Publicat originària com a «Carta aos comunistas»
Transcripció
i HTML: Fernando
A. S. Araújo, maig 2006. Traducció del MIA
Companys i amics!
De retorn al Brasil, vaig poder en els mesos ja transcorreguts, entrar en contacte directa amb la realitat nacional i avaluar millor els greus problemes que enfronta el PCB, el que em porta al deure de dirigir-me a tots els comunistes, a fi d’assenyalar algunes qüestions que, en la meua opinió, es tornaran candents per a tots els qui, en el nostre país, d’una forma o altra, s’interessen per la victòria del socialisme en la nostra terra. I és basat en el meu passat de lluites i de reconeguda dedicació a la causa revolucionària i al PCB, que em sent amb autoritat mortal per dir-vos el que pens de la situació que atravessam.
Em sent en el deure d’alertar els companys i amics sobre el significat real de la vasta campanya anticomunista que es promou en les pàgines de la premsa burgesa. Campanya aquesta visiblement orquestrada pel règim dictatorial, amb vistes a la desmoralització, la divisió i l’anihilament del PCB. Es fa cada vegada més evident que, a través d’intrigues i calúmnies, l’enemic de classe – després d’haver-nos perpetrat violents colps en els últims anys – pretén ara minar el PCB des de dins, transformant-lo en un dòcil instrument dels plans de legitimació del règim. Aquest és el motiu pel qual les pàgines de la gran premsa foren col·locades a disposició d’alguns dirigents del PCB, mentre que en relació a altres el que es verifica és el boicot i la tergiversació de les seues opinions. N’hi ha prou amb recordar el material publicat en el Jornal de Brasil del passat 3 de febrer, quan aquest jornal falsejava la veritat en dir que recusava de manifestar la meua opinió i, al mateix temps, servir de vehicle a una sèrie de calúmnies i acusacions que haurien estat fornides per algun dirigent que no té el coratge d’identificar-se.
Seria d’estranyar, si no estigués clar l’objectiu deliberat de liquidació del PCB, la preocupació, revelada insistentment, per la premsa burgesa per la democràcia interna i la disciplina de les nostres fileres. Els repetits editorials i comentaris que es van publicant últimament en aquest respecte són simptomàtics. Demostren el propòsit del règim de desarticular les forces d’oposició i, en particular, els comunistes per posar millor en pràctica l’estratègia de realitzar canvis en la seua estructura política en vistes a preservar els interessos dels grups monopolistes nacionals i estrangers que representa.
Davant de tal situació no puc callar per més temps. Es tornà evident que el PCB no exerceix un paper d’avantguarda i travessa una seriosa crisi ja flagrant i de coneixement públic, que és hàbilment aprofitada per la reacció en el sentit d’intentar transformar-lo en un partit reformista, desproveït del seu caràcter revolucionari i dòcil als objectius del règim dictatorial.
He de destacar que, no obstant l’heroisme i l’abnegació dels militants comunistes que sacrificaren les seues vides i dels altres que contribuïren activament en la lluita contra la dictadura i per les conquestes ja assolides pel nostre poble, i per les causes justes per les quals ha combatut el PCB en la seua llarga existència, és necessari, ara, més que mai, tindre el coratge polític de reconèixer que l’orientació política del PCB està superada i no correspon a la realitat del moviment obrer del moment que avui travessam. Som endarrerits respecte a l’anàlisi de la realitat brasilera i no tenim respostes pels nous i complexos problemes que ens són ara presentats per la pròpia vida, o que es reflecteixen en la passivitat, falta d’iniciativa i, inclús, absència dels comunistes en la vida política d’avui.
La crisi que travessa el PCB s’expressa també en la fallida de la seua direcció que, entre altres greus deficiències, no fou capaç de preparar els comunistes per enfrontar els anys negres del feixisme, facilitant a la reacció obtindre èxit en el seu propòsit de delmar profundament les fileres del PCB, desarticulant-lo en gran part. No fou la direcció del PCB capaç ni tan sols de complir el precepte elemental de separar amb el necessari rigor l’activitat legal de la il·legal. Innombrables companys caigueren en les mans de la reacció com a conseqüència de la incapacitat de la direcció, que no prengué les mesures necessàries per evitar el rude colp que atacà les nostres fileres en els anys 1974 i 1975.
