Cap home que mai haja conegut viu tan completament en el moment immediat com Enver Paixà; el passat el posa darrera seu, el futur el deixa a Al·là. El seu únic heroi és Napoleó. A Moscou fou l’avant-coureur de la nova entesa entre Rússia i el món mahometà, que vol dir Turquia, Afganistan, Pèrsia, Bukhara i prou d’Índia com per somoure l’Imperi Britànic.
Qualsevol home que té cervell i ofereix tot el seu ésser a la tasca a la mà és lligat a posseir personalitat i poder i, molt probablement, encant. Enver Paixà certament té encant, malgrat el seu veritable oportunisme obvi, i la crueltat i manca de consciència que una creença fantàstica inspira. Interessat en ell mateix per damunt de totes les coses, és un contrast curiós al meri que proven de fer esclatar l’individualisme i fer de l’estat el més important de tot.
En la mesura que hi havia cap vida social a Moscou, Envers era, de moment, el lleó social. Algun historiador futur probablement l’anomenarà el Don Juan de la revolució, malgrat que és tan sols just dir que resistí aquest destí seductor amb una fredor sense compliments; era massa absorbit en la política com per interessar-se en la conquesta social. La raó real del bany d’atenció que li dedicaven les dames de Moscou era la reacció natural d’aquestes dames a una vida gairebé insuportable de monotonia i dificultat.
Hi havia quelcom ben penós en la forma que actrius somreien a Enver a través del focus i desenterraven velles imatges d’ell amb la seua elaborada regàlia de ministre de guerra, quan encara duia el bigoti de kàiser, la trena d’or i nombroses medalles. Un vespre anàrem al vestuari d’una prima donna on fórem convidats a te durant un interludi. Enver seia estirat en la seua cadira, refusant de parlar, però el seu oncle, Halil Pasha, l’antic comandant dels fronts mesopotàmic i caucasià, causà molt divertiment en lluitar un duel simulat amb espases de fusta. El seu oponent era un cantant vestit de cavaller medieval.
A banda de les actrius diverses antigues aristòcrates eren gracioses amb Enver i fins i tot la bonica dona d’un comissari agregat a l’Oficina d’Exteriors li escrigué el que hauria estat considerat una nota intrigant en una altra època i lloc. Li oferia d’ensenyar-li rus si ell l’ensenyàs francès i ell respongué breument que no era «professor».
Però Enver no era sempre ultraseriós i inflexible. En un cert petit cercle d’amics era més aviat el contrari. I circumstàncies, que en tan gran mesura decideixen el nostre destí, m’oferiren l’oportunitat de conèixer-lo tan bé com qualsevol aliè a la seua religió el pogués conèixer. L’Oficina d’Exteriors li assignà residència en el petit palau on jo vivia. Durant mig any el veia cada dia, seia al costat seu a taula i ocasionalment anàvem als teatres i a l’ambaixada turca. Durant aquella època Enver m’explicà un munt de la seua vida i ambicions.
Havia conegut el meu marit a Constantinoble, i era lluny de Moscou quan la mort del meu marit. Tan aviat com tornà em cridà, acompanyat de Halil i de l’ambaixador turc, Ali Fued Paixà. Tots tres foren extremadament amables i empàtics. Des d’aquell moments fins que vaig deixar Moscou el turcs feren tot el possible per fer-me la vida menys tràgica, i vaig aconseguí una visió en el caràcter turc que mai no havia imaginat. Els turcs tenen una capacitat peculiar per a l’amistat. I l’amistat, una vegada oferta, no té límits; un amic és un amic per tot, pena, deshonor, pobresa, així com riquesa i succés. Un enemic, d’altra banda, és més enllà de tota consideració; no se li estalvia res, ni se li perdona.
Envers té la vanitat personal de l’entusiasta i s’imagina que tot el que fa ho fa bé. L’única manera de tractar aquesta pressumptuositat és ésser brutalment franc. Vaig descobrir aviat en el nostre tracte que la franquesa de cap manera no l’ofèn. Una de les millors qualitats d’Enver és que li agrada descobrir els seus defectes tant com les seues virtuts; es deleix per millorar-se.
