Tesis de Nàpols

Bordiga (1965)

 


Text originalment publicat com a Tesi sul compito storico, l’azione e la struttura del partit comunista mondiale, secondo le posizioni che da oltre mezzo secolo formano il patrimonio storico della sinistra comunista, a «Il Programma Comunista», n. 14 del 28 de juliol del 1965, anomenades tesis de Nàpols per fet d’ésser presentades a Nàpols en la reunió general del Partito Comunista Internazionalista del 17-18 de juliol del 1965.


 

Tesis sobre la tasca històrica, l’acció i l’estructura del partit comunista mundial, segons les posicions que des de fa més de mig segle formen el patrimoni històric de l’esquerra comunista
(1965)

1. - Les qüestions que s’han enunciat històricament en referència a la ideologia i doctrina del partit, a la seua acció en les successives situacions històriques i per tant al seu programa, a la seua tàctica, i a la seua estructura organitzativa, es consideren com un ensems únics i en el curs de la lluita de l’Esquerra han estat moltes voltes ordenades i enunciades sense aportar-hi mai canvis. La reproducció de textos es podria demanar a la premsa del partit; per ara n’hi haurà prou amb recordar-ne alguns que constitueixen punts cabdals:
a) Tesis completes de la Fracció comunista abstencionista italiana del 1919;
b) Tesis de Roma, o siga del II Congrés del Partit Comunista d’Itàlia, març del 1922;
c) Posicions preses per l’Esquerra comunista en els Congressos internacionals del 1922 i 1924 i en l’Executiu Ampliat del 1926;
d) Tesis de l’Esquerra en la conferència il·legal del Partit Comunista d’Itàlia del maig del 1924;
e) Tesis presentades per l’Esquerra al III Congrés del Partit Comunista d’Itàlia, Lió 1926.

2. - En aquests i en molts altres textos que utilitzarem, i que un darrera l’altre trobarem successivament col·locats en els volums de la Història de l’Esquerra Comunista, en perfecta continuïtat de posicions, són reivindicats i refermats constantment alguns resultats precedents retinguts com a patrimoni del marxisme revolucionari, i fets tresor dels seus textos clàssics programàtics, com el «Manifest del partit comunista» i els Estatuts de la I Internacional del 1864.
No són menys reivindicats els encapçalaments programàtics del I i del II Congrés de la III Internacional fundada el 1919, com també les tesis fonamentals de Lenin sobre la guerra imperialista i sobre la revolució russa encara més antics.
Contemporàniament una clara presa de posicions fa patrimoni de l’Esquerra la solució històrica i programàtica derivada de l’encadenament de grans crisis afrontades pel moviment proletari, i en les quals es compendien la teoria de les contrarevolucions i la doctrina de la lluita contra el sempre resurgent perill oportunista. Entre aquests encapçalaments històrics llegats tant de la sana visió teòrica com de grandioses batalles de les masses, hi ha per exemple:
a) La liquidació volguda per Marx de les corrents petit-burgeses i anarquistes que aplicà el principi fonamental de la centralització i de la disciplina vers el centre de l’organització, i condemnava per sempre els conceptes defectuosos d’autonomia de les seccions locals i de federalisme entre els partits del partit mundial, els mateixos que després serien la causa de la vergonyosa ruina de la II Internacional fundada el 1889 i ensulsiada en la guerra del 1914.
b) La valoració de la gloriosa experiència de la Comuna de París en els textos preparats per Marx en nom de la Internacional, que sancionaven la superació dels mètodes parlamentaris i l’aplaudiment al vigor insurreccional i terrorista del gran moviment parisí.
c) La condemna per part de la veritable esquerra marxista revolucionària a la vigília de la primera guerra mundial, no sols del reformisme revisionista i evolucionista, escampat per tota la Internacional, i que tendia a desmuntar la visió de la catàstrofe revolucionària pròpia del marxisme, sinó també de la reacció contra aquests, aparentment proletària en el sentit «obrerista» (del tot col·lindant amb el laborisme de l’extrema dreta), que constituïa el sindicalisme revolucionari de Sorel i d’altres, que sota el pretext de retornar a la violència de l’acció directa condemnava la posició marxista fonamental de la necessitat d’un partit centralitzat revolucionari i d’un estat proletari dictatorial i terrorista, únics instruments capaços de portar la insurrecció de classe a la victòria, i de destruir els intents d’erosió i de corrupció de la contraofensiva burgesa, posant les premisses de la societat comunista sense classes i sense estat que coronarà la victòria en tot el camp internacional.
d) La crítica i la demolició despietada que realiza Lenin i l’esquerra de tots els països de la innoble traïció del 1914, la forma més letal i ruinosa de la qual no fou tant passar sota les banderes patriòtiques de les nacionalitats, com el retorn a les desviacions contemporànies al mateix naixement del comunisme marxista, per les quals el programa i l’acció de la classe obrera han de trobar un enquadrament dins els canons burgesos de la llibertat i de la democràcia parlamentària, presentats com a conquestes eternes de la primera burgesia.

