Aquest discurs (To
the memory of the old man) fou pronunciat en la Trobada
d'Homenatge a Lev Trockij realitzada en l'Hotel Diplomat de la ciutat
de Nova York el 28 d'agost del 1940
Fou publicada per primera
vegada a Socialist Appeal, el 7 de setembre del 1940.
Tota la vida conscient del camarada Trockij, d'ençà que entrà en el moviment obrer en la ciutat provincial russa de Nikolaiev als divuit anys fins el moment de la seua mort a la ciutat de Mèxic quaranta-dos anys més tard, fou completament dedicada a treballar i lluitar per una idea central. Defensà l'emancipació dels obrers i de tota la gent oprimida del món, i la transformació de la societat del capitalisme al socialisme mitjançant una revolució social. En la seua concepció, aquesta revolució social alliberadora requereix per tindre succés de la direcció d'un partit polític revolucionari de l'avantguarda obrera.
En tota la seua vida conscient el camarada Trockij mai no se separà ni una sola vegada d'aquesta idea. Mai no en dubtà, i mai no deixà de lluitar per la seua realització. En el seu llit de mort, en el seu darrer missatge cap a nosaltres, els seus deixebles – el seu darrer testament – proclamà la seua confiança en la seua idea vital: “Digueu als nostres amics que sóc cert de la victòria de la Quarta Internacional – endavant!”.
Tot el món coneix la seua feina i el seu testament. Els cables de la premsa del món han dut el seu darrer testament i l'han fet conèxier als milions del món. I en les ments i els cors de tots aquells qui per tot el món es planyen amb nosaltres anit una profunda qüestió hi plana per damunt de totes: Sobreviurà la seua mort el moviment que ell creà i inspirà? Seran capaços els seus deixebles de mantindre unides les llurs files, seran capaços de dur a terme el seu testament i de realitzar l'emancipació dels oprimits mitjançant la victòria de la Quarta Internacional?
Sense la menor vacil·lació donam una resposta afirmativa a aquesta qüestió. Aquells enemics que prediuen el col·lapse del moviment de Trockij sense Trockij, i els amics de feble voluntat que ho temen, tan sols demostren que no entenen Trockij, què era, què significava, què deixa enrera. Mai cap família ha rebut una herència tan rica com la que el camara Trockij, com un pare previsor, ha deixat a la família de la Quarta Internacional com a dipositaris de tota la humanitat progressiva. Una gran herència d'idees quye ens ha deixat; idees que conduiran la lluita cap al gran futur lliure de tota la humanitat. Les profundes idees de Trockij són el nostre programa i la nostra bandera. Són una guia clara d'acció en tota la complexitat de la nostra època, i una constant reafirmació que som en el cert i que la nostra victòria és inevitable.
El propi Trockij creia que les idees són la força més gran del món. Els llurs autors poden ésser assassinats, però les idees, un cop promulgades, viuen per si soles. Si són idees correctes, fan via malgrat tots els obstacles. Aquest era el concepte central i dominador de la filosofia del camarada Trockij. Ens ho deia moltes i moltes vegades. Una vegada escrigué: “no és el partit qui fa el programa [la idea]; és el programa qui fa el partit”. En una lletra personal que m'adreçava, hi escrivia: “Treballam amb les idees més correctes i poderoses del món, amb forces numèriques i mitjans materials inadequats. Però les idees correctes, a llarg termini, sempre guanyen i ens posaran a l'abast els mitjans materials i les forces necessaris”.
Trockij, deixeble de Marx, creia amb Marx que “una idea, quan permea la massa, esdevé una força material”. En creure això, el camarada Trockij mai no dubtà que la seua feina viuria després d'ell. En creure això, va poder proclamar en el seu llit de mort la confiança en la victòria futura de la Quarta Internacional que embolcalla les seues idees. Els qui en dubten no coneixen Trockij.
