Peter Sedgwick

Classe, raça i ‘intel·ligència’

(15 d’agost del 1970)

«Class, race and ‘intelligence’», de Socialist Worker, 15 d’agost del 1970.
Transcrit per Ted Crawford.
Indexat per Einde O’Callaghan pel Marxists’ Internet Archive. Traducció del MIA (gener del 2006)

ARTHUR JENSEN, el psicòleg americà responsable d’una controvertit postulat sobre el paper de l’herència en la intel·ligència, ha rebut una dura crítica tant als Estats Units com a Anglaterra.

En un article al Harvard Educational Review de l’any passat, Jensen provava de demostrar:

Primer, que les diferències en QI entre blancs i negres eren majoritàriament degudes a una dotació genètica inferior entre els negres.

Segon, que l’educació pel grup social desavantatjat no hauria de prendre la forma d’un ‘programa d’enriquiment’ cultural adreçat a la tasca inútil d’estimular baixos QI, sinó que s’hauria de concentrar en l’aprenentatge memorístic de conceptes concrets, on hom podria esperar que els infants negres ho fecen relativament bé.

La resposta dels crítics de Jensen han anat de complexos execicis de refutació estatística fins al crit ‘Foteu fora Jensen’. Grups racistes blancs dels Estats Units i el Front Nacional a Gran Bretanya s’han afanyat a divulgar les seues idees com a part de la campanya contra la igualtat d’oportunitats en l’educació.

Jensen es desvincula dels seus admiradors racistes i afirma que la ciència hauria de poder demanar-se qualsevol qüestió, amb independència de la construcció política que s’hi puga fer al damunt.

Gran part de l’oposició a Jensen ha sigut, de fet, força irracional. Part dels crítics tenen prou amb dir que els ‘tests d’intel·ligència’ no mesuren el potencial humà d’una forma completament adient (la qual cosa ignora el fet que s’hi han trobat diferències substancials en diferents grups socials, i això cal explicar-ho).

Uns altres han deixat caure que les influències genètiques participen poc o no gens en l’estructura nerviosa humana. Els éssers humans poden nèixer amb diferents glàndules sexuals, estructures òssies, color de la pell, i fins i tot tendències temperamentals, però sembla que els cervells són idèntics en nèixer.
 

Treball interessant

Hi ha un argument científic genuí sobre el paper de l’herència en la determinació de les capacitats intel·lectuals humanes, però no és el de Jensen.

S’ha fet una feina molt interessant, per exemple, sobre el desenvolupament de bessons idèntics separats en la primera infantesa. Hom troba generalment que s’assemblen l’un a l’altre en el QI i en el temperament, per exemple, molt més que no pas en les atituds polítiques que expressen.

Se sap de fa molts anys que els QI dels infants acollits o adoptats són més similars a la dels pares naturals que a la dels pares substituts. Seria completament irracional i místic demanar aquesta mena de recerca no es realitzàs o publicàs.

Després de tot, fins i tot si resultàs que l’herència produeix desigualtats en l’aptitud educativa, no hi ha cap raó per la qual no s’haguessen d’introduir les mesures correctores adients per reduir o fins i tot abolir aquests desavantatges genètics.

Allà on, però, les diferències en capacitats d’adscriuen a l’herència, caldria fer la comparació entre grups de subjectes que no fossen enormement desiguals en dotació cultural. Jensen s’ha centrat deliberadament, per demostrar el seu argument hereditari, en dos grups socials, els blancs i els negres americans –separats per una distància cultural immensa originada en dos segles d’explotació i discriminació.

És clar que la gent educativament i socialment deprivada serà la que pitjor realitze els tests educatius (inclosos els tests de QI) en relació als relativament privilegiats. L’únic fet sorprenent sobre les diferències entre blancs i negres en QI als Estats Units és que siguen tan baixes: al voltant de 15 punts, o 11 si s’hi corregeixen les diferències socio-econòmiques més crues.

Considerant que un guany d’uns 8 punts de QI s’hi pot fer en infants per la simple administració de suplements vitamínics i minerals a les mares durant la gestació, no hi ha res de sensacional en les troballes de Jensen.

Part de les seues dades, de fet, suggereixen precisament conclusions oposades a les que en treu. Fem una ullada a la taula següent, que mostra per una mostra, les proporcions relatives d’infants amb un QI inferior a 75 (que és ben bé dins la classificació escolar específica de ‘educativament subnormals’ en termes britànics), per blancs i negres, amb la classe social considerada separadament.,

Jensen interpreta aquesta taula com una forta evidència en favor de la determinació racial del QI. Amb tot, tenint en ment que l’error de mostreig serà més seriós en els petits nombres de subjectes identificats en els grups socials més alts, el gradient de classe és molt més frapant.

Jensen, de fet, ha produït el que correspon a una prova horrorosa dels efectes de generacions senceres de terror sistemàtic adreçat contra els amercians negres pel sistema social que els oprimeix. No hi poden haver ‘grups control’ de blancs amb els quals s’hi puga comparar la majoria de la població negra. Ja que els blancs (fins i tot els blancs pobres) manquen de res que s’hi assemble a l’estatus subordinat que empresona negres des de l’adolescència.

En aquest punt, un dels oponents negres de Jensen ha dit tot allò que calia dir: ‘els negres no acceptaren res com a prova o evidència, tret de la completa igualtat d’oportunitats’.

Peter Sedgwick