Al mateix temps, greus esdeveniments tingueren lloc en la direcció del PCB, que, degut a la situació de clandestinitat en què ens trobam, estudi impossibilitat de revelar públicament. Tals circumstàncies són utilitzades per la direcció real del PCB per a desencadenar una onada d’insults i calúmnies i per a, en una temptativa desesperada de mantindre’s en el poder i conservar l’status-quo, ocultar la veritat de la majoria dels companys. Així, s’aixeca la bandera de la unitat del PCB per en realitat cobrir una activitat divisionista i de simple encobriment de greus fets esdevinguts en la direcció. En veritat, una real unitat en torn d’objectius políticament clars i definits no existeix des de fa molt de temps.
En aquestes condicions, em sent en el deure d’alertar els comunistes de la situació real de la direcció actual del PCB: una direcció que no funciona com a tal i que no és capaç d’exercir el paper pel qual fou elegida, un Comitè Central en el que no s’exerceix el principi de direcció col·lectiva – caracteritzat per la planificació i el control de les resolucions adoptades per la majoria –, en el qual regna la indisciplina i la confusió, en què cada dirigent es plau en el dret de fer el que crega. En la pràctica, no existeix una direcció del PCB. La situació arribà a tal punt que fets i, afers reservats, que eren de coneixement exclusiu dels membres del CC, són revelats a la policia a través de les pàgines de la premsa burgesa, causant una justa indignació en la gran majoria dels nostres companys i amics.
Si em propòs, en aquesta carta, d’analitzar les causes profundes que determinaren la situació a la que arribà el moviment comunista en la nostra terra, consider, de moment, necessari de posar en clar els meus punts de vista sobre algunes qüestions fonamentals, de forma que els companys i amics puguen jutjar sobre la seua justesa. Al mateix temps, vull deixar clar que no m’exim de la meua parcel·la de responsabilitat i em consider el principal responsable pels errors i deformacions existents en el PCB. La meua atitud d’avui no és defugir la necessària autocrítica – en paraules i en la pràctica –, sinó, al contrari, de prendre la iniciativa de tornar-la pública, procurant, així, contribuir en l’avançament de la lluita pels ideals socialistes en el nostre país i per a la reorganització del moviment comunista del Partit Comunista.
En una atitud diametralment oposada, l’actual direcció del PCB – malgrat els greus esdeveniments escaiguts en els darrers anys – es nega a una seriosa i profunda autocrítica. Com a molt, se satisfà amb la realització de repetides i ja desmoralitzades autocrítiques formals que, mentrestant, no es tornen mai una realitat palpable. Així, es nega la direcció actual a reconèixer que la situació del país pateix grans transformacions, fent necessària una àmplia discussió democràtica de tots els problemes, incloent les resolucions del darrer Congrés del PCB. Es recusa d’analitzar amb esperit crític si són del tot encertades les resolucions d’aquest congrés i pretén més aviat presentar-les com un dogma indiscutible per a, en base a elles, exigir una suposada unitat partirària, que li permeta d’encobrir i conservar per un cert temps l’actual situació del partit i de la seua direcció.
En veritat, la justa preocupació de la majoria dels comunistes amb la unitat del PCB és utilitzada per l’actual direcció com un biombo per provar d’ocultar la falta de principis regnant en aquesta direcció, l’adhesió al càrrec i posicions, l’oportunisme dels qui muden de posició política per atendre interessos personals, la tradicional conciliació en torn de formulacions genèriques que res defineixen i que cerquen poc més que el manteniment de l’status-quo, deixant, al mateix temps, les mans lliures perquè cada dirigent faça el que crega. Citaré tan sols un exemple: el mateix Comitè Central que l’octubre del 1978 aprovava i distribuïa al Partit un document polític contra el qual votaren tan sols dos membres de la direcció, pocs mesos després, a començament del 1979, propugnava aprovar un nou document amb orientació política oposada al primer, sense abans haver fet un balanç de l’aplicació i dels resultats obtinguts amb la política presentada l’octubre del 78. El meu repudi, en qualitat de secretari general del PCB, a tal tipus de procediment provocà que la majoria del CC, revelant una vegada més la seua veritable cara oportunitat i total manca de principis, reculàs i que s’arribàs a l’aprovació d’un document de conciliació, anodí i inexpressió, el maig de l’any passat.
L’oportunisme, el carrerisme i compadrisme, la manca d’una justa política de quadres, la manca de principis i la total absència de democràcia interna en el funcionament de la direcció, els mètodes errats de conducció de la lluita interna, que és transformada en acarnissada lluita personal, en la qual les intrigues i calúmnies passen a ésser pràctica corrent de la vida partidària, adquiriren tals proporcions, que m’obliguen a denunciar tal situació a tots els comunistes. No puc admetre que el meu nom continue a ser utilitzat com a cobertura d’una falsa unitat, de fa molt inexistent. Reconeixent que sóc el principal responsable de l’actual situació a la que arribaren el PCB i la seua direcció, assum la responsabilitat de denunciar-la a tots els companys, apel·lant-los a prendre els destins del moviment comunista en les seues mans.
