UNA SÈRIE de publicacions foren tancades després de la revolució de novembre i els conservadors mogueren el cap amb força raó i digueren: «Bé, ja veieu què passa quan els radicals arriben al poder – fan les mateixes coses que nosaltres fem». Era cert i no ho era. En primer lloc, el govern soviètic no pretén creure que s’haja de permetre als reaccionaris de controlar la premsa, i que un grapat de capitalistes hagen de fer opinió pública. Creuen que la premsa hauria d’ésser l’expressió tant del poble com del govern...
Hi havia una gran escassedat de paper a Rússia i sostenien que una disposició justa seria limitar la quantitat de paper de premsa, tinta, etc., a la proporció de vots emesos per a cada partit polític. S’aprovà un decret amb aquest efecte que retallà els diaris dels conservadors en gran mesura.
Una altra raó de la supressió fou que nombrosos diaris refusaren d’obeir les noves lleis de publicitat, que feien de la publicitat un monopoli governamental. Aquesta llei fou aprovada per tal d’aconseguir fons per fer funcionar el govern i mantindre l’exèrcit.
Durant la intensitat de la insurrecció certes publicacions foren aturades perquè intentaven crear pànic i incitar a l’avalot en imprimir tota mena de reports exagerats. Una explicació de les passes preses per combatre això la dóna Lenin en el Decret de la Premsa, que fou aprovat pel Soviet de Petrograd. Deia en part:
«En l’hora greu i decisiva de la revolució i els dies immediatament següents, el Comitè Revolucionari Provisional fou obligat a adoptar tota una sèrie de mesures contra la premsa contra-revolucionària de tota tendència.
»De seguida sorgiren planys de totes bandes que la nova autoritat socialista violava els principis essencials del seu programa. El Govern d’Obrers i de Soldats crida l’atenció al fet que en el nostre país rere una coberta de liberalisme s’amaga un intent d’enverinar les ments i d’introduir confusió en la consciència de les masses. Era impossible deixar un arma com la tergiversació voluntària en les mans de l’enemic, ja que no és menys perillosa que bombes i metralladores.
»És per això que mesures temporals i extraordinàries s’han adoptat per retallar el corrent de calúmnia amb el qual la premsa groga hauria estat contenta d’ofegar la jove victòria del poble.
»Tan aviat com es consolidarà l’ordre, totes les mesures administratives contra la premsa seran suspeses. Es concedirà plena llibertat dins de les mesures més àmplies i més progressives en aquest sentit; fins i tot en moments crítics la restricció de la premsa tan sols és admissible dins dels límits de la necessitat.»
És possible per a les publicacions d’existir a Rússia sense anuncis perquè el preu d’un diari és molt alt i tan sols són exemplars de dues pàgines sense il·lustracions. Els editors mai no han sentit a parlar d’una història d’«interès humà». Les publicacions no es lliuren, excepte publicacions estrangeres. Els venedors els venen en una hora després que els diaris apareguen pels carrers, ja que sempre hi ha molta fam de notícies.
Les notícies oficials més importants, des de la revolució, s’enganxen en les parets d’edificis o s’imprimeixen en fulls volants i es distribueixen per la ciutat.
El decret de publicitat era interessant; incloïa un pla elaborat de control estatal. Als infractors d’aquesta llei se’ls prometia tres anys de presó, però cap editor fou mai sentenciat, per bé que molts foren declarats culpables. El procediment habitual era tancar el diari durant una setmana i permetre després que reaparegués sota un altre nom.
Una sèrie d’escriptors russos ben coneguts publicaren un nombre d’un diari anomenat Diari de Protesta, amb articles que hi negaven el dret, sota qualsevol circumstància, de suprimir la premsa. Entre els col·laboradors hi havia Korolenko, Sologub, Kirakov, Max Mijonev, el professor Kiraiev i Eugene Zamiatin. La protesta no creà cap efecte notable en l’opinió pública i després d’un intent fou abandonada.
Zamiatin, que és arquitecte de professió, és considerat per Gorki un dels nous escriptors russos. Un petit relat simbòlic i pintoresc escrit per ell com a defensa de la lliure expressió que em donà i que mai no ha estat traduït a l’anglès abans el reproduesc ací:
DIJOUS
Hi havia dos germans que vivien en un bosc; el gran i el petit. El gran era illetrat, el petit, educat. Arribada la Pasqua començaren a discutir entre ells. El gran deia, «és Diumenge de Pasqua, temps de menjar àpats de Pasqua».
