Publicat originalment (Il
nodo semplice della lotta política) a Lotta Comunista,
N°76
Trascrit per internet per Antonio Maggio (Primo
Maggio), març 2002
Les teories burgeses sempre han defensat una concepció acientífica de la lluita política. Particularment amb la maduresa imperialista, aquesta concepció ha esdevinguda com més va més falsa perquè es veu forçada a justificar les guerres pel repartiment dels mercats i del món.
La lluita política, i la guerra que és una forma d'aquesta lluita, esdevé així, en el pensament burgès, el resultat de voluntats individuals o de grup impossibles de definir substancialment. Damunt aquest subjectivisme, més o menys graduat, s'hi basen totes les teories polítiques de la nostra època.
Fruit del domini ideològic de la burgesia, l'oportunisme no pot més que expressar teories polítiques inspirades en les dominants. També en aquest front teòric ha de combatre contra el marxisme, és a dir contra l'única aplicació científica de la lluita política. També en aquest front és destinat a la defensa de l'estat capitalista.
«La lluita per alliberar les masses treballadores de la influència de la burgesia en general i de la burgesia imperialista en particular és impossible sense una lluita contra els prejudicis oportunistes en relació a l'estat», diu Lenin a «L'estat i la revolució»: això significa que, sense una lluita contra els prejudicis oportunistes quant a l'estat, no és possible una lluita política del proletariat en la teoria i en la pràctica. El proletariat intervindria en la lluita política però no de forma autònoma, amb el seu punt de mira i amb els seus interessos immediats i històrics, sinó d'una forma subordinada a altres classes o fraccions de classe.
Com s'hi veu, el principi de la lluita política és clar i senzill pel marxisme ja que aquest es basa en la concepció materialista-històrica de l'estat i s'explica en la posició de classe davant l'estat.
Una lluita política és revolucionària perquè és proletària i una lluita política és reformista perquè és burgesa. La primera és l'expressió del moviment històric que revoluciona el sistema de producció i, per tant, també de l'estat. La segona expressa, contràriament, la conservació del sistema de producció i, per tant, l'intent de reforma la superstructura estatal.
La història de les lluites de les classes no ha donat mai lluites polítiques que, en definitiva, no siguen destinades, en un moment donat, a la destrucció o a la conservació de l'estat.
Al llarg de l'accidentat camí dels cicles del sistema de producció capitalista són diverses les relacions polítiques que s'hi determinen en la lluita entre la burgesia i el proletariat. En certs cicles la burgesia prova una política imperialista que es veu seguida per la formació d'una aristocràcia obrera vinculada a la metròpoli amb les escurrialles dels grans beneficis. Aquesta política retorna també, òbviament, en la competència entre els estats imperialistes i afavoreix els estats que són en posició i amb capacitat de fer-la.
En uns altres cicles, com l'actual de restructuració, la competència s'hi desenvolupa amb la contenció o la reducció dels salaris reals. Aquesta política salarial imperialista necessita, com la primera, d'un estat adient i preparat per desenvolupar-la. S'hi diferencia, però, en la més gran accentuació posada en el factor salarial ja que si el privilegi de l'aristocràcia obrera pot tindre altres formes diferents al nivell salarial la contenció i la reducció dels salaris ha d'afectar inevitablement la potència econòmica.
La relació entre el capital i el salari esdevé, per això, en aquest cicle l'essència de la lluita política, l'eix al voltant del qual rota l'acció del poder de classe, de la superstructura, de l'estat.
El procés social i polític en totes les principals metròpis imperialistes ho demostra àmpliament de forma constant i a més, per molts aspectes, uniforme. És una tendència de fons que opera també a Itàlia i que cap desviament de la superstructura, cap lluita política entre les fraccions desencadenada en els darrers anys, ha aconseguit d'aturar. Era únicament qüestió de temps. Ara el temps ha arribat i la qüestió s'hi posa en termes més clars i senzills, com sempre passa després d'una certa decadència en la lluita de classe i en la lluita política.
Ara en la qüestió clara i senzilla dels salaris s'hi veu com s'hi col·loquen les forces polítiques. No hi ha sofismes que ho amaguen. És una política salarial imperialista duta endavant pel capitalisme i pel seu estat. Qui hi dóna suport inevitablement queda al descobert. Qui hi respon, com nosaltres, no pot deixar de tindre un posicionament revolucionari envers l'estat que administra aital política, ni que siga jurídicament.
