«Il Principio Democratico», article de «Rassegna Comunista» n. 18 (18-28 de febrer) de l'any II (1922).
Trancrit per Internet per la redazione «Che fare», octubre del 1999
L'ús de certs termes en l'exposició dels problemes del comunisme introdueix força equívocs entre tal o tal sentit en els quals s'hi poden entendre. Aquest és el cas dels termes democràcia i democràtic. El comunisme marxista s'hi presenta en les enunciacions de principi com una crítica i una negació de la democràcia; d'altra banda els comunistes defensen força l'aplicació de la democràcia, el caràcter democràtic, en els organismes proletaris: sistema estatal de consells obrers, sindicats, partit. En això no hi ha certament cap contradicció, i no n'hi ha cap en oposar a l'ús del dilema: democràcia burgesa o democràtica proletària, com a perfectament equivalent el de: democràcia burgesa o dictadura proletària.
La crítica marxista als postulats de la democràcia burgesia s'hi funda de fet en la definició dels caràcters de la present societat dividida en classes, i demostra la inconsistència teòrica i l'insídia pràctica d'un sistema que voldria conciliar la igualtat política amb la divisió de la societat en classes socials determinades per la natura del sistema de producció.
La llibertat i igualtat política contingudes segons la teòrica liberal del dret de sufragi no tenen sentit si no és en una base que no continga disparitat en les condicions econòmiques fonamentals: és per això que els comunistes n'acceptam l'aplicació dins els organismes de classe del proletariat, pels quals sostenim que cal donar-los un caràcter democràtic de funcionament.
Per bé que, per no generar equívocs, i per evitar de valoritzar un concepte que fatigosament tendim a demolir i que és ric de suggestions, si hom no vol introduir l'ús de dos termes diversos en els dos casos, és, amb tot, útil observar una mica més detingudament el propi contingut del principi democràtic en general, també pel que fa a l'aplicació a organismes homogenis des del punt de mira classista. Això és per evitar que, mentre ens esforçam amb la nostra crítica de remoure tot el contingut enganyós i arbitrari dels teòrics «liberals», no haguem de còrrer el risc de recaure en el reconeixement d'una «categoria», el principi de democràcia, que es pose com a element de veritat i de justícia absoluta, de forma apriorística, i que seria un intrús en tota la construcció de la nostra doctrina.
Com en la base d'un error de tàctica política hi ha sempre un error doctrinal, o n'és, si es vol, la traducció en el llenguatge de la nostra consciència crítica col·lectiva, aixó hi ha un reflex de tota la política i la tàctica perniciosa de la socialdemocràcia en l'error de principi que el socialisme hereta una part substancial del contingut que la doctrina liberal ha afirmat contra el de les velles doctrines polítiques de base espiritualista. Contràriament, en les seues primeres formulacions el socialisme marxistes destrueix d'entrada, i no accepta de completar-la, tota la crítica que el liberalisme democràtic havia edificat contra les aristocràcies i les monarquies absolutes de l'antic règim. La destrueix, certament, no per reivindicar—ho diem aviat per aclarir la nostra orientació—una supervivència de les doctrines espiritualistes o idealistes contra el materialisme volterià dels revolucionaris burgesos, sinó per demostrar com en realitat els teòrics d'aquest darrer, amb la filosofia política de l'«Enciclopèdia», no foren més que il·lusos que es creien eixits de les boires de la metafísica aplicada a la sociologia i a la política i dels absurds de l'idealisme, i ensems amb els llurs predecessors cal sotmetre'ls a la crítica veritablement realista dels fenòmens socials i de la història edificada en el materialisme històric de Marx.
És també teòricament important demostrar com per aprofundir el solc entre el socialisme i la democràcia burgesa, per retornar a la doctrina de la revolució proletària el seu contingut potentment revolucionari perdut en les adulteracions dels fornicadors amb la democràcia burgesa, no és necessari de fet fundar-se en una revisió dels principis en el sentit idealista o neo-idealista, sinó que cal simplement retornar a la posició presa pels mestres del marxisme davant l'engany de les doctrines liberals i de la filosofia burgesa materialista.
Per continuar amb el nostre argument mostram que la crítica del socialisme a la «democràcia» era substancialment una crítica a la crítica democràtica de les velles filosofies polítiques, una crítica de la llur pretesa contraposició universal, una demostració que s'hi assimilaven teòricament i pràcticament al fet que el proletariat no tenia molt a guanyar amb el pas de la direcció de la societat de les mans de la noblesa feudal, monàrquica i religiosa, en les de la jove burgesia comercial i industrial. I la demostració teòrica que la nova filosofia burgesia no havia vençut els vells errors dels règims de despotisme, sinó que era tan sols una construcció de nous sofismes, que es corresponia concretament a la negació continguda en el sorgiment del moviment subversor del proletariat de la pretensió burgesia de tindre per sempre controlada l'administració de la societat en bases pacífiques i indefinidament perfectibles, amb l'adveniment del dret al sufragi i del parlamentarisme.
Mentre les velles doctrines polítiques, fundades damunt conceptes espiritualistes o directament en revelacions religioses, pretenien que les forces sobrenaturals que governen la consciència i la voluntat dels homes haurien assignat a certs individus, a certes famílies, a certes castes, la tasca de dirigir i administra la vida col·lectica, dotant-los per investidura divina del preciós dipòsit de l'«autoritat», la filosofia democràtica que s'aferma paral·lelament a la revolució burgesa contraposa a aquesta afirmació la proclamació de la igualtat moral, política, jurídica, de tots els ciutadans, siguen nobles eclesiàstics o plebeus, i vol transferir la «sobirania» del cercle restringit per la casta o de la dinastia a l'universal de la consulta popular en base al sufragi, pel qual la majoria dels ciutadans designa amb la seua voluntat els regidors de l'estat.
