DUES dones han estat ministres de benestar des de la revolució – la comtessa Panina i la ciutadana llana Aleksandra Kollontai.
Totes dues dones les conec bé i les respect per raons àmpliament diferents. La comtessa Panina era a la Fortalesa de Pere i Pau quan la vaig veure per primera vegada. Havia refusat de lliurar noranta mil ruble en fons estatals que eren en la seua possessió quan els bolxevics arribaren al poder. El seu judici fou un dels més sensacionals mai haguts davant d’un tribunal revolucionari.
Una noia jove russa i obrera activa en el partit menxevic, que seia al costat meu durant el judici de Panina, em féu un comentari interessant.
«Sí», deia, «a Panina li agrada realment la gent pobra – creu que és gairebé tan bona com l’altra gent».
Aquesta és fonamentalment la diferència entre Panina i Kollontai, i la raó per la qual una és tan estimada i l’altra ha estat agranada en la consideració pública després de la dura prova de la revolució.
I amb tot hi ha coses bones de Panina. Com a liberal va fer molt per a la Rússia lluitadora en temps del tsar. La seua Norodni Dom – la Casa del Poble – era l’única Norodni Dom a Rússia on bons concerts eren prou barats com perquè hi assistissen les masses. Mai no tingué por d’emprendre noves i dures tasques. Fou ella la que introduí conferències populars i escoltes d’adults. Si tots els membres del seu partit (Cadet) haguessen estat al seu nivell, no haurien caigut mai en l’actual manca de reputació. Lenin en un dels seus pamflets l’anomena «una de les defensores més intel·ligents del sistema capitalista».
En aparença Panina recorda una Jane Addams. És de mitjana edat i du robes severes d’aspecte anglès. Però d’alguna manera la seua roba no és del tot consistent amb la seua personalitat. És alegre i divertida i li agrada explicar anècdotes divertides sobre la revolució.
La comtessa Panina considera Aleksandra Kollontai la seua més dura oponent política. El juliol, Kollontai era a la Fortalesa de Pere i Pau, i la comtessa Panina era ministra de benestar; l’octubre les coses s’havien capgirat.
«Vaig seguir el seu curs amb gran plaer», deia Panina, rient.
«Els bolxevics no són de cap manera tot proletariat», em digué una vegada. «Prenguem per exemple Mme. Sumonsen, que fou arrestada el mes de juliol implicada en un complot bolxevic. Era una dona rica, que fou arrossegada a aventures boges per aquests radicals. Mentre era a la presó em vaig topar amb les actuacions més estranyes d’aquesta criatura.
»A la cel·la tenia molts llibres, i quan em posaren en llibertat vaig començar a aplegar les meues coses. ‘Bé, veureu’, vaig dir a un dels funcionaris bolxevics, ‘això és que aconseguiu empresonant la burgesia – immediatament començam a col·leccionar propietat’.
»Ell no s’impressionà gens.
»‘Per què, quan Mme Sumonsen partí’, va dir, ‘havia de tindre tot un carro per transportar les seues pertinences – i fins i tot amb això no n’hi hagué prou. Fou necessari fer un segon viatge. A més, mai no heu tingut una lluna’.
»‘Una lluna?’ vaig demanar, estranyada.
»‘Sí’, va explicar, ‘va adornar la cel·la de setinat rosa i duia roba de setinat rosa i tenia una coberta d’encaix a la cotilla. En una cantonada havia disposat especialment un llum elèctric ombrejat que semblava com una lluna de teatre. Al vespre jeia entre els coixins setinats i els soldats i guardes entraven i ella discursejava intel·ligentment de literatura i art – tot com una cortesana de l’època de Lluís’».
Tan sols a Rússia podria una conte tan extraordinari de les Mil i Una Nits ésser una realitat.
Vaig demanar Panina si creia en l’autogovern d’institucions caritatives com les introduïdes per Kollontai. La comtessa Panina s’encengué de ràbia i em mirà interrogativament.
«Voleu dir», digué, «l’autogovern d’infants de menys de sis anys o de més d’un centenar de persones?».
Llavors començà a enrabiar-se contra Kollontai.
«Jo mateix són frenèticament democràtica», exclamà. «Però ésser democràtica i ésser pràctica són dues coses diferents. Totes les reformes que Madame Kollontai farà seran a costa dels malaurats de Rússia. El poble pagarà aquests experiments amb la vida».
