EL porter endormiscat de l’Hotel Angleterre es barallà amb les claus i finalment obrí la porta. Els meus dos soldats se n’anaren saludant alegrement amb la mà; mai no els vaig tornar a veure. El porter em prengué el passaport i el col·locà a la caixa de seguretat sense mirar-lo i s’enfilà escales amunt davant meu fins que arribàrem a una suite d’aspecte de golfa en tercer pis.
Eren les quatre en punt i durant no masses hores hi hauria llum – Petrograd és ben al nord per a una nova-iorquesa. El desembre quan les coses havien arribat a un estadi tan desesperat que rarament teníem llum artificial, ja que no hi havia carbó per fer anar les plantes d’energia, semblava que vivíem en una foscor perpètua. Sovint he comprat, en les esglésies abandonades, ciris dissenyats per cremar davant dels altars dels sants però que me’ls enduia subreptíciament per tal d’escriure. Però l’octubre els llums encara anaven. Quan el porter premé el botó vaig parpellejar dolorosament sota la lluïssor encegadora d’un canelobre de vidre reflector passat de moda.
Vaig mirar al voltant de la gran cambra poc amistosa en la qual em trobava. Era tot d’or i de caoba amb velles draperies blaves; la majoria del mobiliari encara duia les cobertes d’estiu. Tenia la sensació que ningú no havia viscut en aquesta cambra de feia anys – feia una olor mústia, de no haver-se utilitzat. Perdut en racó remot de la cambra hi havia el meu llit i més enllà una enorme banyera, tallada de granit sòlid, que reflectia fredament la llum.
Per tota aquesta elegància? «Trenta rubles», murmurà el porter, encara mig despert.
Hi havia un gran rètol damunt del llit que em prohibia de parlar alemany – la multa eren mil cinc-cents rubles. No tenia cap desig de violar la llei. Em semblava pagar massa per una quantitat tan petita de gaudi, pensava mentre lliscava valentament entre els llençols gelats i queia en un somni profund.
Em despertaren sorollosos colps a la porta. Un rus cepat entrà i començar a remugar sobre el meu equipatge. Em vaig fregar els ulls i provava d’esbrinar en quina llengua parlava i sobtadament em vaig adonar – parlava alemany! Li vaig assenyalar el rètol i es somogué de riure.
He sabut després que ningú no para atenció als rètols a Rússia. Llegeixen el rètol i llavors utilitzen el propi criteri. Prengueu la llengua, per exemple. Pocs forasters arriben a aprendre a parlar rus; d’altra banda, són ben aptes per tindre si més un rudiment de francès o alemany. Solució: parla la llengua que entens. Si els dieu que l’alemany és una llengua enemiga us diran que no són en guerra amb la llengua. A més, han trobat que usar-la és ben valuosa en passar propaganda a Àustria i Alemanya.
Just davant de la finestra, la Catedral de Sant Isaac emergia fosca i contemplava els campaners en les cúpules carregades, amb les cordes de les campanes lligades a colzes, genolls, peus i mans, fent la música més boja amb campanes grans i petites. La gent que passava mirava amunt també i de tant en tant algú ensopegava.
A fora pel carrer rondava sense direcció observant els continguts de les petites botigues ara penosament buides. Són curioses les coses que romanen en una ciutat famolenca i assetjada. N’hi havia tan sols aliments per cobrir tres dies, i no hi havia robes d’abric i passava aparador rere aparador ple de flors, cotillers, collars de gos i cabell postís!
Aquesta combinació absurda es pot explicar sense massa investigació científica. Les cotilles eren de la varietat més cara, passada de moda, de cintura de vespa i les dones que la duen han desaparegut en gran mesura de la capital.
