Principis bàsics del marxisme-leninisme: una introducció.
El socialisme científic és la teoria i pràctica del proletariat industrial modern per a la lluita de la classe revolucionària per a emancipar-se, juntament amb altres pobles oprimits, i esdevenir la classe dirigent en lloc de la burgesia; per tal de crear i desenvolupar una societat en la qual els mitjans de producció siguin de propietat pública i la producció sigui planificada pel bé del poble més que per al benefici privat d'uns pocs, i així preparar el camí per a la societat comunista sense classes.
El Manifest comunista, elaborat per Marx i Engels per a la Lliga Comunista el 1848, va establir per primera vegada els fonaments teòrics integrals del socialisme científic. Abans d'això, el socialisme era un terme ambigu que es referia a diverses tendències de pensament que denunciaven els abusos de la burgesia sobre el proletariat i cercaven millorar la condició d'aquest darrer.
El Manifest en la seva secció tercera identifica tres formes de socialisme anteriors al socialisme científic: 1) reaccionari, 2) conservador i burgès i 3) socialisme i comunisme crític-utòpics.
Els socialistes reaccionaris incloïen els socialistes feudals, els socialistes petitburgesos i els socialistes alemanys o “veritables”. En comú, van reaccionar i s'oposaven a les noves condicions històriques provocades per la burgesia i van proposar algun model de societat retrògrad. Marx i Engels els consideraven imprudents i reaccionaris per voler fer retrocedir la roda de la història.
Els socialistes feudals eren caracteritzats pels membres de l'aristocràcia decadent i del clergat que va assumir les queixes del proletariat contra la burgesia per defensar el retorn al sistema feudal. Els socialistes petitburgesos eren els representants dels pagesos i artesans independents que estaven en procés de dissolució i anhelaven la restauració dels gremis artesans i del patriarcalisme en l'agricultura. Els “veritables” socialistes alemanys eren intel·lectuals pedants que van importar la literatura socialista francesa només per reformular-ho en una gran pompa idealista sense anàlisis concretes i enfosquint la lluita de classes; van proposar l'intel·lectual filisteu alemany de l'edat mitjana com a model de la humanitat en general.
Els socialistes conservadors i burgesos incloïen una sèrie d'economistes, filantrops i petits benefactors que creien que els greuges del proletariat es podien reparar dins del sistema capitalista i que qualsevol cosa bona per a la burgesia era bona per al proletariat. Es va exhortar al proletariat a no només romandre dins dels límits de la societat burgesa, sinó també a rebutjar totes les idees de lluita de classes per poder gaudir del sistema burgès com a Nova Jerusalem. El moviment polític entre els obrers va ser menyspreat perquè es considerava que els simples canvis en les condicions econòmiques i les simples reformes administratives serien suficients per a millorar la sort del proletariat.
Entre els socialistes i comunistes crític utòpics hi havia Claude Henri Saint-Simon, Charles Fourier, Robert Owen i d'altres que reconeixien els antagonismes de classe entre la burgesia i el proletariat, però que encara no podien veure en el naixent proletariat industrial de principis del segle XIX una força capaç d'iniciativa històrica o moviment polític. Així doncs, creien, cadascú a la seva manera separada, que individus com ells, provinents de rangs cultes, podien transcendir la lluita de classes i inventar alguna forma d'organització social al si de la qual els treballadors entrarien espontàniament i gradualment pel seu propi bé i pel bé de l'harmonia social. Per tant, van apel·lar al sentit de caritat i filantropia de la burgesia per donar suport o imitar les seves idees i projectes de reconciliació de classes.
Saint-Simon va fer la proposta més panoràmica per a la reorganització de la societat. Va imaginar no només una nova societat francesa dirigida pels industrials, filòsofs, físics, químics, astrònoms, matemàtics i altres homes de ciència moderns en benefici dels pobres i dels productors reals de la societat, però també una federació d'estats europeus que va en la mateixa línia.
Fourier va concebre la falansteri, una comunitat productiva on s'integraven la indústria i l'agricultura, on els obrers viurien en harmonia amb el capitalista i on el proletariat rebria la major part dels beneficis. Durant uns quants anys, va mantenir oberta diàriament una oficina amb l’únic objectiu d’atendre els capitalista que recolzessin aquest projecte, no hi va anar mai cap capitalista caritatiu.
El mateix Robert Owen va ser un capitalista d'èxit que va demostrar que podia augmentar els seus beneficis millorant les condicions de treball i de vida dels seus treballadors. Va pagar salaris més alts, establir jornades de treball més curtes (deu hores i mitja) i realitzar millores en els habitatges respecte dels estàndards seguits pels altres capitalistes. Més tard, va concebre la colònia modèlica, una organització productiva industrial voluntària semblant en molts aspectes a la de Fourier.
Els deixebles de Fourier i Owen van establir a Amèrica diverses comunitats aïllades seguint la línia dissenyada pels seus mestres. També ho van fer els seguidors dels comunistes utòpics Cabet i Weitling que abans havien experimentat a França i Alemanya, respectivament. Totes aquestes societats experimentals van fracassar sota les pressions de la societat capitalista que els envoltava.
Marx i Engels van descriure les concepcions i els projectes anteriors com a construccions utòpiques de castells en l'aire i imatges fantàstiques del futur de la societat, pintades en una època en la qual el proletariat industrial es trobava encara en una etapa molt poc desenvolupada. Però, al mateix temps, van constatar que aquests es corresponien amb els primers anhels instintius d'aquella classe per a una reconstrucció general de la societat.
Assenyalaven l'element crític que feia que les publicacions socialistes i comunistes fossin curulles de materials valuosos per a la il·luminació de la classe obrera. Aquests van criticar tots els principis de la societat burgesa i, en aquest sentit, van proposar un bon nombre de mesures pràctiques com l'abolició de la distinció entre ciutat i camp i de l'explotació de les indústries per compte de particulars; la conversió de les funcions dels estats en una mera superintendència de la producció; etc.
A l’època de Marx i Engels, els socialistes i comunistes de tipus utòpic havien degenerat en sectes religioses estretes, repetint pedantment els escrits obsolets dels seus mestres difunts, oposant-se fanàticament a l'acció política dels obrers i esdevenint més reaccionaris a mesura que les condicions pròpies del socialisme es feien evidents. No podien seguir el ritme del creixement del proletariat i del desenvolupament de les condicions històriques.
El llibre d'Engels Socialisme utòpic i socialisme científic (en realitat una secció de l'Anti-Dühring) elabora el socialisme científic com a oposició diametral del socialisme utòpic. El socialisme marxista és científic perquè analitza el capitalisme i capta aquella llei del moviment que porta a la seva transformació socialista. De totes les formes premarxistes de socialisme, el socialisme utòpic es va apropar més als anhels d'un proletariat industrial naixent, però va quedar molt lluny de la teoria del socialisme científic.
El socialisme científic es va formular en un moment en què el capitalisme s'havia desenvolupat prou com per revelar no només el seu passat i present, sinó també el seu futur. El creixement mateix de la indústria moderna i del proletariat ja es podia observar com a contradictori amb les relacions de producció capitalistes. A mesura que les forces de producció van créixer, el mode de producció capitalista va quedar cada cop més marcat per la crisi. El Manifest comunista afirma que el capitalisme crea els seus propis enterramorts: el proletariat i la indústria moderna.
La prova més incontrovertible del socialisme marxista com a teoria científica és la sèrie de victòries que el proletariat ha aconseguit sota la seva direcció. L'avenç incessant del moviment revolucionari del proletariat ha enriquit i desenvolupat continuadament aquesta teoria. La correcció del socialisme científic es demostra avui millor amb la construcció i el progrés reals del socialisme a diversos països.
Es diu comunament que la lluita de classes és central a la teoria del socialisme científic. Aquesta requereix d’una qualificació addicional per a mostrar tot l'abast del desenvolupament de la teoria de la lluita de classes de Marx. En una carta a J. Weidemeyer del 5 de març de 1852, Marx escrivia: “no em correspon pas el mèrit d'haver descobert l'existència de les classes en la societat modera, ni tampoc la lluita que hi sostenen. Historiadors burgesos havien exposat molt bans que jo l'evolució històrica d'aquesta lluita de classes, i economistes burgesos n'havien descrit l'anatomia econòmica. Allò que jo he aportat, de nou, és: 1) la demostració que l'existència de les classes només va lligada a unes bases històriques determinades del desenvolupament de la producció, 2) que la lluita de classes condueix necessàriament a la dictadura del proletariat, 3) que aquesta dictadura només representa una transició vers l'abolició de totes les classes i vers una societat sense classes.”
