Cap altre rus gaudeix del suport sòlid polític i popular d’Aleksiev Rijkov; és el successor lògic de Lenin.
Rijkov és un d’aquells homes de «quantitat desconeguda» que hi ha en tot govern i en tot partit polític i que són «dins» de cada decisió governamental, homes que silenciosament assumeixen més i més poder però romanen desconeguts per a la premsa fins que un esdeveniment els du a l’atenció pública. Rijkov, encara que ha ocupat durant diversos anys quatre dels càrrecs més importants de Rússia, no era conegut ni a Anglaterra ni a França ni a Amèrica fins que la malaltia de Lenin dugué als llavis de tothom la qüestió de qui havia d’ésser el següent primer ministre. El rumor suggeria Kamenev i Trockij i nombrosos altres comissaris. Com Rijkov m’explicà, «cap d’aquests homes podria ocupar el lloc de Lenin per la raó ben lògica que havien ocupat càrrecs governamentals que no tenien res a veure amb la presidència. Era com esperar que un dels vostres secretaris de guerra o de l’armada prengués el lloc del vostre president en cas que el vostre president es morís o emmalaltís». Rijkov, en haver estat el vice-primer ministre, esdevingué automàticament el primer ministre en funcions. (Sota els soviets aquest càrrec s’anomena President del Consell de Comissaris del Poble).
L’historial de Rijkov és interessant i paga la pena conèixer-lo, ja que serà una figura d’importància a Rússia durant llarg temps de l’esdevenidor. Té quaranta-un anys i, a banda d’ésser primer ministre, és vicepresident del Consell de Treball i Defensa, membre del Presídium del Congrés Panrús de Soviets i membre del Comitè Central Executiu del Partit Comunista.
Nasqué en una família pagesa que vivia en la província de Vatka. La seua educació la pagà una germana gran que s’havia casat bé. Degut a activitats revolucionàries fou sentenciat a Sibèria i complí set anys en confinament solitari. Quan m’ho digué, era tan astorada que vaig demanar que m’ho repetís. És una prova que hauria trencat gairebé qualsevol home; amb tot crec que mai no he conegut un home amb menys «nervis» que Rijkov. Per les seues maneres i el seu bon humor i serenitat, s’assembla a Lenin en un grau sorprenent. És ben colpidor que Rússia produís dos homes de la mateixa mena durant el mateix període. Aquesta és una raó per la qual la maquinària governamental funcionà tan suaument després que Lenin plegàs.
Rijkov ha estat en un contacte tan estret amb Lenin en els darrers anys que gairebé anticipa les decisions de Lenin. Em digué que durant tres anys havia compartit la feina de Lenin. Quan es formà el Consell de Treball i Defensa durant el bloqueig, Lenin l’encapçalà i Rijkov i Aleksandr Dimitrièvitx Tsurupa actuà amb Lenin. També compartí la feina de Lenin en el Consell de Comissaris del Poble; i quan Rijkov fou elevat temporalment al càrrec de Lenin, Tsurupa ho fou al de Rijkov. A mesura que Lenin s’enfortí, després de la seua operació, Rijkov anava al camp vora una vegada cada quinze dies per consultar-li afers vitals de l’estat. És opinió seua que Lenin tornarà aviat al Kremlin. Però si la predicció de Rijkov no resulta certa, el mateix Rijkov serà capaç de guiar, amb una mà ferma, les fortunes canviants de la Rússia castigada per la guerra i colpida per la fam. No crec que passarà a la història com una gran figura; probablement passarà desapercebut per la història com molts altres constructors abnegats i sòlids d’imperis, que treballen sempre a l’ombra de l’home més gran.