Text originalment publicat com a Tesi sul compito storico, l’azione e la struttura del partit comunista mondiale, secondo le posizioni che da oltre mezzo secolo formano il patrimonio storico della sinistra comunista, a «Il Programma Comunista», n. 14 del 28 de juliol del 1965, anomenades tesis de Nàpols per fet d’ésser presentades a Nàpols en la reunió general del Partito Comunista Internazionalista del 17-18 de juliol del 1965.
Tesis
sobre la tasca històrica, l’acció i l’estructura
del partit comunista mundial, segons les posicions que des de fa més
de mig segle formen el patrimoni històric de l’esquerra
comunista
(1965)
1. - Les qüestions que
s’han enunciat històricament en referència a la
ideologia i doctrina del partit, a la seua acció en les
successives situacions històriques i per tant al seu programa,
a la seua tàctica, i a la seua estructura organitzativa, es
consideren com un ensems únics i en el curs de la lluita de
l’Esquerra han estat moltes voltes ordenades i enunciades sense
aportar-hi mai canvis. La reproducció de textos es podria
demanar a la premsa del partit; per ara n’hi haurà prou
amb recordar-ne alguns que constitueixen punts cabdals:
a) Tesis
completes de la Fracció comunista abstencionista italiana del
1919;
b) Tesis de Roma, o siga del II Congrés del Partit
Comunista d’Itàlia, març del 1922;
c)
Posicions preses per l’Esquerra comunista en els Congressos
internacionals del 1922 i 1924 i en l’Executiu Ampliat del
1926;
d) Tesis de l’Esquerra en la conferència
il·legal del Partit Comunista d’Itàlia del maig
del 1924;
e) Tesis presentades per l’Esquerra al III Congrés
del Partit Comunista d’Itàlia, Lió 1926.
2. - En aquests i en molts
altres textos que utilitzarem, i que un darrera l’altre
trobarem successivament col·locats en els volums de la
Història de l’Esquerra Comunista, en perfecta
continuïtat de posicions, són reivindicats i refermats
constantment alguns resultats precedents retinguts com a patrimoni
del marxisme revolucionari, i fets tresor dels seus textos clàssics
programàtics, com el «Manifest del partit comunista»
i els Estatuts de la I Internacional del 1864.
No són menys
reivindicats els encapçalaments programàtics del I i
del II Congrés de la III Internacional fundada el 1919, com
també les tesis fonamentals de Lenin sobre la guerra
imperialista i sobre la revolució russa encara més
antics.
Contemporàniament una clara presa de posicions fa
patrimoni de l’Esquerra la solució històrica i
programàtica derivada de l’encadenament de grans crisis
afrontades pel moviment proletari, i en les quals es compendien la
teoria de les contrarevolucions i la doctrina de la lluita contra el
sempre resurgent perill oportunista. Entre aquests encapçalaments
històrics llegats tant de la sana visió teòrica
com de grandioses batalles de les masses, hi ha per exemple:
a) La
liquidació volguda per Marx de les corrents petit-burgeses i
anarquistes que aplicà el principi fonamental de la
centralització i de la disciplina vers el centre de
l’organització, i condemnava per sempre els conceptes
defectuosos d’autonomia de les seccions locals i de federalisme
entre els partits del partit mundial, els mateixos que després
serien la causa de la vergonyosa ruina de la II Internacional fundada
el 1889 i ensulsiada en la guerra del 1914.
b) La valoració
de la gloriosa experiència de la Comuna de París en els
textos preparats per Marx en nom de la Internacional, que sancionaven
la superació dels mètodes parlamentaris i l’aplaudiment
al vigor insurreccional i terrorista del gran moviment parisí.
c)
La condemna per part de la veritable esquerra marxista revolucionària
a la vigília de la primera guerra mundial, no sols del
reformisme revisionista i evolucionista, escampat per tota la
Internacional, i que tendia a desmuntar la visió de la
catàstrofe revolucionària pròpia del marxisme,
sinó també de la reacció contra aquests,
aparentment proletària en el sentit «obrerista»
(del tot col·lindant amb el laborisme de l’extrema
dreta), que constituïa el sindicalisme revolucionari de Sorel i
d’altres, que sota el pretext de retornar a la violència
de l’acció directa condemnava la posició marxista
fonamental de la necessitat d’un partit centralitzat
revolucionari i d’un estat proletari dictatorial i terrorista,
únics instruments capaços de portar la insurrecció
de classe a la victòria, i de destruir els intents d’erosió
i de corrupció de la contraofensiva burgesa, posant les
premisses de la societat comunista sense classes i sense estat que
coronarà la victòria en tot el camp internacional.
d)
La crítica i la demolició despietada que realiza Lenin
i l’esquerra de tots els països de la innoble traïció
del 1914, la forma més letal i ruinosa de la qual no fou tant
passar sota les banderes patriòtiques de les nacionalitats,
com el retorn a les desviacions contemporànies al mateix
naixement del comunisme marxista, per les quals el programa i l’acció
de la classe obrera han de trobar un enquadrament dins els canons
burgesos de la llibertat i de la democràcia parlamentària,
presentats com a conquestes eternes de la primera burgesia.
3. - Pel que fa al període
successiu de vida de la nova Internacional, forma patrimoni
inoblidable de l’Esquerra comunista la justa diagnosi teòrica
i previsió històrica de nous perills oportunistes que
es delineaven en el procés de vida dels primers anys de la
nova Internacional. Aquest punt es desenvolupa, per evitar
teoricismes pesats, amb el mètode històric. Les
primeres manifestacions denunciades i oposades per l’Esquerra
es verifiquen en la tàctica a propòsit de les relacions
que calia establir amb els vells partits socialistes de la II
Internacional, dels quals els comunistes s’hi havien
desvinculat organitzativament amb les escissions; i consegüentment
també en mesures errades en matèria d’estructura
organitzativa.