El principal requisit global per a l'establiment d'una societat socialista és la dictadura de classe del proletariat. Això significa simplement que el poder estatal ha d'estar en mans del proletariat com a classe dirigent.
El marxisme o el socialisme científic admet francament que el proletariat o l'estat socialista és una dictadura de classe, a diferència de la burgesia que tergiversa el seu propi poder estatal o la dictadura de classe com un instrument supraclassista per al bé comú de totes les classes, grups i persones.
Com a dictadura de classe, l'estat socialista es capgira definitivament contra la burgesia i els altres enemics del poble. Els aparells coercitius de l'estat serveixen per a garantir, consolidar i defensar la revolució i la construcció socialista contra els enemics interns i externs.
La revolució socialista priva a la burgesia del seu poder polític i de la propietat privada dels mitjans de producció. La determinació de la burgesia de retenir-los o, en cas de derrota, de recuperar-los mai no es pot menystenir.
Abans que es pugui establir una societat socialista, la burgesia farà tot el que estigui a les seves mans per impedir la victòria del proletariat. La força del proletariat a l'inici del seu govern es desenvolupa i s'adquireix a través d'una lluita difícil.
La dictadura de classe del proletariat contra les classes explotadores significa alhora una democràcia socialista per al proletariat i tots els altres explotats que s'han emancipat. Sense poder posar els reaccionaris i els contrarevolucionaris al seu lloc, l'estat proletari seria incapaç al mateix temps de garantir la democràcia per a tot el poble.
La constitució socialista defensa expressament la direcció de classe del proletariat sobre la base de la seva aliança amb totes les altres forces democràtiques, com la pagesia, la petita burgesia i altres. En aquesta constitució s'especifiquen les mesures pràctiques decisives per tal d’afavorir a les antigues classes explotades.
La millor de les constitucions liberals burgeses s'absté completament d'assenyalar l'existència de classes i la lluita de classes. Utilitza deliberadament referències abstractes i universalistes als drets individuals, sense distincions de classe de cap mena, per tal d'encobrir i promoure el dret legal efectiu i la llibertat de les classes explotadores per a explotar les grans masses d'individus pertanyents a altres classes i que representen més del noranta per cent de la població.
Si bé la dictadura del proletariat pot semblar aterridora per a alguns i evoca imatges d'actes de violència indiscriminats, és un principi ben establert del socialisme científic eliminar la base política i econòmica de l'opressió i l'explotació de classe i donar fins i tot als membres de les antigues classes explotadores la més àmplia oportunitat per a remodelar-se i aportar el que puguin al progrés de la societat socialista. Només en casos concrets d'infracció penal els individus infractors seran cridats a retre comptes d'acord amb la llei.
Sobre la base de la teoria i l'experiència real en la construcció del socialisme, no només els individus excepcionals, sinó sectors sencers de la burgesia i d’altres classes explotadores abandonen el seu punt de vista de classe i s'incorporen a la revolució. La dictadura de classe del proletariat els fa concessions polítiques. No ha passat mai que el proletariat hagi assolit el poder sense aliats. I els interessos legítims d'aquests aliats són respectats; se'ls donen concessions en molts aspectes per tal de fer avançar la causa democràtica i socialista.
Fins i tot la direcció general d'oficials i d’homes de l'exèrcit burgès derrotat són amnistiats i se'ls proveeix de mitjans de subsistència adequats després de la desmobilització. Les tropes enemigues que són els obrers i els camperols reben els mateixos beneficis que els altres membres de la seva classe. Els oficials i els homes enemics que s'uneixen a la revolució en qualsevol moment abans de la victòria es consideren tropes de la revolució lleials.
L'objectiu darrer de qualsevol partit revolucionari del proletariat és establir una societat socialista. Per tant, el seu interès a llarg termini és establir la dictadura de classe del proletariat. Però el compliment d'un interès tan a llarg termini no es pot aconseguir per un simple desig subjectiu de ningú ni de cap part.
Hi ha condicions i interessos immediats a tenir en compte abans que es pugui abordar la qüestió de la revolució socialista. Fins i tot en un país capitalista avançat, on la qüestió del socialisme pot ser més propera que en qualsevol altre lloc, hi ha condicions i interessos immediats que s'han d'atendre abans que la revolució socialista sigui possible. En un país semifeudal, és encara més urgent i cert que la revolució democràtico-burgesa és una etapa que hagi de ser tractada durant un període de temps considerable abans que la revolució socialista sigui possible.
A condició que la classe dirigent d'un país capitalista estigui disposada a permetre que el partit comunista funcioni legalment, aquest partit no en rebutja l'oportunitat. Després de tot, el principal interès de tal partit és elevar el nivell de consciència del proletariat i dels altres pobles i organitzar-los. També es poden guanyar reformes de tant en tant. Sense unes condicions favorables a la revolució armada, portar-la a terme seria desastrós per al partit, atès el caràcter molt urbanitzat del país i el caràcter fortament centralitzat de les comunicacions.
Fins i tot en un país semifeudal el terreny del qual és prou vast per a una lluita armada prolongada, un partit comunista no rebutja l'oportunitat de participar en una lluita política legal, quan aquesta oportunitat existeix. Es poden donar fàcilment les condicions que el partit comunista s'uneixi amb el govern burgès i la burgesia nacional contra l'imperialisme i el feudalisme en l'interès immediat de promoure la independència nacional i la democràcia.
En un país capitalista o semifeudal, la revolució armada està justificada i és probable que sigui reeixida quan les condicions objectives l'afavoreixin i els factors subjectius de la revolució siguin suficientment forts.
Les condicions objectives fan referència a la situació del sistema de govern burgés al poder. Una crisi política i econòmica d'aquest sistema pot arribar a ser tan greu com per dividir violentament la classe dirigent i evitar que governi a la manera antiga. La camarilla governant es lliura a un terror obert contra una àmplia gamma de persones i està extremadament aïllada. La població en general, inclosa la gent no organitzada, està disgustada amb el sistema i té ganes de canviar-lo.
Els factors subjectius de la revolució fan referència a les forces conscients i organitzades de la revolució. Es tracta del partit revolucionari, les organitzacions de masses, el contingent armat, etc. Per a mesurar-ne la força, cal tenir en compte el seu estatus i capacitats ideològics, polítics i organitzatius.
Les condicions objectives són més importants sobre els factors subjectius. Les primeres sorgeixen per davant de les segones i serveixen de base per al desenvolupament de les forces revolucionàries. El partit comunista no pot ser acusat d'inventar o provocar la crisi política i econòmica del sistema de govern burgès al poder.
En qualsevol cas, és possible que les condicions objectives siguin favorables a la revolució armada, però que els factors subjectius de la revolució siguin febles. De vegades, també és possible que els factors subjectius siguin forts, però que les condicions objectives no siguin favorables a la revolució armada. En ambdós casos, és una temeritat precipitar-se en una confrontació armada estratègicament decisiva contra la burgesia. Prenguem alguns exemples de revolució armada feta pel proletariat.
Fins i tot abans que el partit comunista pogués arrelar enlloc, el proletariat va llançar-se espontàniament en alçaments armats a molts països de l'Europa continental el 1848. Les seves accions van coincidir no pas gràcies a cap coordinació internacional, sinó per una greu crisi política i econòmica que va arrasar Europa. La força ideològica, política i organitzativa del proletariat era encara molt insuficient. Així, la burgesia va poder aprofitar-se de les seves accions per a servir els seus propis fins contra l'aristocràcia, tot i que també va sufocar el proletariat en nom de la llei i l'ordre.
El 1871, la crisi política i econòmica de França es va veure agreujada per la seva derrota a la guerra franco-prussiana. Els obrers de París es van atrevir a apoderar-se del poder de la burgesia amb les mateixes armes que els van donar com a guàrdies nacionals. Van poder mantenir el poder durant dos mesos sencers i així van demostrar per primera vegada la capacitat del proletariat per actuar com a classe dirigent progressista. Van aprovar moltes mesures progressistes.
