Publicat original: (Dialectical
Materialism and Modern Science) a Science
and Society, Volume II, No. 1, Winter 1937
Transcrit:
per marxists.org el maig del 2002
UNA de les qüestions on més cal una claredat de pensament és en la relació entre els mètodes científics i la filosofia marxista. Tot i que s'ha escrit molt de la matèria, encara hi ha una gran quantitat de confusió i d'afirmacions contradictòries. És una sentiment àmpliament estès fora dels cercles marxistes que, independentment de la vàlua econòmica i política de la doctrina marxista, la seua incursió en la ciència no ha reeixit. Això se sent més fortament en relació a la ciència natural, però s'estén també a la ciència socials en la mesura que aquestes tendeixen a imitar en les llurs tècniques els mètodes de la ciència natural. El marxisme és entès com una altra intrusió filosòfica, que no afegeix res d'importància i que és essencialment superflu en un domini on el desenvolupament actual del mètode científic ofereix tota l'anàlisi que cal per a la comprensió de la natura. Aquesta atitud, que de fet ha sigut sostinguda per molts dels qui s'anomenen marxistes, implica en el millor dels casos una idea superficial del marxisme i una manca d'apreciació de la seua natura entenedora. Gran part d'aquesta malinterpretació sorgeix, particularment entre els qui s'han educat en la tradició empírica anglesa, del fet que la filosofia marxista sorgí en part de Hegel i encara manté una terminologia hegeliana. La nova direcció que Marx donà a la filosofia hegeliana i la sòlida base material on l'establí no són ni enteses ni apreciades pels qui s'espanten per frases com «la transformació de la quantitat en qualitat» o «la negació de la negació». Aquests autors, d'altra banda, que han provat d'eliminar del materialisme dialèctic la seua terminologia particular, generalment també han reeixit en eliminar-ne les contribucions específiques que ha fet per la comprensió del procés de l'univers i per reduir-lo a una simple aplicació generalitzada del mètode científic normal. Ara bé, el marxisme no és un mètode científic, ni és en cap sentit un mètode alternatiu; és alhora el més entenedor i el més avançat. Tant el mètode científic com s'ha entès fins ara com el contingut de les descobertes científiques es poden incorporar en l'esquema marxista. Cal, però, criticar-los i estendre'ls. El marxisme no és un substitutiu de la ciència, però degut al seu abast més ample pot veure limitacions en els mètodes existents i indicar quan en el passat aquests s'han emprat en camps on no hi tenien competència. A més, serveix per completar el quadre donat per la ciència en introduir-hi una sèrie de conceptes i de mètodes de treball que han sigut, per raons històriques i tècniques, fins ara aliens a aquest—i finalment per demostrar a la ciència que la seua funció social no és tan sols contemplativa sinó activa. Això no s'ha d'entendre com que el marxisme no és una ciència o que es quelcom que es pot afegir a la ciència; o per establir una antítesi entre el marxisme i la ciència. El marxisme transforma la ciència i li dóna un abast i una importància més grans, però no ens ocupam ací d'aquesta ciència marxista transformada com de la ciència tal com és ara.