El III Congrés havia constatat justament que
no hi havia prou (ja el 1921 s’hi podria preveure que la gran
onada revolucionària que seguí a la fi de la guerra el
1918 s’anava refredant i que el capitalista hauria provat
contraofensives tant en el camp econòmic com en el polític)
de formar partits comunistes estretament impregnats del programa de
l’acció violenta, de la dictadura del proletariat i de
l’estat comunista, si una gran part de les masses proletàries
restava accessible a les influències dels partits
oportunistes, per tots nosaltres ara considerats com els pitjors
instruments de la contrarevolució burgesa i que tenien les
mans tacades de la sang de Carles i de Rosa. Tot i així
l’Esquerra comunista no acceptà la fórmula que
fos condició de l’acció revolucionària
(menyspreable com a iniciativa blanquista de petits partits) la
conquesta de la «majoria» del proletariat (del qual no se
sabé mai si es tractava del veritable proletariat assalariat o
del «poble», inclosos camperols propietaris i
microcapitalistes, artesans i qualsevol altre petit burgès).
Aquesta fórmula de la majoria amb el seu sabor democràtic
constituïa una primera alarma, més tard verificada per la
història, que l’oportunisme podia renèixer
introduït sota l’habitual bandera de l’homenatge als
conceptes mortífers de democràcia i de recompte
electoral.
Des del IV Congrés, a finals del 1922, en
endavant, la previsió pessimista i la vigorosa lluita de
l’Esquerra seguiren amb la denúncia de tàctiques
perillosos (front únic entre partits comunistes i socialistes,
consigna de «govern obrer») i els errors organitzatius
(pels quals s’hi volien engrandir els partits no tan sols amb
l’adhesió dels proletaris que abandonaven els altres
partits amb programa, acció i estructura socialdemocràtica,
sinó amb fusions que acceptassen partits sencers i
porcions de partits mitjançant pactes amb els llurs estats
majors, i també amb l’admissió com a seccions
nacionals de la Comintern de pretesos partits «simpatitzants»,
la qual cosa era un palès error de sentit federalista). En una
tercera direcció, l’Esquerra denuncia fins a
l’actualitat, i sempre més vigorosament en els anys
successius, l’engrandiment del perill oportunista: aquest
tercer argument és el mètode de treball intern de la
Internacional, que el centre representat per l’Executiu de
Moscou empra vers els partits, i fins i tot vers parts dels partits
que incorren en errors polítics, amb mètodes no tan
sols de «terror ideològic», sinó sobretot
de pressió organitzativa, la qual cosa constitueix una
aplicació errada i introdueix una falsificació total
dels justos principis de la centralització i de la disciplina
sense excepcions. Aquest mètode de treball es va fer evident
aviat, però particularment a Itàlia en els anys
successius al 1923 –quan l’Esquerra, seguida per tot el
partit, donava prova de disciplina exemplar aprovant les consignes de
companys dretans i centristes designats per Moscou– ja que
s’abusà greument de l’espectre del «fraccionament»
i de la constant amenaça d’expulsió del partit
d’una corrent acusada artificialment de preparar una escissió,
amb l’únic fi de fer prevaldre els perillosos errors
centristes en la política del partit. Aquest tercer punt vital
fou discutit a fons en els Congressos internacionals i a Itàlia,
i no és menys important que la condemna de les tàctiques
oportunistes i de les fórmules organitzatives de tipus
federalista. A Itàlia per exemple la direcció
centrista, mentre acusava la direcció d’esquerra del
1921 i 1922 de dictadura en el partit, que demostrà moltes
vegades d’ésser-hi totalment d’acord, continuà
a manipular l’espectre de les ordres de Moscou gosant finalment
d’aprofitar la fórmula de «partit comunista
internacional»; com va fer en el 1925 en la polèmica
pre-Lió Palmiro Togliatti, veritable campió del
liquidacionsme de la Internacional Comunista.
4. - És oportú
mostrar com la demostració que aquestes crítiques i
diagnosis eren justes se cerca en la verificació històrica,
fins i tot quan era fàcil oposar-se a l’Esquerra, que
denunciava els indicis d’una crisi mortal, fundant-se únicament
en preocupacions doctrinals.
Per la qüestió tàctica
n’hi ha prou amb recordar que el front únic neix
proposat com a mètode per «desgastar» els partits
socialistes, i deixar els llurs caps i estats majors privats de les
masses que els seguien i que s’havien de passar a nosaltres.
L’evolució d’aquesta tàctica ha confirmat
que contenia el perill de conduir a una traïció i a un
abandonament de les bases classistes i revolucionàries del
nostre programa. Els fills històrics del front únic
del 1922 són avui palesos per tothom: els fronts populars
creats per donar suport a la segona guerra del capitalisme
democràtic, els «fronts d’alliberament»
antifeixistes que han conduït a la més oberta
col·laboració de classe, o siga estesa a partits
declaradament burgesos; en els quals es compendia el naixement
monstruós de l’última onada de l’oportunisme
en el cadàver de la III Internacional. Les maniobres
organitzatives inicials en les fusions del 1922 han posat les bases
de la completa confusió en l’actual adreçament
parlamentari i democràtic de tots els partits, inclòs
el comunista, que ha violat així les tesis parlamentàries
de Lenin en el II Congrés. Fins al XX Congrés del
partit rus del 1956, on es renuncia a la unitat organitzativa mundial
per admetre diferents partits socialistes i obrers i fins i tot
populars en tal o tal país, s’ha fet allò que
l’Esquerra preveia, és a dir la renúncia del
programa de la dictadura proletària, reduint-la a un fenomen
únicament rus, i introduint les «vies nacionals» i
democràtiques al socialisme, que no signifiquen res més
que la recaiguda en el mateix infame oportunisme del 1914; a més,
per operar-se en nom de Lenin, és encara més fil i
infame.