La Comuna de París que van establir va caure a causa d'aquelles debilitats i errors que Marx analitzà posteriorment. Entre aquests hi havia el fet que no van poder vincular-se amb la resta del poble francès, que no van reorganitzar completament la maquinària estatal, que el seu comitè central va traspassar el poder massa aviat a una assemblea representativa electa pel poble, que no van perseguir immediatament al feble govern burgés en retirada, que van passar per alt la possibilitat que els exèrcits burgesos de França i Prússia s’unissin contra ells, etc.
Fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial, la burgesia de tots els països capitalistes semblava poder controlar el proletariat i calmar la lluita de classes, malgrat l'agreujament de la crisi econòmica. També semblava que el desenvolupament del capitalisme cap a l'imperialisme modern havia donat a la burgesia el marge de maniobra per apaivagar el proletariat a costa dels pobles colonitzats d'Orient. (Fins i tot abans de l'imperialisme modern, Marx i Engels també havien observat solucions temporals a la crisi econòmica en la destrucció de mercaderies, l'explotació de nous mercats o la intensificació de l'explotació dels antics, l'emigració de mà d'obra excedent a Amèrica i a d'altres colònies, etc.)
Desenvolupament encara més el marxisme, a més, Lenin va remarcar que el capitalisme es posava a si mateix en problemes més grans en convertir-se en capitalisme monopolista o imperialisme modern. Va dir que la crisi recurrent es faria més gran i més desastrosa i afectaria no només els propis països capitalistes sinó també el món sencer. De fet, aviat es produirien una sèrie de crisis econòmiques greus, que van provocar una violenta escissió entre els països capitalistes i l'esclat de la Primera Guerra Mundial.
Rússia, el país capitalista més feble, es va submergir en la guerra i va enviar milions de les seves tropes mal equipades al front. A mesura que dos milions d'aquestes morien als camps de batalla, els habitants del país patien cada cop més fam i privació de llibertat. Així, la revolució democràtico-burgesa es va produir el febrer de 1917, amb la participació activa i ple suport dels bolxevics. Els obrers de Petrograd dirigits pels bolxevics foren l'avantguarda en la caiguda del tsar i les tropes tsaristes van començar a formar-se sòlidament sota la bandera dels bolxevics.
La direcció burgesa del govern que va succeir al règim tsarista va cometre l'error fatal de continuar la política de guerra del tsar. Els bolxevics van fer la crida pel pa i la llibertat i per convertir la guerra imperialista en una guerra civil. Els obrers i els pagesos es van aplegar a la convocatòria i el gruix de les tropes governamentals es van unir a l'Exèrcit Roig. El primer Exèrcit Roig provenia de l'exèrcit reaccionari. Així, es va produir la revolució socialista d'octubre de 1917.
El partit bolxevic i el poble van resistir i guanyar contra els reaccionaris durant la guerra civil i, posteriorment, contra les forces intervencionistes estrangeres enviades per Alemanya i després pels antics aliats de Rússia.
La Primera Guerra Mundial va alterar l'equilibri de poder. En l'acord de pau posterior, la Xina va ser un dels països endarrerits on la perfídia dels imperialistes vencedors va quedar totalment exposada al poble. Els aliats van concedir al Japó, en comptes de la Xina, les esferes d'influència alemanyes a la Xina. Això desvetllà la joventut i el poble xinesos a llançar campanyes massives de protesta contra el Tractat de Versalles. Aquestes accions van alimentar revolucionaris que finalment emergirien com els líders del Partit Comunista Xinès.
Després de la victòria de la revolució socialista a Rússia, va quedar més clar que mai que una revolució democràtica és una etapa distintiva preparatòria de la revolució socialista en un país on els vestigis del feudalisme són significatius. Marx i Engels havien assenyalat anteriorment que en països com Alemanya, Polònia i Rússia que tenien vestigis considerables de feudalisme, la revolució agrària s'hauria de tractar en una revolució dirigida pel proletariat. També van observar que a Polònia la lluita per la independència s'hauria de basar en la revolució agrària.
El Partit Comunista Xinès es va fundar el 1921. Es va unir amb el Guomindang el 1924 per lluitar contra els senyors de la guerra del nord i fer valer l'autoritat de la República xinesa que havia estat traïda per Yuan Shi-kai. Després de la revolució de 1911, Sun Yat-sen li havia cedit la presidència i posteriorment es va imposar com a emperador. El GMD i el PCX van acordar lluitar per la independència nacional i la democràcia i van rebre el suport de la Rússia soviètica. Durant aquella època, cap potència imperialista occidental estava disposada a donar suport al GMD.
Però després de la mort de Sun Yat-sen, els imperialistes britànics i nord-americans van intensificar els esforços per cortejar Chiang Kai-shek. Va sucumbir a la seducció i va trair l'aliança GMD-PCX massacrant centenars de milers de comunistes i treballadors xinesos el 1927. Només a Xangai, 300.000 comunistes i sospitosos van ser massacrats. Per tant, el PCX es va veure obligat a lluitar i promoure alçaments.
Diverses divisions dirigides pels comunistes es van separar de l'Exèrcit Nacional Revolucionari sota el comandament conjunt GMD-PCX, i Mao va començar a formar unitats de guerrilla camperola a les muntanyes de Chingkang. La decisió del Partit Comunista Xinès de menar una resistència armada no va ser una decisió sobtada i unilateral, sinó que va anar precedida pels actes violents de Chiang al servei dels imperialistes angloamericans.
Per primera vegada en la història del proletariat revolucionari, el PCX va demostrar que la lluita armada es podia dur a terme de forma reeixida contra la burgesia proimperialista en les condicions específiques de la Xina. Mao va explicar que això era possible perquè els imperialistes estaven submergits en una crisi i estaven dividits entre ells i aquesta també era la situació dels seus titelles senyors de la guerra respectius a la Xina.
No obstant això, l'any 1936, quan els japonesos van envair Manxúria i van deixar clara la seva intenció de conquerir tota la Xina, va ser el Partit Comunista Xinès qui va prendre la iniciativa de demanar al GMD que conclogués a una aliança antijaponesa i deixés de banda la guerra intestina. Chiang s'hi va negar fins que va ser arrestat pels seus propis comandants generals a Xian i el van obligar a signar un acord de treva amb el PCX.
En la resistència antijaponesa, el PCX es va fer fort perquè va lluitar durament contra els japonesos. El GMD es va debilitar perquè va evitar les batalles contra l'enemic comú. Chiang va adoptar la política consistent en “deixar que els tigres lluitessin” (els comunistes i els japonesos) i a llançar un atac anticomunista sempre que en tenia l'oportunitat. Aquesta política van resultar impopular. El suport popular va anar al PCX.
Quan el PCX i el GMD van entrar en un nou cicle de guerra civil del 1947 al 1949, la conclusió era ja clara. Al principi, Chiang semblava fort, perquè tenia vuit milions de soldats i el PCX només tenia un milió de soldats. Però qualsevol observador ben informat podria veure que l'exèrcit de Chiang estava format per reclutes i que només el recolzaven els diners i l'equipament dels Estats Units, mentre que les tropes de l'exèrcit popular eren voluntàries per a la causa revolucionària i havien estat forjades en la guerra de resistència contra el Japó. La inflació estava disparada i els oficials del GMD van enganyar els seus homes pel que feia al sou i les racions. No és pas estrany doncs que grans unitats senceres del GMD passessin al bàndol revolucionari.
Hem prestat una atenció especial a la Xina perquè representa una quarta part de la humanitat i perquè la victòria del proletariat allà té efectes profunds en la vida del sistema capitalista mundial a llarg termini. A més, no hem de deixar de veure que la crisi econòmica dels anys trenta va provocar la Segona Guerra Mundial i que, al seu torn, aquesta guerra va comportar un debilitament enorme del sistema capitalista, l'auge de diversos països socialistes nous i els moviments d'alliberament nacional.
En el període posterior a la Segona Guerra Mundial, la victòria dels pobles indoxinès contra l'imperialisme nord-americà ha demostrat una cosa més. La gent d'un país petit pot dur a terme de forma reeixida una lluita armada prolongada contra la potència imperialista més forta, fins i tot en les condicions en les quals el país no està involucrat en una guerra mundial.
Els partits proletaris que han fet la lluita armada són els que han aconseguit completar la revolució democràtica i després fer la revolució socialista. L'exèrcit que han construït en el curs de la revolució democràtica esdevé finalment el component principal de l'estat socialista i de la dictadura del proletariat.