Els llamps que els sacerdots de totes les religions i els filòsofs espiritualistes llençaren contra aquesta concepció no bastaren per fer-la acceptar com la victòria definitiva de la veritat contra l'error obscurantista, si bé per molt de temps el «racionalisme» d'aquesta filosofia política ha semblat l'última paraula de fet de la ciència social així com de l'art política, i ha tingut la solidaritat de molts que es deien socialistes. L'afirmació que el temps dels «privilegis» se supera quan es crea la base de la formació electoral majoritària de la jerarquia social, no reïx a la crítica del marxisme, que il·lumina de forma ben diferent la natura dels fenòmens socials, i que pot semblar una construcció lògica seductora únicament si es parteix de la hipòtesi que el vot, o siga el parer, l'opinió, la consciència, de cada elector té el mateix pes en la confecció de la seua delegació per l'administració dels afers col·lectius. Com de poc realista i «materialista» és aquest concepte ho demostra per ara aquesta consideració: això considera cada home com una «unitat» perfecta d'un sistema compost de tantes unitats potencialment equivalents entre elles, i així suposa la valoració de l'afirmació d'aquell sol en relació a les seues condicions de vida, és a dir en relació amb els altres homes, la teoritza en la suposició de la «sobirania». Això equival encara a posar la consciència dels homes fora del reflex concret dels fets i dels determinants de l'ambient, a pensar-la com la flama encesa en qualsevol organisme, sa o malalt, tormentat o armònicament satisfet en les seues necessitats, amb la mateixa i igual mesura d'un indefinible dispensador de vida. Això no hauria designat el monarca, però hauria donat a cadascú una facultat igual per assenyalar-lo. La presuposició damunt la qual, malgrat la seua ostentació de racionalitat, recolza la teoria democràtica, no és diferent per la puerilitat metafísica de la del «lliure albir» pel qual la llei catòlica del més enllà absol o condemna. La democràcia teòrica quan acampa fora del temps i de la contingència històrica no és per tant menys procliu a l'espiritualisme que no ho eren en la profunditat dels llurs errors les filosofies de l'autoritat revelada i de la monarquia per dret diví.
Qui vulga seguir majoritàriament aquestes reflexions no hauria de fer més que recordar com la doctrina política democràtica ha sigut durat molts segles abans de la declaració dels drets de l'home i del ciutadà i de la gran revolució sostinguda per pensadors que eren totalment en el terreny de l'idealisme i de la filosofia metafísica, i que d'altra banda la pròpia gran revolució abaté en nom de la Raó els altars del déu cristià, però també d'aquella vulgué o hagué de fer una deïtat.
Aquesta presuposició metafísica incompatible amb el caràcter de la crítica marxista i propi no tan sols de les construccions del liberalisme burgès, sinó de totes aquelles doctrines constitucionals i d'aquells projectes de construcció de la societat que es funden en la «virtut intrínseca» de determinats esquemes de relacions socials i estatals. En construir la seua doctrina de la història el marxista demolia de fet alhora l'idealisme mitjaval, el liberalisme burgès i el socialisme utòpic.
A aquestes construccions arbitràries de constitucions socials, aristocràtiques o democràtiques, autoritàries o liberals, a les quals hi és anàloga pels seus errors la concepció anarquista d'una societat sense jerarquia i sense delegats de poder, el comunisme crític ha contraposat un estudi molt ben fundat de la natura de les relacions socials i de la llur causa, en el complex desenvolupament evolutiu que presenten al llarg del curs de la història humana, una atenta anàlisi del caràcter d'aquestes relacions en la present època capitalista, i una sèrie d'hipòtesis ponderades sobre la llur evolució ulterior a la qual ara s'hi afegeix la formidable contribució teòrica i pràctica de la revolució proletària russa.
Seria superflu desenvolupar ací els coneguts conceptes del determinisme econòmic i els arguments que en demostren la fonamentació en la interpretació dels fets històrics i del mecanisme social. Tot apriorisme de conservadors o d'utòpics l'elimina tot d'una la introducció dels factors situats en el terreny de la producció i de l'economia i de les relacions de classe que aquells dibuixen, i això permet de passar a una explicació científica dels fets de diversos ordres que constitueixen les manifestacions jurídiques, polítiques, militars, religioses, culturals de la vida social.
Ens limitarem a seguir de forma resumida a través del curs de la història les evolucions que ha presentat la forma d'organització social i d'agrupament dels homes, no tan sols en l'estat, figura abstracta d'una col·lectivitat unificadora de tots els individus, sinó en els diversos organismes en la formació dels quals s'hi donen les relacions entre els individus.
A la base de la interpretació de tota jerarquia social, extensa o limitada, hi són les relacions entre els diversos individus, i en la base d'aquestes hi ha la divisió de funcions entre ells.
Inicialment podem imaginar sense cometre greus errors l'existència d'una forma de vida en l'espècie humana completament desorganitzada. El nombre limitat d'individus els permet de viure els productes de la natura sense aplicar-hi art o treball, i ningú podria d'aquesta manera, per viure, aprofitar-se d'altri. No hi ha més relacions que les comunes a totes les espècies, les de la reproducció, però ja per l'espècie humana—i no tan sols per ella—amb això n'hi havia prou per constituir un sistema de relacions i una conseqüent jerarquia en la família. Aquesta s'hi podia fundar en la poligàmia, en la poliàndria, en la monogàmia; no és el cas d'endinsar-se en aital anàlisi, però d'ací ve l'embrió d'una vida col·lectiva organitzada en la divisió de funcions deguda a les conseqüències directes de factors fisiològics, pels quals, mentre la mare té cura de la prole i la fa pujar, el pare es dedica a la caça, a la recol·lecció, a la protecció dels enemics exteriors, etc.
