EL CONFLICTE ENTRE HEBREUS I ÀRABS

(novembre del 1938)

L. Rock

(Pseudònim d'Ygael Gluckstein, més tard conegut com a Tony Cliff)

Originalment publica a New International, el novembre del 1938.
Reimprès a Tony Cliff, Selected Writings Volume 1: International Struggle and the Marxist Tradition, Bookmarks, Londres 2001, pp.7-10.
Aconseguit de REDS – Die Roten
Indexat per Einde O’Callaghan per l'Arxiu Virtual dels Marxistes.

L'economia àrab és en la major part feudal. Fins i tot els seus elements capitalistes tenen en un grau considerable lligams amb el sistema feudal d'explotació (usura) o són d'origen feudal, i actuen alhora com a terratinents i capitalistes. Al costat d'aquesta situació ha sorgit un nou estrat, els intel·lectuals que estan connectats amb les classes superiors (professionals lliures, funcionaris governamentals). En l'actualitat són aquestes classes superiors les que exerceixen una influència dominant sobre les masses àrabs. És el desenvolupament capitalista de Palestina així com la opressió imperialista anglesa sobre el poble àrab els que creen les condicions pel sorgiment del moviment nactionalista àrab sota l'actual lideratge del sistema feudal i semi-capitalista.

Aquestes classes veuen en la dominació imperialista del país un vigilant superflu i foraster pel control polític sobre les masses. Així, tot i que no hi ha cap antagonisme social i econòmica fonamental entre aquestes classes i l'imperialisme, el conflicte no és massa profund. D'altra banda, sí existeix un conflicte entre les classes superiors àrabs i la població hebrea. No pel fet que aquesta sigui un element de suport per l'imperialisme britànic sinó perquè és un mitjà pel desenvolupament de l'economia capitalista hebrea. Aquest conflicte sorgeix degut a que els elements feudals entre els àrabs temen la modernització de la societat palestina pels hebreus i la seva pròpia destrucció. Els elements capitalistes àrabs prenen part en aquesta lluita principalment i exclusiva per la seva competència amb els hebreus.

Les classes dominants àrabs, que volen situar el conflicte amb els hebreus en una posició que els hi sigui favorable, estan disposats a arrencar un compromís amb l'imperialisme britànic a expenses dels hebreus. Així, per exemple, Djemal at Husseini, un dels dirigents més destacats del moviment nacionalista, declarà que el Comitè Suprem Àrab estava d'acord amb que Palestina es convertís en una colònia de la corona britànica, si s'aturava la immigració hebrea. Un altre dirigent, Hassan Sidki Dajani, escrigué en una lletra oberta a l'Alt Comissari, “Anglaterra s'equivoca si creu que ens hem aixecat contra ella... reconeixem el poder de les seves tropes – una paraula vostra, una paraula per la que Anglaterra no hauria de pagar prou, seria suficient per normalitzar la situació”.

Al mateix temps hi ha un conflicte bàsic entre els interessos de l'emancipació nacional i social de les masses àrabs i de l'imperialisme britànic. Aquest conflicte sols pot resoldre's a través de l'abolició del domini imperialista i l'establiment de la independència política.

Alhora existeix, objectivament, un conflicte entre les masses àrabs i les aspiracions sionistes vers l'exclusivisme i el manteniment del domini britànic. Aquest conflicte sols pot resoldre's en la mesura que les masses hebrees de Palestina renunciin a l'exclusivisme sionista. Mentre que l'oposició de les classes superiors àrabs als hebreus és reaccionària, la lluita de les masses àrabs contra el sionisme és absolutament progressista. Les classe superiors tenen èxit actualment en desviar la lluita nacional de les masses per canals anti-hebreus aprofitant-se del fet que la majoria predominant de la població hebrea és sionista. El terror anti-hebreu tan sols ha incrementat la influència del sionisme en les masses hebrees palestines i desvia llur malcontentament de la lluita contra l'imperialisme. Tot plegat condueix a una situació on actualment una gran part de les masses àrabs creu que a través de la lluita contra els hebreus avancen en llur propi alliberament nacional, mentre de fet sols fan llur lluita més difícil en la mesura que reforcen la posició de l'imperialisme, del sionisme i del lideratge feudal àrab.