Als països on el partit comunista ha pres el poder després de la Segona Guerra Mundial, la dictadura de classe del proletariat ha pres la forma d'una república democràtica popular. Aquest estat ha de completar la revolució burgesa i, per tant, ha de dur a terme les reformes democràtiques burgeses, en especial la reforma agrària, però al mateix temps endegar la revolució socialista.
Tots els partits polítics que han donat suport a la revolució han de ser representats en un acord de coalició, normalment un consell consultiu popular, i al parlament popular. Tot i que el partit comunista sigui reconegut com el partit líder degut a la seva direcció política i a les seves capacitats demostrades durant la revolució i al seu comandament de l'exèrcit revolucionari, s'esforça a continuar fomentant la participació dels aliats en la responsabilitat governamental, perquè això és el mitjà democràtic i eficaç necessari per a conèixer els problemes, resoldre les diferències i unir al poble.
Cadascun dels partits patriòtics i progressistes que segueixen existint en una societat socialista pot proposar qualsevol mesura i impugnar la proposta de qualsevol mesura per qualsevol altre partit. El mateix partit comunista està obligat a posar a prova les seves mesures proposades en una discussió col·lectiva. La persuasió és la regla entre els representants dels diferents corrents d'opinió pública. Però els aparells coercitius de la dictadura de classe s'apliquen a aquells que no tenen cap altre desig que el de destruir o de subvertir la societat socialista.
Encara no hi ha cap partit proletari que hagi guanyat el poder polític i construït el socialisme sense constituir un exèrcit i menar una lluita armada. Però hi ha també, certament, partits proletaris que operen legalment sota l'estat burgès i que no són menys revolucionaris perquè no poden pas superar les condicions immediates dins les quals encara poden treballar pels interessos immediats del proletariat i del poble i així dins les quals poden enfortir-se a si mateixos, sigui quin sigui el futur que els depari la crisi sempre recurrent de l'imperialisme i de la reacció.
Els bolxevics van participar diverses vegades a la Duma, fins i tot sota el domini tsarista. El Partit Comunista de la Xina va entrar en un front únic dues vegades amb el govern de Guomindang. Els comunistes laosians van entrar en coalició amb els neutrals i els de dretes durant un període determinat i després només amb els neutrals en un altre període. Dins els països capitalistes, els partits marxistes-leninistes, així com els partits revisionistes, funcionen legalment.
Cada partit i cada estat proletari ha de ser guiat per l'internacionalisme proletari. Però això no vol pas dir que la revolució es pugui importar o exportar d'un país a un altre. Tota lluita revolucionària ha de prendre una forma nacional, perquè el proletariat d'un país ha de resoldre en primer lloc els seus problemes amb la burgesia del mateix país. El Manifest comunista ho subratlla.
Marx i Engels van remarcar que les revolucions de 1848 no es van menar en va, encara que aquestes reclamaven principalment la independència nacional. Aquests van impulsar les condicions en què el proletariat de cada país lluitaria contra la burgesia dins dels límits nacionals definits.
L'internacionalisme proletari era impensable en les condicions anteriors al 1848. Les lluites nacionals de la classe obrera en diversos països són els eixos de construcció de l'internacionalisme proletari.
L'estat socialista és defensor de la sobirania de la nació i del poble. Dins les seves fronteres nacionals, la dictadura de classe del proletariat té tot el dret a tractar adequadament amb la burgesia o amb qualsevol altra classe local; i d'aturar l'agressió, la intervenció, la ingerència i altres actes extraterritorials d'una potència imperialista. L'afirmació de la sobirania nacional i la independència per part del proletariat que ha assolit el poder o que encara no ho ha fet és una arma justa contra l'imperialisme.
En aquesta etapa de la història mundial, només les persones de cada país poden conèixer millor la seva pròpia situació i tenen dret a determinar el seu destí. L'hegemonia dels Estats Units o de la Unió Soviètica avui és una imposició injusta als altres pobles.
Quan la Unió Soviètica parla d'una "dictadura internacional proletària", és una violació total i una distorsió grollera de la teoria marxista de la dictadura de classe i de l'internacionalisme proletari. Cap estat no té dret a arrogar-se el dret a determinar el destí d'altres estats o pobles.
L'economia socialista ha estat possible en la història mundial gràcies al creixement de la indústria moderna i del proletariat en el capitalisme. Aquestes forces de producció superen i trenquen les relacions capitalistes de producció que s'han convertit en les seves puntes de llança. Per tant, doncs, s'alliberen i poden créixer a un ritme accelerat.
En una societat socialista, la propietat social o pública dels mitjans de producció substitueix la propietat privada. Les noves relacions de producció es fan coincidir amb el caràcter social dels mitjans de producció. Tot el mode de producció és revolucionat.
El proletariat utilitza la seva supremacia política per arrabassar pas a pas tot el capital de la burgesia, per centralitzar tots els instruments de producció en mans de l'estat i augmentar el total de les forces productives el més ràpidament possible.
El Manifest comunista recull una sèrie de mesures per a revolucionar el mode de producció als països més avançats, però al mateix temps assenyala que aquestes mesures seran diferents en els diferents països. Aquestes mesures són les següents:
· Supressió de la propietat privada del sòl i aplicació de totes les rendes del sòl a finalitats públiques.
· Un fort impost sobre la renda progressiu o graduat.
· Abolició de tots els drets d'herència.
· Desamortització dels béns de tots els emigrants i rebels.
· Centralització del crèdit en mans de l'estat, mitjançant un banc nacional amb capital estatal i un monopoli exclusiu.
· Centralització dels mitjans de comunicació i transport en mans de l'estat.
· Ampliació de fàbriques i d'instruments de producció propietat de l'estat; la posada en conreu de terres ermes, i la millora del sòl en general d'acord amb un pla general.
· Responsabilitat igual de tots amb el treball, establiment d'exèrcits industrials, especialment per a l'agricultura.
· Combinació de l'agricultura amb les indústries manufactureres; abolició gradual de la distinció entre ciutat i camp, mitjançant una distribució més equitativa de la població sobre el territori.
· Educació gratuïta per a tots els nens de les escoles públiques. Abolició del treball infantil de fàbrica en la forma actual. Combinació d'educació amb producció industrial, etc.
La Crítica del programa de Gotha de Marx mostra com es divideix el producte total de la societat. Hi ha els fons per a 1) els salaris, 2) la reproducció del capital, 3) els benestar públic, 4) l'administració i 5) la defensa. El sistema salarial es manté, però la diferència essencial entre el capitalisme i el socialisme en aquest sentit és que no hi ha més disparitats flagrants en els ingressos i que el nivell mitjà d'ingressos s'eleva deliberadament per sobre del simple nivell de subsistència. El producte excedentari (per sobre dels salaris) ja no s'apropia com a ingressos privats per cap classe d'explotació, sinó que s'utilitza per a la reproducció del capital, el benestar públic, l'administració i la defensa.
En el pagament dels salaris, el principi a seguir és “de cadascú segons els seus mitjans, a cadascú segons els seus actes”. Hi ha diferencials salarials o de tractament segons les diferències de productivitat. Un gerent o un enginyer encara rebrà un sou més alt que un treballador qualificat; i aquest últim rebrà un sou més alt que un treballador o aprenent no qualificat. Durant un cert temps, el proletariat industrial obtindrà salaris més elevats i més beneficis que els pagesos. Però d'entrada, es prenen mesures per a eliminar les disparitats flagrants d'ingressos de l'antiga societat. L'objectiu a llarg termini és augmentar la productivitat de tots a través de l'educació i la formació, i de desenvolupar realment la producció per tal d'elevar constantment el nivell general d'ingressos i dels serveis socials.
En considerar els diferencials salarials, podem veure que la societat socialista en l'etapa inicial porta les marques de naixement de l'antiga societat. Això no es pot evitar. El socialisme ha de partir de les forces productives heretades de la vella societat. Qualsevol dany a les forces productives en cas de guerra civil o de guerra imperialista abans de l'establiment de la societat socialista també ha de ser superat i rehabilitat.
Quan el benefici social prengui el lloc del benefici privat, una quantitat enorme i cada cop creixent del producte excedent s'allibera cada any per a la reproducció del capital. S'eliminen els mals endèmics del capitalisme com la mala assignació de recursos, l'anarquia de la competència, el consumisme ostentador, el cicle econòmic i les despeses militars excessives.