Té una passió per fer esbossos a llapis de gent que troba i sempre va amb un llapis i un grapat de papers a la butxaca. A la casa on vivíem féu esbossos de tots els hostes i de tots els servidors. Féu, en total, sis retrats meus gens interessants. Un matí quan el te era més sense gust que mai i el pa tan especialment amarg i llefiscós que sentia que no podria aconseguir ni menjar-ne un bocí, no podia evitar de sentir un ressentiment incòmode de veure Enver ocupat amb els esbossos i ple d’entusiasme. I mentre seia contemplant la terrible menja, passà a fer-me un retrat de mida natural que era increïblement dolent. Record que em demanava d’on podia treure un tros de paper tan gros a Rússia. Quan hagué acabat l’esbós signà amb el seu nom i una floritura i me’l regalà. El vaig prendre però sense dir res. Envers té la curiositat d’un infant, i, després d’un llarg silenci, em demanà si era possible que no m’agradàs realment. Li vaig dir que pensava que no tenia cap talent per dibuixar. S’enfadà sobtadament molt i digué en veu baixa: «Però us adonau que l’he signat amb el meu nom?».
«El vostre nom no vol dir res en una imatge», vaig explicar. «Si fos en una ordre d’execució o d’avançament seria una altra qüestió. No podeu fer un bon dibuix senzillament perquè el signau amb el nom».
Arrufà el nas i llavors es tornà cordial tan sobtadament com s’havia enfadat. S’aixecà i em féu una reverència d’una forma molt cortès. «No us podeu imaginar», digué, «com de plaent m’és l’arrogància». En ésser les tres característiques dominadores seues la valentia, l’orgull i la irreflexivitat, s’imaginava que aquests motius també guiaven les accions dels seus amics.
Envers mai no semblà ésser capaç de vagarejar de manera còmoda de la majoria d’orientals. La seua vitalitat mental i física és més com la d’un americà entusiasta i saludable. Cada matí s’aixecava ben d’hora per fer una llarga passejada, llegia un munt, feia un mínim de tres lliçons d’alguna llengua estrangera cada setmana i escrivia constantment articles per a publicacions turques que imprimia en una premsa de mà en la seua pròpia cambra, i celebrava gairebé diàriament conferències bé amb els russos o els mahometans. No beu ni fuma i és devotament religiós.
Li agrada qualsevol discussió que revela les emocions més fondes d’una altra persona. Si no pot animar de cap altra manera ho fa amb un comentari antagonista que sovint no pensa de cap manera. Per exemple, és extremadament liberal en les seues opinions sobre les dones i no creu que s’haja d’excloure-les de la vida política. Amb tot, digué a una jove actriu durant el te una vesprada en el meu apartament, quan parlàvem sobre el sufragi de la dona, que viuria millor en un harem. En ésser una feminista ardent, s’alçà i li cridà justament: «Enver Paixà, podeu haver estat un gran home en l’Est, però, escoltau-me, sóc una de les primeres actrius de la meua professió. En el meu món és tan gran i important romandre una actriu com és per vós en el vostre món romandre guerrer o diplomàtic».
Enver prengué aquest blasme amb molt bon humor. Més tard m’explicà que mai no li havia agradar aquesta actriu abans. «La independència és quelcom gran en les dones. Les nostres donen en manquen i moltes d’elles són meres titelles en aquest sentit».
Sempre era extremadament interessat en idees americanes i opinions americanes. Deia que no podia entendre per què els americans eren tan sentimentals pels armenis. «S’imaginen que els armenis no maten mai turcs? Això és de fet ironia».
A la taula solia demanar al senyor Vanderlip qüestions sobre la proposta de concessions a Kamtxatka. Vanderlip, com molts californians, és un anti-japonès força violent. La seua idea de tindre una base naval a Kamtxatka divertia Enver. Deia que Vanderlip matava dos ocells amb una pedrada, que volia maniobrar el govern americà cap a una guerra amb Japó, demostrar-se un patriota, i al mateix temps protegir els seus propis interessos i fer-se ric. «Així», deia Enver, «si realment arribàs, la propera guerra seria per a Vanderlip i se l’hauria de conèixer com la ‘guerra de Vanderlip’». Quan li vaig demanar, «lamentaríeu veure Amèrica i Japó en guerra?», respongué. «No si Anglaterra s’implicàs. Qualsevol cosa que allunye l’atenció d’Anglaterra sobre nosaltres o que afeblesca les grans potències, ofereix naturalment a Turquia una millor oportunitat de reconstrucció. Entengueu que no dic que vull veure una altra guerra; simplement dic que si les nacions interessades en destruir Turquia són ocupades en un altre lloc ens alleugereix càrregues de guerra i ens ofereix una oportunitat de dur a terme els nostres propis destins».
