Lletra de Louise Bryant a Max Eastman, publicada originalment (The
Last Days With John Reed: A Letter from Louise Bryant) a The
Liberator, el febrer del 1921
Transcrita para Marxists.org
per Mitch Abidor. Traducció del MIA.
Moscou, 14 de novembre del 1920
Benvolgut Max,
Sabia que voldries detalls i una història pel Liberator –però no tenia força o potser coratge. Tan sols seré capaç d’escriure una lletra molt incoherent i en pots prendre el que vulgues. La mort d’en Jack i el meu extenuant viatge clandestí a Rússia i les setmanes de terror en l’hospital del tifus m’han ben trencat. En el funeral vaig patir un atac de cor molt sever del qual vaig sobreviure pels pèls. Els especialistes són d’acord que he forçat el cor pels llargues dies i nits que vaig vetllat al costat del llit d’en Jack i que s’ha engrandit i que potser mai no es posarà bé de nou. No es posen d’acord, però, en el temps que trigaré a patir un altre atac. T’escric totes aquestes estupideses perquè les he d’encarar tota sola i perquè han de fer part de la lletra. Els metges americans i alemanys em donen un any o fins i tot dos, els russos tan sols un mes. He de prendre estimulants i no és un dolor lleu. Crec que tinc millor capacitat de recuperació que no creuen –però, amb tot, és una qüestió menor. Una vegada vaig prometre en Jack que posaria totes seues obres en ordre en cas de mort. Aniré a casa si m’enfortesc i ho faré.
Tot el que escric ara sembla part d’un somni. No patesc i trob impossible de creure que Jack siga mort o que no entrarà en aquesta cambra en qualsevol moment.
Jack fou malalt durant vint dies. Tan sols dos nits, quan era més tranquil, vaig arribar a allitar-me. El tifus tacat no es pot descriure, el pacient es consum en no res davant dels teus ulls.
Però he de retrocedir per dir-te com vaig trobar en Jack després del meu viatge il·legal a través del món. Vaig haver d’esquivar Finlàndia, navegar dotze dies en l’Oceà Àrtic, amagar-me en la cabana d’un pescador durant quatre dies per evitar la policia amb un oficial finès i un d’alemany, tots dos sota sentència de mort en els països respectius. Quan vaig arribar a territori soviètic era en l’extrem oposat de Rússia d’on era Jack. Quan vaig arribar a Moscou ell era a Bakú en el Congrés Oriental. La guerra civil ressonava a Ucraïna. Li arribà un fil militar i va retornar en tren blindat. El matí del 15 de setembre va entrar a crits en la meua cambra. Un mes després era mort.
Tan sols tinguérem una setmana junts abans que quedàs prostrat, i érem terriblement feliços de trobar-nos l’un a l’altre. El vaig trobar més gran i més trist i s’havia tornat estranyament gentil i esteta. La seua roba era esparracada. Era tan impressionat amb el patiment que l’envoltava que no hauria acceptat res per a ell. Em vaig sentir colpida i gairebé incapaç d’arribar al pic de fervor que ell havia assolit.
Els efectes de la terrible experiència en la presó finesa eren massa aparents. Em vaig explicar com de fosca, freda i húmida era la seua cel·la. Gairebé tres mesos de confinament solitari i tan sols peix cru per menjar. De vegades delirava i m’imaginava morta. De vegades creia que es moriria, i per això va escriure en llibres i a tot arreu un petit vers:
Dia i nit i dia
i amb tot no puc
pensar res més amarg —
que ens hem perdut
l’un a l’altre
Però caminant pel parc, sota els bedolls blancs i parlant durant breus i felices nits, la mort i la separació semblaven molt lluny.
Vam visitar plegats Lenin, Trockij, Kamenev, Enver Pasha, Bela Kun, vam veure el Ballet i el Príncep Igor i les noves i antigues gal·leries.
