Publicat originalment com «Shaw the Scientist», dins “G.B.S. 90. Aspects of Bernard Shaw’s Life and Work”. Edited by S. Winsten. Hutchinson, London, 1946. Pages 93-105.
“Tots els problemes són, en definitiva, problemes científics”. (Prefaci a The Doctor’s Dilemma, Collected Prefaces, p. 275.)
TOTS nosaltres som deixebles de Shaw, no pas menys el científic que el dramaturg i el polític. La generació present i la passada i, esperam, moltes generacions venidores han estat i seran somogudes de la complaença i de les idees acceptades amb el sentit comú violent de Shaw. En la seva persona ha estat l’exponent més expressiu de la revolta des de les pretensions de l’era victoriana. Però en ésser-ho ha esdevingut tant part del rerafons intel·ligent del nostre temps que és difícil d’escriure-hi sense la reverència estúpida de la qual ens ha ensenyat a enriure’ns. No podem veure el pensament de Shaw amb propietat perquè ja és part nostra.
Ara bé, Shaw per al científic pot ser dues coses diferents: una de fàcil de reconèixer i una altra de difícil. Shaw ha escrit sovint sobre ciència i ha fet de la ciència el tema central dels seus drames i prefacis més importants. Hi escriu com un partidari violent i increbantable de les causes científiques perdudes, com l’evolució lamarckiana, i com l’enemic tant de la teoria com de la pràctica de mètodes que en el curs dels anys han demostrat la llur certesa i utilitat, com la teoria bacteriana de la malaltia. Seria fàcil caure en la idea que això posa Shaw entre la minoria anti-científica de xarlatans i místics però seria ben equivocat fer-ho. Ja que hi ha un altre aspecte ben diferent i molt més important que apareix, no de tant en tant, sinó en gairebé cada mot que Shaw ha escrit: una copsada natural i gairebé automàtica de l’escepticisme de sentit comú que és la sang vital de l’avenç científic: un refús a tindre bernatades pomposes damunt seu sota cap forma o recolzades en cap autoritat: una determinació a acceptar únicament ço que li sembla simplement, directament i fonamentalment correcte.
Explícitament Shaw pot restar contra la ciència actual: implícitament l’entén. És per això que els científics són disposats a comptar Shaw, ben bé com ho fan amb Wells, com un dels llurs, per tots els insults que els ha llençat i per tot el menyspreu que sent per moltes de les llurs teories més sagrades. Ja que el propi Shaw és més que les seues teories: n’és la viva prova. És l’únic home de la seua època que ha mantingut un contacte continu i actiu amb les forces canviants d’un dels períodes més caòtics de la història humana. És l’únic home que ha gosat de fer prediccions i que no ha vist que els fets els desmentissen. Nosaltres, de vida curta, no en som res al costat. Podem dir que entenem el present millor però no podem entendre la seua continuïtat amb el passat igual de bé. Fins i tot per entendre Shaw hauríem de tindre la seua edat i la seua saviesa, ja que la comprensió és la d’un home integral. Fa quaranta anys feia dir al seu heroi, Jack Tanner, a Man and Superman (Acte I, p.31):
“No sóc pas més aquell col·legial que sóc el vellard de noranta en què em convertiré si visc prou”.
Tampoc no ho és el contrapunt de Tanner, Roebuck Ramsden, qui a una edat molt més modesta afirma ésser tan avançat com mai ho ha estat. Shaw es fa gran, però és tot d’una peça.
La clau per a Shaw és aquesta personalitat integral. La seua religió, la seua ciència, la seua política, la seua forma de vida s’inseriren plegades en un tot coherent. Les paradoxes i les contradiccions per les quals es guanyà la seua primerenca reputació eren en part un truc de l’ofici d’interessar la gent en coses que realment els importaven, i en part cobrien la seua pròpia lluita reeixida per assolir aquella visió integral. No podem entendre la ciència de Shaw sense entendre l’home sencer. Així per destriar els motius directors del seu pensament hem de retrocedir a un passat que ell no ha oblidat però que nosaltres no hem conegut mai.
Ara bé, la ciència ha estat un factor cabdal de la vida de Shaw des de bon començament. Recorda, per incredible que ens semble, l’era pre-darwiniana on, de petit, sentia un home gran demanar
“les obres del celebrat Buffoon. Les meues pròpies obres eren llavors sense escriure o és possible que el dependent l’hagués malentès fins al punt de treure-hi una copia de Man and Superman… El celebrat Bufó no era un humorista sinó el famós naturalista, Buffon. Tot infant lletrat de l’època coneixia la Història natural de Buffon tan bé com les Faules d’Esop. I cap infant viu havia sentit el nom que de llavors ençà ha enfosquit el de Buffon en la consciència popular: el nom de Darwin. Passaren deu anys. El celebrat Buffoon era oblidat; jo havia doblat els anys i l’alçada; i havia descartat la religió dels meus avantpassats” (Prefaci a Back to Methuselah, Collected Prefaces, p. 501).