Com en les fases ulteriors de desenvolupament de la producció i de l'economia, també en aquesta fase inicial que és la de la llur absència gairebé completa, és inútil dedicar-s'hi a la recerca abstracta de si som en presència de la unitat-individu o de la unitat-societat. La unitat de l'individu té un sentit des del punt de mira biològica, indubtablement, però no és més que una elucubració metafísica fer-ne el fonament de construccions socials, ja que des del punt de mira social no totes les unitats tenen el mateix valor i la col·lectivitat no sorgeix més que de relacions i de posicions on la participació i l'activitat de tot individu no són una funció individual sinó col·lectiva per les mútiples influències de l'ambient social. També en el cas elemental de la societat desorganitzada o de la no-societat, la pròpia base fisiològica que ens dóna l'organització familiar ens basta per destruir la interpretació arbitrària de l'individu com a unitat ulteriorment indivisible (en el sentit literal del terme) i que comparable superiorment amb d'altres unitats similars que conserven la llur distinció i en un cert sentit la llur equivalència. Nogensmenys la unitat social existeix, evidentment, encara que les relacions entre els homes, a banda de la pura noció de l'existència recíproca, són limitadíssimes i restringides al cercle de la família o del clan. Podem anticipar la conclusió òbvia que la «unitat-societat» no ha existit mai i no existirà probablement mai més que com un «límit» al qual hom si pot progressivament aproximar en superar els confins de classe i d'estat.
La unitat-individu es pot pensar com un element de deduccions i construccions socials, o si es vol de negació de la societat, únicament si es parteix d'una presuposició ireal que en el fons, tot i en formulacions moderníssimes, no és més que una reproducció més dels conceptes de la revelació religiosa, de la creació, i de la independència d'una vida espiritual dels fets de la vida natural i orgànica. A tot individu la divinitat creadora o una força única governadora dels destins del món li ha donat aquesta investidura elemental que el fa una molècula autònoma, ben definida, conscient, volent, responsable, de l'agregat social, independentment dels accidents superposats de les influències físiques de l'ambient: aquest concepte religiós i idealista no és més que una modificació aparent quan s'hi edifica la concepció del liberalisme democràtica o de l'individualisme llibertari: l'ànima com a llum encesa de l'Ens suprem, la sobirania objectiva de cada elector, o la ilimitada autonomia del ciutadà de la societat sense lleis, són filosofemes que pequen de la pròpia infantilitat davant la crítica, per molt resolt que siga el «materialisme» dels primers liberals burgesos o dels anarquistes.
Aquest concepte té la seua correspondència en la suposició paral·lela de natura idealista de la perfecta unitat social, del monisme social, construït en la base de la voluntat divina que governa i administra la vida de la nostra espècie. En retornar a l'estadi primordial de vida social que consideràvem, i arribats a presència de l'organització familiar, ens veiem forçats a concloure que les hipòtesis metafísiques de la unitat-individu i de la unitat-societa, podem fer-nos errar en la interpretació de la vida de l'espècie i del seu procés evolutiu: podem contràriament afirmar positivament que som en presència d'un tipus de col·lectivitat organitzada en una base unitària, que és la família. Ens guardam prou de fer-ne un tipus fixe o permanent, i el mateix d'idealitzar-lo en model de forma de convivència social com se'n pot fer de l'individu en l'anarquisme o en la monarquia absoluta; constatam tan sols l'existència d'aquesta unitat primordial de l'organització humana, a la qual en succeiran d'altres, que aquesta mateixa s'hi modificarà en diversos aspectes, esdevindrà element constitutiu d'altres organismes col·lectius, o desapareixerà en formes socials molt avançades, com es podria suposar. No sentim cap necessitat d'ésser per principi per o contra la família, com d'ésser per o contra, per exemple, de l'estat: ens interessar copsar en la meusa que siga possible el sentit de l'evolució d'aquests tipus d'organització humana i si ens demanam si un dia desapareixeran ho fem de la forma més objectiva, perquè no és en la nostra mentalitat pensar-los ni com a sagrats i intangibles ni com a perniciosos i a destruir: en ésser el conservadurisme i el seu contrari (o siga la negació d'organitzacions i de jerarquia social) igualment febles des del punt de mira crític i igualment estèrils en resultats.
Fora de la contraposició tradicional de categories: individu i societat, seguim en l'estudi de la història humana la formació i l'evolució de les altres unitats, o siga de les col·lectivitats humanes organitzades; agrupaments restringits o amples d'homes, fundats en una divisió de funcions i una jerarquia, que apareixen com a factors i com a actors de la vida social. Aquesta unitat pot comparar-se tan sols en un cert sentit a una unitat orgànica, a organismes vius, dels quals en són cèl·lules amb funcions i valors diversos els homes o grups elementals d'homes; però l'analogia no és completa ja que, mentre l'organisme viu té límits definits i un decurs biològic de desenvolupament i de mort, les unitats organitzades socials no les tanques límits fixes i es renoven contínuament entrelligant-se, descomposant-se i recomposant-se al mateix temps. Allò que ens impulsa a mostrar, i per causa del qual hem entrat en el primer i obvi exemple de la unitat-família, és que, si aquesta unitat es composa evidentment d'individus i si la llur pròpia composició és variable, aquelles actuen com un «tot» orgànic i integral, i la llur descomposició en unitats-individus no té més que un valor mitològic i irreal. L'element família té una vida unitària que no depèn del nombre d'individus que aplega, sinó de la xarxa de les llurs relacions, o, per exposar-ho d'una forma banal, no té el mateix valor una família composta de cap, de muller i d'uns vells incapacitats, que la que comprén a banda del cap alguns joves i capaços, fills seus.
