Amadeo Bordiga

Plataforma política del partit
(1945)

«Piattaforma politica del partito», document del Partit Comunista Internacional redactat per Bordiga a començaments del 1945.

El postulat de la reconstrucció a Itàlia del partit polític de la classe treballadora, capaç d'assumir la continuació de la política revolucionària en les seues tradicions internacionals i nacionals, podrà constituir un fet de contingut històric efectiu tan sols si les forces d'avantguarda del proletariat s'orienten amb rapidesa i decisió al voltant d'un programa de propaganda, d'organització i de batalla complet i coherent.
Les línies i els punts cardinals d'aital programa, perfectament entonats amb les exigències internacionals del moviment i amb especial aplicació a la situació de la present lluita política a Itàlia, són els següents:

1. - La teoria del partit, o siga la seua concepció pròpia del món i de la societat, és la del socialisme científic marxista, tal com fou restaurat contra les tendències revisionistes per la reconstituïda Internacional revolucionària que acompanyà a la victòria de la revolució bolxevic a Rússia.

2. - La concepció històrica del partit és la del «Manifest dels Comunistes» de Marx i Engels del 1848 i de les aplicacions clàssiques a la història de les lluites de classes degudes a Marx i a Engels: la seua teoria econòmica és la del «Capital» de Karl Marx completada per l'anàlisi de la fase més recent del capitalisme de les valoracions fonamentals de l’«Imperialisme» de Lenin; la seua política programàtica és la desenvolupada, coherentment amb la doctrina fonamental, en l’«Estat i revolució» de Lenin i en els textos constitutius de la Internacional de Moscou.

3. - La valoració històrica que el partit dóna dels principals esdeveniments de la història mundial que es verifiquen després de la fi de la primera guerra imperialista i de la constitució de la III Internacional resposa en els següents principis:
a) El feixisme és un fenomen històric mundial, expressió de la política de la classe burgesa dominant en la seua fase on l'economia capitalista assum els caràcters monopolista i imperialista. Característica essencial del moviment feixista és l'atac demolidor a l'existència d'organitzacions autònomes i enquadraments de classe dels treballadors. En aquest atact el feixisme utilitza, a més de les forces del nou partit burgès de classe que constitueix, les de l'estat i de tots els altres partits burgesos, que hi conniveixen en aquesta tasca contra-ofensiva i de contra-revolució preventiva pel manteniment dels privilegis de classe. Es refusa com a anti-històrica la tesi que el feixisme consistesca en una reacció feudalista o absolutista mitjaval, tendent a destruir les conquestes socials i polítiques de la burgesia capitalista industrial.
b) El règim revolucionari rus, amb la victòria de l'octubre del 1917, assum un netíssim caràcter proletari que superava històricament el contingut burgès de la revolució anti-tsarista del febrer i trenca despietadament amb totes les mentides del liberalisme democràtic i de l'oportunisme socialistoide. Això iniciava inseparablement i en el mateix temps la batalla per realitzar el capgirament violent dels estats en països ja completament capitalistes, i la transformació en el sentit comunista de l'economia social russa. Aquests dos objectius no es poden aconseguir més que de manera paral·lela: tots dos s'han assolit. Les forces conservadores del món burgès, defenent i reforçant el poder en els grans països evolucionats, han sabotejat també la construcció del socialisme a Rússia. El règim rus, després de les primeres realitzacions socialistes, ha partit una progressiva però decisiva involucií. L'economia ha reassumit caràcters de privilegi i d'explotació dels assalariats; en el camp social han reprès la influència els sectors posseïdors; en el camp jurídic han reaparegut formes i normes de tipus burgès; en el camp polític intern el corrent revolucionari que continuava les tradicions bolxevics de la revolució d'octubre i del leninisme ha estat superat i dispersat, i ha perdut el control del partit i de l'estat; en el camp internacional la força de l'estat rus ha esdevingut no ja una al·liada de totes les classes explotades i combatents en el terreny de la guerra civil per la revolució a tots els països, sinó una de les colossals forces militars d'estat del modern quadre imperialista, col·laboradora en el joc de les al·liances i de les guerra amb els diversos agrupaments de les unitats estatals i militars burgeses, al servei d'exigències històriques ja no classistes, sinó nacionals i imperialista, o siga que segueix una política exterior dictada no pels interessos de la classe obrera mundial, sinó pels d'un estat dirigent, privilegiat i nacional.
c) La III Internacional no va sistematitzar coherentment al potent enquadrament teòric i programàtic, i d'una forma igualment revolucionària i definitiva, les qüestions de l'organització i de la tàctica. Per l'acceptació de massa grups i estrats oportunistes, i per una praxi massa disposada a maniobres tràctiques improvisades i desorientadores, el postulat d'arribar el més ràpidament possible al control general de les masses treballadores per guiar-les a la revolució s'ha invertit en una recaiguda en un procés oportunista, anàleg i més greu que el de la vella Internacional. El desenvolupament en sentit antiproletari de la situació mundial i de la situació interna russa ha traslladat aquesta errònia aplicació de maniobres tàctiques al terreny més greu d'un progressiu abandonament dels principis, dels programes i de la política revolucionària. La disposició actual dels partits comunistes que, en haver-se liquidat oficialment la III Internacional, s'adrecen tothora a Moscou, és d'oberta solidaritat amb els règims burgesos, d'efectiva col·laboració i conservació social i posen aquells instruments palesos de la mobilització social i política de la classe treballadora al servei de l'ordre constituït de la propietat i del capital.