L’adveniment del darwinisme i la controvèrsia que s’hi desfermà al voltant foren una influència formativa tremenda, la importància de la qual és difícil d’imaginar pels qui no l’hem sentida. Shaw reaccionà contra Darwin violentament. Aquesta reacció no era anti-científica però tampoc no era científica. Ço que Darwin objectava en el darwinisme es derivava en part de les seues implicacions polítiques i socials i en part d’un sentiment ben arrelat i fortament sostingut de la comunitat de societat i de la comunitat més salvatge d’éssers vivents que havia esdevingut per a ell l’equivalent de la religió que havia descartat.
Hi havia un altre corrent a finals del segle XIX que també el va atreure. L’estel germà de Darwin en el cel científic dels setanta era Pasteur. Amb Pasteur i els seus seguidors, els viviseccionistes i els vacunacionistes, Shaw lluità una batalla inacabable i futil; futil, d’una banda, perquè els metges continuaren les llurs administracions inútils i inhumanes i, de l’altra, perquè ell mateix continuà a viure sa i estalvi sense elles. Aquestes dues—la controvèrsia darwiniana i la controvèrsia dels gèrmens—foren les preocupacions científiques més apassionades de Shaw però no eren les úniques.
Cal no oblidar que Shaw havia estat un científic professional, per bé que per un temps encara més breu que no pas havia estat un home de negocis reeixit. El seu primer heroi, Edward Connolly, de The Irrational Knot, no era un científic biològic sinó físic. Era un de la nova mena de científics pràctics, l'enginyer elèctric, creat a partir de la pròpia experiència de Shaw en l'oficina de la Companyia d'Edison durant la primera instal·lació del sistema telefònic a Londres el 1880.
“Com que m'interessava la física i havia llegit Tyndall i Helmholtz, a banda d'haver-ne après quelcom a Irlanda a través de l'amistat amb un dels cosins del senyor Graham Bell que també era químic i físic, era, crec, l'única persona en tota l'empresa que coneixia l'explicació científica actual de la telefonia, i tan bon punt vaig fer amistat amb el nostre professor oficial, un home de Colchester el punt fort del qual era l'agricultura pre-científica, sovint el vaig descarregar dels deures d'una manera que, n'estic convençut, posà els fonaments de la reputació del senyor Edison a Londres”. (Prefaci a The Irrational Knot, Collected Prefaces, pp. 682-3.)
A In Good King Charles’s Golden Days mostra que ha mantingut encara viu el seu interès en les grans controvèrsies físiques de l'era de la relativitat. Però l'interès de Shaw en la ciència física per una raó ben òbvia mai no jugà un paper dominant; mai no va poder, malgrat la seua associació amb els Webb, prendre un interès profund en les xifres. Segons ell mateix admetia:
“Les matemàtiques em són tan sols un concepte. Mai no he usat un logaritme en la vida i no podia emprendre l'extracció de l'arrel quadrada de quatre sense equivocar-me.” (Prefaci a The Doctor’s Dilemma, Collected Prefaces, p.269.)
Amb tot, fou capaç d'apreciar la importància d'allò que no podia entendre i amb la seua defensa de Karl Pearson fou un profeta dels nous mètodes d'anàlisi estatística que han resultat els principals mitjans d'extensió de la ciència exacte en els camps de la biologia i la sociologia.
L'aberració científica més característica de Shaw fou la seua reacció violenta vers la selecció natural de Darwin a favor de l'evolució creativa derivada de Lamarck. Tot això ho ha discutit amb una lucidesa i rebequeria admirables en el prefaci a Back to Methuselah. Ací es mostra com un seguidor violent del geni oblidat de l’època victoriana tardana, Samuel Butler. Aquest prefaci és un document que hauria de forma part de l’educació de tot estudiant de biologia perquè mostra millor que cap altra escrit individual tant els orígens socials com els efectes socials dels ensenyaments de Darwin. Shaw no s’enganya ni un moment quant a l’objectivitat científica de Darwin. S’adona que Darwin ha introduït a la biologia allò que l’economia de laisser-faire feia temps que havia llençat a la vida pública—una competició il·limitada. Mostra també per què el darwinisme fou saludat com una doctrina que lliurava els homes de l’agonia mental intolerable d’una teologia basada en un déu personal que, segons semblava, a la llum del mal manifest en el món, ha d’ésser ell mateix o roí o impotent.