D'aquesta primera forma d'unitat organitzada d'individus que és la família, i que ens presenta les primeres divisions de funcions i les primeres jerarquies i formes d'autoritat, de direcció de l'activitat dels individus, d'administració, es passa en el curs de l'evolució a través d'infinites altres formes d'organització sempre més complexes i vastes. La raó d'aquesta complicació es troba en la complicació de les relacions i de les jerarquies socials, que neixen d'una sempre més gran diferenciació que determinen estretament els sistemes de producció que l'art i la ciència posen a disposició de les activitats humanes en l'elaboració d'un nombre sempre més gran de productes (en el sentit més ampli del mot) aptes per satisfer les necessitats de la societat humana, més nombroses i més evolucionades en les formes de vida superior. El fonament d'una anàlisi que vulga copsar el procés de formació i de modificació de les diverses organitzacions humanes i el joc de les llurs relacions en tota la societat, s'ha de basar en la noció del desenvolupament de la tècnica productiva i de les relacions econòmiques que sorgeixen de la situació dels individus en les diverses funcions que exigeix el mecanisme productiu. La formació i l'evolució de les dinasties, de les castes, dels exèrcits, dels estats, dels imperis, de les corporacions, dels partits, es pot i s'ha de seguir a través d'una recerca recolzada en elements similars. Al cim d'aquest complex desenvolupament s'hi pot pensar que hi ha una forma d'unitat organitzada que coincidesca amb els propis límits de la humanitat en realitzar la divisió racional de les funcions entre tots els homes, i es pot discutir quin sentit i quins límits tindrà en una tal superior forma de convivència humana el sistema jeràrquic de l'administració col·lectiva.
Abans d'arribar a l'exam d'aqueixos organismes unitaris en les relacions internes dels quals es funda el correntment anomenat «principi democràtic», introduirem una distinció simplificadora entre les col·lectivitats organitzades que reben la llur jerarquia de l'exterior, i col·lectivitats organitzades que la formen totes soles o des de dins. Segons el concepte religiós i la perfecta teoria de l'autoritat la societat humana seria en tota època una col·lectivitat-unitat que rep la seua jerarquia de poders sobrenaturals; i no insistirem en la crítica d'un simplisme metafísic així, contradit per tota la nostra experiència. La jerarquia neix de raons naturals de necessitat en la divisió de les funcions, i això evidentment s'esdevé en la família. En transformar-se aquesta en tribu i en horda, aquestes s'han d'organitzar per lluitar contra altres organitzacions, i sorgeixen jerarquies militars en base a l'oportunitat d'atorgar el comandament als més aptes per aprofitar les energies comunes. A aquest criteri de tria en l'interès comú, que és molts mil·lennis més antic que l'electoralisme democràtic modern, en el qual reis, capitans i sacedots eren originàriament electes, finí amb la introducció d'altres criteris de formació de les jerarquies, en donar lloc a privilegis de casta, a través de l'herència familiar, o la iniciació d'escoles, sectes i cultes restringits, i en general és la possessió d'un grau originat per atituds i funcions especials el millor element per influir en la transmissió d'aquest grau, si més no en casos normals. No pretenem, ho hem dit, seguir tot el desenvolupament de la formació en el si de la societat de castes i després de classes, que en lògica necessita d'una divisió de funcions que sobrepose el monopoli de poder i d'influència que s'acompanya a la posició de privilegis de determinats estrats d'individus respecte al mecanisme econòmic. Tota casta dirigent es dóna d'una forma o d'una altra una jerarquia organitzativa, que recau en les classes econòmiques privilegiades: per limitar-nos a un exemple, l'aristocràcia terratinent mitjaval, en coalitzar-se per la defensa del privilegi comú dels assalts de les altres classes, construïa una forma d'organització que culminà en la monarquia, en les mans de la qual s'hi concentraven els poders públics, de la formació dels quals eren completament aliens els altres estrats de la població. L'estat de l'època feudal és l'organització de la noblesa feudal recolzada en el clergat. L'instrument principal de força d'aquestes monarquies militars és l'exèrcit: som davant d'una mena de col·lectivitat organitzada on la jerarquia es constitueix des de l'exterior: és el rei qui nomena els càrrecs de l'exèrcit, fundat en la obediència passiva de cada component. Tota forma d'estat centra en una autoritat unitària la capacitat d'ordenar i d'enquadrar una sèrie de jerarquies executives: exèrcit, policia, magistratura, burocràcia. Per tant la unitat-estat se serveix materialment de l'activitat d'individus de totes les classes, però s'organitza en base d'una de sola o de poques classes privilegiades que tenen el poder de construir-ne les diverses jerarquies. Les altres classes i en general tots els agrupaments d'individus que veuen massa evidentment com els interessos i les exigències de tots no són garantides de fet per l'organització estatal existents, si bé aquesta en fa regularment la pretesa, cerquen de donar-se organitzacions pròpies per fer prevaldre els interesso propis a partir de la constatació elemental de la identitat de posició dels llurs components respecte a la producció i a la vida econòmica.
Si, en ocupar-nos naturalment d'aquelles organitzacions que s'hi donen a si mateixes la pròpia jerarquia, ens posam el problema de la forma amb la qual cal designar aquesta jerarquia per ésser la millor defensa dels interessos col·lectius de tots els components de l'organització en qüestió, i per evitar la formació d'estratificacions fundades en el privilegi en el seu si, se'ns presenta el mètode basat en el principi democràtic, en la consulta de tots els individus i en l'ús del parer de la majoria per la designació dels qui hauria de cobrir els càrrecs de la jerarquia.
La crítica d'una proposta així ha d'ésser molt més severa segons si es proposa d'aplicar-la a tota la societat com és avui, o a determinades nacions, o si es tracta d'introduir-la al si d'organismes molt més limitats com sindicats proletaris i partits.
En el primer cas cal refusar-la sense més perquè campa en el buit, sense tindre gens present la situació dels individus respecte al fet econòmic, i amb la pretensió que el sistema és intrínsecament perfecte, independentment de la consideració dels desenvolupament evolutius que travessa la col·lectivitat on s'aplica.