4. - La paraula política central del partit comunista internacional en tots els països (ja durant la guerra i durant l'aparent lluita dels règims burgesos que es defineixen democràtics contra les formes feixistes de govern capitalista, ja durant l'actual període post-bèl·lic on els estats vencedors de la guerra heretaran i adoptaran aquesta mateixa política feixista després d'una conversió propagandística més o menys brusca i més o menys hàbil) no serà la d'esperar, de propugnar, de reclamar amb paraules d'agitació la reconstrucció de l'ordenament burgès propi del superat període de transitori equilibri liberal i democràtic. El partit refusa per tant tota política de col·laboració amb grups de partits burgesos i pseudoproletaris que agiten el fals i enganyívol postulat de substituir el feixisme amb règims de «veritable» democràcia. Aital política per damunt de tot és il·lusòria perquè el món capitalista per tot el temps de la seua supervivència ja no podrà ordenar-se en formes liberals, sinó que sempre més serà encarnat en monstruoses unitats estatals, despietada expressió de la concentració econòmica de la patronal, i sempre més armades d'una policia repressiva de classe; en segon lloc és derrotista, perquè a l'assoliment d'aquest postulat, (també quan per un breu període ulterior en qualque sector secundari del món moderna puga haver una supervivència) sacrifica les característiques vitals molt més importants del moviment en la doctrina, en l'autonomia organitzativa de classe, en la tàctica capaç de preparar i conduir la lluita revolucionària final, objectiu essencial del partit; en tercer lloc és contrarevolucionària ja que revaloritza als ulls del proletariat ideologies, grups socials i partits substancials escèptics i impotents davant la fi de la pròpia democràcia que professen en abstracte, i dels quals l'única funció i l'únic objectiu, concomitants plenament amb els dels moviments feixistes, és conjurar a qualsevol cost la marxa independent i l'assalt directe de les masses explotades als fonaments econòmics i jurídics del sistema burgès.

5. - Exigència de primer ordre en la present situació mundial és la reunió en un organisme polític internacional de tots els moviments locals i nacionals que no tinguen cap dubte i cap vacilació per posar-se fora dels blocs per la llibertat burgesa i per la lluita genèrica antifeixista, que siguen fora de totes les suggestions de la propaganda de guerra burgesa de les dues parts del front, que decidesquen de reconstruir l'autonomia de pensament, d'organització i de lluita de les masses proletàries internacionals, i que entenguen per unitat del proletariat no el contacte híbrid entre grups de dirigents, que expressen programes desordenadament discordants, sinó la superació segura i orgànica de totes les posicions particulars separades de l'interès dels grups proletaris, diferenciades per categories professionals i per pertinences nacionals, cap a una força sintètica, agent en el sentit de la revolució mundial.

6. - La situació històrica italiana present no significa la clausura d'un període de govern feixista burgès i l'obertura d'un període oposat de política burgès liberal que retorne al cicle i a les relacions del període precedent al 1922. Significa l'ensorrament de l'aparell de govern i de poder de la classe dominant a Itàlia, determinat no per crisis polítics internes i per divergències de mètode i ni tan sols per atacs socials i polítics decidits des de l'exterior, sinó de la derrota militar i per la prevalència del grup d'estats contra el qual l'estat burgès italià s'hi trobava enfrontat.
La situació que s'hi ha verificat no presenta la conquesta ni tan sols parcial del poder polític per part d'estrats proletaris o petit-burgesos. La reconstitució de l'aparell central de control polític i de policial al servei dels interessos econòmics capitalistes té lloc a cura i sota l'estreta direcció dels grans estats vencedors de la guerra, sota la forma d'un compromís acceptat per la mateixa classe dominant indígena amb la reducció del seu privilegi i de la seua sobirana autonomia de govern per tal de continuar a explotar les classes treballadores en la funció de burgesia i estat satèl·lit de la nova organització mundial. S'hi constitueix així un sistema de forces contrarevolucionàries encara més eficients que les feixistes formalment substituïdes.