El propi Trockij creia que la seua gran importància, el seu gran valor, no consistia en la seua vida física, no en els seus fets èpics, que enfosqueixen els de totes les figures heroiques de la història en força i grandesa – sinó en allò que deixava un cop els assassins havien fet la llur feina. Sabia que el seu destí era segellat, i treballava contra el temps per tal de deixar-nos tot el que fos possible, i a través de nosaltres a la humanitat. Durant els onze anys del seu darrer exili s'encadenà al seu escriptori com un esclau de gal·leres i treballà, com cap de nosaltres ho sap fer, amb aital energia, aital persistència i autodisciplina, amb les quals sols hi treballen els genis. Treballà contra el temps per exprèmer de la seua ploma tot el ric contingut del seu profund cervell i preservar-lo de forma escrita per a nosaltres, i per aquells qui vinguen després nostre.
Tot Trockij, com tot Marx, és preservat en els seus llibres, els seus articles, i les seues lletres. La seua voluminosa correspondència, que conté part dels seus pensament més brillants i dels seus més íntims sentiments personals, ha d'ésser ara recopilada i publicada. Quan això siga fet, quan les seues lletres siguen publicades al costat dels seus llibres, pamflets i articles, nosaltres, i tots aquells qui se'ns unesquen en la lluita d'alliberament de la humanitat, encara tindrem el nostre Vell per ajudar-nos.
Sabia que el super-Borja del Kremlin, Caïn-Stalin, qui ha destruït tota la generació de la revolució d'octubre, l'havia marcat per assassinar-lo i que ho aconseguiria tard o d'hora. És per això que treballava tan urgentment. És per això que s'esforçava en escriure tot allò que era en la seua ment i el posava en forma permanent en el paper on ningú no ho pogués destruir.
Just l'altra nit, parlava a taula amb un dels fidels secretaris del Vell – un jove camarada que li havia servit durant molt temps i que coneixia la seua vida personal, ja que hi va conviure íntimament en els seus darrers anys d'exili. Li vaig demanar que escrigués els seus records sense perdre temps. Li vaig dir: “Tots hem d'escriure tot allò que sabem de Trockij. Tothom ha d'enregistrar els seus records i impressions. No hem d'oblidar que ens vam moure en l'òrbita de la figura més important del nostre temps. Milions de persones, de generacions que han d'arribar, tindran fam de tota guspira d'informació, de tot mot, de tota impressió que hi pose llum en ell, en les seues idees, els seus objectius, i la seua vida personal”.
Em respongué: “Sols puc escriure de les seues qualitats personals com les he observades; els seus mètodes de treball, la seua humanitat, la seua generositat. Però no puc escriure res de nou de les seues idees. Ja les ha escrites. Tot allò que havia de dir, tot allò que hi havia en el seu cervell, ja és en paper. Semblava determinat a explorar de dalt a baix la seua ment, i fer sortit tot per donar-lo al món amb els seus escrits. Molt sovint, record, una conversa casual de qualsevol tema sorgia a taula; una discussió informal tenia lloc, on el Vell expressava opinions noves i fresques. Gairebé invairablement les contribucions de la conversa de sobretaula s'expressaven poc més tard en un llibre, un article, o una lletra”.
Assassinaren Trockij no d'un sol cop, no quan aquest assassí, l'agent d'Stalin, enfonsà el piolet a la part posterior del seu crani. Aquest fou tan sols el darrer cop. El mataren a polzades. El mataren moltes vegades. El mataren set vegades quan assassinaren set seus secretaris. El mataren quatre vegades quan mataren els seus quatre xiquets. El mataren quan els seus antics col·laboradors de la revolució russa eren morts.
I amb tot es dedicà a la seua tasca malgrat això. Envellit i emmalaltit, suportà tots aquests cops morals, emocionals i físics per completar el seu testament a la humanitat mentre tingués temps. Hi aplegà tot – tot pensament, tota idea, tota lliçó de la seua experiència passada – per deixar-nos un tresor literari, un tresor que les arnes i la ronya no es pot menjar.