Un dels trets especials de l'obra de Marx, que a primer cop d'ull semblarien un indici de la impossibilitat de les afirmacions abans avançades, fou que derivà la seua anàlisi de l'univers de l'estudi del desenvolupament de la societat humana. La societat humana és intrínsecament més complexa que cap altra part de la natura, no tan sols perquè hi conté totes les seues complexitats i d'altres, sinó perquè els seus canvis són més ràpids i menys regulars. No és cap accident que les ciència adreçades a tractar-hi fossen les darreres a desenvolupar-se i que siguen les més poc formades. Ara bé, la ciència ha avançat gairebé axiomàticament damunt la base que ço complicat cal entendre-ho en termes de ço simple i no a l'inrevés. En fer-ho, però, especialment en establir aquelles regularitats que coneixem com a lleis científiques, s'ha privat necessàriament de la possibilitat d'examinar la mena de fenòmens que no són regulars, particularment l'aparició de nous elements en l'univers. Ara bé, la taxa d'aparició de novetats és en si funció de la complexitat dels fenòmens. No tenim cap raó per creure que les vibracions dels electrons d'un àtom d'hidrogen ha sigut durant els darrers 1010 anys diferents a com les observam ara. El progrés de la ciència, en començar amb la física i en avançar fins a la biologia, recolzava en l'assumpció tàcita que era l'Aristòtil i d'Averroes, que tot en l'univers havia avançat i avançava per lleis immutables i eternes. Qualsevol cosa per tant que no depengués d'aquestes lleis era ipso facto exclòs del reialme de la ciència. La història humana, per exemple, era considerada, llevat de per intel·lectes aberrants com Vico, com un art i no com una ciència. Fins i tot l'evolució còsmica de Laplace no sacsejà seriosament aquesta posició, ja que en el seu esquema això tenia lloc tan sols com a resultat de l'aplicació rígida de les lleis newtonianes eternes del moviment. Fou aquesta titutd la que de fet evità que durant molts centenars d'anys s'acceptàs la teoria intrínsecament òbvia de l'evolució orgànica. Però l'evolució de noves formes en el món viu encara romania com roman en gran mesura avui, una qüestió d'inferència i no d'observació directa. El gruix del treball biològic quant a l'evolució ha sigut més aviat establir la seua realitat i dibuixar la seua línia d'avenç que no demanar-se per què té lloc. És de fet tan sols en els fenòmens de la nostra pròpia societat que som capaços de veure el desenvolupament d'objectes radicalment nous sota els nostres propis ulls, i si hem d'entendre com es produeixen objectes nous en l'univers això sols es pot fer en primer lloc a través d'un estudi així.
La forma amb la qual els pensadors s'han adreçat al problema de la història ha passat per canvis molt curiosos i importants. En els primers temps la història era considerada primer que tot com un magatzem de la noblesa i de l'autoglorificació tribal, i d'ací el seu valor en l'edificació moral. Les primeres teories de la història eren justificacions del comportament de Déu amb els homes. Gradualment els racionalistes del segle divuit s'adonaren que amb això no hi havia prou, que fer la Providència responsable de tot de fet no explicava res. Però no foren capaços de col·locar-hi res en el seu lloc. La degradació de la humanaitat a través de l'aparició de riqueses, reis i preveres era tan sols una repetició en un altre plànol de la història de la Caiguda. Els historiadors científics del segle dinou preferiren no tindre cap teoria de la història, i degenerà en una crònica de fets que deixà de tindre cap justificació llevat de donar feina als seus professors. No era del tot oci mental; traïa una aprensió semi-conscient que si la gent s'apropava massa a les forces del desenvolupament humà trobaria aspectes enemics a l'ordre existent.
Des del principi lliure d'aquesta por, Marx fou capaç de veure en la història més que no pas una seqüència sense sentit de fets o de tendències boiroses cap al progrés. Era clar per ell que no tractava amb un moviment unitari cap a un fi predestinat, sinó amb conflictes que resultaven en la creació de noves formes. La dificultat inicial però romania, que abans que no res adequat es pogués descobrir de les lleis d'aquests moviments els propis fenòmens havien d'ésser ordenats i agrupats. És amb aquest objectiu que emprà la filosofia de la seua joventut, per bé que en fer-ho transformava les parts més essencials dels conceptes del món hegelià. Hegel havia introduït una classificació molt valuosa i convienient. Veia en el món un ordre jeràrquic. En altres paraules, era conscient que el progrés de la simplicitat cap a la complexitat no és un augment indiferenciat sinó que es pot dividir naturalment en fases successives, cadascuna de les quals presenta un comportament general propi. Cada element de la jerarquia inclou tots els anteriors i és inclòs en els posteriors. Però la jerarquia hegeliana, degut a que era de pensament pur, no podia tindre cap desenvolupament real en el temps. Les diferents fases eren eternes i instantànies. Marx, en fer la seua jerarquia material, la feia alhora dinàmica i històrica.. Cada fase superior havia crescut realment de l'anterior, i les noves qualitats que posseïa eren un productes de les fases anteriors i de la llur forma d'esdevindre. Així les classes de societats humanes no són simplement reunions de persones que ocupen un determinat nivell en una escala social sinó que són el producte d'una organització tribal destruïda i reformada pel desenvolupament de relacions econòmiques que han sorgit del propi desenvolupament de l'economia tribal. Les categories amb les quals Marx tractà difereixen de les emprades en ciència en el sentit que són incapaces d'un aïllament complet. Cal considerar-les sempre en relació al llur origen i al llur desenvolupament futur.