7. - La classe proletària italiana no té cap interès, ni particular ni general, ni immediat, ni històric, en donar suport a la política dels grups i dels partits que, aprofitant-se de força que no els és pròpia, sinó de la ruina militar del govern feixistes personifiquen avui l'exercici del simulacre de poder que els vencedors en armes creuen que poden deixar a una bastida estatal italiana. El partit, expressió dels interessos proletaris, ha de refusar a aquests grups no tan sols la col·laboració en el govern, sinó tot consens en les llurs comunes proclamacions doctrinàries, històriques i polítiques, que parlen de solidaritat nacional de les classes, de lluita unida de partits burgesos i de proletaris desertors amb els mots de llibertat, de democràcia, de guerra al feixisme i al nazisme.
El refús del partit a tota col·laboració política no contempla tan sols els òrgans del govern, sinó també els comitès d'alliberament i qualsevol altre organisme o combinació similar amb igual o diversa base política.
Els comitès d'alliberament nacional històricament i políticament es reclamen a finalitats i objectius contraris a la política i als interessos proletaris. De fet, no poden ni tan sols vantar-se de l'abatiment del feixisme. L'acció clandestina desenvolupada contra el règim feixista ha tingut per coeficients efectius les reaccions espontànies i informes de grups proletaris i d'escassos intel·lectuals desinteressats, i no pas l'acció i l'organització que tot estat i exèrcit crea i alimenta a esquena de l'enemic, i tan sols en una part mínima s'ha notat la influència de capitostos polítics, vells politicastres esgotats o nous aventurers a disposició de qualsevol força que semble llançada a l'èxit, que sortiren com mosques just després de l'arribada dels vencedors per un prompte acaparament de les posicions de benefici. En realitat, la xarxa que els partits burgesos o pseudoproletaris han constituït en el període clandestí no tenia com a objectiu la insurrecció partisana nacional i democràtica, sinó tan sols la creació d'un aparell d'immobilització de tot moviment revolucionari que hagués pogut determinar-se en el moment del col·lapse de la defensa feixista i alemanya.
La impotència fonamental i la mancança d'iniciativa del govern italià resta la mateixa, i fins i tot s'agreuja, en els comitès d'alliberament. La consigna de transferir-los el poder és il·lusòria en la realitat, i derrotista des del punt de vista proletari; constitueix un exemple exquisit d'aquell maximalisme vaniloquent, que, impotent i derrotista en l'acció, no ha après res de la tràgica lliçó que impartí la victòria feixista.

8. - El partit proletari revolucionari ha de refusar tota mínima corresponsabilitat en la política d'aquests grups, que han feta pròpia tota la posició ideològica propagandística del grup estatal vencedor, que han representat l'estúpica maniobra no d'un reconegut desarmament d'un aparell estatal i militar afeblit per sempre, sinó d'una conversió en el camp de la guerra burgesa que no ha danyat seriosament un dels grups, i no ha avantatjat i ja no diguem guanyat a l'altre; ha de refusar la responsabilitat política de l'armistici signat pels estrats dominants tradicionals del país amb l'únic objectiu de continuar en els llurs privilegis i en la llur explotació; ha d'abandonar-los a la llur sort en el tractament que els vencedors els reservaran, en el joc de les forces de restringídissimes minories socials, les quals dictaran i sistematitzaran la pau.

9. - El problema de la liquidació del feixisme no té cap sentit, en tant que el feixisme és el contingut modern del règim burgès, i s'hi pot superar-lo històricament i anul·lar-lo únicament amb el capgirament del poder de la classe capitalista i de les seues institucions, tasca que no es pot assolir amb coalicions polítiques tan híbrides com impotents i per res dissenyades per demolir el feixisme, sinó tan sols amb l'acció revolucionària del proletariat. Per consegüent, el partit desqualifica i refusa tot l'armamentari de repressió del feixisme, representat pels actuals governs d'Itàlia. L'única lluita seriosa contra el feixisme no consisteix en el seguiment i persecució de militants, esquadristes, jerarques del període feixista, en gran nombre ja anidats en les presents jerarquies, amb mètodes i estils immutats, sinó en el descobriment i colpiment dels interessos de classe i els estats socials que acompliren aquella mobilització, i que són els mateixos que proven de conservar el control de l'estat. Aquests colps tan sols els pot donar la força de classe; i quan hi siguen disposades, tots els organismes més diversos i les jerarquies més diverses que avui parlen d'erradicar el feixisme (església, monarquia, burocràcia civil i militar, estrats dels professionals de la política i del periodisme, etc.) faran bloc amb la part contrarevolucionària de la barricada.
El proletariat política reorganitzat refusa per tant la consigna de la depuració de l'organisme estatal que interessa tan sols a la conservació burgesa. Els comunistes persegueixen el progressiu desemmascarament d'aquest organisme, la seua demolició, i el sepel·li dels seus infectes residus, en el sentit de la frase marxista sobre el capitalisme que crea els seus soterradors.
La hipòcrita profilaxi de la depuració s'abandona per tant als reaccionaris. També es refusa i ridiculitza la política de les sancions antifeixistes que, en el seu aparell jurídic, s'obre amb el 3 de gener del 1925 (acceptant com a històrica una de les abusades dades mussolinianes) i traeix la precisa tesi que el feixisme fou ben acceptat i benemèrit fins que picà damunt els corrents revolucionaris i els organismes independents del proletariat extremista, mentre se'l titllaria de delinqüent únicament pels colps que successivament, amb evident lògica històrica, va ésser en posició d'assestar als seus còmplices necessaris de la primera fase, caps i jerarques polítics del ranci parlamentarisme burgès.