Finalment la denúncia del mètode de treball
de la Internacional i de les seues pressions deformadores des de
dalt, mentre veu en el 1926 la falaç oferta per part dels
centristes d’«un poc més de democràcia en
el partit i en la Internacional» –que fou justament
rebutjada per l’Esquerra, que conservà les seues
posicions d’oposició, per bé que sense amenaçar
fins llavors (1926) amb l’eixida de la Internacional o
l’escissió dels partits– troben la confirmació
història en el ferotge terror estalinista aplicar per devastar
l’interior del partit mitjançant l’ús de la
força d’estat, és a dir per ensorrar amb decenes
de milers d’assassinats una resistència que es conduïa
en el nom del retorn al marxisme revolucionari i a les grans
tradicions leninistes i bolxevics de la revolució d’Octubre.
Es tractà en totes aquelles posicions d’una justa
previsió del decurs futur dels esdeveniments, si bé la
relació de les forces era tal que la tercera infame onada
oportunista reixí a capgirar-ho tot.
Tempestivament
l’Esquerra indicà les justes vies en les relacions entre
els partits i la Internacional, i entre el partit rus i l’estat
rus. Històricament la presa d’aquestes posicions es
lliga a la qüestió de les relacions entre la política
estatal russa i la política proletària en els altres
països. Quan sota Stalin, que en l’Executiu d’autumni
del 1926 descobria totes les seues cartes, es declarà que
l’estat rus havia abandonat la idea de condicionar el seu futur
a un enfrontament general de classes que podia enderrocar el poder
del capital en tots els altres països, i en l’economia
social interna declarà que es dedicava a «construir el
socialisme» –cosa que en el llenguatge de Lenin no
significava res més que construir el capitalisme–
s’evidenciava el decurs ulterior, que fou sancionat pel
sangonós conflicte a través del qual l’oposició,
sorgida a Rússia massa tard, i oportunament denigrada sota
l’habitual acusació de treball fraccionista, fou
exterminada.
La qüestió es vincula al delicat problema
que, imposat en nom d’un centralisme trufat i trucat a tots els
partits en les files dels quals militaven ardents revolucionaris un
aparell ofegador, s’hi jugà no tant amb la suggestió
de noms gegants com el bolxevisme, Lenin, Octubre, sinó amb el
vulgar fet econòmic que l’estat de Moscou disposava de
mitjans amb els quals els funcionaris de l’aparell eren pagats.
L’Esquerra assisteix a aquestes vergonyes amb un silenci
heroic, perquè sabia que era un altre tremend perill la
desviació petit-burgesa i anarcoide segons la qual s’hi
hauria proclamat: - Vegeu bé que al final sempre és el
mateix; on hi ha estat, on hi ha poder, on hi ha partit, hi ha
corrupció, i si el proletariat vol emancipar-se ho ha de fer
sense partits i estats autoritaris. Sabíem molt bé que
si la línia de Stalin era fins el 1926 la victòria
consignada a l’enemic burgès, aquestes aberracions
d’intel·lectualoides de classes mitjanes són, en
tot moment i encara més després de tot un segle, la
millor de les garanties perquè l’exhaurit capitalisme
reïxca a sobreviure fent caure en les mans dels seus justiciers
l’única arma que el podia escorxar.
A aquesta penosa
influència del diner, que desapareixerà en la societat
comunista, però després d’una cadena
d’esdeveniments dels quals l’afermament de la dictadura
comunista no és més que el primer, s’hi unia el
maneig d’un arma de maniobra que nosaltres en termes oberts
declaram digna dels parlaments i de les diplomàcies burgeses,
o de la burgesíssima Societat de Nacions, és a dir
l’encoratjament o el conculcament segons dels casos del
carrerisme o de les ambicions vanes de les persones, dels caps de
sota-govern, que pul·lulen en la base; de forma que cadascú
que fos posat en la inexorable alternativa de triar entre una
immediata i còmoda notorietat, subsegüent a la ràpida
acceptació de les tesis de l’omnipotent Central, o bé
una paorosa foscor i potser la misèria, si hagués
volgut defensar les justes tesis revolucionàries de les quals
s’havia desviat la Central.
És avui assumit, per
l’evidència històric, que aquelles Centrals
internacionals i nacionals eren en la via de la desviació i de
la traïció; segons la teoria de sempre de l’Esquerra,
és aquesta la condició que els ha de llevar tot dret a
obtindre en nom d’una disciplina hipòcrita la cega
obediència de la base.
5. - El treball realitzat per
reconstruir el partit de classe després de la fi de la segona
guerra mundial ha trobat una situació extremadament
desfavorable, després que les vicisituds internacionals i
socials del tremend període històric han afavorit en
tots els sentits el pla oportunista d’esborrar totes les línies
del conflicte entre les classes, i portar en evidència davant
els ulls encegats del proletariat la necessitat d’aconseguir la
reprensió per tota la terra dels constitucionalismes
parlamentaris-democràtics.
