Escrit el febrer del 1969 (Fascismo
e democrazia: due forme della dittatura del capitale).
Publicat
per primera volta a Lotta Comunista, N°33-34
Trascrit
per la internet per Antonio Maggio (Primo
Maggio) el febrer del 2002...
Feixisme i democràcia no són més que dos mètodes o dues formes d'un mateix exercici de la dictadura capitalista. Són, així, dues cares de la mateixa moneda.
Per la classe obrera no es tracta de l'alternativa entre democràcia i feixisme sinó entre dictadura capitalista i dictadura proletària. Aquest és un punt fonamental del programa comunista i fins que la classe obrera no el pose en pràctica aqueixa està destinada a ésser subjugada per una de les formes de la dictadura del capital. Lenin diu que la democràcia és el millor embolcall per la dictadura del capital. Quin és el sentit profund d'aquesta claríssima definició leninista?
De quina forma podem utilitzar la seua estricta actualitat?
És la pròpia realitat social i política la que dóna la resposta. Mai com avui la democràcia ha demostrat d'ésser el millor embolcall de la dictadura del capital, mai com avui la democràcia ha demostrat d'ésser una finíssima xarxa que empresona tot moviment de la lluita obrera i el constringeix a debatre's dins confins rígidament delimitats pel poder capitalista. Tota lluita obrera es veu hegemonitzada per l'oportunisme i s'empantana en les sorres mòbils de la democràcia perquè no sap i no pot posar-se al problema del poder, l'alternativa entre dictadura burgesia i dictadura proletària. Però com pot la democràcia tindre aquesta extraordinària influència sobre el curs de la lluita de classe? No certament i no solament perquè és una ideologia, sinó perquè aquesta ideologia és possible en determinades condicions del desenvolupament capitalista.
La democràcia és el millor embolcall del capitalisme precisament perquè aqueixa reflecteix una relativa estabilitat del cicle capitalista de producció.
Aquesta relativa estabilitat fa així que la lluita de classe puga ésser continguda pel sistema fins límits tolerables pel propi sistema. I en aquesta relativa estabilitat l'oportunisme té sòlides arrels i en té una estabilitat.
D'això no en deriva que el feixisme siga el “pitjor embolcall” pel capitalisme i que, per això, en una situació feixista la classe obrera trobe menys obstacles per aplanar en la via de la revolució. Instaurat el feixisme, la classe obrera es troba que és empresonada en la dictadura burgesa en els mateixos termes amb els quals s'hi troba en la democràcia.
El problema, per això, no pot i no s'ha de veure d'aquesta forma. El problema que s'ha de veure contràriament, és per què en determinades situacions la dictadura del capital pren la forma feixista i per què la classe dominant descarta la forma democràcia que havia funcionat com el seu millor embolcall, i determina la forma feixista.
La situació en la qual es verifica aquesta mutació és una situació de crisi econòmica i de crisi política. La crisi econòmica provoca una profunda inestabilitat en l'estructura productiva i aguditza fins a l'extrem la lluita de classe.
La crisi política es manifesta amb l'afebliment de l'aparell estatal, amb la divisió de les diverses fraccions burgeses amb l'oscil·lament de la petita burgesia, amb la disgregació dels partits oportunistes.
En aquesta situació els partits oportunistes no reïxen a desenvolupar eficaçament la llur funció contrarevolucionària de control i de retenció de la classe obrera. S'hi verifica una condició per la qual el partit leninista revolucionari pot prendre la direcció de la lluita obrera perquè pot donar a aqueixa una eixida política, una eixida de poder. El balanç entre condicions objectives (crisi econòmica, disgregació en el bloc de poder entre totes les fraccions capitalistes) i condicions subjectives (crisi política, disgregació de l'oportunisme, presència activa del partit leninista revolucionari) suposa concretament la possibilitat de la lluita per la dictadura del proletariat. En aquesta situació, totes les fraccions capitalistes tenen un interès comú per sostindre una forma feixista de contrarevolució.
El feixisme doncs, no reeixirà a superar la crisi econòmica i política que l'ha engendrat, sinó que reixirà a superar-ne el punt més perillós, pel sistema capitalista, i sobretot a imperdir que es verifique la vinculació entre la lluita obrera i el partit revolucionari.
Tot això, sempre que es verifiquen les condicions que hem enumerat.
Si manca el partit revolucionari, la disgregació de les organitzacions oportunistes es recomposa en noves formacions contrarevolucionaris, en partits centristes oportunistes, en moviments espontaneïstes que no són res més que una variant socialdemòcrata. En mancar el pot d'atracció constituït pel partit leninista, la classe obrera roman en l'estadi maximalista i no reïx a elevar-se a un nivell més alt de consciència política, a una consciència més alta del problema del poder.
Establert un control sobre la classe obrera amb aquestes noves formes contrarevolucionàries, al capitalisme no li cal la contrarevolució feixista.
Reïx a contindre la seua crisi dins la forma democràtica.
Des d'un punt de vista de l'estratègia proletària, el problema no és per tant, el de la tria entre democràcia i feixisme sinó de desencadenar la batalla revolucionària en el moment de la crisi econòmica i política, en el moment en el que la democràcia ja no és possible i el feixisme encara no és possible.
És en aquest precís moment, en aquesta espècie de “terra de ningú” del poder, que s'hi juga la sort de la dictadura del proletariat i de la revolució socialista.
