ELS INTEL·LECTUALS I EL MARXISME
AMADEO BORDIGA
Els
intel·lectuals i el marxisme
Ahir
Avui
Font
Els intel·lectuals i el marxisme
Ahir
[a
dalt] [índex]
[següent]
En la correcta línia marxista s'han considerat conjuntament aquests quatre punts, tantes voltes desenvolupats en diferents temps i llocs.
1. El moviment proletari socialista no és de cap manera un moviment cultural o educatiu. La possibilitat de desenvolupar el pensament és derivació i conseqüència d'un millor desenvolupament de la vida física, i com veurem a sota, de l'eliminació de l'explotació econòmica. Els qui pertanyen a les classes que viuen sota una forma de vida que els empeny a lluita no tenen cap necessitat de saber, basta que es revoltin contra la seva penúria. Ho veurem més tard.
2. El partit revolucionari de classe no refusa d'acollir a les seves files com a companys i militants a individus qualificats com de la classe econòmica superior i de servir-se del seu major desenvolupament intel·lectual en la pròpia lluita, sempre que siguin veritables desertors del camp social adversari. En totes les lluites de classe victorioses, aquest ha estat un dels primers trencament del front contrarevolucionari, si bé presenta crisis inconvenients i penediments en casos aïllats.
3. La classe proletària, com necessita per a la seva victòria la formació del partit polític, ha d'esmerçar-se continuadament i amb coherència teòrica en la defensa de la doctrina de classe (i no ho confonem amb el terme consciència, insidiosament subjectiu i gens col·lectiu, que posa al costat de posicions conformistes i tradicionalistes altres de més reivindicatives).
4. El moviment comunista revolucionari inclou indiscriminadament entre els seus pitjors enemics, juntament amb els burgesos, capitalistes i patrons, i amb els funcionaris i dirigents de les diferents jerarquies, els «pensadors» i els «intel·lectuals» exponents de la «ciència» i de la «cultura», de la «literatura» o de l'«art» entesos com a moviments i procesos generals que rodejen i cobreixen les determinacions socials i la lluita històrica de les classes. Qualsevol desviació d'aquests punts per raons evidents xoca en un contrast inevitable amb les bases del marxisme i condueix a la degeneració oportunista i a la desfeta de la revolució.
La desviació del primer punt condueix a recaure en les tendències liberaldemocràtiques amb el seu educacionisme del proletariat per part de la burgesia, que amb la riquesa monopolitza l'estat, l'escola, la premsa i tota la resta pels seus fins de classe.
La desviació del segon punt condueix al cru obrerisme, al laborisme i al sindicalisme pur, que condemna els proletaris als límits d'un economicisme sense brides i que nega la lluita política de partit i la conquesta del poder revolucionari, únics mitjans amb els quals superar el capitalisme.
La desviació del tercer punt condueix al revisionisme i al reformisme, a l'oportunisme socialdemòcrata, al politicisme del dia a dia, al comerç dels principis, al cinisme de la consigna bernsteiniana: «el fi no és res, el moviment ho és tot» on se sobreentén la renúncia «a les idees».
La desviació del quart punt condueix a tots els tres precedents, a les saturnals del bloquisme, condueix sobtadament al vòmit fins i tot un estòmac d'acer.
Aquests eren els d'en Carles i d'en Frederic que no pogueren evitar, en els inicis del moviment obrer i en els seus primers esforços per a unir i fundar partits de proletaris, en el temps de la Lliga dels Justos i de l'Aliança Universal, els contactes amb alguns d'aquests homes de pensament. Se'n referiren extensament amb exposicions crítiques i radicals fins a l'extrem de ser ferotges i amb sarcasmes despietats. Entre les cents citacions que podia fer en una carta a Engels, Marx, envejant-lo per no haver hagut de presenciar en una convenció on hi havia no pocs filòsofs filàntrops i humanitaris d'aquella espècie, li explica que, encarregat de recollir la directriu final, no s'havia pogut sostreure d'afegir les acostumades paraules de Llibertat, Humanitat, Civilitat, Pensament, etc. Per excusar-se afegeix: he tingut cura de posar-les en els passatges on, en no significar absolutament res, no podran fer mal.