En aquesta posició
despietada de contracorrents, agreujada per l’enfonsament de
grans masses proletàries en la pràctica pestífera
de l’eleccionisme, apologitzada per falsos revolucionaris molt
més impúdicament que no pas havien fet els
revisionistes de més de mig segle abans, el nostre moviment no
podia respondre més que fent comptes de tot el seu patrimoni
que derivava de llargues i desfavorables vicisituds històriqes.
Adoptada la vella consigna de respondre a la frase: «en el fil
del temps», el nostre moviment es dedica a reportar davant dels
ulls i les ments del proletariat el valor dels resultats històriques
que s’inscriuen en el llarg curs de la dolorosa retirada. No es
tractava de limitar-se a una funció de difusió cultural
o de propaganda d’adoctrinament, sinó de demostrar que
teoria i acció són camps dialècticament
inseparables i que els ensenyaments no són llibrescos o
professionals sinó que deriven (per evitar la paraula, avui
presa pels filisteus, d’experiències) de balanços
dinàmics d’enfrontaments esdevinguts entre forces reals
de notable grandesa i extensió, utilitzant també els
casos on el balanç final s’ha resolt en una desfeta de
les forces revolucionàries. I això que hem anomenat amb
vell criteri marxista clàssic: «lliçons de les
contrarevolucions».
6. - Diverses altres
dificultats en l’equadrament sobre bases pròpies del
nostre moviment deriven de perspectives massa optimistes, segons les
quals, com la fi de la primera guerra mundial havia portat a una gran
onada revolucionària i a la condemna de la pesta oportunista
amb l’acció dels bolxevics, de Lenin, de la victòria
de Rússia, així mateix la conclusió de la segona
guerra en el 1945 hauria suscitat fenòmens històrics
paral·lels, i hauria fet ràpida la constitució
d’un partit revolucionari segons les grans tradicions. Aquesta
perspectiva podia ésser generosa, però errava greument
en no tindre en compte la «fam de democràcia» que
s’havia instil·lat al proletariat, no tant per les
gestes més o menys tructulentes dels feixismes italià i
alemany, sinó de la recaiguda ruïnosa en la il·lusió
que, reconquerida la democràcia, tot tornaria per via natural
a les línies revolucionàries; mentre que patrimoni
central de l’Esquerra és la consciència que el
més gran perill són les il·lusions popularesques
i socialdemocràtiques, bases no d’una nova revolució
que faça el pas Kerenski-Lenin, sinó de l’oportunisme
que és la més força contrarevolucionària
més potent.
Per l’Esquerra l’oportunisme no és
un fenomen de natura moral i reduïble a corrupcions d’individus,
sinó que és un fenomen de natura social i històrica
pel qual l’avantguarda proletària, per comptes de
disposar-se segons el plantejament que cal contra el front
reaccionari de la burgesia i dels estrats petit-burgesos, la majoria
d’ells encara conservadors, dóna pas a una política
de soldament entre el proletariat i les classes mitjanes. En això
el fenomen social de l’oportunisme no divergeix del del
feixisme, perquè es tracta sempre d’un servei als
sectors petit-burgesos dels quals fan part els anomenats
intel·lectuals, l’anomenada classe política i la
classe burocràtico-administrativa, que en realitat no són
classes capaces de vitalitat històrica, sinó aprofitats
sectors marginals i rufians, en els quals no hi apareixen els
dissidents de la burgesia dels quals Marx descriu el fatal passatge
en les files de la classe revolucionària, sinó els
millors servidors i les llances afilades de la conservació
capitalista, que campen amb estipends sortits de l’extorsió
de la plus-vàlua als proletaris. El nou moviment arribà
fins i tot a caure en la il·lusió que hi ha qualque
cosa a fer en els parlaments burgesos, provant de revifar les famoses
tesis de Lenin, però sense tindre present que un balanç
històric irrevocable havia demostrat que aquella tàctica
no podia anar enlloc, per nobles i grandioses que fos en la situació
el 1920, quan la història semblava oscil·lar d’un
fil, les perspectives d’atac revolucionari adreçat a fer
saltar els parlaments des de l’interior; mentre contràriament
tot es redueix a la trivial victòria contra el feixisme del
crit de Modigliani: «Viva el parlament!».
7. - En tractar-se d’un
traspàs i d’una consigna història d’una
generació que havia viscut les lluites glorioses de la primera
postguerra i de l’escissió de Livorno a la nova
generació proletària, es tractava d’alliberar de
la folla felicitat de la caiguda del feixisme per reconduir-la a
consciència de l’acció autònoma del partit
revolucionari contra els altres, i sobretot contra el partit
socialdemòcrata, per reconstituir les forces consagrades a la
perspectiva de la dictadura i del terror proletaris contra la gran
burgesia així com contra tots els seus instruments, i el nou
moviment trobà per via orgànica i espontània una
forma estructural de la seua activitat que ha estat posada a prova
durant quinze anys. El partit assumí aspiracions que eren
manifestes en l’Esquerra comunista des de l’època
de la II Internacional, i successivament durant la lluita històrica
contra les primeres manifestacions de perills oportunistes en la III.
Aquesta aspiració secular és la lluita contra la
democràcia i tota influència d’aquest matusser
mite burgès; arrela en la crítica marxista, en els
textos fonamentals i en els primers documents de les organitzacions
proletàries, del «Manifest dels Comunistes», en
endavant.