“Hem estat tan oprimits amb la noció que tot el que ha passat en el món era un acte personal arbitrari d’un déu personal arbitrari de gelosia perillosa i de caràcter personal cruel... que saltàrem a Darwin.” (Prefaci a Back to Methuselah, Collected Prefaces, p. 520.)
Però, com assenyala immediatament, la sima que s'empassà Paley i el Poderós Enemic, no era res més que un pou sense fons on hi havia
“un fatalisme repugnant, una reducció esfereïdora i maleïda de bellesa i intel·ligència, de força i de propòsit, d'honor i aspiració, fins a canvis tan casualment pintorescs com els que pot fer un allau en un paisatge de muntanya, o un accident ferroviari en una fitura humana. ... Si no fos blasfèmia, sinó una veritat científica, llavors els estels del cel, els ruixats i la rosada, l'hivern i l'estiu, el foc i la calor, les muntanyes i pujols, ja no serien cridats a exaltar el Senyor amb nosaltres amb agraïment: la llur feina és modificar totes les coses privant i assassinant cegament tot allò que no sigui prou afortunat de sobreviure en la lluita universal per la xerrameca.” (Prefaci a Back to Methuselah, Collected Prefaces, p. 520.)
Aquest passatge és una expressió clara i eloqüent d'una reacció emocional a la teoria darwinista més que no pas una crítica intel·ligent. Shaw ho reconeix perfectament bé. Admetia que el darwinisme no era refutable en darrer terme, no com a explicació de l'evolució en general sinó com a explicació de certes parts petites i trivials.
En el seu lloc acceptà com a solució infinitament més satisfactòria, igualment impossible de descartar, la teoria de Larmarck de l'adaptació funcional, més tard anomenada evolució creativa. La base d'aquesta preferència, a banda de l'eco d'un ordre mundial mitjaval i intel·ligible que Shaw havia presa amb la seua herència cultural, era un sentit profund i immediat d'unitat i intenció de totes les coses creades. Shaw se sentia en control d'ell mateix: sentia un parentiu amb els altres éssers vivents i sentia, per tant, que podien controlar la pròpia existència i la pròpia evolució. Si no volien evolucionari, no ho farien i si volien, ho farien. Sentia una afinitat declarada amb el naturalisme místic de la mena d'Oken, qui creia que la ciència natural era “la ciència de les transmutacions perdurables de l'Esperit Sant i del món.” (Per alguna raó Shaw sembla haver pensat en Oken com a filòsof més que no pas com l'anatomista ben seriós i pràctic que era.) La via interior, el motor interior de l'evolució—evolution des de dins—li era molt més certa que una evolució des de forces exteriors cegues—evolució des de fora. Això el menà a una teoria fisiològica estranya on totes les funcions d'un organisme viu es tracten com hàbits:
“Per exemple, el precís primer acte del vostre fill quan entra en el món com a individu separat és plorar d'indignació: aquest plor que Shakespeare creia el més tràgic i llastimós de tots els sons. En l'acte de plorar comença a respirar: un altre hàbit, i ni tan sols necessari, ja que l'objecte de respirar es pot aconseguir d'altres formes, com fan els peixos del fons del mar. Circula la sang sota el bombeig del cor. Demana un àpat i procedeix tot seguit a realitzar les operacions químiques més elaborades en l'aliment que s'empassa. Fabrica dents; després els llença; i els substitueix amb uns de nous. Comparats amb aquests fets habituals, caminar, restar dempeus i pedalejar són bufar i fer ampolles; amb tot és únicament a través d'un procés exigent i esgotador que pot restar dempeus, caminar o pedalejar, mentre que en els altres hàbits molt més difícils i complexos no tan sols no s'exigeix ni s'esgota conscientment, sinó que realment n'objecta conscientment de forma ben forta.” (Prefaci a Back to Methuselah, Collected Prefaces, p. 509.)
Perquè coses per les quals hi havia hagut esforç i aprenentatge han esdevingut hàbits, Shaw defensa que coses que ara són hàbits han d'haver estat en una època aconseguides amb esforç. Reconeix, ben certament, que hi ha un problema seriós en la zoologia per explicar les coses que passen totes soles. Percep una història anterior per explicar aquestes coses però és incapaç de concebre la llur història d'una forma que no siga l'actuació d'una voluntat conscient que pervaeix tota la natura. Shaw mai no va semblar veure que hi hagués cap diferència entre les parts conscients i inconscients de la matèria viva. Fins i tot ataca els darwinians per negar la consciència als arbres.