Hi havia una profunda diferència entre Trockij i tots els altres grans homes d'acció i dirigents polítics transitoris qui influiren grans masses en vida. El poder d'aquesta gent, de gairebé tots ells, era quelcom personal, quelcom incomunicable als altres. La llur influència no sobreviuria les llurs morts. Simplement recordau per un moment els grans homes de la nostra generació o de la generació tot just passada: Clemenceau, Hindenburg, Wilson, Theodore Roosevelt, Bryan. Tenien grans masses que els seguien i que hi confiaven. Però ara són morts; i la llur influència ha mort amb ells. Res no queda sinó monuments i elogis funeraris. Res no els hi era distintiu llevat de les llurs personalitats. Eren oportunistes, dirigents d'un dia. No deixaren cap idea per guiar i inspirar els homes quan els llurs cossos esdevingueren pols, i les llurs personalitat esdevingueren un record.
No amb Trockij. No amb ell. Era diferent. Era també un gran home d'acció, certament. Els seus fets són part de la més gran revolució de la història de la humanitat. Però, a diferència dels oportunistes i dels dirigents d'un dia, els seus fets eren inspirats per grans idees, i aquestes idees viuen encara. No sols féu una revolució; escrigué la seua història i explicà les lleis bàsiques que governen totes les revolucions. En la seua Història de la revolució russa, que considerava la seua obra mestra, ens dóna una guia per la realització de noves revolucions o, més aviat, per estendre per tot el món la revolució que començà l'octubre del 1917.
Trockij, el gran home d'idees, era ell mateix deixeble d'un d'encara més gran – Marx. Trockij no originà ni afirmà d'haver originat les idees més fonamentals que exposava. Construí a partir dels fonaments col·locats pels grans masons del segle dinou – Marx i Engels. A més, passà per la gran escola de Lenin i aprengué d'ell. El geni de Trockij consistí en la seua completa assimilació de les idees produïdes per Marx, Engels i Lenin. Dominà el llur mètode. Desenvolupà les llurs idees en condicions modernes, i les aplicà d'una forma mestra en la lluita contemporània del proletariat. Si entenguesseu Trockij, sabríeu que era deixeble de Marx, un marxista ortodox. Lluità sota la bandera del marxisme durant quaranta-dos anys! Durant el darrer any de la seua vida deixà de banda tot per combatre una gran batalla política i teòrica en defensa del marxisme en les files de la Quarta Internacional! El seu darrer article, que quedà en l'escriptori en esborrany, el darrer article del qual s'ocupà, era una defensa del marxisme contra els revisionistes i escèptics contemporanis. El poder de Trockij, primer que tot i per damunt de tot, era el poder del marxisme.
Voleu una il·lustració concreta del poder de les idees marxistes? Considerau simplement això: quan Marx morí el 1883, Trockij no tenia més que quatre anys. Lenin sols tenia catorze. Cap dels dos havia pogut conèixer Marx, o res d'ell. Amb tot tots dos esdevingueren grans figures històriques degut a Marx, perquè Marx havia fet circular idees en el món abans que nasquessen. Aquestes idees vivien per si soles. Donaren forma a les vides de Lenin i Trockij. Les idees de Marx eren amb ells i els guiaven a casa pas quan feien la més gran revolució de la història.
Així les idees de Trockij, que són un desenvolupament de les idees de Marx, ens influencien, als seus deixebles, que el sobrevivim ara. Donaran forma a les vides de deixebles més grans encara que han de vindre, que encara no coneixen el nom de Trockij. Part dels qui són destinats a ésser els més grans trotskistes juguen en els patis d'escola ara. Seran nodrits en les idees de Trockij, de la mateixa forma que ell i Lenin foren nodrits en les idees de Marx i Engels.
De fet, el nostre moviment als Estats Units prengué forma i cresqué a partir de les seues idees i sense la seua presència física, ni tan sols amb cap comunicació en el primer període. Trockij era exiliat i aïllat a Alma Ata quan començàrem la nostra lluita pel trotskisme en aquest país el 1928. No teníem cap contacte amb ell, i durant molt de temps no sabíem si era mort o viu. No teníem ni tan sols una col·lecció dels seus escrits. Tot ço que teníem era un sol document corrent – la seua “Crítica de l'esborrany de programa de la Comintern”. Amb això n'hi havia prou. Amb la llum d'aquell únic document veiem el nostre camí, començàrem la nostra lluita amb una confiança suprema, anàrem a l'escissió sense defallir, construírem el marc d'una organització nacional i establírem la nostra premsa trotskista setmanal. El nostre moviment fou construït fermament des d'un bon començament i ha romàs ferm perquè fou construït en les idees de Trockij. Passà gairebé un any fins que aconseguírem d'establir un contacte directe amb el Vell.