10. - La primera tasca del partit proletari de classe, decidit a la meta històrica de la conquesta del poder polític en els països més avançats d'Europa i del món, ha d'ésser, sota la base de la seua orientació segura en la doctrina i en el programa, la reconstitució del propi enquadrament organitzatiu. En ella han de confluir: les forces intactes dels vells militants revolucionaris que no han abandonat la línia de la tradició classista; els elements més madurs i decidits dels treballadors de la ciutat i del camp, que per la dura experiència dels últims períodes senten l'antítesi de classe amb la burgesia llençada a la contra-ofensiva reaccionària i amb l'enorme engany política de la seua moderna màscara antifeixista, i adverteixen un progressiu i incurable rebuig de restar sota la influència dels falsos partits proletaris d'avui; finalment (evitant l'estreta concepció laborista del partit refusada pels marxistes) aquells elements de classes no purament proletàries, als quals, però, se'ls demanarà de forma inexorable la superació de qualsevol vacil·lació sobre els postulats teòrics i polítics específics del moviment.

11. - Les normes d'organització del partit són coherents a la concepció dialèctica de la seua funció, no reposen damunt receptes jurídiques i reglamentàries, superen el fetitx de les consultes majoritàries. La llur estreta connexió amb la reivindicada claredat teòrica i amb la rectilínia tàctica de classe en l'acció política, han d'arribar a garantir el partit contra la danyina influència de quadres inadequats, degenerats per jerarquies oportunistes, del tipus de les dels partits de la II i de la III Internacionals en les fases de desfeta.

12. - En primera línia entre les tasques polítiques del partit hi ha el treball en l'organització econòmica sindical dels treballadors i pel seu desenvolupament i potenciament. Cal combatre el criteri, sempre comú en la política sindical, bé feixista, bé democràtica, de col·locar el sindicat obrer entre els organismes estatals, sota les diverses formes de la seua disciplina amb embastides jurídiques. El partit aspira a la reconstrucció de la Confederació sindical unitària, autònoma de la direcció d'oficis de l'estat, agent amb mètodes de la lluita de classe i de l'acció directa contra la patronal, des de les reivindicacions individuals locals i de categoria a les generals de classe. En el sindicat obrer entren treballadors que pertanyen individualment als diversos partits o a cap partit; els comunistes no proposen ni provoquen l'escissió dels sindicats pel fet que els llurs organismes directius siguen conquistats i detinguts per altres partits, sinó que proclamen de la forma més oberta que la funció sindical es completa i s'integra tan sols quan en la direcció dels organismes econòmics hi ha el partit polític de classe de proletariat. Tota influència diferent en les organitzacions sindicals proletàries no tan sols les manlleva el caràcter fonamental d'òrgans revolucionaris demostrat per tota la història de la lluita de classe, sinó que le fa estèrils pels mateixos objectius de les millores econòmiques immediates, i instruments passius dels interessos de la patronal.
La solució donada a Itàlia per la formació de la central sindical amb un compromís no ja entre tres partits proletaris de massa, que no existeixen, sinó entre tres grups de jerarquies, de colles extra-proletàries que pretenen la successió del règim feixista, es combat incitant als treballadors a capgirar aquesta bastida oportunista de contrarevolucionaris professionals. El moviment sindical italià ha de tornar a les seues tradicions de flanquejament obert i estret del partit proletari de classe, fent de palanca en el resorgiment vital dels seus organismes locals, les glorioses Cambres del Treball, que tant en els grans centres industrials com en les zones rurals proletàries foren protagonistes de grans lluites obertament polítiques i revolucionàries.

13. - La política del partit en la qüestió agrària, coherent amb la seua aplicació marxista, ha de mirar per crear aliats del proletariat industrial en el camp, sense  oblidar que ja fa temps que a Itàlia existeixen aquests aliats i són representants per treballadors directes de la terra, assalariats i jornalers. Els altres grups de treballadors directes de la terra amb caràcter no-salarial han d'ésser incitats i impulsats a descobrir les antítesis dels llurs interessos socials amb els de la burgesia ciutadana i terratinent, però no per això s'ha d'elevar a l'alçada de tasca històrica l'abolició d'un pretès feudalisme sobrevivent en tal o tal regió d'Itàlia, ni s'ha d'unir a l'apologia de la fragmentació de les hisendes rurals determinat en altres zones per condicions materials i tècniques, i que no pot no ésser considerat com un element contrarevolucionari. La conquesta de la terra per part dels camperols no és un postulat proposable i realitzable per un règim proletariat en el camp que, per esmicolar els privilegis terratinents de natura estretament parasitària que graven les petites hisendes, aplciarà les seues mesures econòmico-socials i la seua política en el sentit de llevar el més ràpidament possible al treballador del camp el caràcter burgès de propietari de la terra i dels seus productes.