La planificació econòmica nacional substitueix els càlculs contradictoris de diverses empreses privades del mercat. La producció és destina a l'ús més que per a un benefici privat. Es prioritzen els productes i els projectes més essencials i necessaris. Es duu a terme el desenvolupament intern equilibrat i autosuficient de l'economia socialista.
La planificació econòmica és eficaç perquè tots els factors econòmics estan sota un control unificat i tots els components actius de l'economia a tots els nivells comuniquen informacions i recomanacions que serveixen de base per a la planificació. Un pla econòmic és el resultat de la interacció oberta entre l'òrgan central de planificació i els nivells inferiors. Els objectius nacionals es vinculen amb les capacitats reals. L'economia adquireix la precisió d'una ciència aplicada. En una societat capitalista, l'economia, així com la planificació econòmica, són realment un camp de coneixement molt més imprecís i sovint és un joc d'endevinalles, ja que les diferents empreses capitalistes individuals es mantenen separades les unes de les altres així com de la producció pública, el comerç, els secrets tècnics i altres en nom de la propietat privada i de la competència. Les empreses privades proporcionen públicament només una informació parcial quan serveix als seus objectius.
L'ampliació dels serveis socials públics de benestar augmenta el sistema salarial. Aquests inclouen escoles públiques, teatres, biblioteques, habitatges, sanitat, instal·lacions recreatives, mitjans de transport i comunicacions, electricitat, etc. L'estat a diversos nivells, les unitats econòmiques i les organitzacions de masses mantenen les iniciatives en la construcció d'equipaments públics.
En una societat capitalista, les millors instal·lacions que es mantenen amb un gran cost per a la societat només estan disponibles per a les classes dirigents i unes quantes persones escollides. Només cal recordar les escoles elitistes, els hospitals privats, les mansions, els clubs de camp, els cotxes privats, etc. per contra hi ha l'atur i la pobresa massius, una gran massa de joves no escolaritzats, els hospitals públics en mal estat i escadussers, els barris marginals i les barraques, els parcs superpoblats, els transports públics inadequats i similars.
El cost d'administració o de la gestió en les institucions i organitzacions polítiques, econòmiques, socials i culturals de la societat socialista és força baix. Això és així perquè es manté la simplicitat de l'administració. No hi ha pas organitzacions i funcions innecessàries com les que proliferen en una societat capitalista. El lideratge polític i la gestió econòmica estan estretament relacionats en general i de fet estan unificats en unitats bàsiques de producció i en una sèrie de nivells superiors.
En una societat capitalista, hi ha una separació administrativa del govern i l'economia; i cadascun té una proliferació d'òrgans, despatxos i funcions innecessàries. Al costat del govern, el burocratisme és la regla. Al costat de l'economia, hi ha l'anarquia de la producció i el màrqueting entre un nombre d'empreses que realment estan implicades en la mateixa línia. El pitjor de tot, és que l'explotació dels treballadors és la regla.
La defensa és una preocupació necessària en la societat socialista, com ja hem assenyalat en la nostra discussió sobre la dictadura del proletariat. Sense defensa, la societat socialista seria destruïda pels seus enemics interns i externs. Però el cost de la defensa en una societat així, és de forma relativa, molt, molt més menor que en la societat capitalista. Especialment en el cas de les potències imperialistes, les seves despeses militars són d'una magnitud astronòmica. El pitjor de tot és que les forces policials i militars s'utilitzen per a la repressió i l'agressió.
La política militar d'un estat socialista és realment defensiva i s'oposa a l'agressió del seu propi bàndol o d'un altre. Les forces militars es construeixen segons el principi de l'exèrcit popular. Pel que fa a l'economia, les unitats militars són de fet unitats productives, a més de ser unitats militars, polítiques i educatives. Reforçant periòdicament l'exèrcit permanent, els joves són transferits al servei militar i a la formació. La gent en general està polititzada i formada com a unitats de milícia i no està deslligada de la producció.
Amb l'excepció de la part oriental d'Alemanya, que era principalment agrícola, cap dels principals països capitalistes s'ha convertit encara en socialista. Fins ara només el país capitalista més feble -Rússia- es va convertir en socialista arran de la Primera Guerra Mundial.
És obvi que el gran desenvolupament d'una societat capitalista no la condueix automàticament al socialisme. Al contrari, un país capitalista fort quan pateix una crisi està en una millor posició que un país capitalista feble per a transmetre la càrrega de la crisi als altres i evitar l'enderrocament de la seva pròpia burgesia a través de la força i de l'engany. Així, Marx i Engels mai van declarar que com més avançat sigui un país capitalista més fàcil seria que esdevingués socialista, encara que reconeixien que les forces de producció disponibles en un país així serien la millor base possible per al socialisme.
Els països socialistes que han sorgit i s'han desenvolupat fins ara es poden apreciar millor coneixent el seu punt de partida i fins a quin punt han avançat en tan poc temps. En l'escenari de la història mundial, el socialisme encara es troba en les beceroles i, tanmateix, els seus èxits són ja sorprenents.
El primer país socialista, Rússia, va ser la baula més feble de la cadena de les potències imperialistes. Tenia el germen d'una economia capitalista, especialment la producció d'acer, carbó, petroli, tèxtils i similars. Però les seves poques grans ciutats estaven envoltades d'un vast camp on encara existien relacions feudals i semifeudals. A més, van patir molt els efectes de la participació tsarista en la Primera Guerra Mundial, una guerra civil i la guerra d'intervenció de totes les potències capitalistes.
Tan bon punt els bolxevics van poder prendre el poder, la revolució socialista va començar amb la nacionalització de la terra i de totes les grans indústries a Rússia. Els soviets (comitès d'obrers, camperols i soldats) es van fer càrrec de l'economia. Però a causa de la guerra contínua, la producció es va interrompre sovint i la requisa dels productors i el racionament al poble es va convertir en la regla.
La Rússia socialista només podria sobreviure confiant en el poble i fent que els poders capitalistes s'enfrontessin els uns contra els altres. Després de la guerra d'intervenció de diverses potències capitalistes, l'objectiu principal era la reconstrucció i la reactivació immediata de la producció, encara que signifiqués fer una pausa en l'impuls de la socialització dels mitjans de producció. Així, es va optar per implementar una Nova Política Econòmica que acordà fer concessions als pagesos rics, als petits i mitjans empresaris i als comerciants.
Tan bon punt l'economia va ser reconstruïda i revifada, va començar el primer dels plans quinquennals. Com a país socialista pioner, Rússia va considerar necessari posar l'accent en les indústries pesants i de matèries primeres. En l'agricultura, els sectors públics i col·lectius es van desenvolupar. Al si del sector col·lectiu, la cooperativització i la introducció de maquinària agrícola es consideraven com el factor clau per a dissoldre la propietat privada de la terra entre la pagesia. En determinades zones durant un breu temps, els pagesos rics es van oposar a la col·lectivització agrícola sacrificant als animals i destruint les instal·lacions. Però es va imposar la combinació de la indústria socialista i la col·lectivització i la mecanització agrícoles.
Per obtenir noves tecnologies de l'exterior, Rússia durant els anys 1920 va tractar amb lesempreses privades americanes les quals tenien desig d'augmentar les vendes, així com amb els països d'Europa continental que continuaven patint la crisi econòmica. La Gran Bretanya, la primera defensora del capitalisme aleshores, va ser la més obstinada a oposar-se al creixement del socialisme a Rússia. Durant els anys 1930, a causa de la Gran Depressió, el comerç soviètic amb els països capitalistes es va expandir enormement. Però en l'esforç total per a desenvolupar el socialisme, els beneficis del comerç exterior constituïen una part petita i suplementària. Va ser la gran mobilització política i econòmica del poble la que va construir el socialisme.
En el moment el qual Alemanya va envair la Unió Soviètica, la capacitat industrial i agrícola d'aquesta darrera ja s'havia desenvolupat en profunditat. Tot i que els invasors ocupaven grans parts del territori soviètic, l'Exèrcit Roig podria acumular la força necessària per a fer-los retrocedir. Els préstecs i arrendaments financers nord-americà van arribar amb retard i van ser una mera gota d'aigua dins d'un mar en comparació amb l'armament que van produir les indústries soviètiques.
