tremendament alta, com ho indica la següent taula, realitzada el 1938:

Sols Índia s'aproxima a la taxa de mortalitat d'Egipte!

A banda de morts “normals” les fams i les epidèmies passen llur factura. Així durant el 1944 la malària aconseguí de tombar milers de fel·lahins a l'Alt Egipte, els cossos dels quals, afeblits per la fam continuada, eren susceptibles a la malaltia en la seva forma més severa. D'acord amb una estima que de ben segur no és exagerada, 140.000 moriren de malària (Al-Ahram, 14 d'abril del 1944). Sols a la companyia agrària de Kom Ombo hi moriren 500 obrers (Al-Ahram, 1 de març del 1944).

Degut a les pobres condicions sanitàries, l'esperança de vida és molt baixa: pels homes de 31 anys, i per les dones, de 36. Al Regne Unit l'esperança de vida és de 60 anys pels homes i de 64 per les dones. Els que arriben a adults són molt febles. Entre els reclutats de les viles el 1941, sols un 11% eren mèdicament aptes pel servei militar. El 90% de la població d'Egipte pateix tracoma, el 50% d'helmintiasim el 75% de bilharziosi, el 50% d'ancilostomosi. El nombre de persones que pateixen tuberculosi supera els 300.000.

La pobresa s'acompanya inevitablement d'ignorància, en la que Egipte assoleix dimensions paoroses. Alguna idea d'aquest extrem es pot copsar de la breu referència d'el-Mussawar quan discutia els resultats del cens del 1937 (28 d'agost del 1942): tenim 30.000 diplomats contra 14 milions que no saben llegir ni escriure.

La ignorància és el producte del sistema social existent, i també un dels seus pilars. La classe dirigent sap molt bé l'analfabetisme de les masses és un dels grans efectius del règim. Així cert senador egipci agraïa Déu perquè el seu país tingué el primer lloc en ignorància (Al-Ahram, 7 de juliol del 1944).

Riqueses, plaers i humor d'algunes desenes de milers d'egipcis i d'estrangers d'una banda i fam, malaltia i ignorància de milions de l'altra – aquest és el quadre de l'Egipte agrícola!

El problema agrari en els altres països àrabs no és substancialment diferent que el d'Egipte. Així a Palestina vora la meitat de les terres són a mans de 250 famílies feudals. Els senyors feudals, que són alhora els usurers, tenen un poder tremend, com mostrà un oficial britànic en aquestes paraules: en una àrea a càrrec d'un oficial que s'estenia sobre tres sots-districtes hi ha catorze recaptadors d'impostos; un prestamista sols d'un d'aquests sots-districtes emprava 26 recaptadors de deutes’. (L. French, Reports of Agricultural Development and Land Settlement in Palestine, Jerusalem, 1931-32, London, p.77.)

D'acord amb el Report of a Committee on the Economic Conditions of Agriculturists in Palestine habitualment anomenat report Johnson-Crosbie, sols un 23,9% de tot el producte del fel·lah resta en les seves mans, mentre un 48,8% se'n va en impostos pel govern, en renda pel terratinent, i en interès per l'usurer. Per tal d'entendre com de baix és el nivell de vida del cultivador àrab com a resultat de l'endarreriment de la seva economia, la seva explotació per diferents paràsits (que constitueixen els principals obstacles pel desenvolupament de l'economia) faig la comparació entre la dietat d'un fel·lah i la que se suposa que el govern dóna als convictes (per bé que naturalment una gran part d'això va a les butxaques dels funcionaris de presons). Assum que un fel·lah i la seva dona són empresonats, i que quatre dels seus fills són a una “Escola Reformatòria”:

Per bé que aquest càlcul de cap manera és precís, de totes formes dóna una indicació de les condicions terribles suportades per les masses de fel·lahins de Palestina.

Les condicions a Síria i Iraq no són diferents. En el segon país hi ha senyors feudals amb finques que cobreixen superfícies de desenes milers d'hectàrees. Així la major part del districte de Muntafiq que cobreix una àrea de 6.260 km. q. és propietat d'una sola família. L'ingrés del fel·lah en aquesta àrea és de 7 a 8 lliures l'any.

Les condicions de les masses urbanes no són menys difícils que les de la població agrícola.