Ara tot això faria dir al científic modern ben bullit—no tenim cap paciència amb sentiments o atituds davant la vida que no es poden traduir en experiments que conduesquen a resultats predictibles. Però fóra un error creure que Shaw hi va darrera. Ço que cercava i que va trobar era una religió en la qual viure una vida més efectiva i fructífera: i la religió, en el seu sentit, purgada de l'antic heretatge social de déus tirans i opressors, no és de menysprear. Si Shaw hagués estat científic—i hi ha hagut molts científic que han parlat d'una forma molt més absurda que no pas ell—se'l podria haver atacat raonablement per no distingir entre allò que volia creure i allò del qual tenia proves per creure-hi. Però no era un científic i va fer allò que en el seu temps era la tria més penetrant i intel·ligent de creences.
L'atitud de Shaw envers l'evolució i la seua atitud envers la medicina es relacionen molt estretament. Totes dues sorgeixen del sentiment comú—potser la més fondament detinguda de totes les seues conviccions—de la unitat substancial entre homes i animals. Shaw mai no va veure la raó per la qual si una acció envers un home és criminal, una acció envers un animal no ho hagués de ser tant; aquesta és la lògica darrera del seu vegetarianisme coherent i la seua oposició implacable a experiments en animals en general i a la vivisecció en particular.
“Arrib a la conclusió que el meu sentit de parentiu amb els animals és més gran que no pas sent la majoria de la gent. Em diverteix parlar amb els animals en una mena de jerga que he inventat per a ells; i em sembla que els diverteix que els parlen, i que responen al to de la conversa per bé que el contingut intel·lectual fins a cert punt se'ls puga escapar... Trob impossible associar-me amb animals en uns altres termes.” (Prefaci to Killing for Sport, Collected Prefaces, p. 140.)
Tot i admetre aquest sentiment, Shaw no l'eleva a dogma, ni prova d'extreure'n conclusions impossibles com feien els erewhonians de Butler quan passaren de refús a menjar carn al refús de menjar verdures. Reconeix que certs animals han d'ésser morts i fins i tot que qualcuns han d'ésser menjats, però confia que aquest hàbit no persistirà! Ço que no pot suportar és que els patiments dels animals hagin de conduir a l'augment del plaer humà pel coneixement; és un enemic tan gran dels esports cruents com ho és de la vivisecció.
L’atac de Shaw contra la vivisecció en el Prefaci a The Doctor’s Dilemma és un exemple ben elegant de la seua comprensió i de les seues limitacions. Comença per concedir que el dret al coneixement és com el dret a la vida. Però, continua, el dret a la vida no és incondicional, no ha de violar el dret d’un altre a la vida; ni tampoc, sosté, el dret al coneixement. No tenim justificació per matar gent pel bé del coneixement: la mena d’experiments que van ser posteriorment realitzats en els camps de concentració alemanys eren indefensables fins i tot si haguessen contribuït—cosa que no feren—al coneixement. Ara bé, si l’home i els animals són iguals, el mateix argument s’aplicarà:
“De la mateixa forma que fins i tot la gent més estúpida diu, en efecte, que ‘si no pots aconseguir coneixement sense cremar la teua mare hauràs de passar sense coneixement’, així la gent més assenyada diu, ‘si no pots aconseguir coneixement sense torturar un gos hauràs de passar sense coneixement.’ ” (Prefaci a The Doctor’s Dilemma, Collected Prefaces, p. 255.)
Com que sent això tan fortament, continua a dir que com que l’home assenyat no pren cura d’aprendre de la vivisecció, no n’hi ha cap excusa: però encara no es resol el problema original—el dret al coneixement no s’exerceix. Shaw té també per a això una resposta, que:
“Hi ha moltes vies cap al coneixement ja descobertes; i cap home il·lustrat no dubta que n’hi ha moltes més que esperen que les descobresquen. De fet, totes les vies duen al coneixement; perquè fins i tot l’acció més vil i més estúpida ens ensenya quelcom de la vilesa i de l’estupidesa, i pot ensenyar-nos accidentalment molt més encara. ...” (Prefaci a The Doctor’s Dilemma, Collected Prefaces, p. 263.)
Per tant si certes vies se’ns barren per una consideració humanitària, podem disposar d’alternatives i l’home assenyat i l’home d’honor les triaran.