Ara bé, com que la ciència ha avançat gairebé íntegrament pel mètode d'aïllament i de definició precisa de categories independents del temps, el mètode de pensament marxista ha semblat lleuger i acientífic, o com molts científics assenyalen, metafísic. L'aïllament en la ciència, però, sols es pot assolir per un control rigorós de les circumstàncies de l'experiment o aplicació. Tan sols quan tots els factors són coneguts és possible la predicció científic, en el ple sentit. Ara bé, és força clara que quan apareixen coses noves en l'univers no s'hi poden considerar tots els factors, i per tant el mètode d'aïllament científic no aconsegueix de tractar amb aquestes noves coses. Però des del punt de vista humà cal ésser capaç de tractar amb coses noves alhora que amb l'ordre regular de la natura. És perfectament correcte restringir l'ús del mètode científic tal com existeix a aquest darrer, però és erroni deixar entendre que fora d'aquest ordre regular la ment humana és impotent, que si quelcom no es pot tractar «científicament» no es pot tractar racionalment. La gran contribució del marxisme es estendre la possibilitat de la comprensió i del control dels fenòmens per incloure aquells on hi passen coses radicalment noves. Això sols es pot fer, però, sota determinades limitacions necessàries. En primer lloc, el grau de predicció allà on hi són implicades coses noves no pot ésser mai del mateix ordre d'exactitud com en les operacions regulars i aïllades de la ciència. El coneixement exacte que s'ha vist com un ideal no és però l'única alternativa a l'absència de coneixement. Hi ha, és clar, molts grans àmbits de la pròpia ciència on el coneixement exacte és impossible. Tota la tendència de la física moderna ha mostra que és inútil esperar-lo en els fenòmens atòmics. Però allà la dificultat és superada en basar-se en l'exactitud del coneixement estatístic d'un gran nombre de fets, i abandonar tot intent de predicció de fets particulars. Les dades i localització extactes dels canvis crítics, de les guerra i revolucions que afecten la societat humana, són també impredictibles, i com que hi ha una única societat humana fins i tot els mètodes estatístics tampoc no es poden aplicar estrictament. Amb tot, la inestabilitat de determinats sistemes econòmics i polítics es pot referir a factors intrínsecs, i el llur esclat esdevé, en un nombre limitat d'anys, inevitable.
No s'hi pot qüestionar, fins i tot per aquells completament inconscients dels mètodes amb els quals s'arriba a aquestes prediccions, que els marxistes tenen una certa forma d'analitzar el desenvolupament dels afers que els permet de jutjar molt abans que els pensadors «científics» quina és la tendència del desenvolupament social i econòmic vigent. L'acceptació acrítica d'això, però, du molts a creure que el marxisme és simplement una altra teologia providencial, que Marx dibuixà les línies necessàries de desenvolupament social i econòmic que els homes seguiran de totes totes. Això és una completa malinterpretació: les prediccions marxistes no són el resultat d'elaborar aquest esquema de desenvolupament. Al contrari, insisteixen en la impossibilitat de fer això. Ço que s'hi pot veure en qualsevol moment és la composició de les forces econòmiques i polítiques del moment, la llur lluita necessària i les noves condicions que en sorgiran com a conseqüència. Però més enllà, tan sols podem preveure un procés que no ha acabat i que necessàriament prendre noves formes estrictament impredictibles. El marxisme és valuós com a mètode i com a guia d'acció, no com a credo i com a cosmogonia.
La rellevància del marxisme en el desenvolupament de la ciència és tan teòrica com pràctica. Retira la ciència de la seua posició imaginada de complet aïllament i la mostra com a part, una part críticament important, del desenvolupament econòmic i social. La revolució completa de la història i de la ciència com a resultat de l'anàlisi marxista, tan brillantment resumida en l'article del professor Hogben a SCIENCE & SOCIETY,[1] és un dels primers resultats d'aquesta nova atitud. Però com que la comprensió marxista és inseparable de l'acció, i l'apreciació de la posició social de la ciència es lliga en un país socialista, com la URSS, a la connexió orgànica de la recerca científica amb el desenvolupament de la indústria socialitzada i de la cultura humana. L'organització de la ciència en els països capitalista s'ha amotllat gradualment al servei de la gran empresa, però com que el procés no és entès o apreciat el seu servei és pobre i increïblement malbaratador. En tot cas la producció pels beneficis no pot mai desenvolupar totes les potencialitats de la ciència si no és amb objectius destructius. La comprensió marxista de la ciència la posa a la pràctica al servei de la comunitat i alhora fa la ciència part de l'herència cultural de tot el poble i no d'una minoria artificialment seleccionada.