La raó del cabell postís i els collars de gos era igualment clara. Vora un terç de les dones de les ciutats duen el cabell curt i no hi ha mercat per a tones de preciós cabell de les botigues, davallat fins a uns pocs rubles. Un negociant emprenedor en aquests béns podria fer una fortuna exportant les trenes daurades, brunes i castanyes de la trasquilada i emancipada població femenina de Rússia i vendre-les a Amèrica, França o qualsevol altre país endarrerit on les dones encara s’aferren a les extensions.
Pel que fa als collars de gos, n’hi ha prou amb imaginar-se qualsevol criador de gossos o fins i tot aficionat als gossos fins al punt de comprar un collar rematat amb or o adornat de diamants mentre un Tribunal Revolucionari es reuneix just a la cantonada. Qualsevol línia de classe que hi hagués entre els gossos caigué amb el tsar.
I les masses de flors. L’horticultura havia assolit un alt nivell de desenvolupament abans de la revolució. Això era especialment cert de flors exòtiques degut als gustos extravagants de les classes superiors. Amb el canvi de govern la demanda d’aquests luxes cesà abruptament; però hi havia encara els hivernacles, hi havia encara els antics jardiners. És impossible de trencar amb les coses antigament establertes en un obrir i tancar d’ulls. Els costums comercials són tan difícils de trencar com qualsevol altre costum de la vida. Així que les botigues continuaven plenes de flors. A la Morskaya on hi hagué tanta forta lluita al carrer hi havia tres floristeries – en elles s’hi exposaven sempre les varietats més rares d’orquídies. I en aquells turbulents dies de gener sobtadament aparegueren – liles blanques!
Aquests residus estranys d’un altre temps emergien arreu creant forts contrastos. Hi havia els homes, per exemple, plantats afora dels palaus i dels grans hotels, amb plomes de paó en els barrets rodons d’aspecte xinès i que duien bandes verdes, daurades o escarlates. El llur deure havia estat ajudar la gent que davallava dels carruatges, però ara mai no arribaven grans personatges, i ells encara eren allà, amb bandes gastades i descolorides, les plomes desbaratades i descuidades. Eren tan indefensos com ho eren els vells negres del Sud que s’aferraven a la llur esclavitud després de l’emancipació.
I en contrast hi havia els cambrers que s’afanyaven en els restaurants dins dels mateixos edificis on els svetzars paraven davant la porta com cortesans sense cort. Gestionaven els llurs restaurants cooperativament i a cada taula hi havia una nota breu i directa.
«Simplement pel fet que un home ha de guanyar-se la vida fent de cambrer no l’insultau oferint-li una propina».
Petrograd és impressionant, vasta i sòlida. Els alts edificis de Nova York tenen una mena d’elevada feblesa que no els fa sinistres; Petrograd sembla com si hagués estat construïda per un gegant que no tingués consideració per la vida humana. L’accidentada força de Pere el Gran és en totes les avingudes, els poderosos espais oberts, els grans canals que fan corbes per la ciutat, les fileres i fileres de palaus i les immenses façanes d’edificis governamentals. Fins i tot aquests bocins exquisits d’arquitectura que són les gràcils espires daurades de l’antic edifici de l’Almirallat i les rodones cúpules blau-verdoses de la Mesquita Turquesa, no poden trencar aquesta pesadesa...
Construïda per la voluntat cruel d’un autòcrata, damunt dels cossos de milers d’esclaus, contra el parer unànime de tots els nivells de la societat, aquesta enorme ciutat artificial, per una ironia peculiar de la història ha esdevingut el cor de la revolució mundial; ha esdevingut Petrograd Vermell!