La relació de forces, indubtablement, és desproporcionada i desfavorable al proletariat revolucionari. Però no és aquest l'aspecte més important ja que, en l'actual situació general, no hi ha la possibilitat d'una crisi revolucionària a breu termini. L'aspecte més important és, contràriament, que en el posicionament davant l'actual política salarial imperialista s'hi determinen les tendències del futur i la disposició de les classes en els temps llargs de la lenta feina d'organització i d'educació del proletariat.
Molts oportunistes i molts confusionaris pensen que la política és un bocí per paladars fins i de bon gust. Aquests anomenats polítics confonen, com a politicots, la tècnica amb la natura de la política, la qual precisament com que expressa una relació de forces és destinada a manifestar-s'hi de formes senzilles i linials i en moments crucials. Donada aquesta natura seua, requereix idees-forces clares i senzilles, com la nostra del salari, que reflecteixen els interessos immediats i elementals de les classes i que poden aparèixer gastades a qui no té ni idees ni força. La relació capital-salari, de fet, ha esdevinguda per totes les fraccions burgeses la qüestió política per excel·lència tant clara i tant senzilla com per expressar-se com una idea-força obsessiva renovada a cada minut damunt les espatlles dels treballadors. La confusió i la complexitat són en la tècnica de la política salarial imperialista, on propostes i contrapropostes se succeeixen a la babalà, però no en el problema de fons (el salari) i en la idea-forçá (treballar més: ço és menys salari). «Rinascita» ataca «aquells demagogs d'extraccions diverses, que ens presenten com els qui volen fer empassar als treballadors la rastellera de sacrificis»:
Nosaltre mai ho havíem dit ni pensat que «Rinascita» volia fer empassar als treballadors la rastellera pel plaer de fer-ho. És el fi que es proposen ço que atacam.
L'article en qüestió és un exemple d'una contraposició inexistent entre l'economisme i al política. La petita burgesia intel·lectual i política ha distorsionat per atacar-lo el salari proletari, a la definició «economicista» hi ha contraposada la «política».
«Rinascita», de fet, sosté que la crisi és una gran ocasió per «remetre a discussió» «el tipus d'estat» i els «blocs socials i polítics» i per reobrir «la gran partida que els moviments nascuts del 68 no aconseguiren de resoldre».
Aquesta és la «política» que «Rinascita» contraposa a «una visió reductiva, economicista de la crisi i del conflicte que s'hi sotmet»! Per «Rinascita» com que «els sacrificis són inevitable, s'hi vulga o no» «el punt essencial» és que «o els decideix una volunta política d'acord amb un disseny conscient d'igualtat o de reforma, o simplement els decideix el mercat, és a dir el mecanisme capitalista actual»: Aquesta és la «política» per «Rinascita»: una «voluntat», en una societat capitalista, que decideix per comptes del mercat!
S'hi entén bé, per tant, què és «economicisme» per «Rinascita»: és «veure únicament l'atac als salaris, que és tant feixuc com definitivament obvi», encara que després «Rinascita» convide a la «calma» i assegure que «quan farem el balanç del 1976 resultarà que aquests han pagat relativament menys que altres factors»! S'hi entén bé, també, què és la «política» de «Rinascita»: és un suport a la «política» dels «altres factors», a la «política salarial imperialista». I, ja que convida al «creixement cultural» podem també afegir que és una versió modernitzada de la «política salarial economicista». De fet, per Lenin: «El punt de mira liberal s'hi revela en la consideració com a “aspecte feble” del moviment, precisament la unió de la lluita econòmica amb la política. El punt de mira marxista veu una feblesa en la insuficiència d'aquesta unió, en el nombre no prou elevat de participants en les vagues econòmiques»: l'«economicisme» i el «punt de mira liberal», en aquest cas, són la mateixa cosa, ja que per a Lenin en «qualsevol societat capitalista sempre existiran estrats endarrerits que sols es podran desvetllar amb una extrema agudització del moviment, i els estrats endarrerits no poden ésser duts a la lluita més que a través de les reivindicacions econòmiques». Aquesta alta lliçó política de Lenin inspira la nostra voluntat revolucionària contra la política salarial imperialista.