3. - Pel que fa al període successiu de vida de la nova Internacional, forma patrimoni inoblidable de l’Esquerra comunista la justa diagnosi teòrica i previsió històrica de nous perills oportunistes que es delineaven en el procés de vida dels primers anys de la nova Internacional. Aquest punt es desenvolupa, per evitar teoricismes pesats, amb el mètode històric. Les primeres manifestacions denunciades i oposades per l’Esquerra es verifiquen en la tàctica a propòsit de les relacions que calia establir amb els vells partits socialistes de la II Internacional, dels quals els comunistes s’hi havien desvinculat organitzativament amb les escissions; i consegüentment també en mesures errades en matèria d’estructura organitzativa.
El III Congrés havia constatat justament que no hi havia prou (ja el 1921 s’hi podria preveure que la gran onada revolucionària que seguí a la fi de la guerra el 1918 s’anava refredant i que el capitalista hauria provat contraofensives tant en el camp econòmic com en el polític) de formar partits comunistes estretament impregnats del programa de l’acció violenta, de la dictadura del proletariat i de l’estat comunista, si una gran part de les masses proletàries restava accessible a les influències dels partits oportunistes, per tots nosaltres ara considerats com els pitjors instruments de la contrarevolució burgesa i que tenien les mans tacades de la sang de Carles i de Rosa. Tot i així l’Esquerra comunista no acceptà la fórmula que fos condició de l’acció revolucionària (menyspreable com a iniciativa blanquista de petits partits) la conquesta de la «majoria» del proletariat (del qual no se sabé mai si es tractava del veritable proletariat assalariat o del «poble», inclosos camperols propietaris i microcapitalistes, artesans i qualsevol altre petit burgès). Aquesta fórmula de la majoria amb el seu sabor democràtic constituïa una primera alarma, més tard verificada per la història, que l’oportunisme podia renèixer introduït sota l’habitual bandera de l’homenatge als conceptes mortífers de democràcia i de recompte electoral.
Des del IV Congrés, a finals del 1922, en endavant, la previsió pessimista i la vigorosa lluita de l’Esquerra seguiren amb la denúncia de tàctiques perillosos (front únic entre partits comunistes i socialistes, consigna de «govern obrer») i els errors organitzatius (pels quals s’hi volien engrandir els partits no tan sols amb l’adhesió dels proletaris que abandonaven els altres partits amb programa, acció i estructura socialdemocràtica, sinó amb fusions que acceptassen partits sencers i porcions de partits mitjançant pactes amb els llurs estats majors, i també amb l’admissió com a seccions nacionals de la Comintern de pretesos partits «simpatitzants», la qual cosa era un palès error de sentit federalista). En una tercera direcció, l’Esquerra denuncia fins a l’actualitat, i sempre més vigorosament en els anys successius, l’engrandiment del perill oportunista: aquest tercer argument és el mètode de treball intern de la Internacional, que el centre representat per l’Executiu de Moscou empra vers els partits, i fins i tot vers parts dels partits que incorren en errors polítics, amb mètodes no tan sols de «terror ideològic», sinó sobretot de pressió organitzativa, la qual cosa constitueix una aplicació errada i introdueix una falsificació total dels justos principis de la centralització i de la disciplina sense excepcions. Aquest mètode de treball es va fer evident aviat, però particularment a Itàlia en els anys successius al 1923 –quan l’Esquerra, seguida per tot el partit, donava prova de disciplina exemplar aprovant les consignes de companys dretans i centristes designats per Moscou– ja que s’abusà greument de l’espectre del «fraccionament» i de la constant amenaça d’expulsió del partit d’una corrent acusada artificialment de preparar una escissió, amb l’únic fi de fer prevaldre els perillosos errors centristes en la política del partit. Aquest tercer punt vital fou discutit a fons en els Congressos internacionals i a Itàlia, i no és menys important que la condemna de les tàctiques oportunistes i de les fórmules organitzatives de tipus federalista. A Itàlia per exemple la direcció centrista, mentre acusava la direcció d’esquerra del 1921 i 1922 de dictadura en el partit, que demostrà moltes vegades d’ésser-hi totalment d’acord, continuà a manipular l’espectre de les ordres de Moscou gosant finalment d’aprofitar la fórmula de «partit comunista internacional»; com va fer en el 1925 en la polèmica pre-Lió Palmiro Togliatti, veritable campió del liquidacionsme de la Internacional Comunista.

