Escrit l'abril del 1974 (Contro
il capitale di Stato a base di massa piccolo borghese)
Publicat
originalment a Lotta Comunista, N°50
Transcrit per
internet per Antonio Maggio (Primo
Maggio), març del 2002
El desenvolupament agreuja les contradiccions de
l'imperialisme
El desenvolupament contradictori
del capitalisme a Itàlia
Lluita entre els
grups imperialistes italians
El capitalisme
d'estat s'hi aferma
La posició objectiva
dels partits polítics
En defensa del
proletariat
A qui serveix el referèndum
La
posició marxista quant a la família
Contra
el capital d'estat el nostre “no”
L'actual conjunctura política a Itàlia es caracteritza per l'intent del capitalisme d'estat d'implicar en la pròpia línia de política econòmica amplis estrats intermedis mitjançant la maniobra del referèndum per l'abolició de la llei del divorci.
Aquesta fase s'ha vist precedida d'una lluita ferotge quant a les línies de política econòmica que reflectia les divergències tàctiques dels grups del gran capital italià.
Entre les fraccions burgeses d'Itàlia, de fet, s'aferma més que mai l'hegemonia del gran capital industrial interessat a adaptar l'estat a les noves exigències d'expansió de l'imperialisme; en aquesta tasca reformista, però gens progressista, els grups capitalistes fonamentals han sostingut i sostenen una unitat estratègica substancial; les llurs divergències tàctiques, certament molt visible, són determinades més per factors externs que interns, com ha demostrat de forma llampant la crisi energètica.
EL DESENVOLUPAMENT AGREUJA LES
CONTRADICCIONS DE L'IMPERIALISME
El desenvolupament
capitalista en el món, i les contradiccions vinculades amb
aquest, influeixen per tant en l'escena italiana i determinen
l'enfrontament entre els grups del gran capital.
La tendència actual és marcada per un fort desenvolupament del capitalisme mundial a nivell tan intensiu com, especialment, extensiu, un desenvolupament així tan de les metròpolis com de les àrees de capitalisme juvenil. Aquest desenvolupament del capitalisme mundial, confirmat pel 1973 i pel primer bimestre del 1974, permet a les metròpolis un cert tipus de creixement imperialista del qual s'hi beneficia també Itàlia.
Però és precisament el desenvolupament econòmic mundial qui determina una lluita ferotge entre els grups imperialistes i això provoca les diferenciacions tàctiques i els llurs reflexos polítics.
L'enfrontament polític sempre més aspre als EUA (Watergate), a Anglaterra (caiguda de Health), a França (lluita per la successió de Pompidou) ho confirma. El debat de l'energia, inversió i consum ha esdevingut pràcticament comú a totes les metròpolis imperialistes.
Per Europa el cicle mundial s'hi manifesta de forma diferenciada; Itàlia i Anglaterra presenten les majors dificultats, França es troba en una situació intermèdia, i Alemanya, contràriament, des del punt de vista econòmic gaudeix plenament d'aquest cicle expansiu i acumula enormes actius en la balança de pagaments.
EL DESENVOLUPAMENT CONTRADICTORI DEL
CAPITALISME A ITÀLIA
No obstant això, el
desenvolupament capitalista italià ha sigut molt notable.
El PNB ha crecut un 6,5% en termes reals, mentre la producció industrial augmentà un 8,5%; les inversions han crescut un 22,6% en volum (infrastructures) i registra així l'augment més alt dels darrers 20 anys. Contràriament, l'ocupació no ha crescut de forma consistent i el consum privat augmenten a un ritme inferior a l'increment del PNB. Ha crescut doncs l'explotació del proletariat.
I és aquest augment de l'explotació obrera, acompanyat per un constant empitjorament de les condicions de vida, qui permet l'altíssim ritme d'inversions registrat. Aquesta tendència, també a Itàlia, s'accentua en el primer bimestre del 1974. L'imperialisme italià encara troba notables dificultats en l'inseriment en els mercats exteriors. Un augment dels preus del 20% anyal (mentre que Alemanya l'augment es manté en un 7-8%), la devaluació de fet de la lira, l'empitjorament dels termes de bescanvi, limiten la transferència a l'exterior del capitalisme italià, com a contrapartida als prèstecs que es veu obligat a contreure, una part dels beneficis que es pot estimar en un 2% de la renda nacional.
