L’INSTITUT SMOLNI, seu central dels bolxevics, és en el límit de Petrograd. Fa uns anys era considerat «ben allunyat en el camp», però la ciutat va créixer per trobar-se’l, envoltar-lo i finalment reclamar-lo com a seu. Smolni és un lloc enorme; els grans edificis principals s’estenen en línia recta centenars de peu tancats en una forma d’L en cada extrem, creant una mena de pati allargat. Ben al costa de l’L nord s’acomoda el petit i adorable Convent Smolni amb les seues avorrides cúpules blaves amb estels d’argent. En el seu temps joves dames de noble naixement de tot Rússia hi arribaven per rebre una educació «adient».
Vaig arribar a conèixer bé Smolni mentre era a Rússia. Vaig veure’l canviar de casernes solitàries i desertes a un rusc enfeinat i bullent, cor i ànima de la darrera revolució. Vaig contemplar els líders abans acusats, perseguits i empresonats com eren elevats per la massa popular de tot Rússia als llocs més alts de la nació. Eren enduts pel remolí del radicalisme que agranà i encara agrana Rússia i ells mateixos no sabien durant quant de temps o com de bé serien capaços de muntar en aquell remolí...
Smolni fou sempre un lloc estrany. En els corredors cavernaris i foscos on ací i allà lluïa una pàl·lida bombeta elèctrica, milers i milers de soldats i mariners i obrers fabrils hi pisaven amb botes pesades i cobertes de fang cada dia. Tot el món semblava tindre afers a Smolni i el terra blanc polit per damunt del qual lliscaven els peus lleugers de joves dames despreocupades esdevingué fosc i tenyit de brutícia i el gran edifici sacsejava al pas del proletariat...
Vaig fer molts àpats en el gran menjador de la planta baixa amb els soldats. Hi havia taules de fusta llargues i rústiques i bancs de fusta i un agran aire d’amistat ho inundava tot. Sempre éreu ben rebut a Smolni si éreu pobre i afamat. Menjàvem amb culleres de fusta, de la mena que els soldats russos duen en les grans botes, i tot el que teníem per menjar era sopa de col i pa negre. Sempre ho agraíem i sempre temíem que potser demà no n’hi hauria ni això... Fèiem llargues cues al mig dia xerrant com infants. «Aixío que ets americana, tavarishe, bé, com va per Amèrica ara?» em dirien.
Escales amunt i en una petita sala se servia te nit i dia. Trotski solia vindre-hi i Kollontai i Spiradonova i Kamenev i Volodarski i tota la resta tret de Lenin. Mai no vaig veure Lenin en cap d’aquests llocs. Es mantenia solitari i tan sols apareixia en les reunions més grans i ningú no el coneixia ben bé. Però els altres que he esmentat discutirien esdeveniments amb nosaltres. De fet, eren molt generosos quant a donar notícies.
En totes les antigues aules màquines d’escriure picaven incessantment. Smolni treballava vint-i-quatre hores al dia. Durant setmanes Troski no abandonava mai l’edifici. Menjava i dormia i treballava en la seua oficina de la tercera planta i corrues de gent arribava a qualsevol hora del dia per veure’l. Tots els líders eren paorosament sobreenfeinats, se’ls veia esgotats i pàl·lids per la pèrdua de son.
En la gran sala blanca, antigament la cambra de dansa, amb les seues columnes gràcils i candelers d’argent, delegats dels soviets de tot Rússia es trobaven en sessions que duraven tota la nit. Homes arribaven directament de les trinxeres de primera línia, directament dels camps i de les fàbriques. Cada raça a Rússia s’hi trobava com a germans. Els homes abocaven l’ànima en aquestes trobades i deien coses belles i terribles. Us donaré un exemple dels discursos dels soldats:
Un petit soldat cansat i demacrat puja a la tribuna. És cobert de fang de cap a peus i de velles taques de sang. Acluca els ulls davant la llum encegadora. És el primer discurs que ha fet en la vida i comença amb un crit histèric i estrident:
«Tavarishi! He arribat d’allà on els homes caven la pròpia tomba i l’anomenen trinxera! Som oblidats allà en la neu i el fred. Som oblidats mentre vosaltres seieu ací i discutiu de política! Us dic que l’exèrcit no pot lluitar gaire més temps! Cal fer-hi quelcom! Cal fer-hi quelcom! Els oficials no treballaran amb els comitès de soldats i els soldats passen gana i els aliats no faran cap conferència. Us dic que cal fer-hi quelcom o els soldats se n’aniran a casa!»
