De tot allò que la dictadura volgué matar, la qüestió catalana i la qüestió obrera, el temps ens ha demostrat que, ensems que fou una equivocació dels dictadors fou l'al·licient continu que esperonà el revifament d'aquests dos problemes, que constitueixen dues realitats pregones per a tota consciència digna i intel·ligent.

Si les extralimitacions de sis anys d'il·legalitat han vitalitzat el catalanisme, de manera paral·lela l'esperit d'associació entre els treballadors no ha pas minvat, com ho demostra l'entusiasme amb què acudeixen a les convocatòries de la C.N.T. Ara bé: aquests sis anys han ensenyat moltes coses i han estat tan fecundes en esdeveniments i se'n treuen tantes conseqüències de les seves ensenyances, que la classe obrera sent una tan alta responsabilitat del seu funcionalisme i del paper que pot tenir en la vida ultrasindical, que la intervenció en els afers públics de la ciutat i àdhuc en els del país l'obligaran al compliment de deures ineludibles en el camp de la política, del qual, per un absurd abstencionisme, tant havia fugit. I si la intervenció en els afers polítics és l'imperatiu d'aquesta etapa nova que avui comencem, així que sortim al carrer ens haurem de trobar a Catalunya davant del problema nacionalista, el qual ha constituït la preocupació primera de tots els governs de Madrid de vint-i-cinc anys ençà.

¿Com ens ha d'interessar, al proletariat, la qüestió catalana? Hem de tenir en compte que ens trobarem davant d'una qüestió delicadíssima i que tota lleugeresa fóra imperdonable i d'ací endavant se'ns presentarà a cada pas, i a cada moment, mentre no estigui resolt.

A la classe obrera, li ha d'interessar, alhora que com a defensa d'un principi de llibertat, com a mitjà de renovació política de la vida i de l'estructuració de l'Estat espanyol, renovació necessària que permetrà la intensificació de l'industrialisme en la societat espanyola, etapa per la qual ha de passar el proletariat abans no ascendeixi a funcions de govern. Tota abstenció, tocant al problema de Catalunya, ensems que injusta, fóra inhàbil.

A la llarga, la classe serà sol·licitada per col·laborar a la solució del problema català. Entretant, però, la nostra posició de militants de l'obrerisme no deixarà lloc a dubtes ni a confusions que implicarien una inhibició que no escauria a la seriositat i eficàcia de la nostra intervenció en la política general del país.

***

En fixar la nostra posició respecte al problema de Catalunya, entenem que la qüestió lingüística no és pas cosa fàcilment negligible. Avui el català ha pres tal volada que és tan apte per a expressar les idees com qualsevol llengua europea, i, allò que li manca en àrea d'extensió, ho compensa amb la seva àrea de cultura. Podrà haver-hi llengües més riques i esteses que la catalana, però, com s'ha dit manta vegada, no n'hi ha cap de més nostra i més fàcil per a nosaltres. I la facilitat d'expressió facilita la comprensió, que és si més no allò que hem de voler els treballadors.

Els homes que fem TREBALL, capacitats i convençuts de l'absurd que suposa expressar-se en un llenguatge diferent d'aquell en què hom pensa, redactem aquest full en català perquè el fem a Catalunya.

No obstant això, no farem d'aquest setmanari un clos tancat per a les veus castellanes que s'adrecin a nosaltres i que continguin un interès real per a la causa obrera, car aspirem que l'internacionalisme se senti de debò a Catalunya. Però entenguin bé tots aquells a qui pugui sorprendre la nostra declaració que, a l'Internacional, s'hi va des d'un punt de partida.

Nosaltres, doncs, partim des de Catalunya.