Publicat
originàriament com a «Wider
die Kompensationspolitik» dins del Protokoll
über die Verhandlungen des Parteitages der Sozialdemokratischen
Partei Deutschlands. Abgehalten zu Stuttgart vom 3. bis 8.
Oktober 1898, Berlin 1898, S.95-96 u. 112-114.
Transcrit a
partir de «Clara Zetkin, Ausgewählte Reden und
Schriften, Bd.1, Berlin 1957, S.142-148.» per Einde
O’Callaghan. Traducció del MIA.
3 d’octubre del 1898
Si volgués emprar ací el mateix to de compliment que el diputat del Reich Heine, que m’agradà, explicaria que amb talent i destresa d’advocat força fi ha fet l’intent d’aclarir el terreny de la lluita. Ningú de nosaltres no pensaria en voler interpel·lar el diputat de Reich Heine sobre la seua posició en l’estat futur, ja que no es tracta ací realment de la imatge que es fa de l’estat futur, ni tampoc d’insistir més o menys fortament en els nostres objectius finals, sinó de quelcom ben diferent, de les visions completament fantasioses que el diputat del Reich Heine es fa de l’actual societat capitalista i que expressa en la seua política. Les seues exposicions, altrament, han llençat una llum força interessant damunt la seua posició sobre els objectius finals. El diputat del Reich Heine ha explicat ací que la insistència més o menys freqüent en els objectius finals és tan sols una qüestió del temperament dels agitadors. Creia fins ara que la insistència en els nostres objectius finals era una qüestió de coneixement científic, una convicció política, i no una qüestió de temperament. («Ben cert!»). Però no vull ocupar-m’hi ara, ja que no es tracta d’això, sinó de la política que ha representat el company Heine i que ha formulat sota la consigna de política de compensació: canons per drets populars. Dit en alemany: política de regateig amb l’estat capitalista. La Dieta del Partit ha d’assumir una posició, ja que aquesta explicació no passa sense influir en la nostra agitació per a les eleccions al Reichstag. També m’hi trob entre aquells agitadors que han anat de nord a sud, d’est a oest, i creieu-me, sovint, quan desenvolup el nostre programa, la nostra posició davant del militarisme, no sóc del costat de l’enemic, sinó també dels companys que han contestat: «Qüestió del cànon – política de compensació». I hi haurà molts companys que en l’agitació han tingut la mateixa experiència. No crec que siga l’única en aquest sentit. Les opinions de Heine culminen en el punt de mira que hi ha demandes militars per a les quals la classe obrera hauria d’ésser indiferent. Entre aquestes hi ha, segons la seua opinió, per exemple, la qüestió de l’adquisició de nou equipament.
La classe obrera hauria d’ésser indiferent respecte de la qüestió de concedir els mitjans per a nou equipament, que – després que el tsar haja estat depassat pels pacificadors – potser s’adreçaran més aviat a l’enemic intern que a l’extern! Sóc de l’opinió que tota la tàctica que recomana Heine es basa en una falsa concepció de l’essència de la societat capitalista. Aquesta s’expressa clarament en el pamflet publicat sota el títol «Votar o no votar?» Ço que diu sobre la qüestió de les eleccions parlamentàries és completament substancial en relació a la tàctica general del possibilisme, que recomana ací d’acord amb el model dels possibilistes francesos, la divisa dels quals és dividir les reivindicacions socialistes en dosis tan petites que puguen ésser acceptades per tothom. Com vol el diputat del Reich Heine fer adoptar el socialisme en dosis tan petites com per fer-lo acceptable, per exemple, per al senyor von Stumm (riallades), o per al senyor von Kardorff o fins i tot encara per la Seua Majestat, l’emperador alemany Guillem II, la posició del qual sobre la qüestió del moviment social ja és prou coneguda?
No volem pronunciar un anatema a la manera d’un consell dels antics pares de l’església contra persones individuals que són d’una opinió discrepant; però volem expressar amb tota la convicció que la massa de delegats, que el conjunt del proletariat alemany no es col·loca rere d’aquestes persones, sinó darrera dels qui sense descans són en el terreny de la lluita de classe proletària i revolucionària. («Ben cert!»). Que les opinions diferesquen, que sorgesquen opinions discrepants, no és quelcom que anuncie l’escissió, com han profetitzat els nostres enemics. Davant de tots els Schäfer-Thomasiaden tan sols el desig és el pare del pensament. Som un partit prou vital com per poder suportar opinions diferents. No és que aquestes opinions discrepants siguen característiques i reflexives. Les opinions discrepants s’expliquen ben senzillament per certes condicions històriques sota les que s’acompleix la lluita de classe del proletariat. Però ço que és qüestionable és l’esforç, afavorit per l’òrgan central, de no aclarir les diferències d’opinió i expressar-les nítidament, sinó deixar que s’enfonsen. D’altra banda hem d’ésser vigilants. La socialdemocràcia no és una secta, ni un partit de supersticions que depèn de fórmules. És per això que cal que expressam i aclarim les diferències d’opinió. Mentre no tinguem proves en contra, seguirem com abans en l’antic i verificat terreny de la socialdemocràcia. Si el diputat del Reich Heine aconsegueix aportar demostracions del tot vàlides de la correcció de la seua tàctica de la compensació, li concedesc aquesta garantia: tan vella com sóc, encara potser explicaré un dia: Pare Possibilisme, estimada Mare Política pràctica, he pecat davant del Cel i de Tu. (Rialles). Però en la mesura que no s’ha aportat la prova de la correcció del punt de mira heinesc, la Dieta del Partit amb els companys ha de declarar que, en relació al camí que ens condueix a l’objectiu, la nostra concepció de la necessitat de la conquesta del poder polític per tal que la classe obrera realitze la transformació de la societat capitalista en una de socialista sobre el terreny del programa, fins ara ens ha conduït de victòria en victòria, i no sobre el terreny del possibilisme que ens ha mostrat el company Heine.