Llavors els pagesos s’alçaven i reivindicaven la terra. Els Comitès Rurals, afirmaven, eren arrestats pel Govern Provisional; tenien un sentiment religiós per la terra. Deien que lluitarien i moririen per la terra, però que no s’esperarien gaire més. Si no els la donaven ells anirien i la prendrien.
I els obrers fabrils parlaven del sabotatge de la burgesia, com arruïnaven la delicada maquinària per tal que els treballadors no fessen anar les fàbriques; tancaven les plantes per fer-los passar gana. No era cert, lamentaven, que els obrers es fessen amb sumes fabuloses. No podien viure amb el que guanyaven!
Per tot i per tot i per tot com la remor d’onades apareixia el lament de tota la Rússia afamada: «Pau, terra i pa!»
Seria ben injust culpar els líders de cap passa que prengueren, i la meua observació és que sempre foren impulsats a aquestes accions per la gran voluntat de la majoria. És certament ximple també pensar que els pagesos foren apartats d’Smolni. Un dels esdeveniments més espectaculars que tingueren lloc a Petrograd després de la revolució fou la desfilada de dues milles de pagesos des del n. 6 de Fontanka, on celebraven la reunió del Congrés Panrús de Pagesos, fins a Smolni, simplement per demostrar la llur aprovació d’aquella institució.
Moltes organitzacions diferents tenien oficines a Smolni. Allà treballava l’ara famós Comitè Revolucionari Militar en la Sala 17, en el pis superior. Aquest comitè, que realitzà alguns fets extraordinaris durant els primers dies de l’aixecament bolxevic, era encapçalat per Lazarimov, un noi de divuit anys. Era una sala palpitant; correus anaven i venien, estrangers feien cua per aconseguir passis per abandonar el país, sospitosos hi eren conduïts...
Antonov, el ministre de guerra, tenia una oficina a Smolni, com també Krilenko i Dubenko, de manera que era el centre neuràlgic de l’exèrcit i de l’armada, així com el centre polític.
En els corredors hi havia piles de literatura que la gent engolia amb fruïció. Pamflets, llibres i diaris oficials del partit bolxevic com el Raboci Put i l’Izvestia a milers hi eren dipositats diàriament.
Soldats, mortalment gastats, dormien en les sales i en cadires i bancs en les sales no utilitzades. Uns altres paraven alerta i en guàrdia davant de tota mena de sales de comitè, i si no teníeu un passi com el reproduït en aquest llibre no entràveu. Els passis canviaven sovint per mantindre els espies a fora.
En moltes finestres hi havia metralladores que apuntaven a cegues en l’aire fred de l’hivern. Rifles eren apilats al llarg de les parets, i en les escales de pedra davant de l’entrada principal hi havia diversos canons. En el pati hi havia carros blindats disposats a l’acció. Smolni era sempre ben vigilada per voluntaris.
Tan se val de com tard fos les reunions continuaven, i habitualment es tancaven cap a les 4 de la matinada, els empleats del tramvia mantenien els vehicles a l’espera. Quan les tempestes de neu més fortes blocaven el trànsit, soldats i mariners i dones treballadores sortien al carrer i mantenien els rails nets fins a Smolni. Sovint era l’única línia en funcionament a la ciutat.
He sentit que Smolni era l’establiment comprat dels imperialistes alemanys. He intentat d’oferir un quadre fidel de Smolni. No era la mena de lloc en la qual un imperialista de cap mena s’hi hauria sentit confortable. Mai no he sentit de cap dirigent o de cap dels milers de soldats, obrers o camperols que hi arribaren corrents cap traça de simpatia pel govern alemany. Tenen, però, el mateix sentiment que el President Wilson té quant a parlar al poble d’Àustria o Alemanya per damunt dels caps dels llurs dirigents militars autocràtics. I fins a quin punt ho aconsegueixen ha d’ésser un dia obvi a un món que dubta.