Hi havia relats meravellosos sobre la derrota de Kornilov i ço que descrivien com una «nova mena de lluita». Cadascú es delia per explicar la versió de com els escoltes anaven i es trobaven amb l’exèrcit dels contrarevolucionaris i fraternitzaven amb ells i els guanyaren «amb la paraula» de manera que refusaren de lluitar i es giraren contra els llurs dirigents. Hi ha poca variació, en breu, i la història era aquesta:
Els escoltes arribaven a l’exèrcit hostil acampat durant la nit i anaven entre ells dient: «Per què he vingut a destruir la revolució?» L’exèrcit hostil negava indignat l’acusació, afirmant que havien estat enviats per «salvar» la revolució. De manera que els escoltes continuaven a discutir. «No cregueu les mentides que els vostres dirigents us diuen. Tots nosaltres lluitam pel mateix. Vingueu a Petrograd amb nosaltres i segueu en els nostres consells, aprengueu la veritat, i abandonareu aquest Kornilov que prova de trair-vos».
En conseqüència s’enviaven delegats a Petrograd. Quan reportaven als llurs regiments els dos exèrcits s’unien com a germans.
Mentre tota aquesta fraternització tenia lloc i ningú no n’era segur dels resultats, els revolucionaris de Petrograd treballaven febrilment. En un lloc em digueren que havien manufacturat tot un canó en trenta hores i les trinxeres que encerclaven la ciutat foren excavades en una nit.
Circulaven històries lletges sobre la caiguda de Riga. Molts russos, amb una raó ben bona, creien que havia estat venuda. Caigué just després que el general Kornilov digués en públic: «Hem de pagar amb Riga el preu de retornar el país al seny?»
Ningú mai no explicà la raó de l’ordre vaga donada a l’exèrcit rus en retirada: «Anau al nord i girau a l’esquerra!» Soldats desorientats es retiraren en confusió durant dies sense oficials o noves instruccions, per atrinxerar-se finalment, formant Comitès de Soldats, començant a lluitar de nou...
Oficials que tornaren una setmana o dues més tard explicaven una història sorprenent. Fou impresa en el diari conservador Yetcherneie Vremya i la vaig sentir jo mateixa d’homes que foren capturats, i crec que és certa. Quan Riga caigué es prengueren molts presoners. Era cap al final de la setmana. El diumenge hi havia serveis en els quals el Kaiser apareixia i feia un discurs als soldats russos. Els anomenava «gossos» i els bescantava per assassinar els llurs oficials dels quals afirmava que eren cavallers valents i admirables, que mereixien el seu respecte. En consonància amb ideals militars prussians, féu una demostració pràctica en concedir als oficials plena llibertat i emetent ordres que els soldats comuns havien de tindre poca ració i en certs casos una fuetejada. Els centenars de milers de presoners russos tuberculosos són una prova de com de bé es compliren les instruccions. En el seu discurs als soldats en l’església el Kaiser digué: «Pregau pel govern d’Alexandre III, i no pel vostre desgraciat govern actual».
Aquell vespre oferí un sopar als oficials i retornaren a Rússia i explicaren que no «enteníem» al Kàiser...
A Petrograd una de les coses que fan glaçar el cor són les llargues cues de gent escassament vestida que esperen en el fred més amarg per comprar pa, llet, sucre o tabac. Des de les quatre del matí comencen a esperar-s’hi, quan encara és negra nit. Sovint després d’esperar en la cua durant hores els subministraments s’esgoten. La major part de les vegades tan sols es permet una quarta de lliura de pa durant dos dies; i el pa negre passat de pagès és la base de la vida a Rússia—no és una «retallada» com el nostre pa americà. La col també és un aliment bàsic.
La meua segona nit de Petrograd vaig trobar-me un rus de Nova York. Caminàrem amunt i avall de la Perspectiva Nevski. Tot Rússia passeja per la Nevski; és un dels grans carrer del món. El meu amic volia ésser hospitalari com ho són tots els russos, però era molt pobre. Passàrem per un petit quiosc i espiàrem unes poques barres de xocolata americana – 5 cèntims la barra. En demanà el preu – set rubles! Amb veritable inconsciència russa pagà fins el darrer copec i digué: «Anam, caminam amunt i avall una altra vegada, és tan sols una milla...».
