CADA matí després del colp d’estat bolxevic trucava a Smolni i a la Duma Municipal. Totes dues donaven notícies de força bon cor. Tenia passis de totes dues per anar per la ciutat i entrar en totes les batalles que volia. El Comitè de Salvament del País i de la Revolució seia en sessió contínua i superà qualsevol agència publicitària americana que m’haja creuat mai. Ens explicaven els sopars de duro més salvatges. Quan investigava trobava invariablement que les llurs afirmacions no eren certes o, si més no, ridículament exagerades. En una ocasió vaig anar a parlar amb el batlle Schroeder i m’hi vaig queixar. «A casa», deia, «un polític no ho faria; tindria realment por d’explicar a un report una història deliberada. Ara bé, l’altra nit em diguéreu que massacraven els presoners de Pere i Pau i hi vaig anar a les dues de la matinada i els vaig trobar dormint pacíficament en el llit».
Es fregà la barba i semblava seriós, gairebé digne. «Bé,», deia, «ells (volia dir els bolxevics) tenen tota la força de les armes al costat i tenim, després de tot, tan sols la força moral».
En Smolni eren prou francs, sovint profundament desencoratjats, sense mai sobrevalorar les victòries o subestimar les derrotes. Crec que aquesta manera remarcable que tenien d’encarar la música fou una de les grans raons del llur èxit.
En el matí particular que vull explicar, quan vaig arribar a Smolni vaig trobar un dels funcionaris molt malalt. Vaig tornar a la ciutat amb un bolxevic que és molt proper a Trockij. Anàrem directament a l’Hotel Europe, on la Creu Vermella Americana tenia la seua, a la cerca d’un metge de la Creu Vermella. Mentre caminàvem a través de la recepció em va sorprendre veure un dels ajudants de Kerenski parat en un cantó amb els braços creuats i amb un aspecte tràgicament divertit. Havia passat un munt de temps en el quarter de Babuixka en el Palau d’Hivern i el coneixia força bé. Era, com tots els oficials russos de l’antic estil, més aviat dandificat i una mica massa immaculat i perfumat per plaure una americana, però era georgià i, com la majoria de la seua raça, tan excepcionalment bell amb els ulls foscos i la pell d’oliva que havíeu de perdonar-li que fos tan fastidiós.
Avui, però, era un home canviat. Duia un abric massa petit i pantalons massa grans i el seu bigoti encerat i apuntat tenia totes les puntes trencades. Duia el barret més sorprenentment ratat. Gairebé vaig esclafir a riure. Era tan rus per a ell fer-ho així. Tan sols perquè anava d’incògnit, d’amagat, creia necessari fer aquella fila que l’assenyalava a tothom com un malvat convencional. Fou amb gran dificultat que vaig continuar recte davant seu i el vaig deixar enrere.
El meu amic bolxevic i jo pujàrem les àmplies escales i caminàrem pel corredor. Quan ens acostàvem al final el jove georgià ens atrapà, ja sense alè. «Mademoiselle», exclamà, prenent-me les dues mans, «no em reconeixeu? Vaig d’incògnit!».
Els russos no saben mantindre secrets. És una de les coses que més m’agraden d’ells. Bones, dolentes o indiferents les llurs vides són un llibre obert. Però en aquesta ocasió lamentava força aquesta manca nacional de repressió. Debades provava de fer-lo callar picant d’ulls i amb mirades fredes. No podia imaginar-se què em passava. Se sentia sol i era content de veure un amic i això era tot el que pensava. Vomitava tota mena d’informació interessant. «Kerenski serà ací demà amb vuitanta mil cosacs. Prendrem tots els líders bolxevics i els encadenarem pels carrers!».
«O, si us plau, no en parles», deia, sentint-me horriblement responsable del problema seriós en què es ficava ell mateixa. Però em va malinterpretar completament i deia tranquil·lament: «No us preocupau ara, ningú no us farà mal».
No escapàrem d’ell fins que s’havia alliberat de tota espurna d’informació i de desinformació que posseïa. Mai no se li acudí de demanar les idees polítiques del meu company.
«Què anau a fer?» vaig demanar al meu amic d’Smolni quan sortírem al carrer de nou.
«Fer-lo arrestar», respongué breument. Iniciàrem una llarga discussió. Jo sostenia que ell no tenia cap importància i que haurien de tractar-lo com els aristòcrates que vivien en pau per tota la ciutat. Hi ha la família del Gran Duc Constantí, per exemple, que viu en el Palau de Marbre. Ocupen el pis de dalt mentre que tota la resta de l’edifici l’utilitza l’Oficina de Treball...
No fórem capaços d’acabar la discussió perquè mentre creuàvem la cantonada del carrer Gogol amb la Plaça de Sant Isaac començaren a disparar des de les teulades. Un home que caminava davant de l’Ambaixada Alemanya sobtadament caigué mort, d’un tret de bala d’un enemic desconegut. Mariners de Cronstadt, en guàrdia en l’Hotel Astoria, corrien pel carrer per localitzar els agressors, cridant «Provocatsia!» Franctiradors sempre mataven gent en aquells primers dies tan sols per iniciar avalots. La gent treballadora no volia avalots i era prou fàcil atribuir-ne la culpa.