La divisió en classes clarament diferenciades pels
privilegis econòmics fa que el valor d'un pronunciament
majoritari perda tot valor. La nostra crítica refuta l'engany
que el mecanisme de l'estat democràtic o parlamentari eixit de
les constitucions liberals modernes siga una organització de
tots els ciutadans i en l'interès de tots els ciutadans. En
haver-hi interessos contraposats i conflictes de classe no hi ha cap
unitat d'organització possible, i l'estat resta malgrat
l'aparença exterior de sobirania popular òrgan de la
classe econòmicament superior i l'instrument de la defensa
dels seus interessos. Veiem la societat burgesa, malgrat l'aplicació
del sistema democràtic en la representació política,
com un complex ensems d'altres organismes unitaris dels quals molts
es reagrupen a l'entorn del potent organisme centralitzat de l'estat
polític, ja que són ells els qui sorgeixen dels
agrupaments dels sectors privilegiats i que tendeixen a la
conservació de l'actual aparell social, uns altres poden ésser
indiferents o mutar de posició en relació a l'estat, i
d'altres, a la fi, sorgeixen al si de sectors econòmicament
oprimits i explotats i es regiren contra l'estat de classe. El
comunisme per tant demostra com l'aplicació formal jurídica
i política del principi democràtic i majoritari a tots
els ciutadans mentre persisteix la divisió en classe en
relació a l'economia, no val per donar a l'estat el caràcter
d'una unitat organitzativa de tota la societat o de tota la nació.
La democràcia política s'introdueix amb aquesta
pretensió oficial, però en realitat ho és com
una forma que convé al poder específic de la classe
capitalista i a la veritable i pròpia seua dictadura, als
objectius de la conservació dels seus privilegis.
No cal
per tant insistir molt en la demolició crítica de
l'error pel qual s'atribueix un grau igual d'independència i
de maduresa al «vot» de cada elector, siga aquest un
treballador esgotat per l'excés de fatiga física o un
ric ociós, un afortunat capità de la indústria o
un desgraciat proletari ignorants de les raons i dels remeis de les
seus restriccions, que van a cercar uns i altres una vegada per un
llarg període de temps, i que pretenen que amb haver resolt
aquestes funcions sobiranes n'hi ha prou per assegurar la calma i
l'obediència de tots aquells que s'hi senten decebuts i
maltractats per les conseqüència de la política i
de l'administració estatal.
Aclarit així que el principi de democràcia no té cap virtut intrínseca, i que no val res com a principi, en ésser sobretot un simple mecanisme d'organització fundat en una simple i banal presumpció aritmètica, que els més tenen raó i els menys s'equivoquen, vegem en quina mesura aquest mecanisme és útil i suficient per la vida d'organitzacions que comprenen col·lectivitats més limitades no dividides per solcs d'antagonismes de condicions econòmiques, i considerades en el procés del llur desenvolupament històric.
És aquest mecanisme de democràcia aplicable en la dictadura proletària, o siga en aquella forma d'estat que dóna lloc la victòria revolucionària de les classes rebels al poder dels estats burgesos, de forma que siga lícit definir aquesta forma d'estat pel seu mcanisme intern de delegats i de jerarquies, una «democràcia proletària»? La qüestió no s'ha de mirar amb preconcepcions. Pot bé donar-se que s'arribe a la conclusió que el propi mecanisme es manlleve, amb determinades modalitats, i fins que per la pròpia evolució de les coses no en nasca un de millor adaptat, però cal convèncer-se que no hi ha cap raó que puga fer que s'establesca a priori el concepte de sobirania de la «majoria» del proletariat. Aquesta no és encara a l'endemà de la revolució una col·lectivitat completament homogènia i no constitueix una sola classe: a Rússia per exemple el poder es troba en les mans dels obres i dels camperols, però és fàcil mostrar, si es considera una mica tot el desenvolupament del moviment revolucionari, que en aquest la classe del proletariat industrial, força menys nombrosa que els camperols, representa una part molt més important, i és per tant lògic que en els consells proletaris, en el mecanisme dels soviets, un vot d'obrer valga força més que el vot d'un camperol.
No volem desenvolupar ací tot l'exam dels caràcters de la constitució de l'estat proletari. No el concebem sota l'aspecte immanent sota el qual els reaccionaris veuen la monarquia de dret diví, els liberals el parlamentari de sufragi universal, els anarquistes el no-estat. L'estat proletari, com a organització d'una classe contra les altres classes que han d'ésser espoliades dels llurs privilegis econòmics, és una força històrica real que s'adapta a l'objectiu que persegueix, o siga a les necessitats per les quals ha nascut. Aquesta podria en determinats moments prendren impuls amb les més grans consultes de massa com amb la funció de organismes executius molt restringits dotats de plens poders; l'essencial és que a aquesta organització de poder proletari s'hi concentren els mitjans i les armess per abatre el privilegi econòmic burgès i les resistències polítiques i militars burgeses, de forma que es prepara després la desaparició de la pròpia classe, i les modificacions sempre més profundes de la pròpia tasca i estructura.
Una cosa és indubtable: que mentre la democràcia burgesia no té més que l'objectiu efectiu d'excloure les grans masses proletàries i petit-burgeses de tota influència en la direcció de l'estat, reservada a les grans oligarquies industrials, bancàries, agràries, la dictadura proletària ha de poder implicar en la lluita que encarna els més amplis estrats de la massa proletària i també quasi-proletària. Però l'assoliment d'aquest objectiu no s'identifica de fet, si no és per qui es veu suggestionat pels prejudicis, amb la formació d'un vast engranatge de consultes electives: aquest pot ésser més gran i—més sovint—més petit, i fa que després d'una forma així de participació molts proletaris s'abstinguen d'altres manifestacions actives en la lluita de classe. D'altra banda la gravetat de la lluita en certes fases exigeix rapidesa de decisions i de moviments i centralització de l'organització dels esforços en una direcció comuna. Per acomplir aquestes condicions l'estat proletari, com l'experiència russa en indica amb profusió d'elements d'ensinistrament, funda el seu engranatge constitucional en característiques que procedeixen directament a lacerar els cànons de la democràcia burgesa, per la qual cosa els fautors d'aquesta criden contra la violació de llibertats, mentre que no es tracta més que de l'emmascarament de prejudicis filisteus amb els quals la demagògia sempre ha assegurat el poder dels privilegiats. El mecanisme constitucional de l'organització de l'estat en la dictadura del proletariat no tan sols és consultiu sinó al mateix temps executiu, la participació, si no de tota la massa dels electors si més no per un gran estrat dels llurs delegats, jno és intermitent sinó contínua en les funcions de la vida política. És interessant com això s'aconsegueix sense danyar paral·lelament el caràcter unitari de l'acció de tot l'aparell, precisament amb criteris oposats al de l'hiperliberalisme burgès: o siga amb la supressió substancial del sufragi directe i la representació proporcional, després d'haver superat l'altre dogma sagrat del sufragi igual, com hem vist.