Petrograd amb aliments per tres dies no era ni tràgic ni trist. Els russos accepten estretors sense protesta. Quan hi vaig anar per primera vegada era inclinada a atribuir-ho a la servilitat, però ara crec que es deu a que tenen un esperit invencible. Durant setmanes senceres els tramvies no anirien. La gent caminava grans distància sense murmurar-hi i la vida de la ciutat continuava com d’habitud. Hauria destarotat Nova York completament, especialment si hagués passat com a Petrograd, que mentre els tramvies eren aturats, la llum i l’aigua també foren tallats i era gairebé impossible d’aconseguir combustible per escalfar-se.
La cosa més remarcable sobre els russos és aquesta persistència meravellosa. Els teatres d’alguna manera s’ho feien per obrir dues o tres vegades a la setmana. La Nevski després de mitja nit era tan animada i interessant com la Cinquena Avinguda a la vesprada. Els cafès no tenien res per servir més que te aigualit i entrepans però sempre eren plens. Un ampli rang de vestits feien el quadre infinitament més interessant. No hi ha pràcticament cap «moda» a Rússia. Homes i dones duen el que volen. En una taula s’asseuria un soldat amb la seua gorra de pell girada damunt d’una orella, davant seu un Guàrdia Vermell esparracat, al costat un cosac amb uniforme daurat i negre, arracades a les orelles, cadenes d’argent al voltant del coll, o un home de la Divisió Salvatge, recrutat d’una de les tribus més salvatges del Caucas, duent la gorra ombrívola i sortint...
I les noies que freqüentaven aquests llocs no eren de cap manera totes prostitutes, per bé que parlaven amb tothom. La prostitució com a institució no ha estat reconeguda des de la primera revolució. Els degradants «tiquets grocs» foren destruïts i moltes de les dones esdevingueren infermeres i anaren al front o cercaren una altra ocupació legal. Les dones russes són peculiars pel que fa a la indumentària. Si els interessa la revolució, gairebé invariablement refusen de pensar gens en la roba i ixen amb un aspecte notablement descurat – si no hi són interessades es preocupen extraordinàriament de la roba i aconsegueixen de presentar-se amb les «inspiracions» més fantàstiques.
Sempre recordaré Karsavina, la ballarina més bella del món, en aquells dies magres, ballant en una casa atapeïda. Era una audiència meravellosa; una audiència esparracada; una audiència que havia passat sense pa per comprar uns tiquets petits i barats. Crec que Karsavina s’ha d’haver demanat com si seria ballar davant d’aquella multitud cansada i desnutrida per comptes de la seua antiga banda de nobles, lluent i exclusiva.
Quan entrà s’afanyà com la mort. I com ballà i com la seguiren! Els russos saben de dansa com els italians saben les llurs òperes; cada petit gest preciós l’apreciaven al màxim. «Bravo! Bravo!» rugien deu mil goles. I quan havia acabat no la podien deixar anar – una vegada i una altra havia de tornar fins que era tan pansida com una papallona cansada. Vint, trenta vegades tornà, fent reverències, somriures i piruetes fins que vam perdre el compte... Llavors la gent desfilà cap a la fosca nit d’hivern, duent-se els prims abrics amb ells.
A Petrograd hi havia banderes – totes vermelles. Fins i tot l’estàtua de Caterina la Gran en la petita plaça davant del Teatre Aleksandrinski no se n’escapava. Allà era Caterina amb tots els seus cortesans favorits asseguts als seus peus i en el ceptre de Caterina onejava una bandera vermella! Aquests petits signes visibles de la revolució eren a tot arreu. Grans marques assenyalaven els llocs on s’havien arrencat insígnies imperials dels edificis. Guardes de maneres amables patrullaven les principals cantonades, provant de no ofendre ningú. I tot ho empaitava la Reina Fam mentre una freda pluja autumnal remullava les multituds mal alimentades i tremolenques que s’afanyaven, aixecant el rostre i presenciant una visió de democràcia mundial...