No som místics i admetem que per obligacions de partit un marxista hagi de dir o escriure una facècia. Hi ha però dues condicions: la primera és que no se la cregui i la segona és que no cerqui de fer-la creure als altres. Pocs dels «leninistes» d'avui compleixen la primera condició, però tant ells com tots els seus altres socis trepitjen la segona vint cops al dia.
En els anys de la grandíssima revolució de Rússia els «intel·lectuals» que navegaven en el cataclisme de la guerra entre les escoles filosòfiques i estètiques, cadascuna més decadent que l'anterior, sentiren rebombori, i com són de fàcil girar es tornaren cap a Orient. Sorgí entre d'altres a França un moviment dit «Clarté» que agrupava escriptors i artistes simpatitzants amb el victoriós (sobretot per victoriós) bolxevisme. Era una claredat que no sabia del cert com adherir-se íntegrament a una doctrina o fer una conversió radical als nous principis, i que no era més que un buit «il·luminisme» cerebral que reproduïa un segle i mig més tard el d'aquells burgesos, que havien tingut però el coratge de precedir i de preparar una revolució, però no de seguir-la, amb el propòsit d'aprofitar-se'n o de defugir-ne els mals.
Els companys bolxevics russos, marxistes viscerals però també de cap de ferro, utilitzaven o es proposaven d'utilitzar fins i tot aquest moviment en les les vísceres de tot un món enemic, però no ho feren amb tota aquella gent, molt valenta però encara més nul·la, i comptaren principalment amb la seva «intellighentsia» indígena que coneixien intus et in cute per haver-la vist sota totes les proves de la història i de la lluita, sovint voluble, sempre vil, refugiar-se successivament a les files de tots els antirevolucionaris de la gama més plural de l'arc iris de liberals, populistes, empresarialistes, anarcoides i els infinits emigrats dispersats més enllà de les diverses fronteres.
Un excel·lent company francès de cultura gens falsa, Raymond Lefébvre, mort després en retornar d'una travesa àrtica, recordava el 1920 a Rússia, davant l'evidència de la difusió del comunisme al seu país, el que el nostre partit denominava «les quatre plus forts tirages de France», els quatre escriptors les obres del qual assolien la més forta difusió. Eren Henri Barbusse, George Duhamel, Anatole France (feiem una excepció per aquest potent cervell que ha donat moltes pàgines veritablement vibrants contra els fonaments d'un món i les seves principals hipocresies) i Romain Rolland. La cosa feia efecte i es deia en bell francès, però nosaltres, militants marxistes, no havíem mai pensat d'acabar amb la burgesia amb la tirada de centenars de milers de còpies de bouquins, a no ser que les hi tiressim a la cara. Somreiem: Raymond, fort i sincer, s'enrabiava.
Indescriptible era igualment el somriure i el parpalleig de Lenin quan prenia la paraula Maksim Gorkij, que en la general desbandada dels intel·lectuals havia romàs amb els bolxevics, i al qual per la seva massa gran notorietat mundial, a banda de la seva indiscutible bona fe, no se li podia negar ni l'assistència ni sovint la paraula, i s'havia de renunciar a fer-li entendre que quan tractava els problemes socials i polítics la vessava.
No volem escriure la història dels moviments polítics provocats al camp i amb l'atenció dels «intel·lectuals» de diverses activitats i postures. Ocuparia massa i fóra massa complicat de tractar, a més del «món» artístico-literari, el menys interessant de la ciència i veure com les contribucions dels Gorkij o dels Barbusse no han estat més que superades en el grau de desconsoladora inconsistència per les dels Joliot Curie i els Einstein.
