Lletra enviada a Theodore Draper, i publicada originalment en el recull «The first ten years of American communism», Lyle Stuart Inc, 1962.
Em sembla ja haver escrit de mi mateix a «El neixement del trotskisme americà»—on vaig jugar un paper central perquè simplement jo hi era en un moment on no hi havia ningú més que el pogués jugar. No podria afegir gaire a ço que ja havia escrit a Història del trotskisme americà, en les lletres que et vaig enviar, i en l'extens article «La degeneració del partit comunista—i el nou principi» del número d'autumni del 1954 de Fourth International. Aquesta és la realitat. Si he de tornar a escriure'n tan sols puc repetir ço que ja he dit.
Trobaràs una explicació millor i més completa allà que la que puc escriure ara de nou. Tinc la facultat, que per mi és bona, d'arraconar les coses de la meua ment una vegada les he escrites. Per tal d'escriure un nou report de l'origen del trotskisme americà, em veig forçat a entrar en un estadi semi-comatós, per remembrar i reviure la lluita de fa 31 anys. És massa per mi emprendre-ho de nou.
L'única cosa que em vaig deixar en els llargs escrits del període, que he provat de deixar-me en tots els meus escrits, fou l'element especial de motivació personal per actuar—ço que els cínics mai no creuaran i ço que els recercadors no trobaran en els arxius ni els índexs. Aquesta és un deure de consciència quan hom s'enfronta a un deure que, en determinades circumstàncies, tan sols depèn d'ell d'acceptar o de defugir.
L'estiu del 1928 a Moscou, a més de la revelació teòrica i política patides quan vaig llegir la Crítica de l'esborrany de programa de la Comintern de Trockij, hi hagué una altra consideració que em fraparà mentre visque. Fou el fet que Trockij hagués sigut expulsat i deportat a la llunya Alma Ata; que els seus amics i partidaris haguessen sigut injuriats, expulsats i empresonats; i que tota la maleïda qüestió fos una reestructuració!
M'havia decidit quan era ben jove a lluitar per que es fes justícia a Moyer i Haywood, per després trair la causa de la justícia quan se'm presentava un cas d'importància transcedental per a tot el futur de la raça humana? Un moralista copia-llibres podria respondre-hi fàcilment tot dient: «I és clar que no. La norma és ben simple. Feu ço que cal fer, ni que siga amb el preu del vostre cap». Però no era tan simple per a mi l'estiu del 1928. Jo no era un moralista copia-llibres. Jo era un polític de partit i un faccionalista que havia après a tombar cantonades. Ho sabia aleshores, i l'autoconsciència m'ho feia difícil.
M'havia establert gradualment en una situació segura com a càrrec del partit, amb una oficina i un equip, una situació que podia mantindre fàcilment sempre que em mantingués dins uns límits definits i unes regles que coneixia completament, i que em comportàs amb la facilitat i la destressa que havien esdevingudes gareibé la meua segona natura en les llargues lluites de faccions.
Això ho sabia. I també sabia quelcom més que mai no he dit a ningú, però que per primera vegada m'havia de dir a Moscou l'estiu del 1928. El rebel intranquil i mogut que havia sigut començava imperceptiblement a adaptar-se comfortablement a una cadira giratòria, s'hi protegia amb petites maniobres i evasions, i fins i tot es permetia vantar-se una mica d'aquesta hàbil adaptació a aquest joc mesquí. Em veia per primera vegada com una persona diferent, com un revolucionari que és en trànsit d'esdevindre un buròcrata. La imatge era fastigosa, i em vaig girar digustat.
Mai no em vaig enganyar ni per un moment quant a les conseqüències probables de la meua decisió de donar suport a Trockij l'estiu del 1928. Sabia que em costaria el cap i també la cadira giratòria, però pensava: què dimonis, els millors homes han arriscat els caps i les cadires giratòries per la veritat i la justícia. Trockij i els seus aliats ho feien en aquell precís moment en els camps d'exiliats i en les presons de la Unió Soviètica. No era menys cert que hom, per limitades que siguen les seues qualitats, ha de recordar per què començà a lluitar en la seua joventut, i proclamar la seua causa i esforçar-se a fer que el món la sente, o com a mínim a fer que els opositors russos exiliats i empresonats sapiguen que compten amb un nou amic i partidari.
A la Història del trotskisme americà, p.61 vaig escriure:
«El moviment que aleshores començava a Amèrica tingué repercussions per tot el món; de la nit al dia tot el quadre, tota la perspectiva de lluita canvià. El trotskisme, declarat oficialment mort, resuscitava en l'arena internacional i inspirava una nova esperança, un nou entusiasme, una nova energia. Les denúncies contra nosaltres les realitzava la premsa del partit americà i es reimprimien per tot el món, inclòs en el Pravda de Moscou. Els opositors russos a la presó i a l'exili, tard o d'hora reberen exemplars del Pravda que anunciaven la nostra acció, la nostra revolta a Amèrica. En l'hora més fosca de la lluita de l'Oposició, se n'assabentaven que nous reforços creuaven l'oceà cap als Estats Units, i gràcies al poder i al pes del propi país, donaven importància i pes a ço que feien els comunistes americans.
«Lev Trockij, com he insistir, restava aïllat en la petita ciutat asiàtica d'Alma Ata. El moviment mundial fora de Rússia era en declivi, sense direcció, reprimit, aïllat, pràcticament inexisten. Amb aquestes notícies inspiradores d'un nou destacament en la llunyana Amèrica, els petits diaris i butlletins dels grups de l'Oposició reviscolaren. El que més ens inspirà a tots nosaltres fou el convenciment que els nostres camarades russos fortament reprimits havien sentit la nostra veu. Sempre he pensat en això com un dels aspectes més gratificants de la lluita històrica que emprenguèrem el 1928—que les notícies de la nostra lluita arribassen als camarades russos de tots els racons de les presons i dels camps d'exiliats, que els inspirassen una nova esperança i una nova energia per perseverar en la lluita».
A Moscou, l'estiu del 1928, ja predeia aquesta possible conseqüència de la meua decisió i actuació. I pensava que això tot sol ja la justificava, independentment de ço que se seguís. Han canviat moltes coses des d'aleshores, però aquesta convicció no ha canviat mai.