La contraofensiva soviètica contra la maquinària de guerra alemanya va ser el factor més decisiu per a derrotar l'Alemanya nazi i el flagell del feixisme i per alliberar els pobles d'Europa i més enllà. Com a resultat, les democràcies populars i el socialisme es pogueren establir a l'Europa de l'Est i a l'Alemanya de l'Est.
El cop més gran que van patir el capitalisme i l'imperialisme després de la Segona Guerra Mundial va ser l'alliberament de la Xina. Va sorgir el socialisme i les esferes d'influència capitalistes ja no es pogueren restaurar. El país amb més població va sortir de l'òrbita de l'explotació capitalista.
La distribució gratuïta de la terra als conreadors sense terra es va dur a terme de manera aprofundida al llarg de tota la Xina. Les indústries modernes, les granges capitalistes i les fonts de matèries primeres van ser assumides per l'estat. Aquests van situar immediatament l'estat en una posició de comandament en el conjunt de l'economia. Aquests havien estat propietat dels imperialistes i de la gran burgesia compradora abans de l'alliberament.
En el cas d'imperialistes com els britànics i els francesos, que estaven disposats a negociar el pagament dels seus actius, la Xina els va acomodar i va arribar a un acord satisfactori. Ells tenien més a guanyar realitzant intercanvis comercials continuats que exigint una alta compensació o el dret de propietat a la Xina. D'altra banda, els Estats Units van adoptar l'actitud d'un anticomunisme furiós a tota costa i van declarar una política d'embargament a la Xina.
Pràcticament tots els capitalistes estretament vinculats amb la camarilla dirigent de Chiang van fugir de la Xina i no hi havia absolutament cap motiu per parlar de fer negocis amb ells. Com que eren traïdors i participants en la corrupció al si del govern anterior, les seves propietats foren susceptibles de confiscació. Però pel que fa al cas dels capitalistes que van donar suport a la lluita antijaponesa i també a la lluita per a l'alliberament, van obtenir concessions.
Se'ls va encoratjar a establir acords de coempresa (anomenada empresa mixta publicoprivada) amb el govern. El principal interès de l'estat era mantenir les indústries en marxa i en expansió, sense cap interrupció, sobretot perquè els treballs de reconstrucció van coincidir amb la guerra de Corea.
Finalment, després d'alguns anys, es va adoptar la política de congelar el capital privat i donar als capitalistes pagaments d'interès fixos en lloc de beneficis. L'únic que hauria de fer l'estat era augmentar la participació estatal en l'empresa mixta i aplicar la llei que suprimeix l'herència dels fons de capital i dels mitjans de producció. Durant la seva vida, el capitalista respectuós de la llei pot viure amb comoditat i enviar els seus fills a l'escola i veure que els seus fills aconsegueixen feines adequades al seu mèrit i capacitats. No hi havia necessitat de dependre de l'herència.
També s'ha animat als petits i mitjans empresaris a crear empreses conjuntes amb l'estat. Igual que en el cas de les grans empreses mixtes publicoprivades, les habilitats empresarials i de gestió apreses a la vella societat es canalitzen i es desenvolupen adequadament. L'estat proporciona crèdit i capital addicional per al desenvolupament d'aquestes empreses fins que el capital dels inversors privats es converteixi en una part molt petita del capital total. L'eliminació progressiva del capital privat és l'objectiu final, almenys en una generació.
Les lleis d'herència permeten el llegat d'articles de consum duradors, però no dels mitjans de producció i de grans quantitats de capital. Els petits i mitjans empresaris tenen la seguretat, tal com la tenen els grans empresaris, que els seus fills reben educació gratuïta i d'un lloc de treball adequat al si de la societat socialista.
Després de la distribució de terres en el marc de la reforma agrària, la cooperació agrícola va passar de l'etapa d'ajuda mútua i d'intercanvi de mà d'obra fins a l'etapa de comuna popular passant per l'etapa de les cooperatives. La dissolució de la propietat privada de la terra entre els pagesos es va fer mitjançant el desenvolupament de cooperatives, la construcció de capital, la introducció de maquinària, el desenvolupament de les indústries rurals i les ocupacions secundàries i l'absorció de pagesos formats per convertir-se en treballadors dins les indústries modernes més enllà del nivell comunal. La propietat de les terres redistribuïdes passaria de la propietat individual dels pagesos a les participacions de la cooperativa i més endavant a la comuna en el seu nivell més alt de desenvolupament.
A part de la terra treballada en comú a la comuna, els pagesos tenien parcel·les privades on podien produir el què volguessin i de les quals podien fer ús de la manera que volguessin per augmentar els seus ingressos. Hi ha mercats lliures on poden vendre els seus excedents de producció privada.
L'objectiu a llarg termini de qualsevol societat socialista és desenvolupar les forces de producció fins al punt que totes les indústries i l'agricultura estiguin en la línia de la indústria moderna i siguin de propietat pública. S'han adoptat i portat a terme un pla quinquennal rere altre per tal de desenvolupar ràpidament una economia moderna.
Millorant l'experiència soviètica, els xinesos afirmen que l'agricultura és la base de la seva economia socialista mentre que la indústria és el factor principal i han estat desenvolupant conscientment indústries lleugeres per atendre les necessitats immediates dels consumidors i productors i eliminar l'escletxa entre les indústries pesants i l'agricultura. La política de preus s'ha utilitzat de manera coherent per tal d'assegurar un augment dels ingressos dels pagesos, que encara són lleugerament inferiors als del proletariat sobre la base de la productivitat.
La Xina només va trigar tres anys a reconstruir-se després dels estralls de l'última guerra mundial i de la guerra civil. Això es va aconseguir malgrat les necessitats de voluntaris xinesos durant la guerra de Corea. Del 1952 al 1958 es va dur a terme la transformació socialista bàsica de les relacions de producció. Al mateix temps, les forces de producció van créixer ràpidament.
La Xina va fer progressos encara més grans en el desenvolupament econòmic global seguint la línia estratègica del Gran Salt Endavant. Això va permetre a la Xina superar els desastres naturals, el bloqueig imperialista i el sabotatge revisionista soviètic de centenars de projectes industrials. Com que va impulsar el desenvolupament socialista, va ser atacada brutalment com si fos un fracàs per part de l'Occident capitalista i la Unió Soviètica.
A partir d'aleshores, el ràpid progrés de l'economia socialista xinesa ja no podia ser negat. Durant el període de la Gran Revolució Cultural Proletària, es va continuar fent progressos encara més ràpids en la revolució i la construcció socialistes. La revolució cultural sota la dictadura del proletariat va implicar la lluita de classes contra la burgesia residual i recrudescent i va provocar la revolució del mode de producció i de la superestructura per tal de combatre el revisionisme, d'impedir la restauració capitalista i de consolidar els factors del socialisme.
La relació entre el valor de la producció industrial i agrícola ha augmentat del 30 % el 1949 al 74,4 % el 1978. La producció d'acer ha augmentat 200 vegades des del 1949. La indústria de la construcció mecànica subministra el 80 % de l'equipament de les indústries bàsiques. Les indústries energètiques de petroli i combustibles són autosuficients. La producció de cereals ha augmentat 2,5 vegades des de 1949; i producció de cotó, 4,9 vegades des de 1949.
Gràcies al seu esforç actual de modernització de la indústria, l'agricultura, la ciència i la defensa, la Xina espera estar d'aquí a dues dècades al capdavant amb els Estats Units i la Unió Soviètica. La seva capacitat industrial ja ha superat el nivell de la Gran Bretanya. Això es basa en el rebuig dels èxits del Gran Salt Endavant i de la Gran Revolució Cultural Proletària.
Hi ha perills greus per a la causa de la revolució i la construcció socialistes, perquè les reformes d'orientació capitalista que s'estan duent a terme i la integració de la Xina en el sistema capitalista mundial poden comportar la plena restauració del capitalisme i de la dictadura de la classe burgesa a la Xina. Mao va assenyalar ja fa molt temps que l'ascens a un estadi superior de desenvolupament social des d'una societat menys explotadora implica la violència revolucionària, però que un descens d'un desenvolupament social superior a un de més baix es pot produir mitjançant una evolució pacífica.
