Article (Intervento
di Bordiga al congresso socialista a Livorno) publicat a Ordine
Nuovo el 20 de gener del 1921.
Transcrit pel Partito
Comunista Internazionalista (Battaglia Comunista)
Bordiga afronta immediatament la qüestió fonamental de l'existència de la concepció socialdemòcrata i de la seua oposició irreductible a la concepció comunista marxista.
Fa això amb l'anàlisi del desenvolupament del moviment polític i econòmic del proletariat a la segona Internacional, en recordar l'oposició contínua dels marxistes al revisionisme i al reformisme. La Segona Internacional—diu—havia substituït el principi de la lluita de classe amb la il·lusió de poder conciliar la funció de la classe obrera amb la classe burgesa, i en conseqüència el partit socialista i els sindicats es desenvolupaven únicament amb les petites conquestes immediates.
El moviment reformista, en substituir la concepció marxista, havia difós l'opinió que el món capitalista seria modificat a través de les injeccions de socialisme que poc a poc s'hi feien en els seus estrats. Però ha vingut la guerra a demostrar la fal·làcia d'aquesta doctrina revisionista que acaronava la il·lusió d'una transformació pacífica que excloïa el combat revolucionari entre les dues forces rivals. Els socialistes de la segona internacional en acceptar la guerra foren per tant coherents amb ells mateixos. Els qui havien predicat i efectuat el programa de la pacificació entre les classes no podien en l'esclat de la guerra lliurar-se d'això i esdevindre revolucionaris. Els caps sindicals i parlamentaris, que eren al capdavant del moviment proletari, a la vigília de la guerra havien creat un mecanisme que per la seua pròpia natura i per l'esperit que l'animava s'hi troba impotent per oposar-se a la burgesia, amb la qual havia col·laborat fins aleshores. Per això les organitzacions obreres, a la major part dels països, esdevingueren instruments de guerra en les mans de la burgesia.
Però ara que la guerra ha passat i que ha deixat si més no un ensenyament, quin ha d'ésser el nostre comportament? El vell error i el vell mètode existeixen encara en el món malgrat la catàstrofe, la qual ha obert els ulls dels proletaris. L'esquerra marxista contràriament trenca definitivament amb els errors de la Segona Internacional, vol retornar a la seua concepció original revolucionària i preparar la classe obrera per la conquesta del poder amb els únics mitjans possibles. Però quins són aquests mitjans? El proletariat no pot liquidar la guerra més que amb la revolució. Volem preparar-lo i fer-lo capaç d'acomplir-la. Els revisionistes contràriament, els partidaris de l'evolució gradual, proven d'oposar-se a la revolució. Constitueixen per tant un perill que amenaça l'ascensió al poder del proletariat, perquè volen impedir que de la guerra entre els estats nacionals s'hi passe a la guerra civil entre les classes, l'única amb la qual el proletariat podrà realitzar la conquesta del poder.
La prova i també l'exemple concret de la realitat d'aquest desenvolupament l'ha donat la revolució russa. Aquesta ha iniciada l'efectiva liquidació de la guerra i demostrat que el proletariat no pot substituir la burgesia si no amb l'esmicolament de totes les institucions que la burgesia ha creades pel seu govern.
Els reformistes, els socialdemòcrates, simplement diuen que volen conquerir el poder, però la llur tàctica els dugué a mantindre amb vida l'aparell polític, administratiu, militar i policial que la burgesia ha creat pel seu domini.
La contradicció dels principis limita la socialdemocràcia a fracassar també a la pràctica. Allà on aquesta ha arribada al poder, a Ucraïna, a Geòrgia, a Alemanya, i no tan sols parcialment, sinó amb l'heretament de tot el poder de l'estat burgès, s'ha vist obligada a recòrrer a la violència i a la dictadura. Però mentre la dictadura i el terror a Rússia s'apliquen contra la burgesia, en els països socialdemòcrates la dictadura i el terror s'apliquen contra el proletariat.
Un altre indici de la mentalitat del reformisme es troba en la forma de considerar la revolució. Nosaltres volem preparar-la i fer-ne propaganda en mig de les masses, per mostrar-ne la inevitabilitat. El reformisme mai no ha tingut una visió històrica d'aquesta inevitabilitat i sempre s'ha perdut en els problemes contingents.
No són voluntaristes els comunistes, sinó que voluntaristes foren i són els reformistes, pels qual el fi no és res i el moviment ho és tot, pels quals tots els problemes s'han de resoldre dia a dia sense la guia d'una fèrria teoria que no és una inútil xerrameca sinó la interpretació d'un desenvolupament i d'una necessitat històrica.
Mancats de la brúixola segura d'aquesta doctrina és clar que els reformistes vacil·len contínuament davant la possibilitat d'actuar, contínuament troben que el moment de la revolució no ha arribat encara. Així abans de la guerra la conquesta del poder no els semblava possible perquè la societat capitalista era massa forta i massa rica. Avui que la burgesia resta esgotada el poder no es pot prendre perquè la barraca s'ha desfeta i l'herència és massa feixuga. Així durant la guerra els reformistes deien que la revolució tenia un valor si s'esdevenia a tots els països. Ara que la revolució s'ha iniciada, retrocedeixen, tenen por del bloc i no s'adonen que aquestes pors i aquestes preocupacions són inútils i perjudicials en el moment que la Rússia des de fa tres anys resisteix i necessita l'ajut dels proletaris del món sencer. Totes aquestes aberracions són la conseqüència de la mancança d'una visió general de la lluita del proletariat.