LLUITA ENTRE ELS GRUPS IMPERIALISTES
ITALIANS
Aquesta evolució estructural en la qual
hi pesen els factors internacionals citats s'hi reflecteix en les
posicions polítiques dels grups imperialistes italians i
genera, també a Itàlia, una lluita ferotge per les
formes per assolir una competitivitat internacional.
Ho demostra l'enfrontament polític d'aquest darrer període, quan d'una part es mantenia la necessitat de reunir-se amb el marc per entrar en la serp monetària, i de l'altra es pretenia de disminuir les importacions d'alguns productes com el petroli i la carn.
Aquestes diverses hipòtesis comporten un ús diferent de l'estat i en això s'hi enfronten les dues posicions principals expressades respectivament pels interessos del gran capital privat i del capital estatal.
Una tendeix a augmentar les exportacions i el consum social, mantinguts pels grups industrials privats i per tant d'Agnelli, l'altra, qui preval, en partir de la constatació de la degradació de l'imperialisme italià exigeix fortes inversions en sectors punters energètics-químics. Aquesta línia, expressada per la posició de Cefis, com que requereix una gran immobilització de capitals i durant força temps, rep el suport i tan sols pot ser portada endavant pel capitalisme d'estat.
Aquestes grans inversions, però, sols poden realitzar-se mitjançant l'ús prevalent envers aquest objectiu de la plus-vàlua produïda per la classe obrera a través d'una major explotació d'aquesta. Però perquè això s'esdevinga cal que l'augment de la quantitat de plus-vàlua consumida pels estrats parasitaris siga constantment inferior a l'augment de la massa de la plus-vàlua.
La societat capitalista italiana, a grans trets, es troba en la condició contradictòria identificada científicament per Marx: d'una banda, els estrats intermedis (mittelklassen) en alimentar-se directament de la renda “en proporció cada vegada més gran” determinen un desequilibri en el procés de reproducció del capital, i de l'altra són necessaris pel sistema perquè “augmenten la seguretat social i el poder dels deu mil que són al capdamunt”.
D'ací neix la necessitat del control polític dels estrats intermedis i especialment de la classe obrera.
La campanya pel referèdum d'abolició de la llei del divorci es vincula a la propaganda ideològica de la “llei i ordre”, a on s'hi adrecen tots, permet al gran capital, en maniobrar damunt velles ideologies com la de la unitat de la família i de la seguretat dels valors morals, de reforçar i augmentar aquest control polític.
EL CAPITALISME D'ESTAT S'HI AFERMA
Cal veure ara quins grups capitalistes dirigeixen aquest procés i de quines posicions de preeminència econòmica són expressió les forces polítiques que actuen en aquesta batalla.
Del 1951 al 1971 l'estructura productiva italiana ha canviat profondament. Per damunt de tot el sector industrial ha esdevingut el sector prevalent com s'hi pot assumir mitjançant la confrontació del pes percentual dels diversos sectors en relació al producte privat brut. De fet tenim:
<taula>
Però encara més consistents són les modificacions dins els sectors industrials. De fet, si consideram igual a 100 tota la indústria manufacturera, tenim els següents pesos percentuals:
<taula>
Se n'extreu immediatament com de falsa és la tesi que posa la motorització privada en el centre del desenvolupament industrial italià, mentre que en realitat l'únic sector amb un desenvolupament accentuat, el veritable sector que durant 20 anys ha redoblat el seu pes, és el químic i petroquímic.
D'ací s'explica la importància imprevista (tan sols pels ideòlegs dels nous models de desenvolupament) assumida per la Montedison, i per tant de Cefis, que d'aquest desenvolupament químic han tret els fruits més grans.
De fet el procés de concentració i penetració del capitalisme d'estat en els sectors creixents ha sigut encara més ràpida; per demostrar-hi n'hi ha prou amb examinar la relació recíproca entre els grups públics i privats en el total de les inversions industrials. Encara en el 1961 les inversions privades en la indústria eren un 1,81% del total, en el 1972 en representaven ja la meitat. Considerant, així, tan sols els sectors punters de l'economia italiana, les inversions privades es podien calcular en un 20%.
El gran capital industrial esdevé així en 1,80% capital estatal.
L'OGGETTIVA POSIZIONE DEI PARTITI
POLITICI
Vejam ara com les forces polítiques han
respost a aquests processos. Podem afirmar que avui la DC es presenta
predominantment com el partit que expressa els interessos del
capitalisme d'estat.