Això passà amb les seccions de la Quarta Internacional de tot el món. Tan sols uns pocs camarades individuals s'havien trobat amb Trockij cara a cara. Amb tot, a tot arreu el coneixien. A Xina, i a través dels grans oceans, a Xile, Argentina, Brazil. A Austràlia, a pràcticament tots els països d'Europa. Als Estats Units, Canadà, Indoxina, Sud-àfrica. Mai no l'havien vist, però les idees de Trockij els lligaven plegats en un moviment mundial uniforme i ferm. Així continuarà després de la seua mort física. No hi ha pas dubte.
El lloc de Trockij en la històra ja ha sigut establert. Romandrà sempre una eminència històrica al costat dels tres altres gegants del proletariat: Marx, Engels i Lenin. És possible, i de fet és força probable, que en la memòria històrica de la humanitat, el seu nom evocarà l'afecte més càlid, la gratitud més sentida de totes. Degut a que lluità durant tant de temps, contra un món d'enemic, de forma tan honesta, tan heroica, i amb una devoció tan abnegada!
Les generacions futures de la humanitat lliure miraran enrera amb un interès insaciable en aquesta època boja de reacció i de violència cruental i de canvi social – aquesta època d'agonia mortal d'un sistema social i els dolors del part d'una altra. Quan vegen a través de les lents de l'historiador com les masses oprimides del poble arreu eren desesperades, cegues i confoses, esmentaran amb un amor sens fre el nom del geni que ens donà llum, el gran cor que ens donà coratge.
De tots els grans homes del nostre temps, de totes les figures públiques vers les quals les masses es giraren a la recerca de guia en aquests temps terribles i problemàtics, tan sols Trockij ens explicà coses, ens donà llum en la foscor. Tan sols el seu cervell desentrallà els misteris i complexitat de la nostra època. El gran cervell de Trockij era ço que temien tots els seus enemics. No podien abastir-lo. No podien respondre'l. En l'increïblement horrible mètode amb el qual el destruiren hi era amagat un símbol profund. Li colpejaren en el cervell! Però els més rics productes d'aquell cervell són vius encara. Ja havien escapat i mai no podran ésser recapturats i destruïts.
No minimitzam el cop que ens han fet, al nostre moviment, i al món. És la pitjor calamitat. Hem perdut quelcom de valor incommensurable que mai no podrem recuperar. Hem perdut la inspiració de la seua presència física, el seu savi consell. Tot això és perdut per sempre. Els russos han sofert el cop més terrible de tots. Però el propi fet que la camarilla estalinista hagués d'assassinar Trockij després d'onze anys, que haguessen d'anar fora de Moscou, exercir totes les llurs energies i plans per destruir la vida de Trockij – aquest és el més gran testimoni que Trockij encara vivia en els cors dels russos. No cregueren les mentides. S'esperaren i desitjaren els seu retorn. Les seues paraules encara hi són. La seua memòria és viva en els llurs cors.
Sols uns pocs dies abans de la mort del camarada Trockij els editors del Russian Bulletin reberen una lletra de Riga. Havia sigut enviada abans de la incorporació de Letònia a la Unió Soviètica. Afirmava en simples paraules que la “Lletra Oberta als Obrers de la URSS” de Trockij els hi havia arribat, i que havia elevat els llurs cors de coratge i mostrat el camí. La lletra afirmava que el missatge de Trockij havia sigut memoritzat, mot per mot, i que passaria de boca a orella tant si com no. Creiem veritablement que els mots de Trockij viuran més a la Unió Soviètica que el règim cruent de Stalin. En el proper gran dia de l'alliberament el missatge de Trockij serà la bandera del poble rus.