L'aplicació directa del marxisme a la recerca científica és encara molt poc entesa. És clar que el mètode científic com s'ensenya explícitament, si bé és vàlid en establir connexions entre fenòmens, no ofereixen cap forma per arribar a aquestes connexions. Aquest fet és convenientment amagat en la literatura científica. En tot article científic s'hi donen dades, arguments des de les dades a les conclusions, i les pròpies conclusions. Ço que no s'hi dóna, en general, és com el recercador trià el problema i com pensà la derivació de les conclusions, i quan s'hi donen raons rarament són les emprades en la recerca sinó més aviat la versió formalitzada de com procediria l'home racional ideal en aquelles circumstàncies. Tot l'impuls de la recerca científica es deixa implícitament atribuït a les accions del geni o a la intuïció. El científic realment pensa en coses noves, i no és tasca de ningú demanar-se perquè ho fa. És ací on apareix el materialisme dialèctic. El seu valor no és simplement crític, com el mètode científic clàssic, sinó indicatiu. Assenyala el camí que pot ésser útil per noves solucions. És capaç de fer això per la forma que té de lligar diferents aspectes de la natura sota les seues categories generals. És extremadament difícil donar exemples degut a la complexistat de tots els processos de descobertes científiques, però de la meua pròpia experiència he trobat els mètodes marxistes invaluables per arribar a noves concepcions. En la teoria de líquids, per exemple, hem de tractar amb fenòmens que no es resolen en la reacció d'una partícula amb una cert camp de força ambiental sinó que són fenòmens estrictament col·lectius on hem de considerar alhora el comportament de cada partícula i les llurs relacions mútues. Serà possible, quan una certa ment matemàtica haja sigut capaç de treballar en la qüestió, de desenvolupar a partir de l'anàlisi marxista una sèrie de sistemes científics comuns amb una cert indici de com caldria aplicar-los en diferents circumstàncies. El comportament col·lectiu serà òbviament un d'aquests, un altre serà ço que anomenaríem fenòmens nuclears on el començament de qualsevol cosa des d'un cristall fins a una revolució depèn de la reunió local de circumstàncies peculiarment favorables, les úniques capaces de passar per les fases crítiques on és massa petita per crèixer.
El marxisme té encara una altra connexió amb la ciència, la de criticar les seues bases filosòfiques i les implicacions que semblen sorgir del desenvolupament intern de la pròpia ciència. Marx, Engels i Lenin eren tots profundament conscients d'aquesta qüestió, i pels científics marxistes del nostre temps, per bé que s'han distret per les necessitats immediates de la situació econòmica de la Unió Soviètica o per la situació política de fora, encara roman com una tasca de gran importància.. En el límit de la ciència, i pel llec indistingible d'ella, hi ha els judicis que el científic fa de qüestions que se senten d'interès humà vital—com les de l'orígen i destí de l'univers, la natura de la vida, el caràcter i el comportament de la ment humana i de la societat. En gairebé tots els casos l'anàlisi exacta de les afirmacions els revela com d'un contingut factual molt petit, i en molts casos representen el revestiment d'antigues idees metafísiques tradicionals en el llenguatge, però no en el sentit, de les descobertes modernes. Aitals concepcions poden ésser implacablement denunciades i criticades des del punt de vista marxista, perquè representen complertament l'ús il·legítim de la ciència. Un mètode particular d'argument que és extremadament comú en l'actualitat és aquell que estableix l'existència de ço sobrenatural a partir de la nostra ignorància de ço natural. És precisament en aquestes esferes de la ciència on s'hi dóna el darrer coneixement exacte que es fan els esforços més grans per emprar la ciència per embolcallar antigues supersticions. Afortunadament, és precisament en aquests llocs que els mètodes marxistes d'atac són els més vàlids, perquè són tots llocs on s'hi produeixen noves coses i on l'aïllament tan comú en la recerca científica es trenca més palpablement. Totes aquestes eren qüestions a les quals Marx i Engels dedicaren una atenció particular, i la forma amb la qual foren capaços d'anticipar les tendències de descobertes en aquests camps són un indicatiu frapant de la vàlua del mètode dialèctica. Els marxistes moderns tenim davant nostre problemes molt més grans i complexos que no pas els pioners. Sembla probable que davant d'ells la ciència moderna arribe a un impàs comparable al patit per la ciència de l'època clàssica. Pertoca als marxistes de trobar nous mètodes de pensament, d'organització científica i de tècnica material que evite que això passe.