Vull recordar a més que, per a complir el paper revolucionari de dirigir la classe obrera i les masses treballadores cap al socialisme, és necessari un partit revolucionari que basat en la lluita per l’aplicació d’una orientació política correcta conqueresca el lloc d’avantguarda reconeguda per la classe obrera. Un partit obrer per la seua composició i per la seua ideologia, en el que la democràcia interna, la direcció col·lectiva i la unitat ideològica, política i orgànica siga una realitat construïda en la lluita. Som obligats a reconèixer que aquest no és el cas del PCB. Per això mateix, es tornà imperiós per a tots els comunistes prendre consciència de la situació real existent i començar a reaccionar, formulant nous mètodes de vida partidària realment democràtics i efectivament adequats a les tasques que la lluita revolucionària col·loca davant nostre; és necessari reaccionar a les arbitrarietats i deformacions que ja assoleixen proporcions alarmants i donar inici a un procés de discussió realment democràtic que vinga a fer possible l’elecció, en tots els nivells partidaris, de direccions que realment siguen l’expressió democràtica de la voluntat de majoria dels comunistes. És necessari lluitar per un altre tipus de direcció, completament diferent de l’actual, amb gent nova, amb comunistes que efectivament posseesquen les qualitats morals indispensables als dirigents d’un partit revolucionari. Ja no és admissible la perpetuació de l’actual direcció que porta el PCB a la fallida en tots els terrenys.
La convocatòria del VII Congrés del PCB, dins d’aquesta perspectiva, ha d’ésser transformada en l’inici d’un procés d’àmplia discussió, per part de tots els comunistes, no sols de les línies generals de la nostra política, sinó també d’una sèrie d’aspectes de l’activitat de la direcció. Aquesta és l’oportunitat de reclamar a la direcció tot el que s’esdevingué en els darrers anys: la falta de preparació per enfrontar la repressió feixista i el consegüent desmantellament de tot l’aparell partidari; les presons i les desaparicions de tants companys i amics; l’absència de democràcia interna, l’arbitrarietat, la manca de planificació i control de les tasques decidides; el comportament dels dirigents davant de l’enemic de classe; l’execució pràctica de l’anomenat «desafiament històric» aprovat en el VI Congrés i la manca d’esforç en organitzar el partit en la classe obrera; l’activitat política de la direcció en els diferents fronts de treball; l’orientació política seguida en la Voz Operária; i molts altres aspectes del treball de direcció.
Consider imprescindible destacar que el VII Congrés sols complirà un paper realment renovador, tant en el que dic respecte a l’elaboració d’una orientació política correcta i adequada a les noves condicions existents en el país i verdaderament representativa de la voluntat de la majoria dels comunistes, com en el que concerneix a l’elecció d’un nou tipus de direcció a l’altura d’aquesta nova orientació, si els debats preparatoris i tots els procediments de la seua realització són realment democràtics. No puc admetre, en concordar amb un retorn a l’«arrudisme», la utilització de mètodes discrecionaris i autoritaris en la conducció de la lluita interna, la manipulació dels debats, la rotulació de les persones amb les més variades etiquetes de tipus «esquerranista», «eurocomunista», «ortodox», «dur», etc. No és admissible que continue l’ús d’expedients com la designació de delegats a conferències partidàries, per a les quals haurien d’ésser democràticament elegits per les organitzacions a les quals pertanyen.
La democràcia en el procés de realització del VII Congrés ha d’ésser defensada amb l’esforç de tots els comunistes. És necessari que tots – i en particular els dirigents – parlam obertament del que pensam; hem de repudiar el comportament dels qui callen en públic per a parlar a l’esquena o transmeten informacions sigil·loses a la premsa burgesa sense ni tan sols tindre el coratge d’identificar-se.
Vull a més dir que tinc coneixement de fins a quin punt sóc calumniat i atacat per l’esquena. Això és una prova més dels mètodes falsos als qui em referia abans. He de deixar clar que, no obstant ésser el primer a acceptar que, fins i tot per la meua edat ja avançada, hauria de deixar la direcció del PCB, sols podria accedir a la meua substitució en un Congrés realment democràtic. No acceptaré la meua destitució decidida per algun tipus de congrés-farsa, manipulat i antidemocràtic, en el que els mateixos destins del PCB i de la nostra causa revolucionària correguen perill.