No pretenem ací d'establir que aquests nous criteris introduïts pel mecanisme representatiu, o fixats en una constitució, siguen aitals per raons de principi: en noves circumstàncies podrien canviar, i en tot cas hem d'aclarir que no atribuïm cap virtut intrínseca a aquestes formes d'organització i de representació, i tot el que hem demostrat es tradueix en una tesi marxista basal que es pot enunciar així: «la revolució no és un problema de formes d'organització». La revolució és de fet un problema de contingut, o siga de moviment i d'acció de les forces revolucionàries en un procés incessant, que no s'hi pot teoritzar cristal·litzant-lo en els diversos intents d'una immòbil «doctrina constitucional».
De totes formes en el mecanisme dels consells obrers no trobam el criteri propi de la democràcia burgesa pel qual tot ciutadà designa directament el seu delegat en la representació suprema, el parlament. Hi ha contràriament diversos graus de consells obrers i camperols, sempre més grans territorialment fins al Congrés dels Soviets. Tot consell local o de districte elegeix els seus delegats al Consell superior, com elegeix la seua administració, o siga el corresponent òrgan executiu. Mentre a la base, en els consells inicials de ciutat i de contrada, hi ha la consulta a tota la massa, en l'elecció dels delegats als consells superiors i dels altres càrrecs cada agrupació d'electors no vota d'acord amb un sistema proporcional sinó amb un sistema majoritari, i tria els seus delegats segons les llistes proposades pels partits. Per la resta, com que la majoria de les vegades es tracta d'elegir un sol delegat que representa el lligam entre un grau inferior i un grau superior de consells, és evident com cauen alhora l'escrutini de llistes i la representació proporcional, dogmes del liberalisme formal. En haver de donar lloc cada estrat de consells a organismes que no són tan sols consultius sinó també d'administració estretament lligada a l'administració central és natural que de les representacions restringides no surten les assemblees parlamentàries de xarlatans que disputen interminablement sense mai fer res, sinó cossos restringits i homogenis aptes per dirigir l'acció i la lluita política i el camí revolucionari d'acord amb tota la massa així enquadrada.
Un mecanisme similar deriva d'aquesta característica, que absolutament cap projecte constitucional es pren per via automàtica, a través de la presència d'un factor de primeríssim ordre en el qual el contingut supera de molt llarg la simple forma organitzativa i pel qual la consciència i la voluntat col·lectives en funcionament permeten d'implantar el treball segons les necessitats d'un llarg procés que avança incessantment: el partit polític. Aquest és l'òrgan que més es pot aproximar al caràcter d'una col·lectivitat unitària homogènia i sòlida en l'acció. En realitat comprén una minoria de la massa, però els coeficients que presenta en relació a qualsevol altre organisme de representació basat en amplíssims estrats són de fet tals que demostren com el partit representa els interessos i el moviment col·lectiu millor que cap altre òrgan. En el partit polític s'hi realitza la participació contínua i ininterrompuda de tots els components en l'execució del treball comú, i una preparació a la solució dels problemes de lluita i de reconstrucció dels quals el gruix de la massa no en pot tindre consciència més que en el moment que es presenten. Per totes aquestes raons és natural que en un aparell de representació i de delegació que no siga el de la mentida democràtica, sinó que es fonamente en un estrat de la població que sosté interessos comuns fonamentals en el curs de la revolució, les tries espontànies cauen en elements proposats pel partit revolucionari configurat per les exigències del procés de lluita i dels problemes pels quals ha pogut i ha sabut preparar-se. Direm més que cap altra cosa per demostrar com a res més que al partit atribuïm aquesta facultat pel simple efecte del seu criteri especial de constitució: el partit pot ésser i no ésser adaptat a la seua tasca de propulsor de l'obre revolucionària d'una classe, no el partit polític en general, sinó un partit, o siga el comunista, pot correspondre a funcions similars, i el propi partit comunista no té cap garantia prèvia davant dels cent perills de degeneració i de dissolució. Els caràcters positius que poden el partit a l'alçada de la seua tasca no es troben en el mecanisme dels seus estatuts i en les nues mesures d'organització interna, sinó que es realitzen a través del seu procés de desenvolupament i de la seua participació en les lluites i les accions com a formació d'una direcció comuna a l'entorn d'una concepció d'un procés històric, a un programa fonamental, que es precisa com una consciència col·lectiva, i a una disciplina segura d'organització al mateix temps. Els desenvolupaments d'aquestes idees són continguts en les tesis sobre la tàctica del partit presentades al Congrés del Partit Comunista d'Itàlia, i conegudes pels lectors.
Per retornar a la natura de l'engranatge constitucional de la dictadura proletària que hem dit d'ésser en els seus graus successius tan legislatiu com executiu, hem d'afegir quelcom per precisar respecte a quines tasques de la vida col·lectiva aital engranatge té funcions i iniciatives executives, que donen raó a la seua pròpia formació i a les relacions del seu mecanisme elàstic en contínua evolució. Pretenem referir-nos al període inicial del poder proletari comparable a la situació que ha travesat en els quatre anys i mig darrers la dictadura proletària a Rússia; no ens volem aturar en el problema de l'afirmació definitiva de les representacions en una societat comunista no dividida en classes, en aproximar-nos a la qual s'hi dibuixa una evolució d'organismes que no podem preveure del tot sinó tan sols d'entreveure en la direcció d'una fusió de tots els diversos òrgans: polítics, administratius, econòmics, amb la progressiva eliminació de tot element coercitiu i de la pròpia entitat-estat com a instrument de poder de classe i de lluita contra les altres classes supervivents.