Els quatre punts crítics de la cosmovisió moderna de la ciència són els conceptes bàsics de la física, que ara es lliguen indissolublement amb l'origen de l'univers, l'origen de la vida, l'origen de la societat humana i el destí de la civilització humana. En el primer camp és més clar que mai que la física i l'astronomia són en l'actualitat en un impàs. Les contradiccions entre la teoria i l'observació en el camp dels raigs còsmics, l'univers en expansió i la relació entre unitats físiques fonamentals no es pot amagar per més temps. Aitals contradiccions són és clar d'enorme valor per la ciència, perquè a partir de la lluita per resoldre-les sorgiran noves i més àmplies generalitzacions, però fins que això passe cap inferència no es podrà fer lògicament per aquestes qüestions darreres; i àdhuc quan es fa, tan sols es per fer sorgir nous problemes abans ignots. Amb tot, és precisament aquesta ignorància la que empren els físics i astrònoms místics per crear un nou mite de la creació. Precisament com que el físic no pot dir res, com que les lleis no són prou ben conegudes, de com l'univers es desenvolupà fins l'estadi actual, infereixen que s'ha d'haver creat, com si aquesta explicació no provocàs dificultats enormement més grans. Des del punt de vista marxista el problema de l'origen de l'univers en cap sentit darrer és un absurd. En qualsevol estadi donat la necessitat del desenvolupament de determinades formes—estels, galàxies—es pot derivar de les contradiccions internes d'un estadi previ, però no hi ha cap necessitat de postular ni l'existència eterna d'un univers essencialment igual al nostre ni un estadi originalment primitiu. La regressió indeterminada d'oposició i de síntesi queda davant nostre per explorar-la.
El resultat del progrés de la ciència en els darrers segles ha reduït progressivament la quantitat de treball que els déus o Déu ha hagut de fet, però fins i tot ara no se n'extreu la conclusió lògica. L'evolució eliminà la necessitat d'una creació especial, però encara s'hi considera que el Creador ha hagut d'intervindre per començar el procés. La vida apareix tan qualitativament diferent de la matèria morta com per requerir un acte especial en la seua producció. Aquest problema de nou sembla irreal als marxistes, no perquè negue la diferència qualitativa sinó perquè veu en el seu origen un altre exemple d'aquella transformació de la quantitat en qualitat que és característica de l'aparició de coses noves. La vida es diferencia fortament de la no-vida, en gran part perquè les seues pròpies operacions destrueixen efectivament la possibilitat de la seua recreació contínua. En el món primitiu i inert s'acumulaven substàncies químiques d'una mena que no es poden acumular perquè serien consumides per la pròpia vida que aparegué en circumstàncies especials a partir d'elles. Els científics pràctics d'avui aprenen a manipular la vida com un tot i en parts d'una forma molt semblant amb la qual els llurs predecessors de fa cent anys manipulaven les substàncies químiques. La vida ha deixat d'ésser un misteri i ha esdevingut una utilitat.
Encara hi romanen els problemes de l'home. Els evolucionistes del segle dinou anaren massa lluny en la llur demostració que l'home no era més que un simi modificat. Els teòlegs eren en el cert en sentir que aquesta explicació deixava quelcom fora, però l'ànima que postulaven era de nou una d'aquestes explicació místiques que no expliquen res. Ço que Marx i Engels veien era que la diferència qualitativa real entre l'home i els animals no era la simple possessió d'un cervell més gran sinó l'organització de la societat humana; que la societat humana era una categoria definitivament diferent i superior a l'espècie animal; que l'home en la societat representava quelcom qualitativament diferent en l'univers. Tota l'antropologia moderna i la recerca psicològica reforça aquesta conclusió: l'home és fet per l'home, individualment en la família, i socialment per la tradició i la història, amotllat per les seues necessitats econòmiques i els mitjans que ha trobat per satisfer-les.
[1] "Our Social Heritage" by Lancelot Hogben. Science & Society, i, no. 2, 137-51.