«A Alemanya pots comprar qualsevol cosa amb diners», era l’afirmació directa d’una dona americana que tot just havia arribat de Berlín. Sèiem tots en la mateixa taula en la sala de música del petit i brillant Bergenfjord, en algun punt entre Noruega i Nova York. Aquesta romana i el seu fill eren tan saludables i pròspers que no podíem evitar demanar-nos com s’ho havien fet en un país on érem ben del cert que hi havia homes passant gana. Llavors algú s’aventurà a demanar-ho. I aquesta en fou la resposta.
Sentíem que realment érem a punt de rebre informació sobre especulacions alimentàries i contraban tan comuns en tots els països bel·ligerants i començàrem a omplir-la de qüestions, però es tancà en banda i responia tan enigmàticament que finalment vam haver d’abandonar-la desesperats. Oferesc parts de la nostra conversa:
«Com us ho vau fer per romandre a Alemanya durant tant de temps des de l’inici de la guerra, especialment després que els Estats Unit hi entrassen?».
«Bé, el meu marit es morí i jo em sentia per viatjar».
«Tinguéreu cap problema per eixir?».
«Per què n’havia de tindre?».
«Podríeu haver observat certes coses----».
«Entenen que no m’interessa la política; en la vida m’ha interessat la política».
«No us van examinar o res de semblant?».
«Sí, m’examinaren una vegada – fou molt violent; em feren treure la roba...».
«Us escorcollaren?».
«És clar que no. Mai no he sentit una cosa així!».
L’encarregat de coberta arribà i distribuí fulls de declaració que havíem d’omplir abans d’arribar al Port de Nova York. «Realment no sé què fer», es queixa la dama de Berlín. «No sé que hi ha en el meu equipatge».
«Com és això?».
«La meua criada el va fer per jo».
«Vam provar un nou tac».
«Vau trobar molt de patiment a Alemanya entre les dones i infants. Crèiem que la mortalitat infantil era molt alta».
«Oh, no us ho pensau. La gent és molt ben cuidada. Tenia un munt de llet per al meu noi».
«Quan havíeu de pagar?».
«Un munt».
«És cert que no hi ha res de greix a Alemanya?».
«Sí, vaig pagar cent cinquanta marcs per un oca – sols per aconseguir-ne el greix».
«I dieu que sempre teniu un munt d’aliments i un munt de pa?».
«Sí, hom podia comprar sempre – hi havia maneres. Quan vam saber que ens n’anàvem menjàrem fins el darrer bocí de tot el que havien emmagatzemat».
«Creieu que hi haurà una revolució?».
«No m’interessa la política».
Vam deixar-la i anàrem a la sala de fumadors, on trobàrem el dentista del kàiser. Corria el rumor pel vaixell que havia sortit d’Alemanya amb un passaport especial signat per l’Emperador, i rumors addicionals sostenia que havia tingut nou visites de sa majestat en els darrers pocs mesos. Passatgers aliats caminaven amunt i avall de la coberta dient coses curioses sobre el doctor. Especulaven sobre quina acció precisa haurien pres en circumstàncies similars. Un jove religiós moderat esclatà amb fúria sobtada que el dentista havia perdut una gran oportunitat per la qual havia pregat de tindre cada nit. «Crec que fou un brut covard!» cridava. «Hauria estat tan fàcil senzillament deixar anà la mà...».
Hi havia un grup interessant al voltant d’una taula a la qual ens convidaren a seure. Dos americans, un astut i pràctic cònsol general d’un dels petits països neutrals, un general de l’Exèrcit dels Estats Units, un príncep rus, que encara duia el seu títol, Bessie Beatty, una periodista de San Francisco, jo mateixa... i el dentista del kàiser.
Vam caure en una discussió sobre especulació alimentària a Rússia. Algú digué que era igual en tots els països.
«Fins i tot a Alemanya», remarcà el dentista del kàiser.
Des d’aquell moment retingué la nostra atenció.
El doctor era americà. Havia viscut molts anys a Alemanya. La seua pràctica era exclusivament de la cort i dels alts càrrecs. El saludaven, deia, quan conduïa per Berlín en el seu cotxe.
«Doctor», digué un dels homes, «desitjaria que haguésseu ferit el kàiser».
El doctor envermellí una mica i respongué lentament, potser per orgull professional. «No-o», digué, «no ho vaig fer».
Començàrem a parlar de la situació alimentària.
«És sempre fàcil aconseguir aliment si teniu diners», deia el doctor.
«Digueu-nos com us ho fèieu amb totes les estrictes normes i regulacions», vaig dir.