En el període d'inici de la dictadura proletària aquesta té una tasca enormement feixuga i complexa, que es pot subdividir en tres esferes d'acció: política, militar i econòmica. El problema militar de la defensa interna i externa contra els assalts de la contrarevolució, com el de la reconstrucció de l'economia en bases col·lectives, tenen com a fonament l'existència i l'aplicació d'un pla sistemàtic i racional d'utilització de tots els esforços, en una activitat que ha de reeixir en ésser fortament unitària amb l'utilització, ni que siga per utilitzar-les amb major rendiment, les energies de tota la massa. Per conseqüència l'organisme que, en primer lloc, condueix la lluita contra l'enemic extern i intern, o siga l'exèrcit (i la policia) revolucionari s'ha de fundar en una disciplina i una jerarquia centralitzada en les mans del poder proletari: també l'exèrcit vermell resta per tant com una unitat organitzada, una jerarquia constituïda des de l'exterior, o siga pel govern polític de l'estat proletari, i el mateix s'hi dirà de la policia i de la magistratura revolucionària. Aspectes més complexos té el problema de la màquina econòmica que el proletariat vencedor edifica per donar base al nou sistema de producció i de distribució. No podem ací més que recordar com la característica que diferencia aquest aparell racional d'administració del caos de l'economia privada burgesa és la centralització. La gestió de totes les empreses s'entén feta en l'interès de tota la col·lectivitat i coordinadament a les exigències de tot el pla de producció i de distribució. D'altra banda la màquina econòmica, i el posicionament dels individus que hi són vinculats, es modifica de continu no tan sols pel procediment gradual de la seua construcció sinó també per les crisis inevitables en un període de tan vasta transformació acompanyat de la lluita política i militar. D'aquestes consideracions s'arriba a concloure que en el període inicial de la dictadura proletària, si els consells dels diversos graus han de donar lloc contemporàniament a designacions d'ordre legislatiu pels graus superior i a designació executiva per les administracions locals, cal deixar al centre la gestió responsable en el sentit absolut de la defensa militar, i en un sentit menys rígid de la campanya econòmica, mentre els òrgans locals valen per enquadrar políticament les masses per la llur participació en la realització d'aquells plans i el llur consens a l'enquadrament militar i econòmic, creant el terreny de l'activitat més llarga i contínua possible a l'entorn dels problemes de la vida col·lectiva, canalitzant-la a la formació de l'organització fortament unitària que és l'estat proletari.
Aquestes consideracions en les quals no ens esplaiam serveixen per provar no que els òrgans intermedis de la jerarquia estatal no hagen de tindre una possibilitat de moviment i d'iniciativa, sinó que no és possible teoritzar l'esquema de la llur formació com el d'una adhesió precisa a les tasques efectives militars o econòmiques de la revolució, formant els agrupaments d'electors proletaris segons les empreses productives o les unitats de l'exèrcit. El mecanisme de tals agrupaments no actua per relacions especials inherents al seu esquema i al seu esquelet, per tant les unitats que reagrupen els electors a la base s'hi poden fer amb criteris empírics, o fins i tot s'hi formaran totes soles amb criteris empírics, entre els quals hi pot haver la confluència en el lloc de treball com en la residència o en la guarnició, o al front, o en altres moments de l'existència quotidiana, sense que a priori cap se'n puga excloure o elevar a model. Però el fonament de les representacions de l'estat de relació proletària resta una subdivisió territorial de circumscripcions al si de les quals tenen lloc les eleccions. Totes aquestes consideracions no tenen res d'absolutes, i això condueix a la nostra tesi que cap esquema constitucional té valor de principi, i que la democràcia majoritària entesa en el sentit formal i aritmètica no és més que un mètode possible per la coordinació de les relacions que es presenten al si dels organismes col·lectius als quals de cap manera se'ls pot atribuir una presumpció de necessitat o de justícia intrínseca, en no tindre per nosaltres els marxistes aquestes expressions cap sentit, i en no ésser d'altra banda el nostre propòsit el de substituir l'aparell democràtic que criticam per un altre projecte mecànic d'aparell lliure per si si mateix de defectes i errors.
Ens sembla d'haver diut prou sobre el principi de democràcia en la seua aplicació a l'estat burgès, amb la pretensió d'abraçar totes les classes, i també de la seua aplicació exclusiva a la classe proletària com a base d'un estat després de la victòria revolucionària. Resta a dir quelcom d'aquells organismes que existeixen en el si del proletariat abans (i també després) de la conquesta del poder: sindicats econòmics i partit polític, pel que fa a l'aplicació en les llurs relacions d'estructura del mecanisme democràtic.
Establert que una veritable unitat d'organització no és possible més que damunt la base d'una homogeneïtat d'interessos entre els components de la mateixa organització, resta indiscutible que, ja que en els sindicats i en el partit hom s'hi adhereix en base a una decisió espontània de participar en un cert ordre d'accions, s'hi pot examinar el funcionament del mecanisme democràtic i majoritari sense aplicar-hi una crítica de l'ordre com la que destrueix totalment tot el seu valor en el cas de l'artificiosa unificació constitucional de les diverses classes de l'estat burgès; sempre però sense deixar-hi entrar el concepte arbitrari de la «santedat» dels pronunciaments de la majoria.