En la DC la lluita entre les fraccions representants del capitalisme d'estat i del privat s'obre ja en els anys 50 i veu la implicació de Fanfani al costat de Mattei contra De Gasperi i la Confindustria. Aquesta lluita prosegueix en els anys 60 amb el grup representant del capitalisme d'estat dedicat a la lluita per la nacionalització de l'energia elèctrica. A la fi, amb el pas de la Montedison al control de l'IRI i de l'ENI es tanquen vint anys de lluites polítiques que han vist reforçar-se i afirmar-se en la DC, davant les corrents que expressen els interessos de totes les fraccions burgeses, els grups polítiques que es baten en defensa dels interessos del capital d'estat. En aquest procés que veu afirmar-se els interessos del capitalisme d'estat, el PCI ha desenvolupat i desenvolupa un paper subordinat.
El “compromís històric”, obligat per la funció subordinada del PCI, és l'intent de rellençar l'estratègia togliattiana d'aliança amb la DC preparada a Salerno el 1944 en la moderna situació política que veu un quadre internacional favorable, ja no determinat, per tant, per la contraposició EUA-URSS que en els anys 50 havia causat el trencament. Aquest intent, que expressa el paper social-imperialista del PCI, és determinat pel pes que en aquest partit tenen els agents citats. El PCI és un partit interclassista i com a tal la seua línia política és determinada pel comportament de la petita burgesia i per tant de ço que els grans grups imperialistes volen fer dels estrats intermedis.
D'ací deriva la posició secundària del PCI en l'estratègia del gran capital avui a Itàlia i també l'arrenglerament necessari del PCI en la línia de “llei i ordre” portada endavant per Fanfani.
La unitat d'aquest partit es pot mantindre tan sols per la manca de generalització de les reivindicacions obrers que s'hi giren necessàriament també contra la petita burgesia, la unitat sols es pot trobar damunt les espatlles dels obrers.
Això explica també el control que aquest partit tendeix a exercir en les reivindicacions obreres i, en part, el fracàs d'aquella tendència sindicalista, sorgida el 1969, que devia portar sota l'impuls conjunt de les forces sindicals i del gran capital a la reforma de l'estat en perjudici dels rendistes i dels sectors petits, mitjans i grans burgesos.
EN DEFENSA DEL PROLETARIAT
El
redimensionament, per tant, del pes dels estrats intermedis, que
havia de fornir capital addicional a la inversió i per
accelerar el ritme d'acumulació, no s'ha donat més que
de forma relativa. En el sentit que els estrats intermedis, que
romanen ben ferms en les llurs posicions, no han gaudit i no
gaudeixen de la plus-vàlua addicional produïda per
l'augment de l'explotació obrera. S'ha realitzat doncs una
espècie de compromís entre el gran capital i la petita
burgesia en perjudici del proletariat.
La línia portada endavant pel gran capital en relació als estats intermedis és per tant la de l'aliança i el control.
El capitalisme d'estat per damunt de tot recolza en una base de masses petit-burgeses i tendeix a utilitzar-la com a element de maniobra.
La tendència sindicalista contra el pes dels estrats intermedis en l'interior dels partits polítics i del sindicat i de la força major del capitalisme d'estat ha sigut abandonada amb el compromís assolit amb el gran capital privat damunt la base del repartiment dels 9.000 milers de milions de “Pla d'Emergència”. La lluita entre les fraccions del capital s'expressa així en l'enfrontament per fer-se amb les partides més grans i per tant fa més sòlida la victòria tàctica del capital d'estat. Les pròpies froces sindicals s'hi col·loquen en aquesta lluita en l'intent d'adquirir posicions de prestigi al costat d'alguns grups industrials mentre continuen a moure encara els temes de la crisi i de la sacrifici comú necessari per afavorir la represa econòmica.
El nostre deure és reafirmar que no pot ésser que sempre el proletariat pague tot sol.
És necessari reemprendre les reivindicacions salarials en defensa de les condicions de vida del proletariat.
Aquesta línia sols pot ésser portada endavant per l'organització autònoma de la classe obrera, sols pot ésser portada endavant pel Partit Leninista.
A QUI SERVEIX EL REFERÈNDUM
En
aquest context el referèndum s'hi situa com una operació
política de tipus modern que utilitza velles ideologies.