Sé que podria exposar-me a ésser derrotat en el Congrés; l’important, realment, és que aquest siga realment democràtic i verdaderament representatiu de la majoria dels comunistes. I per això és necessari que siguen creades les degudes condicions, més quan en la situació actual, de virtual desmantellament del PCB per la reacció, de permanència de la Llei de Seguretat Nacional i de seriosa crisi interna, són pràcticament impossible un debat i una participació realment democràtics en un Congrés realitzat en la clandestinitat. Hem de reconèixer que, en aquestes condicions, el VII Congrés seria una farsa, inacceptable per a la gran majoria dels comunistes. Es tracta, per tant, de prioritàriament, donar inici a una àmplia campanya per la legalització del PCB, desemmascarant l’anticomunisme dels qui amb el pretext de defensar una suposada democràcia pugnen pel manteniment dels odiosos preceptes de la Llei de Seguretat Nacional que prohibeixen la reorganització del Partit Comunista. És precís aclarir a les àmplies masses del nostre poble, mostrant-les que el PCB sempre estigué en les primeres fileres de totes les lluites democràtiques en el nostre país i sempre fou la principal víctima de la repressió i del feixisme.
Cal deixar clar que la legalització del PCB haurà d’ésser una conquesta del moviment de masses i de totes les forces realment democràtiques del nostre país. Els tràmits legals davant del Tribunal Superior Electoral són condemnats al fracàs, si la legalitat del PCB no es pot transformar en una exigència de les masses, que, en els carrers, imposen la seua voluntat, com ho feren en el 45. La dictadura mai ens concedirà la legalitat sense lluita; el que prova, en aquest moment, és, aprofitant-se de la crisi interna del PCB, forçar-lo a un acord. Acord que significaria un compromís amb la dictadura, incompatible amb el caràcter revolucionari i internacionalista del PCB, compromís que col·locaria el partit a remolc de la burgesia i al servei de la dictadura i inacceptable, per tant, per a la classe obrera i tots els vertaders revolucionaris.
Capficar-se en una intensa campanya per la legalització del PCB i per la consegüent realització del VII Congrés en la legalitat no ha, doncs, de servir d’obstacle a l’inici del debat preparatori per al Congrés, que es podria ampliar amb el desenvolupament de la pròpia campanya pel registre legal del PCB. La lluita per la nostra legalitat és inseparable de l’esforç perquè la democràcia interna esdevinga una realitat. Hem de tindre clar que en un país com el nostre, amb la complexitat dels problemes que tenim davant, és necessari un Partit Comunista de masses, que tan sols podrà transformar-se en realitat si arriba a ésser un partit veritablement democràtic, ni que siga en el seu esforç en la lluita per la democràcia en la nostra terra, com també en tots els aspectes del seu funcionament.
La gravetat de la crisi que travessa el PCB, la flagrant absència de democràcia interna i les profundes deformacions en el terreny de l’organització no es dissocien de les errades i desviacions en la nostra orientació política. No es pot separar l’elaboració d’una estratègia revolucionària de l’estratègia de construcció d’una organització revolucionària. Totes dues es condicionen recíprocament. L’estratègia revolucionària és la condició de l’eficiència d’organització, i l’organització és la condició de la formulació d’una estratègia correcta.
Sense pretendre, en aquesta carta, una anàlisi aprofundida dels errors que al meu parer s’han comès en l’elaboració de la nostra orientació política en diferents períodes de la història del PCB – tasca que em propòs de realitzar posteriorment – vull tan sols referir-me a algunes qüestions que em semblen de major actualitat i urgència, deixant clara la meua posició.
Així, consider important destacar que, malgrat la total arbitrarietat i autoritarisme dominants en el país des del colp reaccionari del 1984, els governs que se succeïren en 16 anys no resolgueren ni un sol dels problemes fonamentals de la nació. Al contrari, tots foren agreujats. Augmentà la misèria dels treballadors, s’agreujaren les desigualtats socials, cresqué considerablement la dependència del país envers l’imperialisme, es tornà més crítica la situació del camp amb les transformacions capitalistes ocorregudes en l’agricultura i les modificacions introduïdes que conduïren, entre altres conseqüències, a la proliferació del minifundi i dels anomenats «bóias-frías». Simultàniament, cresqué la criminalitat i la violència en les grans ciutats, s’agreujaren problemes antics com el del menor abandonat, de la desocupació, de la manca d’assistència mèdica, l’analfabetisme i la prostitució de menors. Això demostra, una vegada més, que el desenvolupament capitalista no és capaç de resoldre els problemes del poble i ni tan sols de pal·liar-los.