Tot el món sap qui assassinà el camarada Trockij. El món sap que en el seu llit de mort acusà Stalin i la seua GPU de l'assassinat. La declaració de l'assassí, redactada abans del crim, és la prova final, si és que calen més proves, que l'assassinat fou una feina de la GPU. És una simple reiteració de les mentides dels judicis de Moscou; un intent estúpid i de mentalitat policial, a aquestes alçades, de rehabilitar els esquemes que han sigut desacreditats als ulls de tot el món. Els motius de l'assassinat rauen en la reacció mundial, en la por a la revolució, i en els sentiments traïdors de l'odi i de la revenja. L'historiador anglès Macaulay remarcà que els apòstates de totes les èpoques han manifestada una malignitat excepcional envers als qui han traït. Stalin i la seua colla traïdora eren consumits per un odi embogit envers l'home que els recordava el propi passat. Trockij, el símbol de la gran revolució, els recordava constantment la causa que havien desertat i traït, i l'odiaven per això. L'odiaven per totes les grans i bones qualitats humanes que personificava i a les quals eren completament aliens. Es determinaren, de totes a totes, a eliminar-lo.
Ara pas a una part que és molt dolorosa, un pensament que, n'estic segur, és en la ment de tots nosaltres. El moment que ens assabentàrem de l'atac estic segur que tots nosaltres ens demanàrem: no podríem haver-lo salvat per més temps? Si ens haguéssem esforçat, si haguéssem fet més per ell – no podríem haver-lo salvat? Benvolguts camarades, no ens ho reprotxam. El camarada Trockij era condemnat i sentenciat a mort de feia anys. Els traïdors de la revolució sabien que la revolució vivia amb ell, la tradició, l'esperança. Tots els recursos d'un estat poderós, mobilitzats per l'odi i la revenja d'Stalin, es dirigien a l'assassinat d'un sol home sense recursos i tan sols amb una grapat de seguidors propers. Tots els seus col·laboradores foren assassinats; set dels seus fidels secretaris; els seus quatre fills. Amb tot, malgrat el fet que assenyalaren la seua mort després d'exiliar-se de Rússia, el sàlvarem durant onze anys! Foren els més fructífers anys de tota la seua vida. Foren els anys on s'assegué en plena maduresa per dedicar-se a la tasca de resumir i presentar en una forma literària i permament els resultats de les seues experiències i els seus pensaments.
Les llurs feixugues ments policials no poden saber que Trockij deixà el millor d'ell mateix darrera seu. Fins i tot en morir els frustrà. Perquè la cosa que més volien assassinar – la memòria i l'esperança de la revolució – Trockij la deixava darrera seu.
Si us reprotxau o ens reprotxau que la màquina assassina finalment arribàs a Trockij i el derribàs, heu de recordar que és ben difícil de protegir ningú dels assassins. L'assassí que vigila la seua víctima nit i dia sovint trenca les més grans proteccions. Fins i tot els tsars russos i altres governants, rodejats per tots els poders policials dels grans estats, no sempre pogueren escapar a l'assassinat per petites bandes de terroristes decidits equipats amb els recursos més magres. Aquest fou el cas més d'una vegada a la Rússia dels temps pre-revolucionaris. I ací, en el cas de Trockij, heu tingut l'invers. Tots els recursos eren de la banda dels assassins. Un gran aparell estatal, convertit en una màquina assassina, contra un home i uns pocs deixebles dedicats. Així si finalment ho aconseguíren, tan sols hem de demanar-nos si vam fer tot el possible per evitar-ho i ajornar-ho? Sí, ho vam fer. Amb tota consciència, hem de dir que ho vam fer.
En les darreres setmanes després de l'assalt del 24 de maig, de nou posàrem en l'agenda del nostre comitè dirigent la qüestió de la protecció del camarada Trockij. Tots els camarades hi eren d'acord que aquesta era la nostra tasca més important, la més important per les masses de tot el món i per les generacions futures, que per damunt de tot féssem tot el possible per protegir la vida del nostre geni, del nostre camarada, que ens ajudava i ens guiava tan bé. Una delegació de dirigents del partit realitzà una visita a Mèxic. Resultà la nostra darrera visita. Allà, en aquella ocasió, en consultar amb ell, acordàrem una nova campanya per enfortir la guàrdia. Recollírem diners en aquest país per fortificar la casa amb una despesa de milers de dòlars; tots els nostres militants i simpatitzants respongueren amb grans sacrificis i generositat.