Es tracta a la pràctica d'una maniobra de caràcter polític i ideològic en el sentit que ha tingut com a resultat l'adhesió dels estrats intermedis al sistema capitalista estatal.
El problema de la família s'insereix per tant en una necessitat més àmplia de lleis i d'ordre i per tant d'estabilització i de conservació que senten particularment pels estrats intermedis.
El fet que es recorre al tema de la família per tindre el resultat del reforçament del capitalisme d'estat damunt una base massiva i per tant un resultat que no té res a veure amb la família, s'explica per la necessitat de manipular les masses en l'únic terreny possible, l'ideològic, en no poder moure-les en el terreny real, en el de la lluita pel repartiment dels milions.
En aquesta operació, on al capdavant hi ha la fracció Fanfani-Cefis, hi participen tots els partits parlamentaris.
LA POSICIÓ MARXISTA QUANT A LA
FAMÍLIA
L'enfrontament polític avui té
com a única tema ideològic la família, alhora
que es basa en opcions de política econòmica.
Això implicaria ja el refús del referèndum, el nostre NO al capitalisme d'estat basat en masses petit-burgeses.
Encara ens cal escombrar el terra de tot equívoc.
La qüestió de la família no es pot veure, pel marxisme, de forma autònoma i separada de l'estat i de les formes històricament determinades que aquest assumeix.
L'actual família per tant és necessàriament burgesa i tan lligada a l'estat com per tindre una moral i especialment un dret estatal que la regula.
Pel comunisme per tant, en primer lloc, no s'hi posa el problema de la transformació reformista de la família considerada com una institució a banda i per tant separada de les relacions de producció predominants. S'hi posa contràriament el problema de l'abolició de la família burgesa així com la de l'estat burgès. Pel comunisme s'hi posa el problema de l'abolició de la institució familiar burgesa que té com a objectiu la reproducció de la força de treball.
Contra totes les ideologies, favorables o contràries al divorci, reafirmam amb Engels que “amb el pas dels mitjans de producció a propietat col·lectiva, la família individual deixa de constituir la unitat econòmica de la societat. L'economia domèstica privada es transforma en indústria social. La tutela i l'educació del mainatge esdevé una funció pública...”.
Per això no es tracta d'ésser favorables o contraris al divorci considerat com a qüestió a banda del complex de relacions de producció, no és una qüestió de més o menys civilització, sinó, en tot cas, d'establir que això siga estratègicament útil pel proletariat en la seua lluita contra el capital. Excloem que l'actual institució familiar a Itàlia constituesca un fre al desenvolupament de les forces productives, en ésser la crisi de la família un reflex de la crisi del capital més que no pas un residu feudal. Excloem per tant que la reforma del dret familiar es pose en l'actual fase a Itàlia com una qüestió estratègica pel proletariat, que romanga encara com a batalla, enquadrada en la tàctica de defensa dels interessos immediats dels obrers, per millorar les condicions de vida de la mare treballadora.
En aquesta batalla som els únics dedicats a demostra que, lluny de les ideologies, tan sols una autèntica concepció del comunisme pot permetre la defensa dels interessos reals més simples i immediats de la classe obrera. Refutam per tant qualsevol tesi divorcista que a partir de les bases ideològiques parle de llibertats genèriques que conquerir vàlides pet totes les classes socials, en reafirmar que en aquesta societat burgesa sols hi poden haver llibertats burgeses mentre la qüestió de fons roman en l'opressió sistemàtica d'una classe per una altra, del proletariat pel capital.
CONTRA EL CAPITAL D'ESTAT EL NOSTRE
«NO»
Les actuals tesis divorcistes no tenen
per tant res a veure amb els interessos immediats i històrics
del proletariat; una altra cosa és, com ja hem demostrat, la
campanya realitzada per la DC en primera persona per l'abolició
de la llei del divorci.
Contra aquesta campanya i les seues motivacions de fons votam NO.
El nostre vot és tan sols el primer pas en la lluita contra l'intent del gran capital de crear una base de masses petit-burgesa per la pròpia línia imperialista, per empitjorar encara més, alhora, les condicions de vida del proletariat a través de l'augment dels ritmes de producció i per tant de l'explotació.
En aquesta lluita tot comunista ha de participar conscient que tan sols amb l'organització autònoma del proletariat, tan sols amb la generalització de la lluita pels augments salarials es poden defensar els interessos immediats i històrics de la classe obrera.