Ara bé, hi ha dues respostes a aquesta mena d’argumentació: la primera que ataca la premisa que iguala patiment humà i animal—i hi tornaré més tard—i la segona que dubta de la conclusió. Si tots els homes i tots els científics fossen idealment assenyats i honorables haurien descobert ço que han descobert sense recórrer a cap experiment animal. També és certament veritat que la proporció més gran de tots els experiments animals—com la proporció més gran de tots els experiments—no demostra res; però en ésser els homes el que són, de seny limitat i de limitat abast d’empatia, és massa demanar-los de recercar la via més directa. Si haguessem d’aprendre la ciència de bell nou des del començament podríem sens dubte fer-ho d’una forma molt més humana que no pas s’ha fet realment; els homes del passat, científics i llecs per igual, eren durs amb els animals, amb altres homes i amb ells mateixos. Ara en sabem més i som més capaços d’apreciar quina mena de patiments impliquen els experiments i de fer que el patiment es minimitze i es justifique amb una disminució múltiple en patiment respecte del coneixement que aporta. Això, és clar, Shaw ho hauria disputat i, pel que sé, ho disputa encara. En veure els triomfs de la ciència expressats en la pràctica pels metges encara pot, amb certa justificació, retindre el seu escepticisme i indignació.
Paral·lelament amb la condemna de la vivisecció va l’objecció de Shaw a la vacunació i, amb ella, la majoria de formes d’immunització. Les seues raons són més difícils de seguir perquè no es basen en reaccions tan immediatament simples. No és del tot clar com, en el curs de la seua vida, l’atitud de Shaw envers el treball de Paster ha canviat. El 1911 entrà al dret i condemna la bacteriologia com una superstició: el gèrmen, pensa, pot ésser un símptoma de la malaltia i no la causa. Més tard sembla admetre’n una potència parcial. Ara, és clar, Shaw ha viscut en el període de l’entusiasme inicial i dels excessos de la teoria germinal, quan tant científics com metges prenien el treball de Pasteur com a revelació divina i pensaven que tota malaltia era deguda a gèrmens, es podia guarir únicament matant-los i que matar el gèrmen ben mort era més important que qualsevol dany incidental que es pogués fer al pacient. Si el gèrmen no es podia trobar, era probablement allà d’alguna forma i una vacuna d’un caràcter inespecificat hauria de ser capaç de fer-hi front! Cap d’aquestes absurditats no se li escaparen, però ço que sembla que se li haja escapat era el fil progressiu que ha emergit a mesura que han passat els anys damunt d’una guia més i més segura tant per a la prevenció com per a la cura de la malatia. La via de les descobertes no ha estat amable amb Shaw: els virus que eren invisibles en el seu dia ara es poden fotografiar i els beneficiosos—els bacteriòfags—es veuen en la feina d’atacar la llur presa.
Les objeccions de Shaw, però, no es basen principalment en l’escepticisme científic, sinó que són d’una natura més positiva. Semblen deure la vehemència principalment a la seua objecció a la interferència amb la llibertat del subjecte més que no pas a cap teoria mèdica. Una bona part de les objeccions de Shaw eren en els seus dies raonables i vàlides.
“Quan, com en el cas de la verola o de la vacuna, el gèrmen encara no s’ha detectat, ço que inoculau és simplement matèria indefinida que ha estat gratat de quelcom que és qualsevol cosa menys un vedell net que patia de la malaltia en qüestió. Feu la tria de quin gèrmen ha d’haver en la gratada i, si no és que el matau, no preneu cap precaució contra els altres gèrmens que hi ha també. Qualsevol cosa pot esdevindre com a resultat d’aquesta inoculació.” (Prefaci a The Doctor’s Dilemma, Collected Prefaces, p. 249.)
Encara més, aquest és el tema del mateix The Doctor’s Dilemma—que una matèria tan complicada com introduir substàncies forànies al cos humà és una que no es pot deixar ni als metges de sis penics ni als de Harley Street, que no tenen el temps, l’incentiu o el coneixement bàsic de fer-ho de forma adient. En aquest sentit la seua crítica és plenament constructiva i assenyala la necessitat de laboratoris científics adequadament equipats que prenguen el lloc de la cirúrgia al darrera de la G.P.
A The Doctor’s Dilemma i al seu magnífic prefaci, Shaw mostra plenament la seua capacitat de comprensió social de la professió mèdica, que excedeix quelcom que s’hi haja escrit abans o després. Va veure, ben abans del seu moment, que el principal enemic de la salut era la pobresa i no la manca d’atenció mèdica; i també va veure que en la seua època l’atenció mèdica, per manca de ciència, podia fer ben poc per la gent i no era de fet ni tan sols capaç de fer aquest poc perquè els pobres no es podia permetre el tractament i els rics no s’hi deixaven sotmetre. La solució social al problema mèdica que ell presentà és ara, quaranta anys després, probablement a punt d’esdevindre llei de la terra contra les protestes d’una generació de metges que són rèpliques immutades dels que tan implacablement satiritza. Les màximes amb les quals el prefaci acaba són tan certes avui com ho eren quan foren escrites gairebé fa quaranta anys.