4 d’octubre del 1898
Assum que no parl ací com a «sexe oprimit» sinó com a companya de partit. El company Gradnauer ha aparegut abans en certa mesura en el paper d’un consell judicial de reparació i s’ha queixat que la fam de discussions ha disminuït des de la caiguda de la llei socialista. Al final, però, s’ha lamentat que hi ha massa discussions, i felicita la premsa perquè no ha suggerit qüestions importants de debat. Sóc de l’opinió contrària, que la nostra premsa justament hauria de fer molt més en la direcció de la discussió de qüestions fonamentals i tàctiques que no pas ha fet fins ara. Que sorgesquen opinions diferents no és cap infortuni, que ningú no hauria de prendre com una mostra de retrocés, sinó com una mostra de força vital i de desenvolupament del partit. Fa pensar tan sols que hom intente negar la diferenciació d’opinions, que hom no les discutesca en públic amb un abast suficient, i que hom sostinga que totes les diferències d’opinió són tan sols una qüestió de temperament, de l’ús més o menys freqüent de certs mots. Són qüestions que han merescut en la nostra premsa una discussió detallada, per damunt de totes la qüestió formulada per Bernstein sobre l’objectiu final... Ell ha pronunciat la coneguda declaració del valor inferior del nostre objectiu final: L’objectiu no m’és res, el moviment m’és tot. I això en vespres de la campanya electoral. Mostra com de molt allunyat és Bernstein de la vida del partit alemany quan, en el moment que ens dedicam a tirar endavant la campanya electoral, publica un article així. Segons la visió de Bernstein mitjançant el control sindical i legal de la propietat capitalista aquesta es restringirà gradualment tant que un bon matí el mateixa capitalista perdrà el desig de posseir ja que la seua propietat persistirà tan sols com a ficció jurídica. Aquesta visió no ens pot deixar indiferents, ja que si compartim el punt de mira de Bernstein, hauríem de col·locar el pes pesant en la societat capitalista no en la conquesta del poder polític, sinó en l’assoliment de petites reformes socials individuals, mitjançant les quals, segons l’opinió de Bernstein, es conqueriria la societat socialista, de forma que arribaríem a un estat futur socialista per peces, i es tractaria tan sols d’afegir peça rere peça. M’ha meravellat que aquesta nova forma de pensar completament fonamental no s’haja discutit encara fins avui en tota la profunditat en el mateix Neue Zeit i que aquesta opinió discrepant s’haja publicat sense que la redacció, si més no, hi haja afegit una nota a peu de pàgina; sovint s’ha afirmat que la posició de Bernstein en el seu article representava el punt de mira de la redacció i de tot el partit.
Elevi a més l’acusació contra l’òrgan central, que no discuteix les qüestions pertinents d’una manera suficient. Es deia abans que la culpa era del company Liebknecht, i ara, en els quatre mesos que s’ha assegut a Charlottenburg, no podria constituir la seua persona l’impediment per a l’attitud de Vorwärts, i del que hem vist? L’attitud de Vorwärts fou la inestabilitat més completa, com passà amb aquell article sobre Jiaozhou, on el Vorwärts passà en silenci de la nostra posició fonamental sobre la qüestió de la política colonial, però animava presumptes acudits barats com que a la classe obrera alemanya no li calia protegir els interessos de la dinastia manxú. Hem vist a més que les perspectives del company Heine no s’han discutit a Vorwärts de la manera que s’havien de discutir. Ja que el que ha dit Heine no és de fet cap tàctica nova, sinó que és la política que ja es recomanava el 1891 sota la divisa: A la bona voluntat la mà oberta! On ens havia ofert el govern la mà oberta? El puny de ferro ens han ofert! Al treball pràctic assenyala Heine. Nosaltres, que ens anomenen radicals, no hem acomplert cap treball pràctic? Com que Heine és company de no fa gaire, no sap que Schoelank ja havia realitzat un treball de reforma pràctica força essencial, no tan sols pels seus articles, sinó pel seu treball força valuós sobre els nivells de mercuri en els treballadors de cobertes de mirall i la llur situació. Heine opina que el treball pràctic ocasionalment es pot fer també pel camí del compromís. Però volem introduir les nostres reivindicacions pel camí de la lluita contra l’estat capitalista. Això no s’ha de confondre amb el fet que assumim també les petites concessions en la mesura que es corresponen a les nostres reivindicacions. Sabem que tan sols podrem realitzar parcialment les reivindicacions pràctiques, però sabem que aquestes conquestes parcials no deriven de la comprensió dels governs des de dalt, sinó a través de la lluita dels de sota contra els de dalt. Quan hom ens diu ací que és la tàctica de la frase, li responc que hom ha explicat ací que volem combatre la frase revolucionari, però tot el que hom fa és fer un ús més extens de la frase oportunista. Davant d’aquestes tendències la premsa de partit hauria d’assumir una posició més clara que fins ara. De manera ben particular val això per a Vorwärts, que gira al voltant de la discussió de tota una sèrie de qüestions importants del partit d’una forma tímida. Per a nosaltres no pot tractar-se de silenciar sinó d’aportar claredat i de dur totes les opinions presents en discussió. Tan sols així anirem endavant i endavant!