14. - El partit proletari denuncia, en el període de la reconstrucció de l'aparell productiu devastat, en oposició a l'exigència ni que siga temporal d'una col·laboració entre donadors de treball i prestadors d'obra, la prevalença segura d'una exasperació dels contrastors de classe i d'una redoblada explotació dels assalariats per reacumular la riquesa en les mans dels emprenedors patronals i de les jerarquies burocràtiques estatals coninteressades amb ells. La política econòmica de l'estat, reprenent i desenvolupant les directives socials feixistes, presentarà com a concessions a les classes obreres la formació d'un capitalisme estatal, fortalesa assenyalada de la classe econòmica patronal i de la policia burgesa dels quals les insulses paraules de socialització dels monopolis no són més que una disfressa còmplice. A través d'ella els potents òrgans de monopoli industrial i banquer faran pagar a la col·lectivitat, o siga als llurs propis dependents, el passiu de la reconstrucció de la llur implantació i del llur patrimoni.
La reivindicació dels partits oficials comunista, socialista i catòlic per la socialització dels latifundis, dels monopolis financers i dels industrials, significa tot el contrari a una confiscació dels beneficis per restituir-los i distribuir-los als explotats - conquesta que no és més que una petita fracció de la socialista - perquè significa pràcticament la socialització dels passius de l'economia patronal italiana, desfinançada per la derrota, ja que es farà pagar el seu deute pendent per tots els treballadors amb condicions netament desfavorables de la llur retribució.
El partit proletari es posiciona decididament contra les consignes de l'estat-patró, que no té res en comú amb les reivindicacions de l'economia socialista, realitzables tan sols pel poder revolucionari combatent a l'economia privada mercantil i monetària sobre la qual es basa l'explotació capitalista.

15. - Totes les forces centrífigues i dissolvents del caràcter compacte de l'estat burgès, com les tendències separatistes, autonomistes, regionalistes, poden facilitar el seu abatiment revolucionari. Però els conceptes abstractes de descentralització i d'autonomies perifèriques no són acceptats pel partit proletari, el qual en primer lloc sap que la tendència moderna és la concentració totalitària de la gestió administrativa no tan sols nacional sinó internacional; en segon lloc preveu que en l'esfera burgesa els òrgans locals presentarien febleses i balanços deficitaris més desastrosos que els de l'òrgan central, i no reservarien cap alleujament ni que fos contingent al tractament dels treballadors; a la fi proclama que la superior i nova economia proletària es fundarà en plans racionals d'entrelligament i reunió unitària de totes les activitats productives, vinculats no a la burgesia monopolística, ni a il·lusoris governs de compromís, sinó al règim de la dictadura del proletariat, establert a través de la tercera ofensiva de classe, i garantit en la irrupció mundial de la revolució de les degeneracions burocràtiques i de privilegi.

16. - L'anomenada qüestió institucional, o siga la de la substitució de la monarquia per la república, no representa per ella mateixa una aportació a noves solucions socials, més que no l'haja representada en el règim italià del Nord. El proletariat revolucionari té interès a fixar la dinastia saboiarda en la seua responsabilitat històrica en la contraofensiva burgesa feixista exactament com té interès en fixar en la mateixa responsabilitat tots els grups socials de les classes privilegiades italianes i totes les jerarquies dels partits que avui es posen, per servir aquella classe dominant, en el terreny de la col·laboració i de la unitat nacional.
El proletariat revolucionari, quan serà en posició de fer miques l'aparell d'estat burgès, reservarà una sort semblant al seu convencional vèrtex jurídic, rei o president. Els caràcters reaccionaris i derrotistes de la dinastia a Itàlia, justament en tant que són palesos per tots els grups proletaris conscients fan inadequada qualsevol tàctica de bloqueig polític que vulga crear fractura entre els partits que volen salvar la monarquia i els qui proven d'abolir-la. Aquesta línia no és de fet avui exactament definida; i així com els esdeveniments militars de la guerra l'han fet oscil·lar entre feixistes i antifeixistes, així les decisions dels estats vencedors faran oscil·lar entre els politicastres italiana en les formes més imprevistes la separació entre monàrquics i republicans, entre adversaris de la monarquia per principi, de la saboiarda en particular, i els qui es reduiren a la bizantina tria entre l'avi, el pare i el fill.
El partit proletari advertirà la massa contra l'astuta política conservadora dels corrents monàrquics italians, els quals, proseguint la interminable sèrie de conversions entre la dreta i l'esquerra, no tan sols saben presentar-se com perfectament autònoms davant l'herència dels enquadraments feixistes, sinó que oposen de forma realista a la falsa retòrica democràtica l'antítesi entre pretesos règims lliures i monàrquics com Anglaterra i règims feixistes i republicans com Alemanya.