Volia recordar-li que això era cert també en el seu moment i en qualsevol era, però no era gens raonable en cap tema que tingués a veure amb Kollontai. Una vegada fins i tot va dir, «La culp de la massacre dels oficials, i no als pobres mariners i soldats», la qual cosa era certament una afirmació ridículament injusta, ja que Kollontai seria la darrera persona en pensar en quelcom així.
«Aquesta absurda Madame Kollontai», deia, «convida els servents a entrar i seure en butaques en les seues reunions. Això no pot ésser! Què poden saber de reformes socials o d’ensinistrament tècnic? És posar els peus amunt i el cap avall, força mecànicament».
«No puc entendre», li vaig dir a la comtessa Panina, «com podeu estimar Rússia tant i encara així prendre part en aquest terrible sabotatge. Per jo els sabotejadors són iguals als alemanys invasors com a enemics del poble rus».
Panina ho evadí. «De qualsevol manera», rondinà, «ha estat tot menys reeixida. No hi havia res d’espontani. El mateix fet que arruinàssem el país, i ho sabéssim, ens feia dubitatius. Tots havíem de parar en un moment, de manera que no hi havia cap profunditat. Jo, per exemple, vaig objectar de sabotejar les escoles. Com ja sabeu, la vaga de mestres durà tan sols tres dies.
«L’educació sempre havia estat la meua feina. Tancar les escoles era castigar el poble per la voluntat d’administrar la foscor. Sentia que necessitàvem llum més que cap altra cosa. Em trobava donant voltes a l’argument que les escoles no eren matèria de debat. De manera que quan us mires de prop resulta que no sóc gaire sabotejadora».
«En quins punts discrepau dels bolxevics», li vaig demanar.
«Hi discrep en tots els punts», cridà, «i crec que els llurs dirigents són repugnants».
«Però creieu que són honestos?».
«Conec alguns que són honestos», admeté a desgrat.
«I us tractaren bé mentre éreu a la presó?»
«Sí, em tractaren excepcionalment bé, però la decisió del Tribunal Revolucionari no fou la decisió de persones educades; fou absurd des d’un punt de mira judicial».
«Què fara el vostre partit per enderrocar el règim actual?».
«Què podem fer?», digué la comtessa Panina desesperadament. «Actualment els bolxevics tenen l’exèrcit i la majoria dels obrers i camperols. Hem de callar i esperar».
«No hauria de pensar que faríeu res si el govern soviètica és realment doncs l’expressió de la majoria del poble rus».
Sèiem en un sofà en la biblioteca de la comtessa Panina. Se m’abraonà impulsivament i em prengué del braç. «Escoltau», digué, «són naturalment una bolxevic. Tots els americans ho són! No puc entendre per què».
Kollontai havia escrit molts llibres sobre mares i infants i en sociologia en general abans d’ésser designada ministra de benestar.
Malgrat que Panina ha tingut tots els avantatges d’un ensinistrament aristocràtic amb les millors escoles i professors, a banda de tindre una set natural de coneixement, Kollontai és la més cultivada de les dues. Panina posseeix una de les millors biblioteques de Rússia, ha estat membre de la Duma Municipal de Petrograd, nominada per l’Assemblea Constituent, i durant anys prengué part en la vida pública. Parla sis llengües.
Kollontai és més o menys autodidacta, encara que ha estudiat força a l’exterior. Parla tretze llengües amb fluïdesa. Això parla realment del valor comparatiu de tot aspecte de pensament o acompliment d’aquestes dues dones. Kollontai és doblement més profunda que Panina. Com a ministres de benestar aquestes dues dones detingueren una de les posicions polítiques més elevades de qualsevol país.
A diferència de molts intel·lectuals, Kollontai per comptes de desertar de la revolució quan esdevingué una lletja lluita de classes i tots els altres corrien, trià aquell moment particular per oferir el seu ajut més valuós. Aquest és un dels trets que més admir de Kollontai.
Mai extremista, creia que en una lluita on les masses combaten per la llibertat contra els reaccionaris s’estimava més estar amb el poble.
Sovint discrepa de Lenin i Trockij, però em digué ella mateixa que mai no abandonaria els rengles del proletariat, «encara que fessen tots els errors del calendari».