Si la història humana no s’explica amb la
influència d’individus d’excepció que hagen
pogut excel·lir per força i valor físic o fins i
tot intel·lectual i moral, si la lluita política és
vista de forma falsa i diametralment oposada a la nostra com una tria
de tals personalitats d’excepció (bé es crega
realitzada per la divinitat o demanada per aristocràcies
socials, o –en la forma més hostil a nosaltres–
demanada pel mecanisme del «recompte» de vots als quals
s’hi han admès a la fi tots els elements socials); la
història és per contra la història de la lluita
entre les classes i es llegeix i s’aplica en les batalles, que
ja no són crítiques sinó violentes i armades,
tan sols si es desvelen les relacions econòmiques entre les
classes que s’estableixen dins les formes de producció;
si aquest teorema fonamental s’havia confirmat amb la sang
vessada per innombrables combatents dels quals la mistificació
democràtica havia fet com si fossen mostres d’esforços
generosos; i si el patrimoni de l’Esquerra comunista s’havia
eregit en aquest balanç d’opressió, d’explotació
i de traïció, la via a recòrrer era únicament
aquella que en el procés històric s’hi hagués
alliberat per sempre més del letal mecanisme democràtic,
no tan sols en la societat i en els diversos cossos que s’organitzen
al seu si, sinó en el sentit de la pròpia classe
revolucionària i sobretot en el del seu partit polític.
Aquesta aspiració de l’Esquerra, que no es pot reconduir
a una intuició miraculosa o a un il·luminisme racional
de pensadors, sinó que es contextualitza en els efectes d’una
cadena de lluites reals violentes, sangonoses i despietades fins i
tot quan es clouen amb la derrota de les forces revolucionàries,
té les seues traces històriques en tota la sèrie
de les manifestacions de l’Esquerra, des de quan lluita contra
els blocs electorals i les influències de les ideologies
masòniques, contra els suggeriments bèl·liques
d’abans de les guerres colonials i després de la
gegantina primera guerra europea, la qual triomfà damunt les
aspiracions proletàries a desertar de les divises militars i a
girar les armes contra els qui els havia fet allistar, sobretot
agitant l’espectre lúbric de conquestes de llibertat i
de democràcia; des de quan a la fi en tots els països
d’Europa i sota la guia del proletariat revolucionari rus s’hi
llençà a la lluita per abatre el primer i directe
enemic i adversari que cobria el cor de la burgesia capitalista,
contra la dreta socialdemòcrata i contra l’encara més
innoble centre, el qual, difamant-nos com difamava el bolxevisme, el
leninisme i la dictadura soviètica russa, i que posava tots
els esforços en l’intent d’aixecar de nou el pont
ensorrat entre l’avançada proletària i les
criminals idealitats democràtiques. Al mateix temps aitals
aspiracions d’alliberar-se de tota influència i de la
mateixa paraula de la democràcia s’hi troben consagrades
en textos innombrables de l’Esquerra que a l’inici
d’aquestes tesis hem indicat ràpidament.
8. - L’estructura de
treball del nou moviment, convençut de la grandesa, de la
duresa i de la durada història de la pròpia obra, que
no podia encoratjar elements dubtosos i desitjosos d’una ràpida
carrera perquè no prometia, ans excloïa, èxits
històrics a una distància visible, es basà en
encontres freqüents d’enviats de tota la perifèria
organitzada, en els quals no es planificaven debats, contradiccions i
polèmiques entre tesis contrastades, i on podien aflorar
esporàdiament nostàlgies de la malaltia antifeixista, i
en els quals mai no es votava ni mai es deliberava, sinó que
era tan sols la continuació orgànica del greu treball
de consignació història de les lliçons fecundes
del passat a les generacions presents i futures, a les noves
avantguàrdies que es deliniaven en les files de les masses
proletàries, deu i cent vegades enganyades i desil·lusionades,
i que finalment s’aixecaran contra el fenomen dolorós de
la descomposició purulenta de la societat capitalista, i
finalment sentiran en el viu de la carn com la forma extrema i més
verinosa són les propostes de l’oportunisme popularesc,
dels buròcrates dels grans sindicats i dels grans partits i de
tota la ridícula plèade de pretesos cerebrals
intel·lectuals i aristes, «empenyats» o «dedicats»
a guanyar qualque paga per la llur activitat de desgast, posant-se a
través dels partits traïdors al servei de rufians, de les
classes riques, i de l’ànima burgesa i capitalista en el
pitjor sentit de les classes intermèdies, motejades de
poble.
Aquesta obra i aquesta dinàmica s’inspiren en
ensenyaments clàssics de Marx i de Lenin, que donaren la forma
de tesis a les llurs presentacions de les grans veritats històriques
revolucionàries; i aquestes tesis i relacions, lligades en la
preparació a les grans tradicions marxistes de fa més
d’un segle, eren recordades per tots els presents gràcies
també a les comunicacions de la nostra premsa, en totes les
reunions de perifèria de grups locals i de convocatòries
regionals, on aital material històric era transportat a càrrec
de tot el partit. No tindria cap sentit l’objecció que
es tracta de textos perfectes irrevocables i immodificables, perquè
durant tots aquests anys s’ha declarat sempre entre nosaltres
que es tractava de material en contínua elaboració i
destinat a pervindre en una forma sempre millor i més
completa; tant que des de totes les files del partit, i també
des d’elements joveníssims, s’ha verificat sempre
amb una freqüència creixent l’aportació de
contribucions admirables i perfectament entonades amb les línies
clàssiques pròpies de l’Esquerra.
I tan sols
en el desenvolupament d’aquesta direcció del treball,
que hem dibuixat, esperàvem la dilatació quantitativa
de les nostres files i de les adhesions espontànies que venen
al partit i que en faran un dia una força social més
gran.