És un dialèctic, un marxista, el revolucionari que reïx a fer dues coses en una sola volta, diu Lenin. El proletariat ha de saber combatre contemporàniament la democràcia i el feixisme, ha de saber-ho fer a cada moment però sobretot en el moment en el que la democràcia es transforma en feixisme.
El proletariat ha de saber aprofitar aquell moment de crisi del sistema, aquell moviment particular que, en el fons, és síntoma de desequilibri en l'aparell capitalista del poder, aquell moment particular en el que la contrarevolució democràcia erra els cops i la contrarevolució feixista no és encara en posició d'encertar-los tots.
Sols en aquell particular moment la lluita a fons contra la democràcia i contra el feixisme té la possibilitat de realitzar-se plenament i de concloure's amb la dictadura del proletariat. Una volta més, element determinat és el partit leninista perquè sols un partit que haja elaborat detalladament l'estratègia revolucionària i que tinga la capacitat de traduir-la en centralització organitzativa pot trobar-se en posició de donar una forma militar a la lluita obrera.
Tota l'energia de la classe s'hi ha de concentrar, aixó, en un instrument eficaç de lluita armada que sàpiga colpejar amb extrema violència i màxima racionalitat els nusos fonamentals del desplegament contrarevolucionari a l'ala democràtica i a l'ala feixista. Abandonada a l'espontaneïtat, la classe aniria a estavellar-se de pet a la derrota davant un enemic que sap com i on colpejar eficaçment.
En una guerra de classe d'aquesta mena, el proletariat no pot romandre a la defensiva sinó que ha de passar a l'atac. I atac significa un màxim d'estratègica, un màxim d'organització, un màxim de centralització, un màxim de militarització bolxevic.
Aquests problemes avui no són urgents perquè no ens hi trobem davant una crisi del sistema. Han d'ésser però present en l'estudi de l'estratègia revolucionària i han d'ésser assimilitats per tots els militants revolucionaris de la classe obrera. Avui el capitalisme reïx a dominar amb la contrarevolució democràtica.
Els grups fonamentals del capitalisme a Itàlia han triat de fa temps la línia reformista que es correspon a les llurs exigències internes i a les externes d'expansió capitalista.
El procés de socialdemocratització, identificat per nosaltres a les Tesis del 1957, s'hi basa en les condicions objectives de la relativa estabilitat del desenvolupament capitalista en els Estats Units, a Europa, a Itàlia.
Donada una relativa estabilitat del desenvolupament del mercat mundial, el capitalisme italià, fortament integrat en el mercat mundial i per això fortament condicionat, no té perspectives immediates de crisi. Pot atravesar crisis parcials, però no encara generals, que, quan vindra, tindran grans dimensions internacionals.
A menor ritme, operen amb funció de relativa estabilització els mercats de l'Europa Oriental i els mercats de les altres zones capitalistes en desenvolupament.
En aquesta relativa estabilitat el procés de socialdemocratització procedeix a ritme continu i té al seu centre el PCI que es col·loca com una de les forces fonamentals del socialimperialisme italià, no sols pel seu paper intern sinó també davant l'imperialisme rus, ara que el conflicte objectiu amb Xina explota, puntualment segons havíem previst. “La unitat en la diversitat” esdevé ara la divisa oportunista d'una socialdemocràcia lligada al propi imperialisme i que, en funció d'aquest, deixa obertes totes les portes a les aliances bé contra l'imperialisme rus bé contra el capitalisme d'estat xinès.
No és casual que la posició del PCI en el conflicte estatal-militar entre l'URSS i Xina és aquella dels grups imperialistes italians que no tenen interessos, per ara, de donar suport a l'una o a l'altra.
Aquests grups són els que determinen la línia reformista-democràtica ara prevalent.
De les 20 societats italianes principals, segons els càlculs de la Mediobanca, que tenen un total de facturació anyal de 6.011 milers de milions de lires i 402 mil socis, dos grups capitalistes estatals (ENI, amb 994 milers de milions de facturació i IRI amb 1.212) i dos grups capitalistes privats (FIAT amb 1.104 i Pirelli amb 205 milers de milions de lires) encapçalent l'entrallat del capitalisme italià.
Aquests quatre grups (que controlen a més també la MONTEDISON que té una facturació de 533 milers de milions de lires) tenen una facturació de 3.515 milers de milions, és a dir tenen un pes econòmic determinat que traça la línia per tot el capitalisme italià, com ha demostrat el congrés anyal de la Confindustria.
La línia ENI - IRI - FIAT - PIRELLI és declaradament la línia reformista, la línia del centre-esquerra, la línia d'obertura al PCI ja siga perquè col·labore amb el govern o perquè reste a l'oposició constitucional.
Per tant la línia feixista, avui, no pot trobar altre suport que els grups més endarrerits del capitalisme italià, grups d'agraris i grups de buròcrates.
A aquests grups s'hi deu el sorgiment d'accions esquadristes en l'àmbit estudiantil.
Aquestes accions d'esquadristes feixistes han d'ésser promptament respostes pels revolucionaris, però no absolutament no han de constituir l'esquer per traspassar, en els fronts antifeixistes democràtics, la línia reformista de l'imperialisme italià.
L'oposició revolucionària a la línia reformista, al centre-esquerra més o menys engrandit, és la línia general de la lluita obrera a Itàlia, l'única línia concreta i conseqüent contra la forma democràtica i la forma feixista, d'altra banda sempre més compenetrades, de la dictadura del capital.