4. - És oportú mostrar com la demostració que aquestes crítiques i diagnosis eren justes se cerca en la verificació històrica, fins i tot quan era fàcil oposar-se a l’Esquerra, que denunciava els indicis d’una crisi mortal, fundant-se únicament en preocupacions doctrinals.
Per la qüestió tàctica n’hi ha prou amb recordar que el front únic neix proposat com a mètode per «desgastar» els partits socialistes, i deixar els llurs caps i estats majors privats de les masses que els seguien i que s’havien de passar a nosaltres. L’evolució d’aquesta tàctica ha confirmat que contenia el perill de conduir a una traïció i a un abandonament de les bases classistes i revolucionàries del nostre programa. Els fills històrics del front únic del 1922 són avui palesos per tothom: els fronts populars creats per donar suport a la segona guerra del capitalisme democràtic, els «fronts d’alliberament» antifeixistes que han conduït a la més oberta col·laboració de classe, o siga estesa a partits declaradament burgesos; en els quals es compendia el naixement monstruós de l’última onada de l’oportunisme en el cadàver de la III Internacional. Les maniobres organitzatives inicials en les fusions del 1922 han posat les bases de la completa confusió en l’actual adreçament parlamentari i democràtic de tots els partits, inclòs el comunista, que ha violat així les tesis parlamentàries de Lenin en el II Congrés. Fins al XX Congrés del partit rus del 1956, on es renuncia a la unitat organitzativa mundial per admetre diferents partits socialistes i obrers i fins i tot populars en tal o tal país, s’ha fet allò que l’Esquerra preveia, és a dir la renúncia del programa de la dictadura proletària, reduint-la a un fenomen únicament rus, i introduint les «vies nacionals» i democràtiques al socialisme, que no signifiquen res més que la recaiguda en el mateix infame oportunisme del 1914; a més, per operar-se en nom de Lenin, és encara més fil i infame.
Finalment la denúncia del mètode de treball de la Internacional i de les seues pressions deformadores des de dalt, mentre veu en el 1926 la falaç oferta per part dels centristes d’«un poc més de democràcia en el partit i en la Internacional» –que fou justament rebutjada per l’Esquerra, que conservà les seues posicions d’oposició, per bé que sense amenaçar fins llavors (1926) amb l’eixida de la Internacional o l’escissió dels partits– troben la confirmació història en el ferotge terror estalinista aplicar per devastar l’interior del partit mitjançant l’ús de la força d’estat, és a dir per ensorrar amb decenes de milers d’assassinats una resistència que es conduïa en el nom del retorn al marxisme revolucionari i a les grans tradicions leninistes i bolxevics de la revolució d’Octubre. Es tractà en totes aquelles posicions d’una justa previsió del decurs futur dels esdeveniments, si bé la relació de les forces era tal que la tercera infame onada oportunista reixí a capgirar-ho tot.
Tempestivament l’Esquerra indicà les justes vies en les relacions entre els partits i la Internacional, i entre el partit rus i l’estat rus. Històricament la presa d’aquestes posicions es lliga a la qüestió de les relacions entre la política estatal russa i la política proletària en els altres països. Quan sota Stalin, que en l’Executiu d’autumni del 1926 descobria totes les seues cartes, es declarà que l’estat rus havia abandonat la idea de condicionar el seu futur a un enfrontament general de classes que podia enderrocar el poder del capital en tots els altres països, i en l’economia social interna declarà que es dedicava a «construir el socialisme» –cosa que en el llenguatge de Lenin no significava res més que construir el capitalisme– s’evidenciava el decurs ulterior, que fou sancionat pel sangonós conflicte a través del qual l’oposició, sorgida a Rússia massa tard, i oportunament denigrada sota l’habitual acusació de treball fraccionista, fou exterminada.
La qüestió es vincula al delicat problema que, imposat en nom d’un centralisme trufat i trucat a tots els partits en les files dels quals militaven ardents revolucionaris un aparell ofegador, s’hi jugà no tant amb la suggestió de noms gegants com el bolxevisme, Lenin, Octubre, sinó amb el vulgar fet econòmic que l’estat de Moscou disposava de mitjans amb els quals els funcionaris de l’aparell eren pagats. L’Esquerra assisteix a aquestes vergonyes amb un silenci heroic, perquè sabia que era un altre tremend perill la desviació petit-burgesa i anarcoide segons la qual s’hi hauria proclamat: - Vegeu bé que al final sempre és el mateix; on hi ha estat, on hi ha poder, on hi ha partit, hi ha corrupció, i si el proletariat vol emancipar-se ho ha de fer sense partits i estats autoritaris. Sabíem molt bé que si la línia de Stalin era fins el 1926 la victòria consignada a l’enemic burgès, aquestes aberracions d’intel·lectualoides de classes mitjanes són, en tot moment i encara més després de tot un segle, la millor de les garanties perquè l’exhaurit capitalisme reïxca a sobreviure fent caure en les mans dels seus justiciers l’única arma que el podia escorxar.
A aquesta penosa influència del diner, que desapareixerà en la societat comunista, però després d’una cadena d’esdeveniments dels quals l’afermament de la dictadura comunista no és més que el primer, s’hi unia el maneig d’un arma de maniobra que nosaltres en termes oberts declaram digna dels parlaments i de les diplomàcies burgeses, o de la burgesíssima Societat de Nacions, és a dir l’encoratjament o el conculcament segons dels casos del carrerisme o de les ambicions vanes de les persones, dels caps de sota-govern, que pul·lulen en la base; de forma que cadascú que fos posat en la inexorable alternativa de triar entre una immediata i còmoda notorietat, subsegüent a la ràpida acceptació de les tesis de l’omnipotent Central, o bé una paorosa foscor i potser la misèria, si hagués volgut defensar les justes tesis revolucionàries de les quals s’havia desviat la Central.
És avui assumit, per l’evidència històric, que aquelles Centrals internacionals i nacionals eren en la via de la desviació i de la traïció; segons la teoria de sempre de l’Esquerra, és aquesta la condició que els ha de llevar tot dret a obtindre en nom d’una disciplina hipòcrita la cega obediència de la base.