Contra la renovació del perill reformista, sorgeix la Tercera Internacional. El seu Congrés es preocupa per tant de forma especial de dibuixar les normes que serviren per distingir en tots els països els comunistes dels reformistes. Per aquest objectiu han de servir les tesis i els vint-i-un punts proposats per la Internacional a tots els països que vulguen adherir-s'hi, proposats amb l'objectiu explícit d'allunyar del moviment internacional els oportunistes i els reformistes. Per això contra els 21 punts i contra les tesis els reformistes i els oportunistes apareixen en tots els països i diuen el mateix a cada país, diuen que són encertats quant a principis, però que no són aplicable al llur país per les seues condicions especials. D'aquesta forma, en posar restriccions per mantindre l'autonomia dels moviments nacionals individuals, s'evita de permetre a tothom l'entrada a la Tercera Internacional. Però el propi fet que l'autonomia i les diferències ambients són l'argument de tots els reformistes de tots els països, n'estableix precisament el valor purament dilatori i sofístic. La part que els socialdemòcrates diuen que és inaplicable als altres països, és de fet precisment la que representa l'experiència més preciosa de la revolució. Els socialdemòcrates són conscients d'això i per això, repeteixen com els comerciants sense gènere: avui no, demà sí.
L'orador, que prosegueix entre l'atenció més viva del Congrés, qui s'aferra i manté l'atenció amb la seua oratòria apassionada i encesa que supera fàcilment les fortes interrupcions i frena a temps iguals els aplaudiments dels comunistes, comença a examinar la situació de la nació i del Partit Socialista Italià. També entre nosaltres—diu—el debat i la lluita entre l'esquerra marxista i el reformisme, produïren topades. Entre el 1900 i el 1914 l'esquerra tingué l'hegemonia en l'organització política, però li manca temps per desenvolupar efectivament la seua acció, especialment en els sindicats i en el camp de la política parlamentària i administrativa. El nostre partit entrà en el període de la guerra amb el seu vell mecanisme amb la seua antiga estructura, deixà als caps parlamentaris i sindicals reformistes a lloc. Per tant la pròpia oposició a la guerra no tingué un caràcter exclusivament revolucionari i de classe i fou determinat per motius de diversos gèneres: sentimentals, humanitaris, utilitaris i similars.
Acabada la guerra havia d'arribar la fractura entre les dues tendència que no havia pogut esdevindre a la seua vigília. Les dues ànimes a la vigília eren d'una banda representades pels qui s'enfrontaven a la guerra perquè haurien volgut transformar-la en guerra civil entre les classes, i de l'altra entre els contraris a la guerra per pacifisme i per horror de la massacre.
Però les dues ànimes s'han fet paleses més clarament encara en la post-guerra. El partit s'ha trobat alhora en una situació que tenia trets revolucionaris. Però no s'hi pogué resoldre immediatament el problema de la conquesta del poder. Aquest problema es presentava a nosaltres amb la revisió universal imposada per la revolució russa, mentre el partit es valia de l'oposició a la guerra tan sols per llençar-se al gran sidral electoral.
En referir-se a la tradició intransigent del partit, l'orador afirma tot seguir que si ahir per intransigència hom es podia limitar a entendre la negació de la col·laboració amb un govern burgès, avui per intransigència cal entendre la conquesta integral del poder pel proletariat. Aquest programa fou aprovat pel Congrés de Bolonya. Però després de l'aprovació d'aquell programa, massa gent no ha fet més que esperar que això fracassàs. Ara que el programa de Bolonya ha fracassat, s'hi sent dir als propis que s'hi havien adherit: «Si el maximalisme ha tingut un fracàs, aquest ha sigut el fracàs de l'unitarisme».
Borgida—Jo no sóc un socialista de guerra i neg que entre els comunistes hi hagen molts socialistes de guerra. Amb nosaltres hi ha joves i vells; però amb els altres hi ha els socialistes d'abans de la guerra, qui durant la guerra han callat i que després han anat als comicis per cridar: Hem anat contra la guerra! A aquests preferesc els joves que a través de l'experiència del sacrifici de la guerra, han tornat amb la nova fe al cor.
Tancada aquesta breu disgressió, Bordiga examina la moció que els unitaris han acordat definitivament i que presentaren a votació del Congrés.
Posa de manifesta una vegada més la incertesa i l'equívoc continguts en el punt on es declara l'adhesió a la Tercera Internacional. Tothom cerca de defugir l'aplicació dels 21 punts per no ésser-ne víctimes. Però l'única forma seriosa i digna d'arribar a la divisió és la indicada per la moció d'Imola: deixar fora la fracció que és conscientment socialdemòcrata. Els unitaris contràriament volen retindre aquesta fracció al si del partit al qual volen donar una bandera revolucionària.
Mentre fan això els propis unitaristes diuen que la revolució no s'hi pogué fer per manca de preparació. Nosaltres volem assolir aquesta preparació i assolir-la de la forma més eficaç, amb la preparació dels ànims. Els socialdemòcrates i els unitaris s'hi oposen a que els organismes econòmics i polítics actualment posseïts pel partit són els millors instruments per la conquesta del poder polític. Però això no és cert. Parlen d'aquesta forma dels comuns provincials i de les cooperatives com a fortaleses útils a la causa de la revolució Aquest concepte és erroni. Aquests organisme són instruments de conquesta tan sols en la mesura que siguen a mans d'un partit que se'n sàpiga servir per poder abatre el poder de la burgesia. Si no es tingués aquesta condició, aquests esforços esdevenen noves cadenes pel proletariat. I és aquesta ultra altra raó per la qual d'un partit revolucionari cal excloure'n la part socialdemòcrata.