La predicció científica només és possible sobre la base dels fets disponibles i de les lleis del moviment que se'n poden extreure. En ciències socials, una predicció només pot indicar la direcció general dels esdeveniments en vista de moltes variables. Aventurar-se en detalls sobre un futur a llarg termini podria resultar fàcilment en conjectures errònies o fins i tot en fantasies.
Marx i Engels només podien indicar la direcció general dels esdeveniments a partir dels fets de la societat capitalista i de les lleis del moviment que van descobrir. Van definir els principis bàsics de la revolució i la construcció socialistes i van anticipar l'esquema general a partir del seu estudi i crítica del capitalisme i de l'imperialisme. Pel que fa a la transició del socialisme al comunisme, van pronosticar l'esgotament de l'estat, el sorgiment d'una societat sense classes, el creixement massiu i ràpid de les forces productives i el desenvolupament integral de la civilització humana.
El marc de l'estat socialista o la dictadura de classe del proletariat significa la dissolució constant del caràcter coercitiu de l'autoritat política. Aleshores, s'haurà produït una disminució i finalment una desaparició de la necessitat d'una classe diferenciada, el proletariat, per controlar a una altra classe, la burgesia, amb l'ús dels aparells coercitius de l'estat com l'exèrcit, la policia, els jutjats i la presó.
S'espera que l'avenç del socialisme, especialment en el seu mode de producció, dissolgui les mateixes condicions que creen classes socials tan antagòniques com el proletariat i la burgesia. Una generalització i una igualació de condicions es produeixen en benefici de tots. No és pas un somni impossible preveure el creixement de la productivitat fins al punt que tots els membres de la societat necessiten treballar durant un nombre d'hores cada vegada menys elevat que avui en dia i disposar de més temps per a altres activitats creatives en privat i en públic.
Hom sap exactament com es diferencia la burgesia del proletariat en la societat capitalista. Amb el seu dret a la propietat dels mitjans de producció i en extreure beneficis per a elles mateixes, la burgesia viu una vida més còmoda i fins i tot luxosa mentre el proletariat es veu relegat al malson d'una llarga rutina de treball diari i a les condicions crues de pobresa i misèria. Certament, no es poden deixar d'apuntar els beneficis que obté la classe obrera en aconseguir, a través de la lluita, reduir progressivament la jornada laboral de setze a vuit hores, tot i que els treballadors segueixen explotats en la societat capitalista.
No és pas impossible que s'assoleixin totes les condicions materials de les quals gaudeix una família de classe mitjana educada, que depèn de salaris elevats i no de la propietat privada dels mitjans de producció. Tot i que això impossible per a la classe obrera sota el capitalisme, el socialisme pot aconseguir-ho perquè el creixement de les forces productives i el desenvolupament social global ja no estan restringits com en el capitalisme.
La indústria moderna és capaç d'eradicar la pobresa d'un dia per l'altre. Però el capitalisme prefereix manipular i restringir les forces de producció per tal d'exigir una alta taxa de benefici.
Marx va assenyalar clarament els problemes que hauria de resoldre el socialisme en transició vers el comunisme. Són les contradiccions entre els vestigis del passat i la nova societat socialista, entre la ciutat i el camp o entre la indústria i l'agricultura, i entre el treball intel·lectual i el manual.
Les contradiccions entre els vestigis del passat i les noves condicions socialistes es poden resoldre desenvolupant encara més els èxits de la revolució i de la construcció socialistes. La contradicció entre la ciutat i el camp o entre la indústria i l'agricultura es pot resoldre portant la mecanització i les comoditats de la vida urbana al camp i construint ciutats més petites integrades a la vida rural. La contradicció entre el treball intel·lectual i el manual es pot resoldre ampliant els equipaments educatius i culturals, augmentant els salaris reals i reduint la jornada laboral per a tothom.
Des de Marx, s'ha admès generalment que el mode de producció es pot desenvolupar fins a tal punt que la renda dels productors ja no es decidirà en funció de la seva productivitat. Hi haurà una sobreabundància d'equipaments públics i articles de consum que serà vergonyós per a algú parlar o pensar en privatitzar-los i aquest subjecte serà desincentivat.
Aleshores, el principi de distribució en la societat s'haurà convertit en el "de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats". Per necessitats, hom entén aquí tot tipus de necessitats: econòmiques, socials, culturals, etc. El nivell productiu de la societat és tal que la satisfacció de les necessitats ja no es veurà restringida per la capacitat de guany de cadascú.
Hi ha l'argument reaccionari segons el qual en la societat socialista la gent esdevindria mandrosa perquè mai ningú no podria esperar posseir els mitjans de producció. Els qui argumenten això obliden que en una societat explotadora com el capitalisme són els que treballen més els qui no posseeixen cap mitjà de producció. I són els que no fan cap feina els qui els posseeixen.
També hi ha l'argument segons el qual, en la societat comunista, la gent també es tornaria mandrosa perquè totes les seves necessitats estarien satisfetes. Els qui defensen aquest argument pensen que l'explotació assalariada en la societat capitalista és la millor forma de vida possible. Sens dubte, hi ha reptes més valuosos i esforços més satisfactoris que treballar per la pròpia subsistència. La gent no es torna més estúpida quan les seves necessitats diàries estan satisfetes fins al punt que es negarien o deixarien de fer la feina assignada en hores molt reduïdes. De fet, la feina ja no és una rutina diària dins del comunisme, sinó una alegria com l'estudi o l'esport.
La lògica i les pretensions de la burgesia no s'han de confondre amb l'entorn comunista. En la societat comunista, les persones mitjanes tenen l'oportunitat de desenvolupar una personalitat ben integrada tenint diàriament temps suficient per al treball, l'estudi i l'oci que poden ser utilitzats per a activitats culturals, d'entreteniment, esportives, d'aprenentatge complementari o d'experimentació científica.
La llei de la contradicció continuarà funcionant al si d'una societat comunista. Tindrà els seus propis problemes per a resoldre. D'una banda, la lluita per entendre, utilitzar sàviament i harmonitzar-se amb la natura continuarà. Hi haurà una lluita entre les idees correctes i incorrectes i entre allò antic i allò nou. En la mesura que les persones segueixin ignorant moltes coses, a causa de la infinitud de la matèria, encara hauran de lluitar per alliberar-se d'aquesta ignorància. Les persones continuaran sent desafiades pels problemes i mogudes pel desig de resoldre'ls.
Els que diuen que el marxisme contempla el comunisme com una forma final de societat, que és l'Edèn retrobat, en realitat no coneixen el marxisme. Simplement és impossible tenir una societat final en harmonia perfecta. Sorgiran noves formes de lluita en la societat comunista. El comunisme mateix està destinat a ser suplantat per una nova forma de societat.
La construcció real de les societats socialistes des de 1917 ha deixat clar que no hi ha una navegació tranquil·la del socialisme al comunisme. No és tracta simplement de desenvolupar continuadament les forces de producció.
El desenvolupament del mode de producció socialista és, de fet, la part bàsica de la preparació per a la societat comunista. Però hi ha problemes que impliquen la dictadura de classe del proletariat i tota la superestructura de la societat. Ometre aquests problemes tindria un efecte negatiu sobre el mode de producció socialista.
Lenin va ser el primer a dir categòricament que el socialisme comporta tota una època històrica, no un breu període transitori. La construcció del socialisme en si mateix no és un cas simple de fer unilateralment allò que ha de ser fet en el mode de producció al país propi. S'ha de consolidar la dictadura del proletariat per protegir-se dels perills i per posar límits a les concessions que encara cal donar als elements endarrerits.
La burgesia derrotada d'un país multiplica per deu la seva resistència al domini del proletariat i manté innombrables connexions amb la burgesia internacional. Les idees velles, els costums vells i els hàbits vells persisteixen durant molt de temps. La petita producció, que es permet durant un cert temps, engendra de nou la burgesia. Els buròcrates de l'estat també són susceptibles de divorciar-se de les masses i convertir-se en una nova burgesia.
El 1936 Stalin va cometre l'error de proclamar que les classes i la lluita de classes havien deixat d'existir a la Unió Soviètica i que s'havia aconseguit realitzar una societat sense classes de tot el poble. Aquest va ser un error força greu perquè invisibilitzava el problema de la persistència de classes i de la lluita de classes i perquè donava suport a la tendència a malinterpretar les contradiccions entre el poble com a contradiccions entre el poble i l'enemic.