5. - El treball realitzat per reconstruir el partit de classe després de la fi de la segona guerra mundial ha trobat una situació extremadament desfavorable, després que les vicisituds internacionals i socials del tremend període històric han afavorit en tots els sentits el pla oportunista d’esborrar totes les línies del conflicte entre les classes, i portar en evidència davant els ulls encegats del proletariat la necessitat d’aconseguir la reprensió per tota la terra dels constitucionalismes parlamentaris-democràtics.
En aquesta posició despietada de contracorrents, agreujada per l’enfonsament de grans masses proletàries en la pràctica pestífera de l’eleccionisme, apologitzada per falsos revolucionaris molt més impúdicament que no pas havien fet els revisionistes de més de mig segle abans, el nostre moviment no podia respondre més que fent comptes de tot el seu patrimoni que derivava de llargues i desfavorables vicisituds històriqes. Adoptada la vella consigna de respondre a la frase: «en el fil del temps», el nostre moviment es dedica a reportar davant dels ulls i les ments del proletariat el valor dels resultats històriques que s’inscriuen en el llarg curs de la dolorosa retirada. No es tractava de limitar-se a una funció de difusió cultural o de propaganda d’adoctrinament, sinó de demostrar que teoria i acció són camps dialècticament inseparables i que els ensenyaments no són llibrescos o professionals sinó que deriven (per evitar la paraula, avui presa pels filisteus, d’experiències) de balanços dinàmics d’enfrontaments esdevinguts entre forces reals de notable grandesa i extensió, utilitzant també els casos on el balanç final s’ha resolt en una desfeta de les forces revolucionàries. I això que hem anomenat amb vell criteri marxista clàssic: «lliçons de les contrarevolucions».

6. - Diverses altres dificultats en l’equadrament sobre bases pròpies del nostre moviment deriven de perspectives massa optimistes, segons les quals, com la fi de la primera guerra mundial havia portat a una gran onada revolucionària i a la condemna de la pesta oportunista amb l’acció dels bolxevics, de Lenin, de la victòria de Rússia, així mateix la conclusió de la segona guerra en el 1945 hauria suscitat fenòmens històrics paral·lels, i hauria fet ràpida la constitució d’un partit revolucionari segons les grans tradicions. Aquesta perspectiva podia ésser generosa, però errava greument en no tindre en compte la «fam de democràcia» que s’havia instil·lat al proletariat, no tant per les gestes més o menys tructulentes dels feixismes italià i alemany, sinó de la recaiguda ruïnosa en la il·lusió que, reconquerida la democràcia, tot tornaria per via natural a les línies revolucionàries; mentre que patrimoni central de l’Esquerra és la consciència que el més gran perill són les il·lusions popularesques i socialdemocràtiques, bases no d’una nova revolució que faça el pas Kerenski-Lenin, sinó de l’oportunisme que és la més força contrarevolucionària més potent.
Per l’Esquerra l’oportunisme no és un fenomen de natura moral i reduïble a corrupcions d’individus, sinó que és un fenomen de natura social i històrica pel qual l’avantguarda proletària, per comptes de disposar-se segons el plantejament que cal contra el front reaccionari de la burgesia i dels estrats petit-burgesos, la majoria d’ells encara conservadors, dóna pas a una política de soldament entre el proletariat i les classes mitjanes. En això el fenomen social de l’oportunisme no divergeix del del feixisme, perquè es tracta sempre d’un servei als sectors petit-burgesos dels quals fan part els anomenats intel·lectuals, l’anomenada classe política i la classe burocràtico-administrativa, que en realitat no són classes capaces de vitalitat històrica, sinó aprofitats sectors marginals i rufians, en els quals no hi apareixen els dissidents de la burgesia dels quals Marx descriu el fatal passatge en les files de la classe revolucionària, sinó els millors servidors i les llances afilades de la conservació capitalista, que campen amb estipends sortits de l’extorsió de la plus-vàlua als proletaris. El nou moviment arribà fins i tot a caure en la il·lusió que hi ha qualque cosa a fer en els parlaments burgesos, provant de revifar les famoses tesis de Lenin, però sense tindre present que un balanç històric irrevocable havia demostrat que aquella tàctica no podia anar enlloc, per nobles i grandioses que fos en la situació el 1920, quan la història semblava oscil·lar d’un fil, les perspectives d’atac revolucionari adreçat a fer saltar els parlaments des de l’interior; mentre contràriament tot es redueix a la trivial victòria contra el feixisme del crit de Modigliani: «Viva el parlament!».