“(1) Res no és més perillós que un metge pobre; ni tan sols un patró pobre o un terratinent pobre.
“(2) De tots els interessos creats antisocials el pitjor és l’interès creat en la mala salut.
“(5) Feu-vos a la idea que quants doctors la comunitat necessita per mantindre’s bé. No registrau més o menys que aquest nombre; i que el registre constituesca el metge en funcionari civil amb un salari de vida digna pagat amb fons públics.
“(6) Municipalitzau Harley Street.
“(12) No provau de viure per sempre. No reeixiríeu.
“(13) Utilitzau la vostra salut, fins al punt de desgastar-la. És per això que és. Esmerçau tota la que teniu abans de morir; i no us sobrevisqueu.
“(14) Prengueu la màxima cura de nàixer i de pujar bé. Això vol dir que la vostra mare ha de tindre un bon metge. Tingueu cura d’anar a una bona escola on hi haja allò que anomenen clínica escolar, on la vostra nutrició i dentició i visió i d’altres qüestions que us són d’importància seran ateses. Tingueu particular cura de tindre tot això a expenses de la nació, ja que altrament no s’hi farà, ja que la probabilitat és de quaranta a una contra que sigueu capaços de pagar-la directament sols, fins i tot encara que sapiguesseu com fer-ho. Altrament sereu ço que és la majoria de la gent en l’actualitat: un ciutadà insà d’una nació insana, sense prou seny com per avergonyir-vos-en o sentir-vos-en infeliços.”
(Prefaci a The Doctor’s Dilemma, Collected Prefaces, pp. 280-1.)
El principal problema per als científics en contemplar l’atitud de Shaw envers la ciència és com explicar la seua combinació de sentit comú natural i judici penetrant amb la seua predilecció per donar suport a causes científiques perdudes i per semblar passar per alt les proves de l’experimentació i de l’observació. El problema té una importància encara més gran que l’anàlisi de l’obra d’un gran escriptor. És el problema de tota una generació de pensament europeu. Shaw es preocupa profundament de la millora humana en la seua defensa del socialisme d’una banda i, de l’altra, de la comprensió de l’home d’un univers canviant en la seua convicció en l’evolució creativa. S’ha dedicat i ha reeixit per pròpia satisfacció en combinar aquestes dues atituds, però ho ha fet d’una forma que l’ha aïllat—llevat de lligams generals d’afecte i respecte—dels moviments científics i polítics actius. Aquest aïllament el percep ell mateix en gran mesura. En un dels seus darrers prefacis, el de The Simpleton of the Unexpected Isles, escrit tan sols fa deu anys, sembla girar-se directament contra la ciència:
“La religió és la mare de l’escepticisme: la ciència és la mare de la credulitat. No hi ha res que la gent no crega actualment si no se li presenta com a ciència, i res no deixarà de creure si se li presenta com a religió. Jo mateixa vaig començar així; i he acabat per rebre qualsevol proposició científic amb una tremenda suspicàcia mentre atorg una consideració ben respectuosa a les inspiracions i revelacions dels profetes i dels poetes. Ja que el desplaçament de la credulitat des de l’endevinament religiós a la invenció científica és tot sovint una recaiguda des d’un romanç relativament innocu cap a una xarlataneria enganyosa i fins i tot assassina.” (Prefaci a The Simpleton of the Unexpected Isles, Collected Prefaces, p. 636.)
Si l’altra gent vol creure ço que ell no pot creure són crèdules: i si creuen sense evidència, sembla tendir més aviat a sostindre les antigues creences més que no pas les noves. Ara bé, és clar, sense la mena d’educació en la que ni tan sols hem començat a pensar en aquest país, la gran majoria de la gent ha d’ésser crèdula: és a dir, que si no poden conèixer versemblantment les raons de les creences que sostenen. Però això no vol dir que no haja raons. Les antigues creences eren metafòriques i poètiques, i expressaven una mena de síntesi justificadora del comportament tradicional i de l’estructura social tradicional. Les noves creences científiques expressen explícitament el control material creixent de l’home damunt la natura. Si desesperam d’aquest per una lectura massa fàcil dels efectes de la follia humana durant els darrers segles, podem veure’ns forçats a caure en les primeres que, malauradament, ni expliquen ni ens ens ajuden a controlar les forces que tan torturen el món avui i són idealment adients per al suport de les polítiques més reaccionàries.