I així encara la màquina assassina hi penetrà. Però els qui contribuiren ni que fos en un grau mínim, bé financerament o amb el llur esforç físic, com els nostres valents joves camarades de la guàrdia, mai no lamentaran ço que feren per protegir i ajudar el Vell.
L'hora que el camarada Trockij era finalment abatut, tornava en tren d'un viatge especial a Minneàpolis. Hi havia anat amb el propòsit de reclutar nous i especialment qualificats camarades per anar i reforçar la guàrdia de Coyoacan. De camí cap a casa seia en el tren amb un sentiment de satisfacció que la tasca del viatge havia sigut acomplerta, car s'havia aconseguir reforçar la guàrdia.
Aleshores, quan el tren passava per Pennsylvania, cap a les quatre de la matinada, portaren els primers diaris amb les notícies que l'assassí havia trencat les defenses i enfonsat un piolet en el cervell del camarada Trockij. Fou el principi d'un dia terrible, el més trist de les nostres vides, quan ens esperàvem, hora a hora, mentre el Vell feia el seu darrer combat i lluitava de bades amb la mort. Però fins i tot aleshores, en aquella hora de terrible dolor, quan rebíem el missatge fatal per una trucada telefònica de llarga distància: “El Vell és mort” - fins i tot aleshores, no ens vam permetre d'aturar-nos per plorar. Ens llençàrem immediatament a la feina de defendre la seua memòria i de realitzar el seu testament. I treballàrem més durament que mai abans, perquè per primera vegada ens adonàrem amb plena consciència que havíem de fer-ho ja. Ja no ens podem recolzar en el Vell. Ço que és fer, cal fer-ho. Aquest és l'esperit amb el qual cal que treballam d'ara en endavant.
Els amos capitalistes del món entengueren instintivament el significat del nom de Trockij. L'amic dels oprimits, el facor de revolucions, era l'encarnació de tot allò que odiaven i temien! Fins i tot mort el denigren. Els llurs diaris aboquen ira damunt el seu nom. Era l'exili del món en el temps de la reacció. Cap porta li era oberta enlloc llevat de la de la República de Mèxic. El fet que Trockij tingués el pas barrat de tots els països capitalistes és en si la més clara refutació de totes les infàmies dels estalinistes, de totes les llurs bojes acusacions que traí la revolució, que s'havia girat contra els obrers. Mai no convenceren d'això el món capitalista. Ni per un moment.
Els capitalistes – de tota mena – temen i odien fins i tot el seu cadàver! Les portes de la nostra gran democràcia són obertes a molts refugiats polítics, és clar. Tota mena de reaccionaris; demòcrates brivalls que traïren i desertaren del llur poble; monàrquics, i fins i tot feixistes – han sigut tots benvinguts al port de Nova York. Però ni tan sols els cadàver de l'amic dels oprimits hi podia trobar assil! No ho hem d'oblidar! Nodrirem aquesta ferida en els nostres cors i quan arribe el bon temps ens prendrem la nostra revenja.
La gran i poderosa democràcia de Rooselvet i Hull no ens deixà dur el seu cadàver pel funeral. Però és ací de totes formes. Tots nosaltres sentim que és ací en aquesta sala anit – no sols en les seues grans idees, sinó també, especialment anit, en la nostra memòria d'ell com a home. Tenim dret d'enorgullir-nos que el millor home de la nostra època ens pertanyés, el més gran cervell i el més fort i més lleial cor. La societat de classes on vivim exalta els trapelles, els mentiders, els egoïstes, els estafadors i els opressors del poble. Amb prou feines podreu esmentar el nom d'un intel·lectual representatiu de la decadent societat de classes, d'alt o de baix grau, que no siga un miserable hipòcrita i un declarat covard, ocupat primer que tot en els seus propis i inconseqüents afers personals i en salvar la seua poc valuosa pell. Quina trepa n'estan fets. No hi ha honestedat, ni inspiració, res de valor en ells. No tenen un sol home que puga encendre una gospira en el cor del jovent. El nostre Vell era fet d'una altra pasta. El nostre Vell era fet d'una pasta completament diferent. S'alçava per damunt d'aquests pigmeus en la seua grandesa moral.