Però el petit mirà al gran i respongué, «som encara a dijous».
El gran era furiós i pensava que el petit era obstinat i cabut. L’encarà amb una destral, cridant: «No menjaràs àpats de Pasqua? Dius que encara som a dijous?».
«Som encara a dijous».
«Dijous? Maleït», remugava el gran i assestà al petit amb la destral i el ferí sota el seient. Llavors escalfà el forn, d’alguna manera menjà àpats de Pasqua i segué sota les icones, content. Sobtadament sota el forn cantà un grill. Dijous – dijous, dijous – dijous, dijous – dijous. El germà gran era furiós i reptà sota el forn.
Hi cercà el grill i sortí tot ple de sutge, paorós, de color negre. Però capturà el grill, l’esclafà i el germà gran sospirà, obrí les finestres i s’assegué sota les icones content. «Ara tot ha acabat», deia.
Però fora sota les finestres, el Cel sap des d’on, vingueren pardals, cantant – dijous, dijous – dijous.
El germà gran era més furiós que mai. Perseguí els pardals amb la destral. Alguns volaren, uns altres foren esclafats. «Bé, gràcies al Cel, s’ha acabat – aquell maleït mot de dijous». La destral s’havia desfilat de tanta mort. Començà a afilar-la i la sentia grinyolar – dijous, dijous, dijous. El germà gran llençà la destral i s’amagà entre els arbustos i allà descansà fins a la Pasqua.
El Diumenge de Pasqua, el germà petit, naturalment, s’alçà entre els morts. Reptà de sota del seient i digué al germà gran: «Ximple, provaves d’esclafar un mot. Ara tots dos tenim raó. Vine a besar-me, que és Pasqua».
Mentre els soviets declaraven una supressió temporal de la premsa, mai no provaren en cap moment d’interferir amb discursos públics o amb representacions teatrals que els ridiculitzaven a ells o a la revolució. He observat sovint una multitud de burgesos rics assetjant guardes mariners davant de la Duma municipal i m’he meravellat de la paciència dels mariners. Les converses de carrer eren habituals. Els Guardes Vermells paraven tranquil·lament per escoltar un orador que els blasmava sense immutar-se; semblaven sovint profundament interessats en els arguments presentats pels llurs contraris. La gent no es dispara els uns als altres a Rússia com a resultat de «discussions» escalfades; les baralles a colps de puny són pràcticament desconegudes. Sempre que hi ha lluita hom pot ésser del cert que no és res personal sinó una acció de masses, una batalla regular, tant se val com de petita.
Els bolxevics han estat tant de temps reprimits que quan els toca ara de reprimir altra gent ho fan de mig cor. Aquesta attitud fou particularment beneficiosa per als presoners de la Fortalesa de Pere i Pau. Vaig anar a la presó un dur dia de gener, perquè havia sentit històries de terribles patiments que havien de sofrir els presoners.
Em va sorprendre i alegrar de trobar que hi havia focs en totes les cel·les, perquè en l’hotel governamental on vivia no teníem prou combustible com per escalfar el lloc i ens congelàvem literalment.
Caminava pel corredor i trobava Bielinski, l’antic cap de policia sota el tsar, somrient de satisfacció. Fins i tot Sukomlinov, que vengué l’exèrcit al començament de la guerra i que mereixia la mort si mai ningú l’ha merescuda, era content del seu tractament. Per primera vegada des del llur empresonament es permetia aquests homes de caminar en el pati i se’ls permetia de llegir els diaris. Tots els presoners eren confortables i tenien prou aliment. Això era millor que el que podríem dir la resta de nosaltres «a fora».
Diguérem als carcellers i guardes bolxevics quan sortíem que ens agradaria prendre una cambra en la presó per tal d’escalfar-nos, però refusaren de fer-hi broma. Un d’ells digué: «Sabem què és romandre tancat durant llargs dies i nits. Res no pot compensar la llibertat». És interessant assenyalar que els presos polítics alliberats per la tolerància dels bolxevics formen ara la llur principal oposició política en l’exterior.