Era consumit d’un desig d’anar a casa. Sentia com de cansat i malalt era –com de prop era que fallís i vaig provar de persuadir-lo de descansar. Els russos em digueren que sovint treballava vint hores diàries. Quan feia poc que havia emmalaltit li vaig demanar de prometre’m que descansaria abans d’anar a casa, ja que això tan sols significaria anar a la presó. Creia que la presó seria massa per ell. Record que em mirava d’una forma molt estranya i em deia, «Estimadeta, faria qualsevol cosa per tu, però no em demanes que siga un covard’. Jo no ho havia dit per això. Em vaig sentir tan ferida que vaig arrencar a plorar i li vaig dir que podia anar-se’n i que jo me n’aniria amb ell on fos en el proper tren, a qualsevol mort o a qualsevol patiment. Va somriure tan feliçment llavors. I tot els dies que seguiren em prenia fortament la mà. No podia deixar-lo perquè m’hauria cridat. Tinc la sensació que ara no tinc cap dret de viure.
De la malaltia amb prou feines puc escriure –fou tan dolorosa. Tan sols vull que sapigueu com va lluitar per la seua vida. Hauria mort dies abans si no hagués estat per com lluitava. Les velles infermeres camperoles solien escapar-se a la capella i pregaven per ell i encenien un ciri per la seua vida. Fins i tot elles eren afectades i veien homes morir en agonia tothora.
Mai no va caure en els deliris a la manera tan horrible de la majoria de pacients de tifus. Sempre em va conèixer i la seua ment era plena de poemes i històries i de pensaments preciosos. Diria, «saps com és quan vas a Venècia. Li demanes a la gent –És això Venència? - tan sols pel plaer de sentir la resposta». Em diria que l’aigua que bevia era plena de petites cançons. I em relatà, com un infant, experiències meravelloses que havíem tingut plegats i on havíem estat molt valents.
Cinc dies abans que morís es quedà paralitzat del costat dret. Després d’això ja no va poder parlar. I així veiérem passar dies i nits i dies esperant contra tota esperança. Fins i tot quan es va morir no m’ho creia. Hauria estat hores i hores parlant-hi encara i sotenint-li les mans.
I llavors arribà un temps on el cos jeia cerimoniosament amb tots els honors militars, en el temple del treball, custodiat per catorze soldats de l’exèrcit vermell. Hi vaig anar i vaig veure els soldats ferms, amb les baionetes que lluïen sota els llums i l’estel vermell del comunisme en les gorres militars.
Jack jeia en un llarg taüt d’argent flanquejat de flors i cintes. Els soldats l’obriren perquè li pogués tocar el blanc front amb els meus llavis per darrera vegada.
En el dia del funeral ens aplegàrem en el gran saló on jeia. Tinc molt pocs recors d’aquell dia. Era fred i el cel era fosc, la neu queia mentre començàvem a marxar. Era conscient de com la gent plorava i com agitaven les banderes i com l’emotiu i corprenedor himne funeral revolucionari, tocat per una banda militar, sonava una vegada i una altra.
Els russos van deixar que dugués la pena a la meua, ja que creien que havia llençat tota prudència als vents en anar a l’hospital. Aquell dia em sentia molt orgullosa i fins i tot forta. Volia caminar d’acord amb el costum rus, tota sola, després de la cerimònia. I en el plaça roja vaig provar de mostrar als oradors un rostre valent. Però no era gens valenta i vaig caure al terra sense poder parlar ni plorar.
No m’enrecord del discursos. Record més les notes trencades de les veus dels oradors. Era conscient que després d’una llarga estona, van aturar-se i les banderes començaren a onejar amunt i avall en salutació. Vaig sentir la primera palada de terra que queia i llavors quelcom em va passar pel cervell. Després d’una eternitat em vaig aixecar en el meu propi llit. L’Emma Goldman hi era al costat, i en Berkman, i dos doctors i un jove i alt oficial de l’exèrcit vermell. Xiuxiuejaven i em vaig adormir de nou.
Però he estat en la plaça roja des de llavors –des d’aquell dia que tota aquella gent hi va anar per soterrar amb tots els honors el nostre estimat Jack Reed. Hi he estat allà en la vesprada atrafegada, quan tota Rússia s’afanya, cavalls i trineus i botzines i camperols que carreguen feixos, soldats que canten camí del front. De tant en tant uns soldats s’aproparen a la tomba. Es treien les gorres i parlaven amb reverència. «Com n’era de bo!», deia un. «Va creuar tot el món per nosaltres». «Era un dels nostres». En un moment carregaren les armes al muscle i continuaren.
He estat allà sota els estels amb un gran desig de jeure al costat de les flors congelades i les corones metàl·liques i no aixecar-me. Què fàcil seria!
Records a tots els vells amics.
Bona sort a tots vosaltres.
Louise