17. - Així com la substitució de la monarquia per la república no representa un punt d'arribada per l'incandescent problema social italià, tampoc no s'hi pot acceptat com a tal el de la convocatòria d'una assemblea electiva representantiva amb poders constituents.
Per damunt de tot aital assemblea tindrà límits restringidíssims en la seua influència, en restar en el territori, damunt el qual hauria de tindre plena sobirania, primer les forces militars d'ocupació i després aquelles forces armades que seran decidides i predisposades per l'organització de la pau que seguirà al conflicte actual i que tindrà vigència en els estats satèl·lits. La futura constitució de l'Estat italià la donaran els grans vencedors i no les consultes als ciutadans. La llista de l'assemblea s'establirà de partida en el retroscenaris de la intriga i del compromís polític. Així doncs, qualsevol quina puga ésser la tàctica del partit, s'haurà d'inspirar no tan sols en els seus principis programàtics, sinó en l'oberta proclamació que en cap cas la consulta amb el mecanisme electius pot consentir a les classes explotades de donar una adequada expressió a les llurs necessitats i als llurs interessos i menys encara d'arribar a la gestió del poder polític. El partit es diferenciarà de tots els altres partits italians del moment, no tan sols perquè no es deixarà dur al mercat de les coalicions i agrupacions electorals, sinó per la posició substancial que, mentre tots els altres proclamaran que el programa polític a realitzar i acceptar sense ulterior resistència serà aquell incògnit que prevaldrà en la majoria numèrica de l'assemblea, el partit revolucionari refusa de partida aital abdicació i, en la hipòtesi abstracta (però certesa pràctica) que la victòria electoral confirme la supervivència constitucional de les institucions capitalistes fonamentals, tot i ésser minoria en el sentit democràtic, continuarà la seua lluita per abatre-les des de l'exterior. Tan sols la contingència històrica i el valor de les relacions de força, i no ja l'autoritat de majories constitucionals, determinarà la via d'aquesta lluita, que va, segons les possibiltiats de la dinàmica de classe, de la crítica teòrica a la propaganda d'oposició política, a la incessant agitació anti-institucional, a l'assalt revolucionari armat.
Per damunt de tot el partit desemmascarà com a contrarevolucionari tot moviment que proclame útil simular amb l'objectiu d'una agitació més fàcil i de l'èxit electoral l'obsequi preventiu a la validesa sobirana de la consulta parlamentària, pretenent d'ésser susceptible de passar des d'aquest equívoc polític - els mútiples experiments històrics del qual han signat tots la corrupció i el desarmament de les energies revolucionàries - a un atac contra el règim constituït.
En les eleccions locals el partit no pot separar-se, per consideracions d'interessos contingents, de la finalitat general de separar les responsabilitats i els posicionaments de les forces proletàries de totes les altres, i de continuar en plena coherència l'agitació de les seues reivindicacions històriques generals.
En fases més madures de la situació, que previsiblement no poden desplegar-se si no és segons estretes connexions intereuropees, el partit es prepara i prepara les masses per la constitució dels soviets, òrgans representatius de base classista que són al mateix temps òrgans de combat, i per la destrucció de tot dret representatiu per les classes socials econòmicament explotades.
El partit, en la construcció dels òrgans proletaris de tota natura, pre i post-revolucionaris, no fa cap distinció entre treballadors dels dos sexes; la qüestió de la concessió del vot a la dona en l'actual règim representatiu és per això una qüestió secundària, ja que no pot posar-se fora del terreny crític que l'exercici del dret de vot és una pura ficció jurídica en un ambient on la disparitat econòmica crea insuperables subjeccions, una de les quals és la del sexe femení, l'emancipació del qual no és concebible més que en una economica de tipus no-personal i no-familiar.

18. - El partit refusa tota consigna d'armament nacional i de guerra, considera l'estat burgès autònom italià i el seu exèrcit destruïts sense apel·lació per la derrota. El proletariat, sostret al desagnament que patí per la política feixista de guerra, rebutja nous sacrificis invocats per classes privilegiades i sectors politicastres amb l'únic objectiu de procurar-se beneficis servils. El partit proletariat ha de posicionar-se contra la participació en les guerres properes i llunyanes, les crides a les armes, i la conscripció. Pel que fa a la lluita partisana i patriota contra els alemanys i els feixistes, el partit denuncia la maniobra amb la qual la burgesia internacional i nacional, amb les paraules que sap buides de substància, de retornar vida oficial al militarisme d'estat, arriba fins a desconjuntar i liquidar aquestes organitzacions voluntàries, que en moltes contrades s'hi han vist agredides per la repressió armada. Aquests moviments, no dotats de prou orientació política, expressen per regla general la tendència de grups locals proletaris d'organitzar-se i armar-se per conquerir i conservar el control de les situacions locals, i per tant del poder, tendència empresonada per una doble il·lusió: la primera, que els estats en guerra amb l'Eix entenen per la promesa llibertat un règim on les masses populars conserven el dret no tan sols a la tria electoral, sinó a l'armament directe; la segona que, després d'haver aprofitat en aquest sentit els ajuts tècnics de l'organització militar oficial, fos possible forçar-li la mà i no consignar a jerarquies i policies sobrevingudes les armes del somniat alliberament.
Davant d'aquestes tendències que, tot i tindre present les exageracions propagandístiques habituals, constitueix un fet històric de primer ordre, és tasca del partit revolucionari posar en clara evidència els postulats socials i de classe, i l'exigència central de la tàctica proletària que els elements més combatius i resoluts, després del llarg i cruent cicle de la llur oferta a batre's per causes d'altri, troben finalment el posicionament polític i l'enquadrament que els permetrà de batre's únicament per la pròpia i mateixa causa posant fi al llur paorós lloguer al servei de més o menys oberts enemics de classe.