7. - En tractar-se d’un traspàs i d’una consigna història d’una generació que havia viscut les lluites glorioses de la primera postguerra i de l’escissió de Livorno a la nova generació proletària, es tractava d’alliberar de la folla felicitat de la caiguda del feixisme per reconduir-la a consciència de l’acció autònoma del partit revolucionari contra els altres, i sobretot contra el partit socialdemòcrata, per reconstituir les forces consagrades a la perspectiva de la dictadura i del terror proletaris contra la gran burgesia així com contra tots els seus instruments, i el nou moviment trobà per via orgànica i espontània una forma estructural de la seua activitat que ha estat posada a prova durant quinze anys. El partit assumí aspiracions que eren manifestes en l’Esquerra comunista des de l’època de la II Internacional, i successivament durant la lluita històrica contra les primeres manifestacions de perills oportunistes en la III. Aquesta aspiració secular és la lluita contra la democràcia i tota influència d’aquest matusser mite burgès; arrela en la crítica marxista, en els textos fonamentals i en els primers documents de les organitzacions proletàries, del «Manifest dels Comunistes», en endavant.
Si la història humana no s’explica amb la influència d’individus d’excepció que hagen pogut excel·lir per força i valor físic o fins i tot intel·lectual i moral, si la lluita política és vista de forma falsa i diametralment oposada a la nostra com una tria de tals personalitats d’excepció (bé es crega realitzada per la divinitat o demanada per aristocràcies socials, o –en la forma més hostil a nosaltres– demanada pel mecanisme del «recompte» de vots als quals s’hi han admès a la fi tots els elements socials); la història és per contra la història de la lluita entre les classes i es llegeix i s’aplica en les batalles, que ja no són crítiques sinó violentes i armades, tan sols si es desvelen les relacions econòmiques entre les classes que s’estableixen dins les formes de producció; si aquest teorema fonamental s’havia confirmat amb la sang vessada per innombrables combatents dels quals la mistificació democràtica havia fet com si fossen mostres d’esforços generosos; i si el patrimoni de l’Esquerra comunista s’havia eregit en aquest balanç d’opressió, d’explotació i de traïció, la via a recòrrer era únicament aquella que en el procés històric s’hi hagués alliberat per sempre més del letal mecanisme democràtic, no tan sols en la societat i en els diversos cossos que s’organitzen al seu si, sinó en el sentit de la pròpia classe revolucionària i sobretot en el del seu partit polític. Aquesta aspiració de l’Esquerra, que no es pot reconduir a una intuició miraculosa o a un il·luminisme racional de pensadors, sinó que es contextualitza en els efectes d’una cadena de lluites reals violentes, sangonoses i despietades fins i tot quan es clouen amb la derrota de les forces revolucionàries, té les seues traces històriques en tota la sèrie de les manifestacions de l’Esquerra, des de quan lluita contra els blocs electorals i les influències de les ideologies masòniques, contra els suggeriments bèl·liques d’abans de les guerres colonials i després de la gegantina primera guerra europea, la qual triomfà damunt les aspiracions proletàries a desertar de les divises militars i a girar les armes contra els qui els havia fet allistar, sobretot agitant l’espectre lúbric de conquestes de llibertat i de democràcia; des de quan a la fi en tots els països d’Europa i sota la guia del proletariat revolucionari rus s’hi llençà a la lluita per abatre el primer i directe enemic i adversari que cobria el cor de la burgesia capitalista, contra la dreta socialdemòcrata i contra l’encara més innoble centre, el qual, difamant-nos com difamava el bolxevisme, el leninisme i la dictadura soviètica russa, i que posava tots els esforços en l’intent d’aixecar de nou el pont ensorrat entre l’avançada proletària i les criminals idealitats democràtiques. Al mateix temps aitals aspiracions d’alliberar-se de tota influència i de la mateixa paraula de la democràcia s’hi troben consagrades en textos innombrables de l’Esquerra que a l’inici d’aquestes tesis hem indicat ràpidament.

8. - L’estructura de treball del nou moviment, convençut de la grandesa, de la duresa i de la durada història de la pròpia obra, que no podia encoratjar elements dubtosos i desitjosos d’una ràpida carrera perquè no prometia, ans excloïa, èxits històrics a una distància visible, es basà en encontres freqüents d’enviats de tota la perifèria organitzada, en els quals no es planificaven debats, contradiccions i polèmiques entre tesis contrastades, i on podien aflorar esporàdiament nostàlgies de la malaltia antifeixista, i en els quals mai no es votava ni mai es deliberava, sinó que era tan sols la continuació orgànica del greu treball de consignació història de les lliçons fecundes del passat a les generacions presents i futures, a les noves avantguàrdies que es deliniaven en les files de les masses proletàries, deu i cent vegades enganyades i desil·lusionades, i que finalment s’aixecaran contra el fenomen dolorós de la descomposició purulenta de la societat capitalista, i finalment sentiran en el viu de la carn com la forma extrema i més verinosa són les propostes de l’oportunisme popularesc, dels buròcrates dels grans sindicats i dels grans partits i de tota la ridícula plèade de pretesos cerebrals intel·lectuals i aristes, «empenyats» o «dedicats» a guanyar qualque paga per la llur activitat de desgast, posant-se a través dels partits traïdors al servei de rufians, de les classes riques, i de l’ànima burgesa i capitalista en el pitjor sentit de les classes intermèdies, motejades de poble.
Aquesta obra i aquesta dinàmica s’inspiren en ensenyaments clàssics de Marx i de Lenin, que donaren la forma de tesis a les llurs presentacions de les grans veritats històriques revolucionàries; i aquestes tesis i relacions, lligades en la preparació a les grans tradicions marxistes de fa més d’un segle, eren recordades per tots els presents gràcies també a les comunicacions de la nostra premsa, en totes les reunions de perifèria de grups locals i de convocatòries regionals, on aital material històric era transportat a càrrec de tot el partit. No tindria cap sentit l’objecció que es tracta de textos perfectes irrevocables i immodificables, perquè durant tots aquests anys s’ha declarat sempre entre nosaltres que es tractava de material en contínua elaboració i destinat a pervindre en una forma sempre millor i més completa; tant que des de totes les files del partit, i també des d’elements joveníssims, s’ha verificat sempre amb una freqüència creixent l’aportació de contribucions admirables i perfectament entonades amb les línies clàssiques pròpies de l’Esquerra.
I tan sols en el desenvolupament d’aquesta direcció del treball, que hem dibuixat, esperàvem la dilatació quantitativa de les nostres files i de les adhesions espontànies que venen al partit i que en faran un dia una força social més gran.