Aspectes del nacionalisme àrab

Tota l'evolució del moviment nacionalista àrab a Palestina manifesta un aspecte dual. D'una banda un lideratge feudal semi-burgès que condueix el moviment cap a formes anti-hebrees que no toquin l'imperialisme, de l'altra les masses àrabs la voluntat de les quals cap a l'alliberament nacional es fa progressivament més fort en la mesura que cristal·litza en un odi anti-imperialista. Tan sols una direcció internacional pot resoldre aquest aspecte dual. És interessant i útil considerar els diferents estadis pels quals ha passat el nacionalisme àrab. A mesura que el moviment nacionalista guanyava força, els dirigents procediren a canviar les consignes, donant-los un gir anti-hebreu. El 1921 el principal argument dels dirigents feudals era que els hebreus volien fer-se amb la possessió dels llocs sagrats i, en segon lloc, que els hebreus impartien bolxevisme. Es van fer afirmacions en el sentit que el moviment es dirigia no contra els anglesos sinó contra el sionisme. Un parell d'anys abans dels pogroms del 1929 s'utilitzaven arguments religiosos en l'agitació anti-hebrea.

Però amb el desenvolupament del moviment nacionalista i la unitat dels àrabs, cristians i musulmans, l'argument religiós fou deixat de banda i s'insistí en la qüestió de la influència de la immigració hebrea en la situació econòmica. Els dirigents àrabs començaren a portar la propaganda amb consignes com, “els hebreus compren terra i expulsen els llauradors àrabs; la condició del llaurador àrab és tan dura deguda a la immigració hebrea; la indústria àrab pateix degut al desenvolupament de la indústria hebrea; els hebreus tenen la culpa de la difícil situació financera del tresor governamental; i per tant heu de lluitar contra la immigració i l'assentament dels hebreus”.

L'exclusivisme econòmic dels hebreus sota la influència del sionisme (boicot dels treballadors i béns àrabs, etc) permeté que aquesta agitació trobés una àmplia resposta entre les masses àrabs. Llavors vingueren anys de prosperitat, entre 1932 i 1935, durant els quals malgrat l'exclusivisme sionista els ingressos i el nivell de vida de les masses àrabs augmentà degut a la immigració hebrea. Els arguments econòmics dels dirigents àrabs contra els hebreus perderen suport. La consciència nacional entre els àrabs es refermà amb el desenvolupament capitalista del país i els moviments d'alliberament nacional dels països limífrofs del Pròxim Orient. La qüestió de l'estatus polític esdevingué un problema central en el que s'hi concentraven els moviments nacionalistes àrabs. En el mateix període les tendències xovinistes del sionisme es van fer més fortes entre els hebreus amb el declivi del moviment internacional de la classe treballadora. Les consignes xovinistes del sionisme entre els hebreus desencadenaren una resposta notable en mig de l'enorme tensió polític de la Mediterrània i la conseqüent necessitat de la política britànica de crear un poder sionista considerable a Palestina. En lloc de l'antiga consigna de l'organització sionista “Palestina, un estat binacional”, la política sionista proclamà obertament la consigna de l'“estat hebreu”. Els dirigents feudals i semi-capitalistes àrabs que temien que el moviment nacionalista es desenvolupés en una línia independent i consistentment anti-imperialista ara cridava, “els hebreus volen construir un estat hebreu a Palestina que oprimirà la minoria àrab alhora que servirà d'instrument d'opressió en les mans de l'imperialisme anglès”.

L'actual moviment nacionalista àrab, on hi ha calat un esperit exclusivista en la lluita contra els hebreus, és un sòl fèrtil per les idees feixistes i xovinistes i particularment anti-hebrees. Les potències i els propagandistes feixistes envien diners a Palestina per reforçar aquesta influència ideològica reaccionària i guanyar-se així el control del moviment nacionalista. En la mesura que el Comintern i la Segona Internacional juguen com més va més un paper de gendarmes polítics contra el moviment d'alliberament de les colònies, i en la mesura que el moviment obrer internacional es troba en un estadi de declivi, la influència de les ideologies xovinistes i anti-hebrees es fa més forta. El feixisme reix més i més en fer ús del nacionalisme àrab d'acord amb els seus propis interessos.

El moviment sionista

La nostra convicció és que el sionisme és un concepte nacionalista reaccionari ja que construeix les seves esperances no en la lluita de classes de la classe treballadora internacional sinó en la continuació de la reacció mundial i la seva consolidació.

El moviment sionista ha lluitat durant anys per realitzar la consigna “100% de treball hebreu, 100% de producció hebrea, etc”. S'organitzaren piquets de treballadors hebreus contra els àrabs que tenien llocs de treball a empreses hebrees. Entre aquests piquets es podien trobar tota mena de gent des del sector dretanós i feixista del moviment sionista fins a representants del “Hashomer Hatzair” (afiliat a l'Oficina de Londres). Hashomer Hatzair no demana el 100% de treball hebreu sinó únicament treball hebreu a empreses hebrees amb l'excepció de les localitats on s'han contractat treballadors àrabs de fa anys (tan sols el 18% dels treballadors àrabs en empreses hebrees pertanyen a aquesta categoria). Així mentre el moviment sionista demana generalment el 100% de treball hebreu, el Hashomer Hatzair demana el 82%. Hi ha un altre petit partit sionista dividit en dos sectors un dels quals es contrari a aquests piquets – l'esquerra de Poale-Zion.