Intentà d’aconseguir una reacció del senyor Vanderlip sobre les dones amb les mateixes tàctiques que emprà amb l’actriu. Un dia digué, «tinc tres mullers i en cerc una altra». Això no era cert, però el senyor Vanderlip resultà completament crèdul. «Bons cels», digué, contemplant Envers amb una sorpresa colpidora, «els anglo-saxons consideram una muller ja prou tirania...».
«Naturalment», concedí Enver, suaument, «amb una hi ha d’haver tirania però amb tres o quatre o un centenar... A, heu d’admetre que és llavors quelcom ben diferent».
La seua aparició sobtada a Moscou durant els dies més negres del bloqueig així com els dies més negres per a les Potències Centrals el demostra com un incomparable soldat de fortuna. Amb dos jocs de vestir, un parell de botes, un bon revòlver i un jove mecànic alemany en el qual podia confiar, s’adreçà en aeroplà de Berlin a Moscou. La història de com hagué d’aterrar per una pana del motor prop de Riga, de com fou capturat i passà dos mesos engarjolat a Riga just en el moment que tot el món aliat clamava més fortament per la seua sang, romandrà una història que tindrà escassa publicitat per part dels homes del Servei Secret Britànic que els agrada tant de tornar-se periodistes i escriure les pròpies valentes autobiografies.
Enver era a la presó de Riga com un mer «Sr. Altman» que no sabia parlar res més que alemany. Fou escrutat per cada home del servei secret de la rodalia i pronunciat unànimement com un comunista judeo-alemany de cap importància. En sembla humil, inofensiu i complaent, aviat es treballà la confiança del carceller, fou alliberat i escapà a Moscou. Arribà just a temps per afanyar-se cap a la dramàtica conferència de Bakú.
Els comunistes entenien perfectament bé que Enver Paixà no era a la Conferència Oriental com un convers sobtat i sincer a l’internacionalisme, i ell sabia que ho sabien. Tant Zinoviev com Enver eren actors que prenien els papers protagonistes en una representació història rellevant. Els resultats són realment l’únic que importa, ja que els motius aviat s’oblidaran.
Quan Enver es dirigia cap a Moscou no tenia cap altre lloc on dirigir-se i quan Zinoviev el prengué a Baku, Zinoviev no coneixia cap altre mitjà d’amenaçar efectivament els anglesos per tal de canviar la llur attitud en el bloqueig. Zinoviev no podia queixar-se de l’attitud superficial d’Enver envers el socialisme ja que hi havia ben poc de socialista en la crida de Zinoviev a una «guerra santa». Enver resumia els seus sentiments sobre la nova aliança així: «Per al futur de Turquia i el futur de l’Est l’amistat amb Rússia val més per als turcs que qualsevol sèrie de victòries militars. I hem de construir aquesta amistat mentre en tinguem l’oportunitat».
La seua forma de viure sense cap retret i com si no hagués demà és força sorprenent de vegades. Record quan Talaat Paixà, el seu amic de sempre, fou assassinat per un armeni a Berlín, i llegí el missatge sense cap mostra d’emoció amb l’únic comentari: «El seu temps havia arribat!» Però contra una temptació excessiva de part del destí de registra prematurament la mort d’Enver, en els seus propis mots, «dorm amb un ull obert», i du una daga i una automàtica carregada. En una ocasió quan parlàvem de la possibilitat que fos assassinat digué, «he estat a prop de la mort tantes vegades que aquests dies que visc ara em semblen una mena de regal».
Envers no és un obre’t sèsam als qui no el coneixen bé. Realment té la tradicional inescrutabilitat oriental. Les primeres dues o tres vegades que hi vaig parlar, ensopegàvem ben lamentablement en francès. Algú em suggerí que probablement parlava diverses llengües cosa que, per una raó desconeguda, no admetria. Així que un dia vaig dir abruptament, «o, parlam anglès». Em mirà amb un dels seus sobtats i rars somriures i respongué en la meua pròpia llengua, «molt bé, si ho preferiu».
Quan li vaig demanar com havia après anglès em digué que n’havia après d’un espia anglès. «M’arribà com a ajudant i professava una amor profunda per Turquia. Durant diversos mesos estudiàrem diligentment. Un dia vaig pensar de posar a prova el seu amor per Turquia i el vaig enviar al front. Fou mort. Més tard, trobàrem els seus papers».
«Us sorprengué?» li vaig demanar.
«Bé, gens ni mica», digué Enver. «Realment se’l veia d’una hora lluny. L’única cosa que hi tenia en contra era que m’ensenyava un munt d’expressions que no s’empren formalment».