Les condicions de les masses a les ciutats

Sota la doble pressió del capital imperialista i del feudalisme concentrats, degut al migrat desenvolupament industrial i al baix nivell de vida dels treballadors agrícoles dels pobles, la desocupació oberta i amagada és ben general i les condicions dels obrers de ciutat són molt dolentes. Això pot quedar ben exemplificat en descriure les condicions de treball en una gran indústria. Considerem els tallers filadors de Mahalla el Kubra, que empra 26.000 obrers i 3.000 oficinistes, inspectors i gestors. Els aprenents reben 1/6 diaris, els treballadors amb experiència 2/7, els obrers experts 10 lliures mensuals. Els obrers tenen un dia de descans cada quinzena i treballen deu hores diàries. No hi ha cap servei social i el metge sols hi és per donar la baixa per malaltia.

La disciplina es manté d'acord amb un sistema militar. Hi ha multes constants que retallen els ingressos dels obrers. Pel que fa a les condicions de vivenda d'aquesta empresa, quinze obrers viuen en una habitació i dormen en tres pisos sobre cinc matalassos (Al-Ahram, 21 de desembre del 1944). En altres empreses industrials les condicions són les mateixes.

Òbviament els baixos salaris i els alts preus danyen seriosament la salut dels obrers. Així s'ha revelat que dels 6.000 treballadors d'imprempta d'Egipte, el 62% pateixen malalties del sistema digestiu, el 85% d'anèmica, el 45% d'intoxicació per plom (Al-Ahram, 23 de febrer del 1944). Dos incidents donen testimoni del grau de pobresa de les ciutats egípcies: el setembre del 1943, quatre persones moriren aixafades quan repartien almoïnes, i el març del 1944, una dona egípcia vengué la filla a un comerciant immediatament després de nèixer – per 20 lliures.

La condició de les masses a Iafa i Haifa, Damasc i Beirut, Bagdad i Bàssora, Tés un poc millor, però no gaire, que la del Caire i Alexandria.

La relació de les classes dirigents amb l'imperialisme

L'imperialisme no podria enfortir el seu domini sobre els milions de les colònies si no trobés suport en les classes superiors d'aquestes nacions. Amb el que s'ha dit abans, és clar que provoca que la classe feudal sigui un agent de l'imperialisme. Quina és la relació de la burgesia àrab amb l'imperialisme?

Per tal de respondre aquesta qüestió s'ha de dir en primer lloc que la burgesia àrab no és una classe homogènia. El capital financer i comercial s'entrelliguen amb diferents formes de producció. A les colònies la major part d'aquest capital es connecta amb el sistema feudal de producció, empreses de capital estranger o l'import de mercaderies de l'exterior. Tots aquests sectors de la burgesia s'identifiquen amb el feudalisme i l'imperialisme. Una minoria de la burgesia àrab és burgesia industrial. Puja en una època en la que l'economia mundial dirigida pel capital financer concentrat es troba en declivi. No pot consolidar la seva indústria, ha de competir amb les indústries de la metròpoli, acumular suficients quantitats de capital i no pot fer-ho sinó és amb l'explotació implacable dels obrers i llauradors i la compra de treball i matèries primeres barates, que els hi és possible com a resultat de l'existència del feudalisme i de l'imperialisme.

Aquest marc del domini del capital financer en el rerefons del declivi del capitalisme mundial juntament amb l'existència de relacions feudals de propietat també determina la feblesa de la burgesia industrial de la colònia i la seva dependència en gran mesura del capital estranger. Això es mostra en les societats de capital estranger i local i la dependència d'empreses locals en el finançament de banques estrangeres. L'existència de la burgesia colonial, inclosa la burgesia industrial, és per tant condicionada a la sobre-explotació dels obrers i llauradors – que és el resultat i la condició sine qua non de l'imperialisme – i per la dependència econòmica directa del capital estranger i de l'imperialisme. La burgesia colonial no es troba a les antípodes de l'imperialisme i del feudalisme, sinó a les antípodes dels obrers i llauradors. La connexió de la burgesia colonial amb el capital estranger i el feudalisme d'una banda i la lluita de classes del proletariat i de la pagesia d'una altra (de la qual depenen tots dos factors) determina els límits de la lluita de la burgesia colonial per obtindre concessions de l'imperialisme.

La burgesia àrab a Palestina es troba en una posició especial i peculiar. Aquí la mainada del capital imperialista no és la burgesia àrab sinó la burgesia sionista. Les posicions secundàries de l'economia – com la indústria lleugera – no són a mans del capital àrab com a Egipte i Síria, sinó a mans del capital sionista. Així d'acord amb el cens industrial del 1939, les indústries de Palestina es distribueixen així:

Com ja s'ha dit les concessions exclouen algunes empreses importants de capital estranger. D'altra banda algunes empreses que pertanyen a no-àrabs són incloses en aquest primer apartat. Si corregim la taula, per tant, trobem que el capital estranger té les tres quartes parts del capital invertit en indústria, el capital hebreu una cinquena part, i el capital àrab sols del 2 al 3%.