Ara bé, la raó intel·lectual que menà Shaw a aquesta tria és una que s’arrela fondament en un de les seues conviccions més fortament detingudes i que l’imprimí encara més una joventut viscuda al mig de la controvèrsia evolutiva. És la convicció que l’evolució animal i la societat humana s’expliquen amb les mateixa teories, una convicció que ara comença a conèixer-se com biologisme i que encara detenen molts científics i filòsofs ben joves. Una vegada s’assum plenament el biologisme, el mecanisme precís de l’evolució esdevé d’una importància vital. Si una creença en la selecció natural darwiniana implica immediatament una justificació de la supervivència dels més aptes, de la competència a mata-degolla i de tots els horrors del capitalisme individualista, llavors cal fer fora el darwinisme i penjar-lo davant les proves. El concepte d’evolució molt més humà de Larmack, que el fa dependent de la voluntat conscient i per tant fa possible d’assolir a través d’una acció mundanal un estat millor de coses, és clarament una alternativa moralment preferible.
El biologisme té una altra atracció per a Shaw: el seu sentiment profund i instintiu d’una relació gairebé personal amb els animals. Fou per aquesta raó que no va poder mai acceptar l’antiga visió filosòfica finalment incorporada en el cristianisme, que homes i animals eren ordres diferents de la creació, amb l’home, tot sol, com a posseïdor d’una ànima racional i, si més no, potencialment, d’una ànima immortal. Ara bé, en la llur reacció a l’antiga teologia, els evolucionistes de tota mena insistien en el parentiu immediat entre l’home i els animals, cosa que es mostra en cada pèl dels llurs cossos, i passaven per alt la distinció que havia estat òbvia des de les primeres èpoques de la civilització entre el comportament i l’organització social humans i animals.
Ací, de forma prou estranya, Shaw menystenia o reaccionava en contra de l’impacte d’un moviment que acceptava tant els fets de l’evolució, que lligaven l’home i els animals, i el fet que l’organització social de l’home el diferencia fortament d’ells. Marx i Engels, que visqueren en l’Anglaterra de la joventut de Shaw, no deixaren d’influir-lo, però la llur influència fou purament en l’aspecte polític i econòmic i no en el filosòfic. Das Kapital va fer de Shaw un socialista però per a la filosofia del materialisme dialèctic com s’exemplifica en altres obres de Marx, i particularment en les d’Engels, únicament té el menyspreu més generalitzat que mostra que o bé no l’ha llegit o no hi ha aprofundit. Esper que encara serà possible sentir què té Shaw a dir d’Engels, perquè la tesi desenvolupada en un llibre com L’origen de la família mostra com hauria estat possible per a ell, si l’hagués acceptat, de reconciliar les seues conviccions socials amb una biologia íntegrament no-mística i pràctica.
La teoria darwiniana, després d’un eclipsi momentani al tombant de segle, és ara més fermament establerta que mai, ja que la seua base material en el mecanisme genètic de Mendel i Morgan ha estat finalment elucidada. No tan sols podem observar l’existència de noves espècies sinó que les podem fer amb raigs X. El científic d’avui, però, veu l’evolució en una perspectiva molt més àmplia que els dels segle XIX. Veu que l’establiment d’arbres filogenètics no és més que una ben petita part de la feina del biòleg; que amb l’experimentació pacient i una observació com més va més profunda cal esbrinar les autèntiques relacions complexes entre organismes i els llurs ambients biològics i no-biològics.