9. - Abans de deixar l’argument de la formació del partit després de la segona guerra mundial, va bé reafirmar alguns resultats que avui valen com a punts característics pel partit, ja que són resultats històrics de fet, malgrat la limitada extensió quantitativa del moviment, i no descobertes d’inútils genis o solemnes resolucions de congressos «sobirans».
El partit reconeix ben aviat, encara que siga en una situació extremadament desfavorable i fins i tot en llocs on l’esterilitat d’aquesta és màxima, que s’hi conjura el perill de concebre el moviment com una mera activitat de premsa propagandística i de proselitisme polític. La vida del partit s’ha d’integrar sempre i sense excepcions en un esforç incessant d’inserir-se en la vida de les masses i també en les seues manifestacions influïdes per directives que contrasten amb les nostres. És antiga tesi del marxisme d’esquerra que cal acceptar de treballar en els sindicats de dreta on els operaris són presents, i el partit avorreix les posicions individualistes dels qui mostren un menyspreu per posar peu en aquells ambients arribant fins a teoritzar la ruptura dels pocs i febles rengles en els quals es basen els sindicats actuals. En moltes regions el partit ja ha realitzat una activitat notable en aquest sentit, si bé sempre ha d’afrontar dificultats greus i forces contràries, superiors si més no estatísticament. És important establir que, encara allà on aquest treball no ha assolit encara un nivell apreciable, es rebutja la posició segons la qual el petit partit es redueix a cercles tancats sense lligams amb l’exterior, o limitats a cercar adhesions en l’únic món de les opinions, que pel marxista és un món fals quan no se’l tracta com a superstructura del món dels conflictes econòmics. Tan erroni seria subdividir el partit o els seus agrupaments locals en compartiments estancs que són actius únicament en un dels camps de teoria, d’estudi, de recerca històrica, de propaganda, de proselitisme i d’activitat sindical, que en l’esperit de la nostra teoria i de la nostra història són absolutament inseparables i en principi accessibles a tots i cadascun dels companys.
Un altre punt que el partit ha conquerit històricament i del qual mai no se’l podrà fer fora, és la neta repulsa a totes les propostes d’engrandir els seus efectius i les seues bases a través de convocatòries de congressos constituents comuns amb els infinits altres cercles i grupuscles, que pul·lulen des de la fi de la guerra elaborant teories desconnectades i deformes, o afirmant com a única dada positiva la condemna de l’estalinisme rus i de totes les seues derivacions locals.

10. - Retornant a la història dels primers anys de la Internacional Comunista, recordam que els seus dirigents russos, que havien mostrat no tan sols un coneixement profund de la doctrina i de la història marxista, sinó també el resultat grandiós de la victòria revolucionària d’Octubre, concebien tesis com les de Lenin com material que calia que tots acceptassen, per bé que reconeixent que en la vida del partit internacional se’n desenvoluparia una elaboració ulterior. Requerien que no es votàs mai, perquè tot era acceptat amb adhesions unànimes i espontàniament confirmades per tota la perifèria de l’organització, que en aquells anys gloriosos vivia una atmosfera d’entusiasme i fins i tot de triomf.
L’Esquerra no dissentia d’aquestes generoses aspiracions, però sostenia que, per arribar als desenvolupaments que tots somniàvem, seria necessari fer més rigoroses i rígides certes mesures d’organització i de constitució del partit comunista únic, i precisar en el mateix sentit totes les normes de la seua tàctica.
Llavors s’assenyalà que una certa relaxació en aquests terrenys vitals, que nosaltres denunciàrem fins i tot al mateix gran Lenin, començava a produir efectes perjudicials, i fórem obligats a oposar relació a relació tesi a tesi.
A diferència d’altres grups d’oposició, d’aquells mateixos que es formaven a Rússia i de la mateixa corrent trotskista, nosaltres evitàrem sempre amb cura de donar al nostre treball intern a la Internacional la forma d’una reivindicació de consultes democràtiques i electives de tota la base, o de reclamació d’eleccions generals dels comitès directius.
L’Esquerra esperà salvar la Internacional i el seu tronc vital i vàlid de grans tradicions sense organitzar moviments d’escissions, i rebutjà sempre l’acusació d’organitzar-se o de voler-se organitzar com una fracció, o com un partit en el partit. Nogensmenys l’Esquerra, fins i tot quan les manifestacions del neixent oportunisme eren cada vegades més innegables, encoratjà o aprovà el sistema de les dimissions individuals del partit o de la Internacional.
De totes formes els textos ja indicats mostren que l’Esquerra en el seu pensament fonamental sempre ha vist el camí vers la supressió de les tries electorals i dels vots sobre noms de companys o sobre tesis generals com un camí que anava vers l’abolició d’un altre innoble bagatge del democratisme politicantesc, és a dir el de les radiacions, de les expulsions i de les associacions de grups locals. Havíem enunciat moltes vegades amb totes les lletres la tesi que aquests procediments disciplinaris devien esdevindre cada vegada més excepcionals fins arribar a fer-los desaparèixer.
Si esdevé el contrari, i pitjor si aquestes qüestions disciplinàries serveixen per salvar no principis sans i revolucionaris sinó justament les posicions conscients o inconscients d’un oportunisme neixent, com esdevingué en el 1924, 1925, 1926, això significa únicament que la funció del centre s’ha conduït d’una forma confusa i que ha perdut tota influència real de disciplina de la base envers ell, fins al punt que es decanta cap a un fracassat rigor disciplinari.
En els primeríssims anys l’Esquerra esperà que les concessions organitzatives i tàctiques trobassen explicació en la fecunditat del moment històric i tinguessen valor únicament temporal, ja que la perspectiva de Lenin esperava grans revolucions en l’Europa central i potser en l’occidental, i després d’aquestes la línia retornaria a la integral i lluminosa que és consonant amb els principis vitals; però a aquesta esperança la substituí la certesa que si caminàvem cap a la ruina oportunista –que no podia deixar de prendre les formes clàssiques d’una perspectiva magnificadora i d’una exaltació de les intrigues democràtiques i electorals– més que mai l’Esquerra havia de conduir la seua defensa història sense abandonar la pròpia malfiança contra el mecanisme democràtic, fins i tot quan es veié arrossegada pels cabells en operacions de veritable pasteta electoral en els partits, que fou just aplaudir quan la condueix el feixisme al qual el proletariat havia de respondre recollint la provocació a les armes, però que s’hauria d’haver indicat la línia dels fets quan li perpetraven enfrontaments fins i tot els pares del nou oportunisme que es disposava a reconquerir els partits i la Internacional, si bé teòricament podia donar una satisfacció irònica veure’ls dir: «Som deu i volem plegar-vos a vosaltres que sou set mil»; massa segurs nosaltres en creure tancada aquella ignomionosa carrera a la recerca de vots obrers per milions i milions.