Però aquesta posició de la burgesia àrab a Palestina no la fa anti-imperialista, sinó que contràriament la força a fer que la burgesia sionista esdevingui l'agent de l'imperialisme.

La burgesia àrab no pot i no vol suportar la lluita anti-imperialista. Malgrat la seva lluita amb l'imperialisme per algunes concessions, és clar que el destí de la burgesia està lligat amb el de l'imperialisme.

Problemes als que fan cara les classes dirigents àrabs amb la fi de la guerra

Amb la fi de la segona guerra mundial l'imperialisme britànica s'enfronta a dificultats molt serioses i necessita adoptar mesures extremes per protegir els seus interessos. Les classes explotadores àrabs es troben davant dificultats similars connectades amb les de l'imperialisme. Per entendre-ho cal una descripció de la situació socio-econòmica durant la guerra.

Durant la guerra els capitalistes i especialment les grans companyies estrangeres actives a Orient obtingueren enormes beneficis. L'ingrés bèl·lic d'Egipte el 1940 s'estimava en 34 milions de lliures, el 1941 en 100 milions de lliures, i el 1942, 1943 i 1944, era si més no com el de 1941. El Times del 20 de setembre del 1943 estimà que l'exèrcit es gastava 200 milions de lliures annuals a l'Orient Mitjà. La burgesia ha gaudit de beneficis extraordinaris. Així la gran companyia sucrera egípcia (una companyia francesa) acabà l'any 1941 amb 266.000 lliures; 1942 amb 1.350.000 lliures. Les National Weaving Factories pagaren un 11% de dividends el 1938 i un 22% el 1942. Les Misr Weaving Factories de Mahal·lah pagaren un 7% de dividends el 1938 i un 28% el 1943. La Misr Weaving Factory de la vila de Dawar pagà un 12% el 1941 i un 20% el 1943. La Marconi Broadcasting Company pagà un 7% el 1935 i un 25% el 1940. Les Egyptian Hotel Companies pagaren un 10% el 1938 i un 25% el 1941. El nombre de milionaris en Egipte abans de la guerra era de cinquanta, i el 1943, de quatre-cents.

La burgesia aconseguí enormes beneficis també en el comerç. Així en tres anys 1941, 1942 i 1943, els comerciants de Beirut aconseguiren uns beneficis de 16 milions de lliures. Deu d'aquests milions anà a les butxaques de deu comerciants, 2 milions de lliures anaren a les butxaques d'uns altres 20, i els altres 4 milions a les butxaques de comerciants menors.

Els bancs també gaudiren d'una gran prosperitat. En tots els bancs comercials d'Egipte el dipòsits s'elevaren de 44,8 milions de lliures el 1939 a 116,6 milions de lliures el 1942. Al Líban durant el mateix període s'elevaren de 26,5 milions de lliures a 84,5 milions de lliures i a Síria de 6,1 milions de lliures a 36,4 milions de lliures. Els bancs àrabs de Palestina pagaren un dividend del 20% el 1943.

Al mateix temps el patiment de les masses treballadores s'incrementà en gran mesura. El resultat fou una tremenda agudització de la tensió social, que arriba al seu clímax a Egipte. Ja el gener del 1942, un membre burgès de la Cambra de Diputats egípcia deia: “Hem pujat a aquesta plataforma abans i hem advertit el govern del perill de la fam, i hem insistit que deia veritat qui deia que la fam és un heretge que no sap de compromisos o de formes. Qui miri en la història sabrà que la fam fou la causa de nombroses revolucions. I si la història ens diu que el poble revolucionari d'un dels estats més grans d'Europa cridà des del fons del cor, ‘volem pa’, també sentirem un crit rebel similar del mateix to abans de la darrera ‘Festa del Sacrifici’ als carrers del Caire, un crit que se sentia de les boques de la gent famoleca que atacava les parades de pa, per tal de furtar-lo”. L'orador després descrivia la situació del país com a “revolucionària” (Al-Misri, 6 de gener del 1942).

Un altre senador el març del 1943 descrigué la situació amb aquestes paraules: “La guerra ha comportat una concentració de capital a mans d'uns centenars. La riquesa dels rics ha incrementat mentre els pobres han estat forçats a davallar cap a la més terrible pobresa; la distància entre les classes s'ha engrandit. El sistema social s'agita i l'amenaça un greu perill. No es pot profesitzar un bon futur pel país”.