Quan vaig anar a Rússia, Kollontai era a la presó. Havia estat a l’exili degut a les seues idees contra el govern del tsar. Fou tancada de nou per discrepar del govern provisional. Era coneguda com a bolxevic i per aquest crim fou arrestada en la frontera russa amb l’acusació ultratjant d’ésser una espia alemanya. Fou alliberada perquè no pogueren dur-la a judici sense cap mena de prova. Fou arrestada de nou i empresonada per Kerenski després de l’aixecament de juliol per haver dit obertament que el govern soviètic era l’única forma per a Rússia, que era la convicció de tots els julistes.
Kollontai era seriosament malalta durant el seu darrer empresonament. Dos antics homes del servei secret del règim de tsar foren encomanats de custodiar-la pel govern Kerenski. Em digué ella mateix que durant un mes ni tan sols pogué banyar-se sense l’escrutini solemne d’aquests individus.
Finalment fou alliberada just abans del Congrés Democràtic. Hauria estat vergonyós haver-la mantingut a la presó, ja que era una de les principals delegades. Fou en el congrés democràtic que vaig conèixer Kollontai, i mentre observava la seua feina en els mesos que seguiren vaig arribar a admirar-la més que cap altra dona a Rússia, excepte Spirodonova.
És una persona petita i prima, d’edat difícil de determinar; de vegades sembla de vint anys i després molt més gran. Treballa incansablement i, amb una persistència nascuda d’una intensitat flamejant, acompleix una quantitat tremenda. És una de les millors oradores que mai he sentit. Sempre demana d’interpretar els discursos de delegats estrangers que venen a Petrograd. Kollontai vesteix molt bé, quelcom que és extraordinàriament poc habitual a Rússia entre dones interessades en idees revolucionàries.
Quan Kollontai assumir el seu departament trobà un caos terrible, i milions de vides depenien del seu seny en tractar la situació i dissociar-se d’una intriga política curosament planificada.
La comtessa Panina, que s’havia fet càrrec del departament abans de Kollontai, fidel als principis de la burgesia, havia persuadit els empleats superiors de fer vaga.
És sorprenent com de ràpidament la burgesia de Rússia aprengué de la classe obrera. Els empleats amagaren les claus de les caixes i amagaren els llibres i recorregueren a tota mena d’actes de sotamà.
Kollontai els cridà a tots i amb molta calma ordenà que els tancassen. De fet tan sols fou la seua llarga pràctica d’autocontrol la que féu possible per a Kollontai d’aparentar tanta calma. Realment era profundament molesta, i em digué més tard que tingué una lluita terrible amb ella mateixa abans d’ésser capaç de donar l’ordre de detenció.
«Em deia constantment a jo mateixa: ‘aquesta ets tu, Aleksandra Kollontai, ordenant detencions?’ Més tard jeia desperta tota la nit i em demanava com ho vaig fer».
De totes maneres, els vaguistes han d’haver estat inconscients de la seua lluita, ja que tornaren les claus i els llibres ben d’hora l’endemà al matí. Tota la vaga fou trencada en tres dies.
Kollontai convocà una altra reunió, en la qual fins i tot als funcionaris més baixos se’ls demanà d’assistir. Fou ben franca amb ells en aquesta reunió. Rússia, els explicà, era en bancarrota; hi ha ben pocs fons que dedicar a la feina caritativa; ningú havia de rebre ni tan sols un «bon» salari; ella mateixa cobraria 50 dòlars mensuals, que és el salari de tot comissari.
Això arribà com un gran colp als treballadors socials professionals, que fins a aquell moment havien rebut fins a 25.000 rubles anuals. Kollontai els colpí encara més en anunciar que de llavors en endavant tots els empleats haurien de continuar assistint a les reunions, que se celebrarien sovint, i que la mateixa consideració es donaria als suggeriments de fregadores que als de filantrops professionals. Tothom havia de tindre la mateixa oportunitat de promoció.
Anava fins a l’oficina de Kollontai a la Kazanskaja i m’explicava molts dels seus problemes. La commogué molt la manera que alguns dels seus empleats inferiors havien respost a la seua crida en aquesta crisi. Realment era astorador quant molts d’aquests antics empleats simples i sense educació entenien la feina. I una vegada s’adonaren que eren part d’un pla més gran treballaven contents setze hores diàries per ajudar Kollontai, a la que anomenaven «Petita Camarada».