Com que es va fer molt fàcil tergiversar qualsevol contradicció sobre un problema particular com una contradicció entre el poble i l'enemic, també es va fer molt fàcil adoptar mesures administratives dures contra un nombre considerable de persones. Una injustícia es podria cometre fàcilment. Fins i tot quan es prengués una mesura amb justícia, era quelcom realitzat pels òrgans estatals per sobre de les masses que haurien d'haver estat implicades en la lluita de classes.
Stalin també va dir: "La tècnica ho decideix tot". Això va menysprear el paper de la mobilització política. Va animar la idea que els quadres i els experts sabien què era el millor i que a la gent se li pogués dir simplement què havia de fer. Això va soscavar el paper del proletariat i d'altres treballadors en la presa de decisions. Res no pot substituir una interacció democràtica entre els dirigents i les masses, encara que el centralisme es mantingui una vegada s'ha pres una decisió. El principi del centralisme democràtic significa que l'autoritat centralitzada es basa en la democràcia.
Sota la idea que les classes i la lluita de classes ja no existien a la Unió Soviètica, els revisionistes moderns van poder usurpar gradualment el poder en els òrgans de l'estat, les organitzacions públiques i en la superestructura en el seu conjunt. Era massa tard quan Stalin es va adonar del seu error el 1953, un any abans de la seva mort. El 1957, els revisionistes moderns van poder prendre el poder obertament sota la direcció de Khrusxov. Van declarar que l'estat soviètic ja no era una dictadura del proletariat sinó que era un estat de tot el poble i el Partit Comunista de la Unió Soviètica, un partit de tot el poble sencer. Es va abandonar el punt de vista de classe proletari.
Posteriorment, van publicar un programa de vint anys sobreampliat per a construir les bases materials i tècniques del comunisme. Van dir que era una qüestió d'economia i tecnologia per la qual s'aconseguiria el comunisme i que el moviment comunista internacional s'havia de subordinar a la realització d'aquest programa. Exposaren la línia de la coexistència pacífica, la transició pacífica i la competència pacífica per a disgust de les forces revolucionàries que lluiten per a l'alliberament nacional contra el colonialisme i l'imperialisme.
El 1965, Brežnev va substituir Khrusxov. Va mantenir la línia segons la qual, a l'interior de la Unió Soviètica, ja no hi havia necessitat de la dictadura del proletariat i que l'Estat soviètic només era allà per defensar-se contra l'imperialisme. Va seguir encara més la línia khrusxovista de restaurar el capitalisme al si de l'economia soviètica. Va recentralitzar les activitats econòmiques que Khrusxov havia descentralitzat per tal de promoure el capitalisme monopolista dels buròcrates i la carrera armamentista.
Els funcionaris estatals van continuar augmentant els seus salaris, les seves indemnitzacions i les seves instal·lacions de luxe. Les empreses industrials i agrícoles es van situar individualment sobre una base de benefici per a si mateix. Els directius podien obtenir grans sous i bonificacions importants per a ells mateixos i se'ls donava el poder per a contractar i acomiadar treballadors sobre aquesta base. Es van ampliar les parcel·les privades dels pagesos i els mercats lliures van augmentar la seva importància i es van fomentar. L'efecte va ser l negligència en les granges col·lectives i l'agricultura soviètica es va esfondrar. Finalment, els equips privats podien explotar grans granges per al seu propi benefici privat.
Els mitjans de producció a la Unió Soviètica encara són, en l'essencial, majoritàriament propietat oficial pública. Però els buròcrates, en particular la burgesia monopolista buròcrata, ara dirigeixen una economia capitalista monopolista d'estat i s'estan engrandint de forma privada a través de nombrosos mitjans desviacionistes. Els seus ingressos es poden comparar amb els capitalistes dels països capitalistes, mentre que els treballadors troben que el nivell dels seus ingressos disminueix. L'atur també ha augmentat.
Ja durant l'època de Khrusxov, la Unió Soviètica va exposar el caràcter perniciós de les seves relacions exteriors. Incapaç de fer que la Xina se sotmetés a la seva posició ideològica, va retirar els seus experts de la Xina i va destrossar els plànols de centenars de projectes. Posteriorment, però, es va descobrir que la Unió Soviètica havia estat lliurant a la Xina béns d'equipament i altres productes bàsics de mala qualitat i a un preu excessiu.
El pitjor de les relacions exteriors va arribar quan Brežnev va prendre el relleu. A diferència de Khrusxov, ha estat obertament bel·licista. El 1969, la Unió Soviètica va envair Txecoslovàquia i va instal·lar obertament els seus titelles. Des de llavors, la Unió Soviètica ha estat qualificada de socialimperialista. Socialimperialisme significa socialista en les paraules però imperialista en els fets. Això correspon al seu socialcapitalisme interior i al feixisme social, és a dir al capitalisme i al feixisme en nom del socialisme.
Inspirant-se en l'experiència del proletariat internacional, en particular a la Unió Soviètica, Mao Zedong va elaborar una anàlisi exhaustiva de classe aprofundit de la societat socialista, titulat Sobre el tractament correcte de les contradiccions al si del poble. Va afirmar categòricament que en la societat socialista, persisteixen les classes i la lluita de classes i va mostrar com es poden gestionar, fent una distinció entre les contradiccions entre el poble i les contradiccions entre el poble i l'enemic. Va destacar, entre d'altres, la consolidació de la dictadura del proletariat i la remodelació ideològica dels intel·lectuals, entre d'altres.
Posteriorment, va avançar la teoria de la revolució continuada sota la dictadura del proletariat i la va posar en pràctica dins la Gran Revolució Cultural Proletària per combatre el revisionisme, d'impedir la restauració del capitalisme i de consolidar el socialisme. El punt clau d'aquesta teoria és la lluita de classes del proletariat i la revolucionarització repetida de tota la superestructura socialista a fi d'evitar el revisionisme modern o la restauració del capitalisme.
Mao sostenia que, com a la Unió Soviètica, els revisionistes subverteixen primer la superestructura i preparen l'opinió pública per a la restauració del capitalisme. Posteriorment, només cal un cop d'estat per prendre el poder polític. Així, la restauració del capitalisme es pot dur a terme d'una manera relativament pacífica. Posar novament el proletariat al poder implicaria una revolució armada.
Els revisionistes de la societat socialista menystenen i s'oposen a la lluita de classes proletària i a la revolucionarització de la superestructura. A la Unió Soviètica, afirmen que el proletariat ja ha acomplert la seva missió històrica de construcció del socialisme dient que ja no cal lluitar. A la Xina, afirmen que la lluita de classes ja s'està esvaint i que el poble pràcticament ja l'ha acabada. Consideren que el simple desenvolupament de les forces productives és adequat en la marxa vers el comunisme.
Per aconseguir el comunisme, no només fa falta revolucionar el mode de producció, sinó també la superestructura. La revolució del segon reforça la del primer, i viceversa. La interacció d'ambdós provocaria el progrés ràpid del socialisme vers el comunisme. Com que la societat socialista està revolucionada contínuament, l'única altra condició a considerar seria el factor extern de l'imperialisme.
El comunisme no pot sorgir mentre existeixi l'imperialisme. Cap estat socialista pot baixar la seva guàrdia mentre la burgesia de l'exterior tingui ocasió de llançar una agressió, una intervenció i actes similars. Un objectiu important de la teoria de la revolució continuada sota la dictadura del proletariat és també frustrar l'esperança dels imperialistes de veure que a la tercera o quarta generació després d'una revolució reeixida hi hagi una restauració de l'antiga societat.
L'imperialisme està definitivament en declivi. Però l'auge del revisionisme modern pot donar lloc a la restauració del capitalisme i a la derrota temporal de la causa socialista. La restauració del capitalisme a la Unió Soviètica i en d'altres llocs no reforça realment el sistema capitalista mundial, però pot agreujar la seva crisi a llarg termini.
El fenomen del revisionisme modern i la restauració gradual del capitalisme poden afectar els antics països socialistes i poden provocar pitjors condicions d'explotació i opressió per als treballadors del món sencer. Es produiran pitjors condicions de crisi, de repressió i d'agressió. Però, precisament, aquestes generaran una nova onada de revolucions dirigides pel proletariat contra la burgesia. L'època de la lluita entre el proletariat i la burgesia continuarà fins que l'imperialisme sigui enderrocat i la causa del socialisme pugui avançar vers el comunisme.