El sindicat té respecte al partit el caràcter d'una més completa identitat d'interessos materials i immediats: dins els respectius límits de categoria, aquell arriba a una gran homogeneïtat de composició i pot d'organisme d'adhesió voluntària tendir a esdevindre un organisme al qual per definició, o en l'estat proletari en una certa fase de desenvolupament, s'hi adhereixen obligatòriament tots els treballadors d'una determinada categoria o indústria. I sens dubte que aital cas el nombre resta el coeficient decisiu i en consultes majoritàries té un gran valor, però a la seua consideració esquemàtica cal afegir la dels altres factors que s'agiten al si de l'organització sindical: una jerarquia burocratitzada de funcionaris que l'immobilitzen sota el llur domini i grups d'avantguarda que el partit polític revolucionari hi constitueix per dur-lo al terreny de l'acció revolucionària. En aquesta lluita moltes vegades els comunistes demostren com els funcionaris de la burocràcia sindical violen el concepte democràtic i s'apropien de la voluntat de la majoria. És just fer això perquè aquests caps sindicals de dreta ostenten la llur mentalitat democràtica i cal mostrar-los en contradicció, com es fa amb els liberals burgesos cada vegada que frenen i coarten la consulta popular, tot i no fer-se la il·lusió que aquesta, encara es realitzàs lliurement, resoldria els problemes que premen el proletariat. És just i oportú fer-ho perquè en els moments on les grans masses s'hi mouen per efecte de situacions econòmiques és possible denunciar la influència dels funcionaris, que és una influència extraproletària i provinent, si bé no d'una forma oficial, de classes i poders aliens a l'organització sindical, i augmentar la influència dels grups revolucionaris. Però en tot això no hi ha preconcepcions «constitucionals», i tot hi ésser compresos dins la massa i de poder-li demostrar que actuen en el sentit dels seus interessos millor entesos, els comunistes poden i han de regular-s'hi elàsticament respecte als cànons de la democràcia interna sindical; no hi ha en l'exemple cap contradicció entre aquestes dues atituds tàctiques: prendre la representació de la minoria en els òrgans directius del sindicat fins que els estatuts ho consenten, i sostindre que aquesta representació estatutària s'ha de suprimir amb l'objectiu de fer més àgils els òrgans executius, tot just els hem conquerit. Tota la guia en aquesta qüestió és l'anàlisi atenta del procés de desenvolupament dels sindicats en la fase actual: es tracta d'accelerar la llur transformació d'òrgans d'influència contrarevolucionària sobre el proletariat en òrgans de lluita revolucionària; i els criteris d'organització interna no valen en si mateixos, sinó en la mesura que es coordinen a aquests fins.
Resta finalment l'anàlisi de l'organització-partit, dels caràcters de la qual ja havíem parlat a propòsit de l'engranatge de l'estat obrer. El partit no parteix d'una identitat d'interessos econòmics tan completa com el sindicat, però en canvi estableix la unitat de la seua organització en una base molt més gran en tant que és la classe com a categoria. No tan sols el partit s'estén damunt la base de tota la classe proletària en l'espai, fins a esdevindre internacional, sinó igualment en el temps: o siga que és l'òrgan específic la consciència i acció del qual responen a les exigències de l'èxit en tot el camí d'emancipació revolucionària proletariat. Aquestes consideracions conegudes ens obliguen en estudiar els problemes d'estructura i d'organització interna del partit per tindre present tot el procés de la seua formació i de la seua vida en les complexes tasca de les quals és responsable. No podem a la fi d'aquest ja llarg tractat entrar en detalls a propòsit del mecanisme amb el qual haurien de tindre lloc en el partit les consultes de la massa d'afiliats, el reclutament, la designació dels càrrecs de tota la jerarquia. Sens dubte que fins ara no hi ha res millor a fer que atendre en general el principi majoritari. Però, segons tot el que hem posat insistentment de manifest, no és el cas d'elevar a principi aquest ús del mecanisme democràtic. A més d'una tasca de consulta anàloga a la legislativa dels aparells de l'estat, el partit té una tasca executiva que es correspon directament en els moments suprems de lluita a la d'un exèrcit, que exigeix el màxim de disciplina jeràrquica. Fet i fet, en el complicat procés que ens ha portat a tindre partits comunistes, la formació de la jerarquia és un fet real i dialèctica que té orígens llunyans i que respon a tot el passat d'experiència, d'exercici del mecanisme del partit. No podem concebre una designació de la majoria del partit com apriorísticament tan feliç en la tria com la d'un judici infal·lible i sobrenatural que donava els caps a les col·lectivitats humanes, tal com encara creuen com a dada factual en la participació en els cònclaves de l'Esperit Sant. Per acabar, en un organisme en el qual, com en el partit, la composició de la massa és el resultat d'una selecció, a través de l'adhesió espontània voluntària i del control del reclutament, el pronunciament de la majoria no és per si mateix el millor, i tan sols per efecte de coincidències en el treball concorda i s'adiu a contribuir a un millor rendiment de la jerarquia en acció, de l'executiva del partit. Que això calga substituir-ho per un altre mecanisme, i quin és aquest, ací no ho proposam encara ni ho investigam en detall: cert que una organització així que com més va més s'allibere dels convencionalisme del principi de democràcia és admissible, i que no cal refusar-la amb unes fòbies injustificades, quan es puga demostrar que altres coeficients de decisió, de tria, de resolucions dels problemes, s'hi presenten més consonants amb les exigències reals del desenvolupament del partit i de la seua activitat, en el quadre de la història que s'hi desenvolupa.
El criteri democràtica és fins ara per nosaltres un accident material per la construcció de la nostra organització interna i la formulació dels estatuts del partit: no és la plataforma indispensable. És per això que no elevarem a principi la coneguda fórmula organitzativa del «centralisme democràtic». La democràcia no pot ésser per nosaltres un principi; el centralisme ho és sens dubte, ja que els caràcters essencials de l'organització del partit han d'ésser la unitat d'estructura i de moviment. Per assenyalar la continuïtat en l'espai de l'estructura del partit n'hi ha prou amb el terme centralisme, i per introduir el concepte essencial de continuïtat en el temps, o siga en l'objectiu al qual es tendeix i en la direcció que s'adopta envers els successius obstacles a superar, vinculant així aquests dos conceptes essencials d'unitat, proposam de dir que el partit comunista funda la seua organització en el «centralisme orgànic». Així, en conservar aquella part de l'accidental mecanisme democràtic que ens podrà servir, eliminarem l'ús d'un terme volgut pels pitjors demagogs i empastifat d'ironia per tots els explotats, els oprimits, els enganyats, com és el de la «democràcia», que és aconsellable regalar pel llur ús exclusiu als burgesos i als campions del liberalisme diversament envestit de vegades de postures extremistes.