«Hi havia un sistema regular. Els porters de les cases d’apartaments eren amb els especuladors i ens mantenien en contacte. Us donaré un exemple:
«Un matí arribava la crida i ens deixa en el desdejuni, ‘Hi ha un home escales avall que té quelcom per vendre’. Li dèiem que el fes pujar. Quan arribava ens mostrava un gran pernil. Deia que l’havia tret del tren abans d’arribar a Berlín i que l’havia entrat caminant en la ciutat per tal d’evitar els guardes. Mentre ens explicava aquesta història venia el porter i deia excitat que la policia s’acostava. Amagàvem el pernil, i el porter deia a la policia que l’home havia anat fins a l’àtic. Vivíem en el segon. Mentre anaven amunt l’home escapava».
«Com esbrinà la policia que era en l’edifici?».
«Hi havia una floristeria just a l’altra banda del carrer. Dues noies que hi treballaven veieren vindre l’home amb el paquet i ho reportaren a la policia. I fou fortament mesquí de part llur», afegí, «perquè sovint havíem comprat flors en aquella botiga».
«Després d’això érem clients habituals d’aquest home fins que sobtadament desaparegué. Em demanava què se n’havia fet, quan un dia em cridà al telèfon. ‘Entenc’, deia una veu, ‘que heu estat fent negocis amb un cert home... Bé... l’hem posat fora de circulació. Teníem detectius que li seguien la pista i coneixem els seus clients. Si voleu una bona farina us la podríem lliurar el dimecres a la vesprada a les tres en punt’. Hi vaig accedir.
«El dimecres al matí em trucaren de nou. ‘Millor vingueu vós a dur-vos la farina», deia la persona a l’altra banda del fil. ‘Mai de la vida’, vaig respondre. ‘Conec la llei. Pensau que vull que me multen?’ Mirau, tenim una llei a Alemanya ara que fa que qui lliure els béns siga multat – al comprador merament li confisquen els béns.
«De totes maneres, a les tres aparegué un vagó amb dos soldats i un enorme sac que contenia la farina. Com que anaven d’uniforme ningú no hi parà la més mínima atenció. La part divertida era que no eren soldats, sinó que duien els uniformes damunt la llur roba. Era part del joc.
«Després que s’haguessen anat trucà una noia i presentà una factura. No hi havia nom en l’encapçalament, tan sols la quantitat en el mig d’una pàgina en blanc. Pagàrem la factura i distribuírem la farina des d’un extrem de la casa fins a l’altra en previsió d’un registre. En posàrem un munt en l’àtic sota d’uns papers i deixàrem tan sols una petita porció en la panera».
Tot això pel que fa a les compres entre els acomodats d’Alemanya.
Volíem saber com s’ho feia la gent pobra. El doctor no semblava ésser-hi clar. «Si no aconsegueixen prou per menjar – roben», resumí amb un cert menyspreu.
«Què us ho fa pensar?» demanà miss Beatty, que té més fe en la humanitat que el doctor.
«Com? Ho he vist jo mateix. Hi havia la meua noia petita. Començava a veure’s descolorida. Li vaig dir a la dona, ‘m’ho jugaria a què la mainadera es menja els seus aliments’. Després d’això feia els àpats en el menjador amb nosaltres i millorà de seguida».
Al general, que tenia un cor d’or, no li agradava la conversa, que li començava a molestar. «Mirau ací», digué, «no alimentàveu prou aquella noia?».
El doctor envermellí. «Qui alimentaria prou un servent alemany?» esclatà. «Mengen com cavalls».
«Creieu que les masses són inquietes? I que hi haurà una revolució?».
«De ben cert que no ho sé», digué amb vaguetat. «No hi tenia contacte; de fet, mai no n’hi vaig parlar».
Ens assegurava que era cert que tenien robes de paper que s’havien de rentar d’una manera especial o s’haurien dissolt, i el pa, deia, no contenia lleny, «però el masticava molt bé i mai no en vaig ésser conscient».
«I què diu el vostre passaport», inquirí un de la companyia. El doctor somrigué.
«Diu ‘sense retorn’ i en sóc perfectament satisfet». El sobrecàrrec vingué i apagà els llum i tots desfilàrem el llarg corredor fins el llit.
Em vaig llevar força d’hora i vaig anar a treballar. Era a la biblioteca, reflexionant sobre aquesta història, quan el doctor aparegué.
«De passada», començà, una mica bel·ligerantment, «m’agradaria parlar-vos sobre la nit passada. Us he de demanar de no emprar res del que vaig dir». «Ben poc ho podeu fer perquè us informàrem des del començament que érem reporters de premsa que cercàvem notícies».
«No vull que s’use el meu nom», digué. «Tinc massa interessos a Alemanya per fer-lo malbé per quelcom tan trivial».
Vaig prometre de no usar el seu nom i no m’importa interferir amb els seus interessos, però potser el perdonaran de totes formes. Recordareu que deia que no havia ferit el kàiser.