9. - Abans de deixar
l’argument de la formació del partit després de
la segona guerra mundial, va bé reafirmar alguns resultats que
avui valen com a punts característics pel partit, ja que són
resultats històrics de fet, malgrat la limitada extensió
quantitativa del moviment, i no descobertes d’inútils
genis o solemnes resolucions de congressos «sobirans».
El
partit reconeix ben aviat, encara que siga en una situació
extremadament desfavorable i fins i tot en llocs on l’esterilitat
d’aquesta és màxima, que s’hi conjura el
perill de concebre el moviment com una mera activitat de premsa
propagandística i de proselitisme polític. La vida del
partit s’ha d’integrar sempre i sense excepcions en un
esforç incessant d’inserir-se en la vida de les masses i
també en les seues manifestacions influïdes per
directives que contrasten amb les nostres. És antiga tesi del
marxisme d’esquerra que cal acceptar de treballar en els
sindicats de dreta on els operaris són presents, i el partit
avorreix les posicions individualistes dels qui mostren un menyspreu
per posar peu en aquells ambients arribant fins a teoritzar la
ruptura dels pocs i febles rengles en els quals es basen els
sindicats actuals. En moltes regions el partit ja ha realitzat una
activitat notable en aquest sentit, si bé sempre ha d’afrontar
dificultats greus i forces contràries, superiors si més
no estatísticament. És important establir que, encara
allà on aquest treball no ha assolit encara un nivell
apreciable, es rebutja la posició segons la qual el petit
partit es redueix a cercles tancats sense lligams amb l’exterior,
o limitats a cercar adhesions en l’únic món de
les opinions, que pel marxista és un món fals quan no
se’l tracta com a superstructura del món dels conflictes
econòmics. Tan erroni seria subdividir el partit o els seus
agrupaments locals en compartiments estancs que són actius
únicament en un dels camps de teoria, d’estudi, de
recerca històrica, de propaganda, de proselitisme i
d’activitat sindical, que en l’esperit de la nostra
teoria i de la nostra història són absolutament
inseparables i en principi accessibles a tots i cadascun dels
companys.
Un altre punt que el partit ha conquerit històricament
i del qual mai no se’l podrà fer fora, és la neta
repulsa a totes les propostes d’engrandir els seus efectius i
les seues bases a través de convocatòries de congressos
constituents comuns amb els infinits altres cercles i grupuscles, que
pul·lulen des de la fi de la guerra elaborant teories
desconnectades i deformes, o afirmant com a única dada
positiva la condemna de l’estalinisme rus i de totes les seues
derivacions locals.
10. - Retornant a la història
dels primers anys de la Internacional Comunista, recordam que els
seus dirigents russos, que havien mostrat no tan sols un coneixement
profund de la doctrina i de la història marxista, sinó
també el resultat grandiós de la victòria
revolucionària d’Octubre, concebien tesis com les de
Lenin com material que calia que tots acceptassen, per bé que
reconeixent que en la vida del partit internacional se’n
desenvoluparia una elaboració ulterior. Requerien que no es
votàs mai, perquè tot era acceptat amb adhesions
unànimes i espontàniament confirmades per tota la
perifèria de l’organització, que en aquells anys
gloriosos vivia una atmosfera d’entusiasme i fins i tot de
triomf.
L’Esquerra no dissentia d’aquestes generoses
aspiracions, però sostenia que, per arribar als
desenvolupaments que tots somniàvem, seria necessari fer més
rigoroses i rígides certes mesures d’organització
i de constitució del partit comunista únic, i precisar
en el mateix sentit totes les normes de la seua tàctica.
Llavors
s’assenyalà que una certa relaxació en aquests
terrenys vitals, que nosaltres denunciàrem fins i tot al
mateix gran Lenin, començava a produir efectes perjudicials, i
fórem obligats a oposar relació a relació tesi a
tesi.
A diferència d’altres grups d’oposició,
d’aquells mateixos que es formaven a Rússia i de la
mateixa corrent trotskista, nosaltres evitàrem sempre amb cura
de donar al nostre treball intern a la Internacional la forma d’una
reivindicació de consultes democràtiques i electives de
tota la base, o de reclamació d’eleccions generals dels
comitès directius.
L’Esquerra esperà salvar la
Internacional i el seu tronc vital i vàlid de grans tradicions
sense organitzar moviments d’escissions, i rebutjà
sempre l’acusació d’organitzar-se o de voler-se
organitzar com una fracció, o com un partit en el partit.
Nogensmenys l’Esquerra, fins i tot quan les manifestacions del
neixent oportunisme eren cada vegades més innegables,
encoratjà o aprovà el sistema de les dimissions
individuals del partit o de la Internacional.
De totes formes els
textos ja indicats mostren que l’Esquerra en el seu pensament
fonamental sempre ha vist el camí vers la supressió de
les tries electorals i dels vots sobre noms de companys o sobre tesis
generals com un camí que anava vers l’abolició
d’un altre innoble bagatge del democratisme politicantesc, és
a dir el de les radiacions, de les expulsions i de les associacions
de grups locals. Havíem enunciat moltes vegades amb totes les
lletres la tesi que aquests procediments disciplinaris devien
esdevindre cada vegada més excepcionals fins arribar a fer-los
desaparèixer.
Si esdevé el contrari, i pitjor si
aquestes qüestions disciplinàries serveixen per salvar no
principis sans i revolucionaris sinó justament les posicions
conscients o inconscients d’un oportunisme neixent, com
esdevingué en el 1924, 1925, 1926, això significa
únicament que la funció del centre s’ha conduït
d’una forma confusa i que ha perdut tota influència real
de disciplina de la base envers ell, fins al punt que es decanta cap
a un fracassat rigor disciplinari.