Una de les característiques del desenvolupament de la ciència del segle XV fins a gairebé la nostra època ha estat prendre al peu de la lletra afirmacions que els antics havien entès de forma figurada, i demostrar-ne l’absurditat. La tasca d’avui és explicar què intentave expressar els antics perquè el fet que es preocupassen d’una qüestió al capdavall demostra que era important. Així, Aristòtil i Galè, i després d’ell Aquinas discutiren a bastament la diferència entre una ànima vegetativa, una d’animal i una de racional, i les conceberen localitzades en el fetge, el cor i el cervell. Vesali i Harvey destruïren aquest concepte com a descripció material; el fetge era una reserva nutrícia, el cor una bomba de sang i el cervell una complexa central telefònica i oficina de registre. Però els científics no provaren d’anar al darrera d’allò que els antics volien dir amb aquestes distincions, com és que havien emprat aquests mots maldant d’explicar el mer creixement i poder formatiu de plantes i animals, el comportament i les respostes dels animals i el poder de raonament abstracte que posseïa únicament l’home. Ara començam a veure què volen dir; com l’ànima vegetativa és l’expressió de la totalitat de tots els fenòmens bioquímics que són comuns a tots els ésser vivents i que daten des del mateix origen de la vida; com l’ànima animal pertany únicament als animals mòbils i a les poques plantes excepcionals que s’han allunyat accidentalment del llur mode de vida. Òrgans sensorials, moviment, desig i lluita s’inclouen tots en aquest patró d’estructura i comportament. Tan l’ànima vegetativa com l’animal es desenvolupen mitjançant el mecanisme de l’herència i de l’evolució orgànica. L’ànima racional és diferent. Els antics tenien raó. L’home es troba completament a banda de la resta de la creació; i, en la llur època, tenien raó, també, en demanar un acte especial per explicar aquesta unicitat, fins i tot si ho expressaven en el sentit cru i materialista d’un déu que inhalava la vida en fang modelat. Però els antics i amb ells els moderns, amb rares excepcions fins al segle present, van passar per alt la rellevància de l’ànima racional. Els evolucionistes, tant els darwinians com els lamarckians, eren tan ocupats en demostrar que les faules del Jardí de l’Edèn eren absurdes més que no pas ho hauria d’haver estat considerant que ho sabien ben bé prou. Eren tan ocupats en veure que els homes descendien dels animals que no contemplaven les circumstàncies que els havien fet tan absolutament i qualitativament diferents d’ells—l’organització i el desenvolupament de la societat humana. Darwinians i lamarckians s’assemblaven en això. Els darwinians eren tan certs que els animals no tenien ànima, que no la permeteran tampoc per als homes i provaren d’explicar la posició única de l’home atorgant-los un cervell més gran. Els lamarckians, igualment decidits a remarcar la unitat de la creació, insistiren en atorgar ànimes o voluntats creadores a qualsevol animal perquè observaven que l’home en posseïa.
En la tria entre els dos, Shaw va decidir-se molt naturalment a favor de la més humana per bé que la menys intel·ligible d’aquestes alternatives. Era un home del seu temps en pensar en l’evolució essencialment en terme d’herència física i raça. Els seus superhomes i matusalems li són tan producte de l’evolució del cos com el gos o l’alzina. Com que esperar aquests canvis esdevinguts a través d’una varietat gènica accidental seria palpablement absurd i com que Shaw sentia instintivament i conscientment que calien aquests canvis, era disposat a discutir a tort i a dret la hipòtesi darwiniana, sense imaginar que per bé que el problema que es posava era correcte i just, el mètode de solució a través de l’evolució ja havia estat superat un milió d’anys abans quan la societat humana va aplegar-se per primera vegada en aquest món.
Shaw era profundament conscient de l’enorme contradicció que existeix entre el poder limitat en espai i temps dels nostres cossos i l’abast i el temps que les nostres ments necessiten. Era conscient, en altres mots, de la discrepància entre els productes de l’evolució orgànica i els productes de l’evolució social. Tot el tema de Back to Methuselah és un intent de resoldre això amb el simple mecanisme de fer que els homes assolesquen una longevitat adient a través de la voluntat interna de poder de l’evolució creativa. No sóc cert de fins a quin punt Shaw volia realment dir ço que hi deia: fins a quin punt expressava una convicció literal o cal prendre-la com una al·legoria de la mateixa forma que la història del Jardí de l’Edèn. Però és clar que, al·legoria o no, Shaw mai no intentà l’altra solució a través d’una evolució social més que no pas orgànica.
Amb tot, hi ha hagut ben pocs analistes de la nostra societat més profunds. Shaw podia penetrar en les seues formes, per treure’n les arrels latents històriques i econòmiques: ens podia mostrar com mai ningú ho ha fet tant bé les follies i estupideses de les nostres pròpies convencions. En fer-ho les ha canviades. Si el món del 1946 és un món diferent del món del 1856, és fins a un punt ben perceptible degut a la pròpia obra de Shaw. Més encara; a través dels enormes canvis històrics d’aquests noranta anys, Shaw mai no ha perdut un sentiment instintiu de la direcció de canvis socials rellevants. Quan uns altres que haurien d’haver sabut més ridiculitzaven els esforços de la batalladora Unió Soviètica, els hi va donar suport. No tenia cap paciència amb les apel·lacions sentimentals al liberalisme mig-victorià. Sabia que era mort, ja que havia contribuït a matar-lo. Però va fer més que destruir. Ha lliurat a les generacions successives una autoconfiança, una capacitat per veure el món com quelcom que els homes poden controlar i millorar, si els homes poden veure’l simplement i aclarir les ments de boira. Les seues conviccions—la nova religió que va fer a partir de l’evolució creativa—l’ajudaren a veure així el món i a canviar-lo. Si no és la religió de la generació d’avui ni la de demà, és en gran mesura perquè ha fet una feina tan profunda de netejar l’absurditat del passat i ens ha donat un terreny on podem construir un futur més racional, més entenedor i més esperançador.