11. - Ha estat però sempre ferma i constant posició de l’Esquerra que, si les crisis disciplinàries es multipliquen i esdevenen una regla, això significa que qualque cosa no funciona en la conducció general del partit, i que cal estudiar el problema. Naturalment no renegarem de nosaltres mateixos cometent la ximpleria de retornar a cercar la salvació en la recerca dels homes millors en la tria de caps i de semicaps, bagatge que sostenim que és del tot distintiu del fenomen oportunista, antagonista històric del camí del marxisme revolucionari d’esquerra.
Sobre una altra tesi fonamental de Marx i de Lenin l’Esquerra és fermíssima, és a dir que un remei a les alternatives i a les crisis històriques a les quals el partit proletari no pot deixar de subjectar-se, no es pot trobar en una fórmula constitucional o d’organització, que tinga la virtut màgica de salvar-lo de la degeneració. Aquesta il·lusió s’inscriu entre les petit-burgeses que remunten a Proudhon, i a través d’una llarga cadena condueixen a l’ordinovisme italià, és a dir a que el problema social es pot resoldre amb una fórmula d’organització dels productors econòmics. Indubtablement, en l’evolució que segueixen els partits, pot contraposar-se el camí dels partits formals, que presenta contínues inversions i alts i baixos, si bé amb precipicis ruinosos, al camí ascendent del partit històric. L’esforç dels marxistes d’esquerra és actuar damunt la corba trencada dels partits contingents per reconduir-la a la corba contínua i harmònica del partit històric. Aquesta és una posició de principi, però és pueril voler-la transformar en receptes d’organització. Segons la línia històrica que utilitzam no tan sols el coneixement del passat i del present de la humanitat, de la classe capitalista i fins i tot de la classe proletària, sinó a més un coneixement directe i segur del futur de la societat i de la humanitat, com es dibuixa en la certesa de la nostra doctrina que culmina en la societat sense classes i sense estat, que potser en un cert sentit serà una societat sense partit, a menys que no s’entenga com a partit un òrgan que no lluita contra d’altres partits, sinó que desenvolupa la defensa de l’espècie humana contra els perills de la natura física i dels seus processos evolutius i probablement també catastròfics.
L’Esquerra comunista sempre ha considerat que la seua llarga batalla contra les tristes vicisituds contingents dels partits formals del proletariat s’ha dut a terme afermant les posicions que de forma contínua i harmònica es concadenen en la via lluminosa del partit històric, que va sense trencar-se a través de llargs anys i segles, des de les primeres afrimacions de la neixent doctrina proletària a la societat futura, que coneixem bé, ja que hem identificat bé els teixits i els ganglis de l’esgotada societat present que la revolució haurà d’enderrocar.
La proposta d’Engels d’adoptar la vella bona paraula alemanya Gemeinwesen (ésser comú, o siga comunitat social) en el lloc de la paraula estat, es remuntava al judici de Marx que la Comuna ja no era un Estat, precisament perquè ja no era una corporació democràtica. La qüestió teòrica de Lenin ençà no necessita d’ulteriors aclariments, i no hi ha contradicció en la genial observació que en apparença Marx seria molt més estatalista que Engels, ja que Marx és qui ha precisat millor com la dictadura revolucionària és un veritable estat dotat de forces armades, de policia repressiva i d’una justícia en formes polítiques i terroristes que no es lliga les mans amb embolics jurídics. La qüestió es refereix també a la condemna comuna dels dos mestres de la idealització revisionista dels socialistes alemanys en la fórmula estúpida del «lliure estat popular», que no tan sols traspua una sentor de democratisme burgès sinó que inverteix tota la noció del conflicte inexorable entre les classes, amb la destrucció de l’estat històric de la burgesia i l’erecció damunt les seues runes del més despietat, si bé no reivindicador de constitucions eternes, estat subversiu del proletariat.
No és tracta per tant de troba un «model» de l’estat futur en els plans constitucional o organitzatiu, cosa d’altra banda tan ximple com la que cercava en el primer país conquerit per la dictadura de construir un model pels estats i les societats socialistes d’altres països.
Però igualment vana, i potser més que totes les altres, seria la idea de fabricar un model del partit perfecte, idea que es redent de les febleses decadents de la burgesia, que, impotent en la defensa del seu poder, en la conservació del seu sistema econòmic que va unit al mateix domini del pensament doctrinal, es refugia en tecnologismes deformes de robot per obtindre en aquests estúpids models formals automàtics una supervivència, i substreure’s a la certesa científica, per la qual hem escrit de la seua època històrica i la seua civilització la paraula: mort!