19. - La qüestió dels límits territorials de l'Estat italià, que s'establiran després de la pau a arbitri dels vencedors, i la manifestació d'un neo-irredentisme davant l'amenaçada substracció de províncies dels confins orientals, no poden crear reivindicacions que meriten el suport del proletariat i del seu partit. En la fase on la burgesia dominant temptarà per primera vegada sistematitzacions internacionalistes amb el mer objectiu de conservació, la classe proletària rebutjarà amb un rigor més gran encara que el 1914-15 considerar les sistematitzacions territorials sobre la base del principi de nacionalitat, etnogràfic, lingüístic, com etapes a assolir abans de posar la reivindicació màxima de l'internacionalisme a Europa i a fora.
Així com el moviment comunista europeu ha de desencoratjar l'irredentisme italià, d'altra banda ha de combatre el iugoslau, que és al mateix temps títol d'una superstructura de propaganda de la brivalleria imperialista. La dinastia i el règim burgès italià són ben dignes de passar ja a l'estat dels fets, entre els refusos de la història; no menys dignes en són la dinastia i el règim del regne S.H.S. Si a Itàlia monarquia i estat feren palanca damunt una de les regions socialment més progressades del país, arribant a un complet fracàs de l'assumida missió unitària, a Iugoslàvia el règim reposa directament en la part menys progressada i més incivil, Sèrbia. Si els Saboia medraven a través de l'engany i de l'ensarronada política, els Karageorgevic s'afermaren a través de l'assassinat polític. L'un i l'altre militarisme estatal disposaren d'una flaire democràtica en les edicions contemporànies; l'un i l'altre han estat entre els més ferotges i opressors en la fase següent a la primera guerra mundial, mentre l'eventual república de Tito no val més o menys que la possible república burgesa conservadora italiana.
Els proletaris revolucionaris italians col·laboraran en aquest problema no amb la llur burgesia, sinó amb els companys serbis, croates i eslovens per l'abatiment de tots els nacionalismes i per l'acció internacional revolucionària.

20. - El partit proletari comunista no pot cometre el colossal error de considerar la potent organització de l'església com a neutral en els conflictes de classe, ni deixar-s'hi dur pel fet històric que la mateixa església, eina social i política dels règims pre-burgesos, s'ha passat avui a la solidaritat total amb les institucions capitalistes aixecades després de la revolució democràtica. Precisament per això l'església s'ha de considerar com a factor de primer ordre en la conservació de les institucions capitalistes, encara més quan ella, com a Itàlia, s'ha reconciliat amb l'estat i és inspiradora de partits que han deposat la posició antidemocràtica i antisocial en correspondència a la renúncia paral·lela dels partits burgesos a l'anti-clericalisme massònic.
El partit proletari de classe, davant de la col·laboració sense reserves entre catòlics i l'esquerra democràtica, no proclama certament el retorn a l'anti-clericalisme burgès de tipus massònic, ferotgement contrari a les seues millors tradicions, i a la religió no contraposa un ateïsme de l'antic tipus burgès, inspirat en la fórmula anti-marxista segons la qual cal primer alliberar les consciència de l'obscurantisme religiós per tindre després el dret de voler alliberar les classes inferiors de l'explotació social.
El partit, però, en la seua propaganda posa en evidència l'antítesi fonamental entre la seua teoria del món i de la història i tota concepció transcendent, mística, religiosa i declara incompatible amb la pertinença a les files revolucionària la d'associacions i confessions religioses de qualsevol escola. El règim proletari, després de la revolució, exclourà programàticament qualsevol associació religiosa, retenint que no pot no presentar caràcters polítics i es reprometrà de fer desaparèixer progressivament tota creença religiosa, en tant que les masses, alliberades dels extrems de la depressió econòmica, seran conduïdes sempre més cap al coneixement científic i a la concepció pròpia de la doctrina del partit.
La mateixa campanya de clarificació política i teòrica ha de tindre en ment la crítica, al costat de les concepcions religioses, de les de natura «immanentística» o siga que sostenen com a directrius de les actvitats humanes forces i valors immaterials col·locats en l'esfera d'una pura activitat ideal i que avui revifen en els insulsos vaniloquis sobre els valors suprems de la personalitat i dignitat humana. Com a coeficient de degeneració teòrica, aquestes concepcions poden ésser encara més perilloses que les transcendents que, recorrent a un incomprensible món del més enllà, impedeixen menys la concreta coneixença de les relacions reals; així mateix, tot ateïsme que recaigués en la incredulitat de tipus burgès il·luminístic no es considera un progrés vers la concepció doctrinària comunista.