El camarada Trockij no sols lluità per un nou ordre social basat en la solidaritat humana com a objectiu futur; visqué tots els dies de la seua vida d'acord amb els seus alts i nobles ideals. No el deixaren ésser ciutadà de cap país. Però, en veritat, era molt més que això. Era ja, en la seua ment i en la seua conducta, un ciutadà del futur comunista de la humanitat. Aquella memòria d'ell com a home, com a camarada, és més preciosa que l'or i que els rubins. Amb prou feines podem entendre un home d'aquesta mena que visca entre nosaltres. Tots som atrapats en la xarxa d'acer de la societat de classes amb les seues desigualtats, les seues contradiccions, les seues convencionalitats, els seus falsos valors, les seues mentides. La societat de classes ho enverina i ho corromp tot. Tots som empetitits i enredats i cegats per ella. Amb prou feines podem imaginar-nos quines relacions humanes hi haurà, amb prou feines podem comprendre quina serà la personalitat de l'home, en una societat lliure.
El camarada Trockij ens donà un quadre anticipat. En ell, en la seua personalitat com a home, com a ésser humà, s'hu entrelluca l'home comunista de l'esdevenidor. Aquesta memòria d'ell com a home, com a camarada, és la nostra més gran assegurança que l'esperit de l'home, que lluita per la solidaritat humana, és inconquerible. En la nostra època terrible moltes coses s'esvairan. El capitalisme i tots els seus herois s'esvairan. Stalin i Hitler i Roosevelt i Churchill, i totes les mentides i injustícies i la hipocresia que signifiquen, s'esvairà en sang i foc. Però l'esperit de l'home comunista que representava el camarada Trockij no s'esvairà.
El destí ens ha fet, homes de fang corrent, el més immediats deixebles del camarada Trockij. Ara esdevenim els seus hereus, i som encarregats de la missió de dur a terme el seu testament. Hi confiava en nosaltres. Ens assegurà amb les seues darreres paraules que som en el cert i que triomfaren. Tan sols ens cal confiança en nosaltres i en les nostres idees, en la tradició i en la memòria que ens ha deixat com a herència.
Li ho devem tot. Li devem la nostra existència política, la nostra comprensió, la nostra fe en el futur. No estem sols. N'hi ha d'altres com nosaltres a tot arreu del món. Recordau-ho sempre. No estem sols. Trockij ha educat quadres de deixebles en més de trenta països. Són convençuts fins al moll de l'os del llur dret a la victòria. No fallaran. Tampoc no fallarem nosaltres. “Sóc cert de la victòria de la Quarta Internacional!”. Així ho deia el camarada Trockij en el seu darrer moment de vida. També ho som nosaltres.
Trockij mai no dubtà i nosaltres mai no dubtarem que, armats amb les seues armes, amb les seues idees, dirigirem les masses oprimides del món fora del cinyel sagnant de la guerra cap a una nova societat socialista. Aquest és el nostre testimoni anit a la tomba del camarada Trockij.
I ací a la seua tomba testificam també que mai no obligaren la seua companya – que protegirem i cuidarem de la seua muller-guerrera, la companya fidel de totes les seues lluites i preocupacions. “Cuideu-la”, digué, “ha estat amb mi molts anys”. Si, la cuidarem. Per damunt de tota la resta, cuidarem de Natalia.
Arribam ara al darrer mot de comiat al nostre més gran camarada i mestre, que ha esdevingut ara el nostre més gloriós màrtir. No negam que la pena ens atenalla a tots el cor. Però la nostra no és la pena de prostració, la pena que atura la voluntat. És templada per la ira i l'odi i la determinació. La transmutarem en energia de lluita per continuar la lluita del Vell. Acomiadem-lo d'una manera adient als seus deixebles, com bons soldats de l'exèrcit de Trockij. No plegat de feblesa i de despit, sinó drets amb els ulls eixuts i els punys tancats. Amb la cançó de lluita i de victòria als llavis. Amb la cançó de la confiança en la Quarta Internacional de Trockij, el Partit Internacional que serà el gènere humà!