En els primeríssims anys
l’Esquerra esperà que les concessions organitzatives i
tàctiques trobassen explicació en la fecunditat del
moment històric i tinguessen valor únicament temporal,
ja que la perspectiva de Lenin esperava grans revolucions en l’Europa
central i potser en l’occidental, i després d’aquestes
la línia retornaria a la integral i lluminosa que és
consonant amb els principis vitals; però a aquesta esperança
la substituí la certesa que si caminàvem cap a la ruina
oportunista –que no podia deixar de prendre les formes
clàssiques d’una perspectiva magnificadora i d’una
exaltació de les intrigues democràtiques i electorals–
més que mai l’Esquerra havia de conduir la seua defensa
història sense abandonar la pròpia malfiança
contra el mecanisme democràtic, fins i tot quan es veié
arrossegada pels cabells en operacions de veritable pasteta
electoral en els partits, que fou just aplaudir quan la condueix el
feixisme al qual el proletariat havia de respondre recollint la
provocació a les armes, però que s’hauria d’haver
indicat la línia dels fets quan li perpetraven enfrontaments
fins i tot els pares del nou oportunisme que es disposava a
reconquerir els partits i la Internacional, si bé teòricament
podia donar una satisfacció irònica veure’ls dir:
«Som deu i volem plegar-vos a vosaltres que sou set mil»;
massa segurs nosaltres en creure tancada aquella ignomionosa carrera
a la recerca de vots obrers per milions i milions.
11. - Ha estat però
sempre ferma i constant posició de l’Esquerra que, si
les crisis disciplinàries es multipliquen i esdevenen una
regla, això significa que qualque cosa no funciona en la
conducció general del partit, i que cal estudiar el problema.
Naturalment no renegarem de nosaltres mateixos cometent la ximpleria
de retornar a cercar la salvació en la recerca dels homes
millors en la tria de caps i de semicaps, bagatge que sostenim que és
del tot distintiu del fenomen oportunista, antagonista històric
del camí del marxisme revolucionari d’esquerra.
Sobre
una altra tesi fonamental de Marx i de Lenin l’Esquerra és
fermíssima, és a dir que un remei a les alternatives i
a les crisis històriques a les quals el partit proletari no
pot deixar de subjectar-se, no es pot trobar en una fórmula
constitucional o d’organització, que tinga la virtut
màgica de salvar-lo de la degeneració. Aquesta il·lusió
s’inscriu entre les petit-burgeses que remunten a Proudhon, i a
través d’una llarga cadena condueixen a l’ordinovisme
italià, és a dir a que el problema social es pot
resoldre amb una fórmula d’organització dels
productors econòmics. Indubtablement, en l’evolució
que segueixen els partits, pot contraposar-se el camí dels
partits formals, que presenta contínues inversions i
alts i baixos, si bé amb precipicis ruinosos, al camí
ascendent del partit històric. L’esforç
dels marxistes d’esquerra és actuar damunt la corba
trencada dels partits contingents per reconduir-la a la corba
contínua i harmònica del partit històric.
Aquesta és una posició de principi, però és
pueril voler-la transformar en receptes d’organització.
Segons la línia històrica que utilitzam no tan sols el
coneixement del passat i del present de la humanitat, de la classe
capitalista i fins i tot de la classe proletària, sinó
a més un coneixement directe i segur del futur de la societat
i de la humanitat, com es dibuixa en la certesa de la nostra doctrina
que culmina en la societat sense classes i sense estat, que potser en
un cert sentit serà una societat sense partit, a menys que no
s’entenga com a partit un òrgan que no lluita contra
d’altres partits, sinó que desenvolupa la defensa de
l’espècie humana contra els perills de la natura física
i dels seus processos evolutius i probablement també
catastròfics.
L’Esquerra comunista sempre ha
considerat que la seua llarga batalla contra les tristes vicisituds
contingents dels partits formals del proletariat s’ha dut a
terme afermant les posicions que de forma contínua i harmònica
es concadenen en la via lluminosa del partit històric, que va
sense trencar-se a través de llargs anys i segles, des de les
primeres afrimacions de la neixent doctrina proletària a la
societat futura, que coneixem bé, ja que hem identificat bé
els teixits i els ganglis de l’esgotada societat present que la
revolució haurà d’enderrocar.
La proposta
d’Engels d’adoptar la vella bona paraula alemanya
Gemeinwesen (ésser comú, o siga comunitat
social) en el lloc de la paraula estat, es remuntava al judici de
Marx que la Comuna ja no era un Estat, precisament perquè ja
no era una corporació democràtica. La qüestió
teòrica de Lenin ençà no necessita d’ulteriors
aclariments, i no hi ha contradicció en la genial observació
que en apparença Marx seria molt més estatalista
que Engels, ja que Marx és qui ha precisat millor com la
dictadura revolucionària és un veritable estat dotat de
forces armades, de policia repressiva i d’una justícia
en formes polítiques i terroristes que no es lliga les mans
amb embolics jurídics. La qüestió es refereix
també a la condemna comuna dels dos mestres de la idealització
revisionista dels socialistes alemanys en la fórmula estúpida
del «lliure estat popular», que no tan sols traspua una
sentor de democratisme burgès sinó que inverteix tota
la noció del conflicte inexorable entre les classes, amb la
destrucció de l’estat històric de la burgesia i
l’erecció damunt les seues runes del més
despietat, si bé no reivindicador de constitucions eternes,
estat subversiu del proletariat.
No és tracta per tant de
troba un «model» de l’estat futur en els plans
constitucional o organitzatiu, cosa d’altra banda tan ximple
com la que cercava en el primer país conquerit per la
dictadura de construir un model pels estats i les societats
socialistes d’altres països.