21. - El partit proletari, a Itàlia com en tot el món, ha de distingir-se del batibull de tots els altres moviments polítics i, més aviat, pseudo-partits d'avui, en el posicionament històric fonamental, per la valoració original de l'antítesi entre feixisme i democràcia com a tipus d'organització del món modern. El moviment comunista en el seu origen (fa uns 100 anys) devia i podia, per accelerar tot moviment contra les condicions socials existents, admetre l'aliança amb els partits democràtics, perquè aquella tenien llavors una tasca històrica revolucionària. Avui aquesta tasca s'ha exhaurit de fa temps i aquells mateixos partits tenen una funció contra-revolucionària.
El comunisme, malgrat les derrotes del proletariat, en batalles decisives, ha acomplert com a moviment passes gegantines. La seua característica d'avui és haver històricament trencada i denunciada, d'ençà que el capitalisme ha esdevingut imperialista, d'ençà que la primera guerra mundial ha revelat la funció anti-revolucionària de demòcrates i socialdemòcrates, tota política d'acció paral·lela, ni que siga transitòria, amb les democràcies. En la situació posterior a aquesta crisi, el comunisme o es retirarà de la història, engolit en les arenes movedisses de la democràcia progressiva, o actuarà i combatrà en solitari.
En la tàctica política, el partit proletari revolucionari, a Itàlia com en tot el món, resorgirà tan sols quan es distingirà de tots els altres grups i per damunt de tots del fals comunisme que té com a referent el règim de Moscou d'avui per haver desvelat despietadament el derrotisme de totes les preteses maniobres de penetració i de gir presentades com a transitòria adhesió a objectius comuns amb altres partits i moviments, i justificades amb la promesa en secret o en el cercle intern dels partidaris que aital maniobra serveix tan sols per afeblir i minar l'adversari per tal de trencar en un cert moment les enteses i les aliances, passant a l'ofensiva de classe. Aquest mètode s'ha demostrat susceptible de conduir a la desfeta del partit revolucionari, a la incapacitat de la classe obrera de lluitar pels seus propis fins, a la dispersió de les seues millors energies per assegurar resultats i conquestes que aprofiten tan sols als seus enemics.
Com en el «Manifest» de fa un segle, els comunistes refusen d'amagar els llurs principis i els llurs objectius i declaren obertament que la llur fi no es podrà assolir més que amb la caiguda violenta de tots els ordenaments socials que ha existit fins ara. En el quadre de la present història mundial, si per ventura una funció residual competís a grups burgesos democràtics per la parcial i eventual supervivència d'exigències d'alliberament nacional, de liquidació d'illots endarrerits de feudalisme i de relíquies similars de la història, aquesta tasca es desplegaria de forma més decidida i concloent per donar lloc al posterior cicle de la crisi burgès, no amb una acomodació passiva i abdicant del moviment comunista a aquells postulats que no són seus, sinó en virtut d'una implacable i aferrissada oposició dels proletaris comunistes a la inguarible flaquesa i hipocresia dels grups petit-burgesos i dels partits burgesos d'esquerra.
En correspondència a aquestes directives, que tenen validesa completa en tot el camp mundial, un moviment comunista a Itàlia, ha de significar, en la paorosa situació mundial de dissolució de tots els enquadraments socials i de totes les orientacions doctrinals i pràctiques de classe i partits, una violenta crida a un despietat aclariment de la situació. Feixistes i antifeixistes, monàrquics i republicans, liberals i socialistes, demòcrates i catòlics, que d'hora en hora s'esterilitzen més en debats buits de tot sentit teòric, en rivalitats inútils, en maniobres i en mercats repugnants, haurien de rebre un desafiament despietat, que els constrenyís a tots a despullar les posicions reals dels interessos de classe nacionals i estrangers, que de fet contemplen, i a exercir, si per ventura tinguessen, la llur tasca històrica.
Si, en la disgregació i en la fragmentació de tots els interessos col·lectius i de grup, és encara possible a Itàlia una nova cristal·lització d'obertes forces polítiques combatents, el resurgir del partit proletari revolucionari podrà determinar una situació nova.
Quan aquest moviment, que serà l'únic a proclamar els seus objectius màxims de classe, el seu totalitarisme de partit, la cruesa dels límits que el separen dels altres, haurà posat la brúixola política en la direcció del nord revolucionari, tots els altres es veuran forçats a confessar la llur ruta.
La batalla política podrà ésser fixada davant les influències de les mascarades retòriques i demagògiques, alliberades per la infecció del professionalisme aferístic i politicastre, dels quals en la seua història s'ha vist afectada progressivament la classe dominant italiana.
Si aquest desenvolupament patològic fou denunciat com a agut durant el període feixista, avui les masses proletàries constaten, cada dia millor que l'anterior, que cap ha detingut o invertit aquell procés. que això continua inexorablement així malgrat la vantada profilaxi dels xarlatans de la democràcia, i senten que es tancarà tan sols amb la cirurgia radical de la revolució.