12. - Entre les elaboracions doctrinals, que per un moment podrem anomenar filosòfiques, que s’inscriuen en la tasca de l’Esquerra comunista i del seu moviment internacional, hi ha el desenvolupament d’aquesta tesi per la qual ja hem recordat les aportacions de no pocs contribuïdors, que han realitzat recerques que la demostren coherent amb les posicions clàssiques de Marx, d’Engels i de Lenin.
La primera veritat que l’home podrà conquerir és la noció de la futura societat comunista. Aquest edifici no requereix cap material de la infame societat present, capitalista, democràtica o cristianota, i no considera patrimoni humà damunt el qual fundar, la pretesa ciència positiva construïda per la revolució burgesa, que per nosaltres és una ciència de classe a destruir i substituir peça per peça, d’una manera gens diferent de les religions i de les escolàstiques de les precedents formes de producció. En el camp de la teoria de les transformacions econòmiques que del capitalisme, l’estructura del qual coneixem bé mentre que és del tot ignota pels economistes oficials, porten al comunisme, refusem ifualment les aportacions de la ciència burgesa, i la mateixa desestimació tenim de la seua tècnica o tecnologia que canten sobretot els rebordonits traïdors oportunistes com destinada a grans conquestes. D’una forma totalment revolucionària hem edificada la ciència de la vida, de la societat i del seu resultat futur. Quan aquest funcionament de la ment humà serà perfecta, i no ho podrà ésser si no després de la mort del capitalisme, de la seua civilització, de les seues escoles, de la seua ciència, i de la seua tecnologia de lladres, l’home podrà per primera vegada escriure també la ciència i la història de la natura física i conèixer els grans problemes de la vida de l’univers, diferent d’aquella on cienciats reconciliats amb el dogma continuen a designar amb el nom de creacions els seus discursos en totes les escales infinites i infinitèssimes, en l’indesxifrable fins ara esdevenidor futur.

13. - Aquests i d’altres problemes són camp d’acció del partit que tenim físicament viu, gens indigne d’inserir-se en la mateixa línia del gran partit històric. Però aquests conceptes d’alta teoria no són expedients per resoldre petits dubtes i petites incerteses humanes, que duraran tant com dure en les nostres files la presència d’individus rodejats i dominats per l’ambient bàrbar de la civilització capitalista. Per tant aitals desenvolupaments no es poden adoptar per explicar com gradualment s’aferma el sistema de viure del partit lliure de l’oportunisme, que és contingut en el centralisme orgànic i no pot sorgir d’una «revelació».
Com a patrimoni de l’Esquerra es podrà retrobar en totes les polèmiques conduïdes contra la degeneració del Centre Moscou aquesta evident tesi marxista. El partit és al mateix temps un factor i un producte del desenvolupament històric de les situacions, i no podrà mai considerar-se com un element estrany i abstracte que puga dominar l’ambient circumdant, sense recaure en un nou i més feble utopisme.
Que en el partit es puga dedicar a donar vida a un ambient ferotgement antiburgès, que anticipe llargament els caràcters de la societat comunista, és una antic enunciat, per exemple dels joves comunistes italians des del 1912.
Però aquesta digna aspiració no es podrà reduir a considerar el partit ideal com un falansteri rodejat de murs inexpugnables.
En la concepció del centralisme orgànica la garantia de les seleccions dels seus components és la que sempre proclamam contra els centristes de Moscou. El partit perservera en l’esculptura de les línies de la seua doctrina, de la seua acció i de la seua tàctica amb una unicitat de mètode per damunt de l’espai i del temps. Tots els que d’entrada es troben a disguts amb aquestes línies tenen a la llur disposició l’òbvia via d’abandonar les files del partit. Nogensmenys després de l’esdeveniment de la conquesta del poder podem concebre la inscripció forçada en les notres files; i per això que resten fora de la justa accepció del centralisme orgànic les pressions terroristes en el camp disciplinar, que no poden deixar de copiar el mateix vocabulari d’abusades formes constitucionals burgeses, com la facultat del poder executiu de triar i de recompondre les formacions electives –formes totes que des de fa molt de temps es consideren superades no direm pel propi partit proletari, sinó fins i tot per l’estat revolucionari i temporal del proletariat victoriós. El partit no ha de presentar als qui volen adherir-nos plans constitucionals i jurídics de la societat futura, en quant aitals formes són pròpies únicament de les societats de classe. Els qui veient el partit proseguir per la seua clara via, són temptats de reassumir en aquestes tesis que s’exposaran en la reunió general de Nàpols de juliol del 1965, no se senten encara en aquesta alçada històrica, i saben molt bé que poden prendre qualsevol altra direcció que divergesca de la nostra. No hem d’adoptar en la matèria cap altra provisió.