«Com quina?».
«Com ‘ni ho esmentau’», digué Enver, rient.
«I allò terrible d’aprendre una expressió així», digué, «és que és tan dura i definida i sovint s’adapta tan bé a l’ocasió que s’il·lumina en la ment i no pot oblidar-se. L’argot americà és extremadament pintoresc i expressiu, però no és prou digne com perquè l’usen els diplomàtics».
Tothom és familiar amb el mètode d’«acció directa» d’Enver de fer política. Una de les formes de les que era procliu per eliminar rivals problemàtics en els dies de la Revolució dels Joves Turcs era anar i abatre’ls personalment. Aquesta «impulsivitat» el dugué a un greu problema amb els soviets malgrat totes les seues expressions assenyades en sentit contrari. Quan fou «traslladat» a Bokhara de forma que no s’interposàs en el camí ni de Kemal ni dels russos, s’avorrí i començà una guerra pròpia. Una nit fugí a les muntanyes d’Afganistan i aviat començà a recrutar al voltant seu. Unes poques nits després un dels principals càrrecs de la República Bokharan també fugí per unir-se a Enver. Aquesta actuació fou repetida fins que més de la meitat del gabinet bokharà havia fugit. Llavors començà la lluita i rebíem rumors vagues de batalles, però tan sols a través de la premsa soviètica.
L’agost del 1922, sentírem que Enver havia estat mort, que el seu cos havia estat trobat en el camp de batalla. Fins i tot hi hagué un relat novel·lesc al voltant seu i de la seua suposada mort. Circulaven històries que quan el cos fou recollit i examinat, trobaren les lletres d’una noia americana prop del seu cor. Vaig anar a veure Jacob Peters, que té ara en el seu càrrec tot el Territori Oriental i que era llavors a Moscou. Rigué de cor i digué que me mostraria la «informació». Consistia en tres telegrames molts nebulosos que havien passat tres setmanes de camí. Els homes que enviaren els telegrames i descobriren el cos no havien vist mai Enver. No hi havia cap esment de lletres. I l’opinió de Peters de tot l’afer era que no hi havia res d’autèntic en la història o que, altrament, era «un truc d’Enver de fer-se passar per mort».
La teoria de Peters resultà certa. En pocs dies la lluita començà de nou i Enver començà a guanyar-hi.
Havia concebut la noció d’unit tot el Turquestan i Bokhara i Leiva al govern d’Angora. Col·loca els soviets en una posició estranya. Potser hi hauran de cedir-hi, encara que no serà realment un «enemic», perquè ni els turcs ni els russos es poden permetre de trencar el llur tractat. Per tant, la seua guerra privada en el sud avergonyeix els russos molt més que a Kemal, a qui tan sols cal de desmentir-hi qualsevol connexió, com fan tots els càrrecs turcs. Si Enver guanya afegirà una bona porció al territori turc; si perd, Turquia serà en la mateixa posició que abans.
Enver, mentre que mantindrà sempre un gran prestigi en el món musulmà, mai no farà fora Kemal. Mustafà Kemal Paixà és el gran heroi popular d’una Turquia victoriosa, que sense ell podria no haver ni tan sols sobreviscut. Hi hagué èpoques en el passat que Enver era més important que Kemal, però això no pot succeir mai més en vida de Kemal. Tots dos homes sorgiren de la base i tots dos són fills de camperols. I Kemal en aquest moment és més important que el soldà. Més gran que això no hi pot haver cap home sota les banderes de Mohammed.
Amb prou feines hom pot sobreestimar la importància la nova unitat mahometana, la nova energia patriòtica que ha ocupat l’espai de l’antiga letàrgia i que ja arriba més enllà de la pàtria dels fidels. El món musulmà reviu després d’un llarg somni: i no tan sols els mahometans s’uneixen sinó tot l’Orient i l’Orient Mitjà. A banda del Japó, una harmonia important pren ràpidament el lloc, una harmonia que evoluciona en una potència tremenda. Aquesta potència pot decidir el destí del món abans de cap altra generació.
Enver i Kemal Paixà, en ésser conscients del propòsit de començar aquella gran concòrdia amb tractats entrelligats amb Rússia, llegien bé els estels. Ha d’arribar el dia també quan aquell gran gegant adormit, Xina, serà part d’aquesta aliança. I les llavors d’aquella amista també s’han plantat. Les delegacions oficials xineses que arribaren a Moscou no foren tan sols ben rebudes pels russos, sinó que saludaren els mahometans com a germans.