Els bel·licistes germanòfobs feren manifestos d'intel·lectuals per cridar amb l'autoritat de literats, músics, poetes i pintors en la campanya antialemanya un famós «es ist nicht wahr!». En férem els antifeixistes italians per aturar Mussolini i després es considerà un replegament genial que no l'haguessin aturat les Cambres del Treball i els grups d'obrers armats. El desastrós balanç el coneixem tots, alguns s'hagueren de replegar per no perdre càtedres ni racions, d'altres s'entristiren en una oposició impotent i acabaren per defallir políticament. Caigut el feixisme sota la gens intel·lectual pressió del trinitrotolué i de la melinita, s'aplegaren tot seguit, i es digué que finalment Itàlia recuperava les més valuoses forces de la ciència del pensament i de la tècnica que la púrria feixista havia fet fora. Com la ciència, el pensament, les lletres i l'art mai han posat en circulació tants productes per llençar, en aquesta època postfeixista anem baixant nous trams sencers d'escales.
La recepta de la llibertat de pensament, d'escriptura i de paraula, i la mentida de la «imparcialitat» front a les diverses opinions del mecanisme públic, són en darrer terme condicions per al rebaixament, i estem en el cas oposat de la postura per bé que doctrinal i científica que sorgí de la victòria de la revolució totalitària russa. N'hi ha prou amb pensar en aquelles pietoses transmissions de ràdio que tracten problemes socials o polítics al Convegno dei cinque els quals es quedaven en enunciats temorosos i en objeccions castrades, si bé àcides per la gelosia indigesta dels rams, més sorolloses que efectives.
Però on es prepara i s'inicia amb un estil ple i grandíssim la mobilització mundial de les forces del pensament és en el moviment contra el Pacte Atlàntic i en els Congressos de la Pau.
Cridat en auxili dels artistes, el simbolisme entra en primer pla, i aquell estrany animal dissenyat per Picasso ofusca greument l'ull incorpori del vell Noé, que refregant-se'ls vigorosament a l'altre món es demana si no l'ha feta grossa embarcant en l'arca i després alliberant-lo pels cels encalmats, el colom originari, vulgar i zoològic.
Art futurista. En el seu temps se'ns titllà d'oportunistes perquè negavem el valor revolucionari al moviment futurista. Una força del pensament, donem-li suport, deien els habituals habilidíssims, tot i que no hagi estat inventada a Rússia, sota el permís de la Cominform. Subverteixen com nosaltres les formes del passat; Lacerba de Papini gosa fins i tot de definir el monument al gran Rei com «un gran pescador sobre un bomber daurat»! Marinetti exalta la força física i arriba a les mans amb els oponents als teatres i als carrers! Unim-nos-hi tots! No cal recordar com Papini entre els germans i Marinetti entre les camises ja havien donat la mesura de l'avançadisme de llurs posicions. No han desmuntat ni tan sols el monument, sagrat per a l'actual república i per a la superintendència de l'art modern.
Aquests indicis de subordinació i de suport a la vanitat dels intel·lectuals del món burgès, resum i sintetitza portant-la al seu estadi més agut la prostitució de la lluita de classe en l'aspecte teòric organitzatiu i d'acció.
El manifest o declaració de les firmes per a la pau, a banda del recurs a la forma estúpidament legal, es presenta com la obra d'un escriptor catòlic; i conté la invocació a la divinitat. La pròpia burgesia havia considerat antitètiques l'esperança en la salvació de Déu o en la liberal emanació de la voluntat dels pobles...
Els sacs de la teoria i de la coherència són abocats un rere l'altre com un llast per salvar-se de la caiguda. Evidentment, amb aquests darrers abocaments s'ha acabat el llast, i la barqueta de l'oportunisme haurà de finir en la vergonya del naufragi. Una fi pròxima que un no s'esperaria seria la gens improbable proclamació del pacte d'amistat internacional i social amb les forces de la plutocràcia d'Occident, la digna unió de l'esparver imperialista amb la puta coloma.
Font: «Battaglia Comunista», n. 18, 4-11 maig del 1949.