El sistema de “conquesta de treball” porta a una situació en la qual sols en períodes de crisi econòmica i de davallada dels salaris dels obrers jueus, sols en períodes de reacció política, pot realizar-se el seu objectiu, la penetració de treballadors hebreus que desplacin els àrabs. En períodes de desenvolupament de les classe treballadores hebrea i àrab, d'augment de la immigració, de nivells de vida creixents, el sistema de “conquesta de treball’ s'ofega i l'obrer hebreu deixa la indústria on era el mur de contenció de la lluita xovinista. La taula següent dóna xifres per quatre períodes diferents: (1) setembre del 1933, inici de la prosperitat a Palestina; (2) setembre del 1935, pic de la prosperitat; (3) juny del 1936, un mes després dels fets cruents i de la crisi econòmica; (4) setembre del 1936, un any i mig després de l'inici de la darrera crisi greu. Les figures mostren el nombre de treballadors en sis de les colònies hebrees més grans i més importants:

Els piquets pel treball hebreu sols incrementen el dany a la classe treballadora, tant hebrea com àrab, que pateix de la competència sense restriccions dels treballadors dels dos pobles. Els treballadors àrabs, a més, comencen a fer piquets contra el treball hebreu, per exemple en obres públiques. La conseqüència és que les classes superiors guanyen en influència. El govern també sap com explotar la situació. Juga el paper d'àrbitre i declara il·legal els piquets quan es refereixen a la raça, la religió o la llengua. Això permet els empresaris hebreus de protegir-se contra qualsevol conflicte real amb esquirols àrabs i de manera similar dóna a l'empresari àrab l'oportunitat de fer servir esquirols hebreus. El sistema de “conquesta de treball” amb els seus piquets afebleix la classe treballadora i reforça les posicions dels empresaris i de l'imperialisme britànic.

Hauríem de tocar la qüestió de la relació del sionisme amb l'imperialisme. El moviment sionista és contrari a la independència de Palestina i contra qualsevol forma de democràcia (“mentre els hebreus siguin una minoria”). L'extrema-dreta sionista, els revisionistes, que tenen una organització diferenciada, han demanat durant anys l'establiment de l'estat hebreu sobre la base d'“una entesa entre les legions hebrees i els interessos estratègics de l'imperialisme britànic”. Uns altres sectors de la burgesia sionista encapçalats pel Dr Weizmann declararen una vegada que “Palestine serà tan hebrea com Anglaterra és anglesa”. Posteriorment declararen que Palestina seria “bi-nacional” i que el mandat havia de ser mantingut costés el que costés. Actualment donen suport al pla de partició i a l'establiment d'un estat hebreu aliat de l'imperialisme britànic. El partit reformista sionista (Mapei) crida a la cooperació amb el govern i majoritàriament dóna suport a la idea de partició. Hashomer Hatzair crida a la lluita per preservar el mandat. El partit Poale-Zion n'és de la lluita anti-imperialista però no indica quina forma de règim polític és el seu objectiu immediat, de forma que les consignes queden buides. Com altres partits sionistes és contrari a la democratizació del sistema polític del país. A conseqüència de la seva oposició a la independència immediata de Palestina un sector dels seus simpatitzants han passat a defensar el pla de partició.

Tot el moviment sionista, amb tots els seus sectors, per tant, dóna suport al domini britànic sobre Palestina en una o altra forma.

Els hebreus i l'imperialisme britànic

Hi ha dues opinions sobre la relació entre els hebreus de Palestina i l'imperialisme britànic. Una els veu com a part del camp imperialista (aquesta és la idea dels nacionalistes àrabs extremistes i llurs lacais en el camp dels estalinistes); la segona mira els hebreus com a part de la població palestina i com a tals anti-imperialistes. Cap d'aquestes dues visions és correcta. La primera és errònia ja que els hebreus no són un estrat prim i privilegiat que representi els interessos explotadors de la Mare Pàtria. La simple comparació entre els blancs de Sud-Àfrica i els hebreus de Palestina mostra com d'errònia és aquesta visió.