La feina del seu departament cobria un camp ampli, que afectava tot Rússia. «Una de les meues grans tasques», deia Kollontai, «és canviar tot el sistema que té cura dels dos milions i mig de soldats invàlids, que són absolutament indigents. Si pogueren sentir que d’alguna manera contribueixen a mantindre’s ells mateixos, això ajudaria força a la llur felicitat general. Tal com és ara, no reben prou diners com per existir decentment; viuen en la brutícia i pidolen per crostes. Quan vaig encarregar-me del departament la pensió més elevada pagada a aquests dependents era de trenta rubles anuals (uns 15 dòlars en temps normals).
«Retallant salaris i aturant tota mena de pèrdues», continuà, «vaig aconseguir de pujar-la a 216 rubles. Però fins i tot això no toca el que hauria d’ésser. Crec que el mínim per a soldats completament incapacitats hauria d’ésser si més no de 2.900 rubles anuals. Per fer-ho caldria un pressupost de 4.000.000.000 de rubles.
«Aquests dos milions i mig d’invàlids no inclouen els malalts i ferits, dels quals hi ha 7.000.000. I hi ha 350.000 orfes de guerra en casa sols, i 200.000 sords, muts i cecs, a banda de tots els orats i els delinqüents». Una manera amb la qual Kollontai aconseguia diners per a necessitats immediates fou disposant un impost exorbitant a les cartes de joc, que s’havien de comprar a través del seu departament. Jugar a cartes a Rússia, com en molts països continentals, ha estat sempre un monopoli governamental, i els beneficis van a la caritat. Kollontai augmentà el preu de trenta rubles per una dotzena de baralles a 360 rubles.
Una de les ambicions més cobejades durant anys ha estat establir una llar per a mares convalescents coneguda com el Palau de la Maternitat. La feina es du a terme ja, i els pocs metges que romanen a Petrograd hi són estretament interessats.
A suggeriment de Kollontai, el govern bolxevic aprovà una mesura de fornir assistència gratuïta durant setze setmanes per a les dones abans, durant i després del confinament. Quan deixen la casa poden tornar-hi si no es troben bé, i se’ls requereix de treballar tan sols quatre hores al dia en les fàbriques durant el primer mes després de tornar. Això val per a totes les dones, siguen casades o solteres. Els bolxevics creuen que aquesta cura de les mares és un dels primers deutes de l’Estat.
Els orfenats són un problema terrible. Rússia ha estat de fa temps famosa per massacrar els seus infants, majoritàriament de fam o d’abandonament. Kollontai disposà un pla amb el qual tenen cura dels infants dones camperols a casa, on els tracten com a membres de la família.
Tot infant a Rússia assisteix ara a l’escola pública. Totes les institucions privades són oficialment abolides. No tan sols els infants a les presons, als reformatoris i als asils d’orfes han d’anar a l’escola pública, sinó que també els infants de l’aristocràcia han d’assistir a aquestes mateixes escoles.
«A la Rússia lliure», deia Kollontai, «no hi haurà ni segregació ni aristocràcia en l’educació infantil».
Un dia quan vaig anar a veure Kollontai hi havia una llarga cua d’ancians de rostre dolç que s’esperaven a la seua porta. Havien vingut com a delegació d’una de les residències de gent gran. Kollontai n’explicà la presència.
«He retirat la gent que els supervisava i convertit les llurs institucions en petites repúbliques. Venen cada dia ara i expressen la llur gratitud. Elegeixen els llurs propis càrrecs i tenen lluites polítiques pròpies; trien els menús--».
La vaig interrompre. «En què consistiran avui en dia?» vaig demanar.
Kollontai esclafí a riure. «Certament», deia, «has d’entendre que hi ha un munt de satisfacció moral en decidir si vols una sopa de col espesa o una sopa de col clara!».
I aquest era tot el secret de l’èxit de Kollontai, que permetia l’altra gent de prendre les pròpies decisions.
Kollontai em parlà de l’ajut americà tan sols dies abans que jo abandonàs Rússia. Esperava, deia, que gent ensinistrada interessada en la seua obra vingués a ajudar-la. Hi ha una manca tan penosa de tot a Rússia avui. Gases, per exemple, s’han de reutilitzar una vegada i una altra, i és gairebé impossible de trobar-hi bons doctors.