Però igualment
vana, i potser més que totes les altres, seria la idea de
fabricar un model del partit perfecte, idea que es redent de les
febleses decadents de la burgesia, que, impotent en la defensa del
seu poder, en la conservació del seu sistema econòmic
que va unit al mateix domini del pensament doctrinal, es refugia en
tecnologismes deformes de robot per obtindre en aquests estúpids
models formals automàtics una supervivència, i
substreure’s a la certesa científica, per la qual hem
escrit de la seua època històrica i la seua
civilització la paraula: mort!
12. - Entre les elaboracions
doctrinals, que per un moment podrem anomenar filosòfiques,
que s’inscriuen en la tasca de l’Esquerra comunista i del
seu moviment internacional, hi ha el desenvolupament d’aquesta
tesi per la qual ja hem recordat les aportacions de no pocs
contribuïdors, que han realitzat recerques que la demostren
coherent amb les posicions clàssiques de Marx, d’Engels
i de Lenin.
La primera veritat que l’home podrà
conquerir és la noció de la futura societat comunista.
Aquest edifici no requereix cap material de la infame societat
present, capitalista, democràtica o cristianota, i no
considera patrimoni humà damunt el qual fundar, la pretesa
ciència positiva construïda per la revolució
burgesa, que per nosaltres és una ciència de classe a
destruir i substituir peça per peça, d’una manera
gens diferent de les religions i de les escolàstiques de les
precedents formes de producció. En el camp de la teoria de les
transformacions econòmiques que del capitalisme, l’estructura
del qual coneixem bé mentre que és del tot ignota pels
economistes oficials, porten al comunisme, refusem ifualment les
aportacions de la ciència burgesa, i la mateixa desestimació
tenim de la seua tècnica o tecnologia que canten sobretot els
rebordonits traïdors oportunistes com destinada a grans
conquestes. D’una forma totalment revolucionària hem
edificada la ciència de la vida, de la societat i del seu
resultat futur. Quan aquest funcionament de la ment humà serà
perfecta, i no ho podrà ésser si no després de
la mort del capitalisme, de la seua civilització, de les seues
escoles, de la seua ciència, i de la seua tecnologia de
lladres, l’home podrà per primera vegada escriure també
la ciència i la història de la natura física i
conèixer els grans problemes de la vida de l’univers,
diferent d’aquella on cienciats reconciliats amb el dogma
continuen a designar amb el nom de creacions els seus discursos en
totes les escales infinites i infinitèssimes, en
l’indesxifrable fins ara esdevenidor futur.
13. - Aquests i d’altres
problemes són camp d’acció del partit que tenim
físicament viu, gens indigne d’inserir-se en la mateixa
línia del gran partit històric. Però aquests
conceptes d’alta teoria no són expedients per resoldre
petits dubtes i petites incerteses humanes, que duraran tant com dure
en les nostres files la presència d’individus rodejats i
dominats per l’ambient bàrbar de la civilització
capitalista. Per tant aitals desenvolupaments no es poden adoptar per
explicar com gradualment s’aferma el sistema de viure del
partit lliure de l’oportunisme, que és contingut en el
centralisme orgànic i no pot sorgir d’una
«revelació».
Com a patrimoni de l’Esquerra
es podrà retrobar en totes les polèmiques conduïdes
contra la degeneració del Centre Moscou aquesta evident tesi
marxista. El partit és al mateix temps un factor i un producte
del desenvolupament històric de les situacions, i no podrà
mai considerar-se com un element estrany i abstracte que puga dominar
l’ambient circumdant, sense recaure en un nou i més
feble utopisme.
Que en el partit es puga dedicar a donar vida a un
ambient ferotgement antiburgès, que anticipe llargament els
caràcters de la societat comunista, és una antic
enunciat, per exemple dels joves comunistes italians des del
1912.
Però aquesta digna aspiració no es podrà
reduir a considerar el partit ideal com un falansteri rodejat de murs
inexpugnables.
En la concepció del centralisme orgànica
la garantia de les seleccions dels seus components és la que
sempre proclamam contra els centristes de Moscou. El partit
perservera en l’esculptura de les línies de la seua
doctrina, de la seua acció i de la seua tàctica amb una
unicitat de mètode per damunt de l’espai i del temps.
Tots els que d’entrada es troben a disguts amb aquestes línies
tenen a la llur disposició l’òbvia via
d’abandonar les files del partit. Nogensmenys després de
l’esdeveniment de la conquesta del poder podem concebre la
inscripció forçada en les notres files; i per això
que resten fora de la justa accepció del centralisme orgànic
les pressions terroristes en el camp disciplinar, que no poden deixar
de copiar el mateix vocabulari d’abusades formes
constitucionals burgeses, com la facultat del poder executiu de triar
i de recompondre les formacions electives –formes totes que des
de fa molt de temps es consideren superades no direm pel propi partit
proletari, sinó fins i tot per l’estat revolucionari i
temporal del proletariat victoriós. El partit no ha de
presentar als qui volen adherir-nos plans constitucionals i jurídics
de la societat futura, en quant aitals formes són pròpies
únicament de les societats de classe. Els qui veient el partit
proseguir per la seua clara via, són temptats de reassumir en
aquestes tesis que s’exposaran en la reunió general de
Nàpols de juliol del 1965, no se senten encara en aquesta
alçada històrica, i saben molt bé que poden
prendre qualsevol altra direcció que divergesca de la nostra.
No hem d’adoptar en la matèria cap altra provisió.