Els dirigents reformistes del moviment obrer hebreu han dibuixat aquesta comparació com a argument conra l'organització internacional dels treballadors de Palestina. El Partit Comunista de Palestina (estalinista) s'ha recolzat en aquesta analogia per tal d'exposar el paper “imperialista” dels hebreus. En primer lloc, però, la població treballadora hebrea fa més de la meitat de tota la classe treballadora de Palestina, mentre que a Sud-Àfrica els blancs són només una cinquena part de la població treballadora. Els treballadors blancs sud-africans són en la seva majoria l'element qualificat, i els nadius són els treballadors corrents. A Palestina totes les categories del treball són representades per sectors hebreus i àrabs. Els blancs sud-africans són una fina capa superior “aristocràtica”, que reben cinc vegades la paga dels nadius. A Palestina els obrers hebreus no constitueixen una fina capa, sinó una classe. A Sud-Àfrica els blancs gaudeixen d'amplis drets polítics (legislació democràtica, legislació laboral progressiva, etc.) mentre els negres són esclaus colonials oprimits. A Palestina tan els hebreus com els àrabs són oprimits per un govern estranger i desposseïts de qualsevol mena de dret democràtic.

I encara més, tinguen en compte que a Palestina hi ha dues ciutats de població mixta, on els hebreus són majoria, Jerusalem i Haifa. En tots dos llocs, amb tot, d'acord amb els decrets i nomenaments governamentals, els batlles són àrabs, Els hebreus tenen tants pocs privilegis en matèria de pressupost com en l'administració municipal. Els hebreus contribueixen amb un 63% dels ingressos governamentals, mentre al seu torn tan sols reben el 14% (1934-35) de la despesa governamental en educació, sols un 34% de la despesa en obres públiques, etc. Tampoc reben privilegis en matèria de legislació laboral.

Si els hebreus fossin part integral del camp imperialista, si llur existència depengués de l'explotació i opressió de les masses àrabs, seria el deure de tot socialista revolucionari de lluita contra l'increment de la població hebrea. Però la situació és força diferent. D'una banda, la visió que compara la immigració hebrea amb la immigració a Amèrica és igualment errònia. Els hebreus a Amèrica són part del sistema econòmic general i no mantenen aspiracions xovinistes com el boicot als productes i treball estranger o l'establiment d'un estat nacional. La població hebrea a Palestina pugna per ser majoria i determina la seva via política amb aquesta perspectiva, construint una economia nacional relativament tancada, i boicotejant els productes i treball àrabs. Influïda alhora per l'imperialisme i el sionisme, aquesta població és contrària a qualsevol intent d'obtindre la democratització i la independència del país. Si la població hebrea fos una part integral de la palestina, seria el deure dels socialistes revolucionaris donar suport a l'increment d'aquest element de població en totes les seves formes com a part de la lluita anti-imperialista. Però donar suport a totes les formes d'extensió de l'element hebreu (per exemple oposar-se a la democratització per por que això deturés el creixement dels hebreus) seria aguditzar el conflicte entre hebreus i àrabs, menysprear les diferències de classe dins de la població àrab, i reforçar la tendència sionista entre els hebreus.

El conflicte entre hebreus i àrabs

Quines són les causes d'aquest conflicte? Es donen dues respostes a Palestina. Els grups sionistes diuen que el conflicte és simplement el xoc del feudalisme i la reacció amb les forces progressives del capitalisme. Els nacionalistes àrabs i llurs aliats estalinistes afirmen que la col·lisió rau entre el moviment d'alliberament àrab i el sionisme.

Però la primera explicació és errònia ja que el fet del conflicte entre feudalisme i capitalisme no explica el moviment nacional àrab. Hi ha manifestacions paral·leles de nacionalisme en els països veïns (Síria, Egipte). A més això no explica com un grapat d'effendis aconseguí el control sobre un moviment nacional de centenars de milers de militants. És clar que la base de l'antagonisme de les masses àrabs a la població hebrea no sorgeix del fet que els darrers hagin arribat amb un major nivell de vida o hagin creat un moviment obrer modern. La principal oposició rau en el fet que veuen en la població hebrea els portadors del sionisme, aquell sistema polític basat en l'exclusivisme nacional, i en l'hostilitat a les aspiracions de les masses àrabs vers la independència i la democratització del règim polític.

La segona visió, defensada pels nacionalistes àrabs, és també errònia. No pren en consideració que hi ha realment un conflicte entre el desenvolupament feudal i capitalista, i en segon lloc, que fins del moviment nacionalista hi ha una burgesia àrab, en competència amb l'economia hebrea tancada, que desenvolupa tendència àrabs exclusivistes, i en tercer lloc, que la població hebrea no és part integrant del camp imperialista.

El que es dedueix per tant és que la col·lisió en el conflicte entre hebreus i àrabs és entre dos moviments nacionals exclusivistes (entre el sionisme i els dirigents àrabs feudals i semi-burgesos d'una banda, i una altra la lluita de les masses àrabs contra el sionisme). La lluita consistent per superar aquest conflicte és sols possible per tant sobre la base de la lluita contra el sionisme, contra l'exclusivisme nacional àrab i les accions anti-hebrees, contra l'imperialisme, i per la democratització del país i la seva independència política.

.