Podíem sentir que continuaven els trets a un bloc de distància. Els junkers havien pres la central telefònica de la Morskaia i els bolxevics els havien encerclat. Començaren a volar massa bales en general per a sentir-se còmode. Ens amagàrem en un pati rere l’Hotel Angleterre i a tráves dels forats de la tanca observàvem els ridículament colorits cotxers russos – isvostxiks – que habitualment s’arrosseguen com a caragols, fuetejant els cavalls i ràpidament evacuant la plaça.
Tan aviat com es tranquil·litzà la situació començàrem a tornar cap al carrer Gogol. A la cantonada vam veure un carro blindat que arribava a tota velocitat. No tinguérem temps de cercar refugi. Ens trobàrem atrapats contra una arcada tancada que tenia unes grans portes de ferro tancades a pany i clau. Esperàvem que el carro continuàs, però just davant nostre s’aturà d’una travada com si quelcom hagués anat malament amb la maquinària. La seua destinació era ben evidentment la central telefònica. No teníem forma de saber de quin costat era fins que començà a obrir foc, disparant al carrer i ocasionalment a la dreta del nostra posició. Llavors sabérem que pertanyia als junkers. Hi havia una vintena en la nostra multitud i uns sis eren mariners de Cronstadt.
La primera víctima fou un treballador. Li feren miques la cama dreta i caigué sense emetre ni un soroll, empal·lidint gradualment i perdent la consciència mentre un bassal de sang s’eixamplava al voltant seu. Ningú de nosaltres gosava moure’s-hi. Un home amb un abric car de pell repetia monòtonament: «Estic cansat d’aquesta revolució!».
Tot el que passà en els pocs minuts següents no és exactament clar – tots érem tan trasbalsats. Quelcom que record, que em colpí encara més llavors, és que ningú del nostre grup cridà, malgrat que set foren morts. Record també els dos petits nois de carrer. Un gemegà penosament quan el dispararen, l’altre morí instantàniament, caient als nostres peus com un manyoc inanimat de parracs, amb el petit rostre colrat cobert de la pròpia sang. Record la vella camperola que es persignava constantment i murmurava pregàries...
La desesperació de la nostra posició començava a enfonsar-me quan els mariners amb un gran crit corregueren sota el foc. Aconseguiren d’arribar al carro i clavaren les baionetes a dins una vegada i una altra. Els crits aguts de les víctimes s’alçà per damunt dels trets, i llavors sobtadament tot era molestament silenciós. Tragueren tres homes morts del carro blindat i els dipositaren cara enlaire en les llambordes, irreconeixibles i marcats per tot de ferides de baioneta.
Tan sols escapà el xofer. Implorà clemència i el meu company d’Smolni digué als mariners: «Per l’amor de Déu deixau-lo anar – no matau ningú més dels necessaris». Era un comentari molt característic. Els russos odien la violència i odien matar. En una època com aquella anglosaxons o gairebé qualsevol altra raça hauria embogit de ràbia a la mort dels llurs set camarades. Però els russos deixaren que el xofer se n’anàs...
Tornàrem a la discussió sobre l’ajudant de Kerenski mentre desfilàvem Nevsky amunt. «Us diré que faré», deia, «li donaré tres dies per anar-se’n – si no és fora llavors haurà d’anar a la presó!». No crec que mai pensàs de nou en l’ajudant. I en tres dies les tropes de Kerenski havien estat derrotades i el mateix Kerenski era d’incògnit.
Una de les coses més divertides que he sentit sobre disfresses és una història sobre Avksentiev, que fou en el seu moment extremadament influent entre els camperols fins que votà per la coalició en el Congrés Democràtic. Amb aquell vot perdé no tan sols la seua posició i la seua popularitat, sinó els seus llargs bigotis de seda dels quals era particularment orgullós. La senyora Lebedev, la filla del príncep Kropotkin, li’ls afaità quan l’ajudà a sortir de Petrograd.
A Moscou i algunes de les petites ciutats hi hagué una lluita de carrer molt més forta que la de Petrograd. La batalla més sagnant de la setmana fou per la possessió de l’Escola d’Oficials de Vladimir. Els oficials que defensaven el lloc foren finalment reduïts a treure la bandera blanca, amb la qual cosa els Guàrdies Vermells sortiren de les barricades i caminaren pel carrer obert. A mig camí els oficials obriren foc i un nombre de revolucionaris foren morts. En la brutal confusió que seguí la gent assaltà l’escola, la prengué i travessà alguns dels oficials amb les baionetes. Sempre he imaginat que tot el malaurat afer es produí per la manca de coordinació per part dels junkers. Sembla impossible que hagen estat tan estúpids com per haver disparat deliberadament després de rendir-se, sabent que eren enormement superats en nombre, malgrat que un afer similar tingué lloc a Moscou. Els oficials semblaven incapaços d’adonar-se que ja no eren en el poder.