La pau suposa un gran increment en el patiment de les masses. Les compres per part de les autoritats de desenes de milions de lliures es deixaran de fer, la qual cosa portarà a l'acomiadament d'un quart de milió d'obrers que treballen a les indústries proveïdores de l'exèrcit. La gran majoria dels 800 mil obrers que treballen directament per l'exèrcit també es quedaran sense feina. Fins i tot les indústries que produeixen per la població civil hauran de fer front a grans dificultats sota la forma de la competència estrangera que durant la guerra gairebé no existia, dificultats en la renovació de la maquinària, etc. Les classes dirigents es preparen per carregar el pes de la crisi sobre les espatlles dels obrers i llauradors, i no guarden en secret llurs intencions. Així, Fouad Saraj ed-Din, un gran terratinent que fou ministre d'Agricultura, Afers Interns i Benestar Social, digué que per tal que el cotó egipci fos capaç de competir amb l'indi, el xinès i el brasiler, amb la seda artificial i amb el niló, la pujada salarial a l'agricultura s'havia d'aturar. Hafez Afifi, director del gran banc, “Misr”, també afirmà que la pujada salarial privava la indústria egípcia de la possibilitat de competir amb els productes estrangers. El diari Al-Ahram del 19 de juliol del 1943 afirmava que els obrers rebien un salari tan alt que els acostumaria als luxes (sic!).

L'antagonisme creixent entre la burgesia i els imperialistes

Al mateix temps l'antagonisme entre la burgesia industrial àrab i l'imperialisme puja. Hi ha dos grans motius de querella: primer el problema de la defensa de les indústries existents de la competència amb les mercaderies estrangeres, i en segon lloc el problema de l'enorme deute britànic als països orientals (a Egipte 350 milions de lliures, a Palestina – aquí principalment als capitalistes hebreus – 100 milions de lliures, a Iraq 60 milions de lliures). La posició dels sectors de la burgesia àrab en relació a aquestes qüestions és diferent. La burgesia compradora està molt més interessada en el comerç amb ultramar que en el desenvolupament de la indústria local.

D'altra banda els industrials insisteixen en què cal elevar les tarifes duaneres i són molt més vehements pel que fa al deute britànica, perquè necessiten desesperadament aquest retorn per tal de renovar llur maquinària. Així a la sessió del senat del 20 de gener del 1945, el senador Ahmed Ramzi Bey digué que les restriccions monetàries suposarien que Egipte no pogués aconseguir dòlars i comprar als EUA, sinó sols a Anglaterra, i que això era una desavantatge seriós. Proposà que Anglaterra aportés dòlars o que fins i tot deixés en mans d'Egipte alguns dels seus interessos en companyies del país, com la Suez Company, Anglo-Egyptian Co., etc. També esmentà el declivi a la pràctica, sinó teòric, del valor de lliure egípcia en relació amb la lliure esterlina. L'Al-Ahram del 19 d'abril del 1944, afirma que el deute del Regne Unit a Egipte és el deute del fort al feble, i que per tant depenia de la voluntat del fort pagar o no, i com. Una setmana després el diari citava el senador Mohamed Barakat Paixà quan afirmava que el Regne Unit no seria capaç de pagar els seus deutes i aconsellava Egipte d'abandonar el bloc de la lliure esterlina. El mateix tema de l'abandonament del bloc de la lliure esterlina i la transferència de Suez i d'altres interessos compartits a mans egípcies retorna una vegada rera l'altra en la premsa egípcia.

La burgesia àrab dels països veïns és més feble i per tant menys insistent. La posició de les classes explotadores àrabs pot resumir-se així: totes elles són partidàries de retallar el nivell de vida de les masses. Algunes d'elles, els industrials, volen fer ús de la pressió sobre Gran Bretanya per tal d'arrencar-li algunes concessions. Però amb tot una cosa cal tenir absolutament clara. Fins i tot pels industrials àrabs el primer factor té una precedència aclaparadora sobre el segon.

Davant el gran abisme entre les masses d'obrers i llauradors i l'imperialisme, el segon està interessat, i ho estarà més en el futur, de desviar la ira de les masses a un confús cap de turc. La majoria dels explotadors àrabs – els senyors feudals, la burgesia compradora, els comerciants i els usurers – s'identifiquen en aquesta matèria amb l'imperialisme. (No s'ha d'entendre que això signifiqui necessàriament l'imperialisme britànic. Podria ser igualment un altre, és a dir americà). La burgesia industrial potser provarà de fer ús de la ira de les masses per tal d'arrencar algunes concessions a l'imperialisme, però durant molt de temps és segur que uniran mans en un esforç per dirigir el moviment de les masses famolenques lluny de la lluita d'alliberament nacional i social, cap a un canal lateral – el dels aixecaments xovinistes.

Jerusalem, 12 de novembre del 1945