La solució d’aquests i altres problemes fonamentals exigeix transformacions socials profundes, que sols podrà iniciar un poder que efectivament represente les forces socials interessades en la liquidació del domini dels monopolis nacionals i estrangers i en la limitació de la propietat de la terra, amb el final del latifundi. I és per això que la lluita actual per la derrota de la dictadura i la conquesta de les llibertats democràtiques és inseparable de la lluita per aquest tipus de poder que, pel seu propi caràcter, representarà un pas considerable en el camí de la revolució socialista a Brasil.
Veig la lluita per la democràcia en la nostra terra com a part integrant de la lluita pel socialisme. És en el procés de mobilització per la conquesta d’objectius democràtics parcials, incloent les reivindicacions no tan sols polítiques, sinó també econòmiques i socials, que les masses prenen consciència dels límits del capitalisme i de la necessitat d’avançar cap a formes cada vegada més desenvolupades de democràcia, inclús per a la realització de la revolució socialista.
Cal remarcar que al Brasil sempre dominaren règims polítics autoritaris. Fins i tot en els millors períodes de vigència de la Constitució del 1946, les llibertats sempre foren molt limitades i, principalment, els treballadors mai no veieren els seus drets més elementals respectats i reconeguts. Tinguérem sempre democràcia per a les elits, mentre que per a les grans masses del nostre poble, el que sempre existí fou la violència policial, tant dels caps polítics i cacics de l’interior, com de les autoritats en les grans ciutats, i la manca total de respecte per la persona humana i pels drets del ciutadà.
Justament per això, nosaltres comunistes, en lluitar ara per la derrota de la dictadura, hem de fer-ho il·lustrant a les masses i dirigint-les rumb a la conquesta d’un règim efectivament democràtic. Lluitam ara per un règim en què siguen garantits els drets polítics, econòmics i socials dels treballadors. La derrota de la dictadura ha de dur a un règim en què els treballadors tinguen el dret de participar activament en la solució de tots els problemes de la nació; que assegure el desmantellament de l’actual aparell repressiu, que pose fi al vell «hàbit» de les tortures, incloent-hi els presos comuns; que garantesca el vot lliure, universal i directe per a tots els ciutadans, incloent-hi els analfabets i militars que en són privats; que assegure el dret al treball, a l’educació i a la salut, vacances remunerades i jubilació per a tots els treballadors; on siguen respectats tots els drets dels treballadors, destacant-se la total independència del moviment sindical respecte de l’Estat, dels patrons i dels partits polítics.
Certament, les característiques del règim democràtic que ha d’ésser instaurat en el país amb el final de la dictadura dependran fonamentalment del nivell d’unitat, organització i consciència assolir pel moviment obrer i popular. Correspon als comunistes esmerçar-se en l’esforç de mobilització de la classe obrera i els altres sectors populars per assolir formes cada vegada més avançades de democràcia i, en aquest procés, arribar a la conquesta del poder pel bloc de forces socials i polítiques interessades en realitzar les profundes transformacions a les que em referia amunt, i que hauran de constituir les primeres passes cap al socialisme, i, per tant, a la més avançada democràcia que la humanitat coneix – la democràcia socialista.
Nosaltres, comunistes, no podem abdicar de la nostra condició de lluitadors pel socialisme, restringint-nos a la suposada «democràcia» que ens volen imposar ara els governants, ni a les conquestes molt limitades assolides per l’actual «obertura», que a la pràctica exclou les grans masses populars. No podem concordar amb una situació que assegure llibertats tan sols per a les elits, en què la gran majoria de la societat continua en la misèria i som la garantia dels més elementals drets humans.
Un partit comunista no pot, en nom d’una suposada democràcia abstracta i per damunt de les classes, abdicar del seu paper revolucionari i assumir una posició de fre dels moviments populars, de fiador d’un pacte amb la burgesia, en què siguen sacrificats els interessos i les aspiracions dels treballadors. Al contrari, per als comunistes, la lluita per les llibertats polítiques és inseparable de la lluita per les reivindicacions econòmiques i socials de les masses treballadores. I en el Brasil actual, la classe obrera dóna proves, cada vegada més evidents, que ja no és disposada a acceptar la «democràcia» que sempre li fou imposada per les elits i per les classes dominants. Els treballadors passen a exigir la seua participació efectiva en un nou règim democràtic que ha d’ésser constituït amb el final de la dictadura, el que significa que lluitarà per una democràcia en que no tinguen tan sols el dret d’elegir representants al parlament, sinó que els siguen garantits millors salaris i condicions més dignes de vida, en què els seus drets siguen una realitat i no tan sols una ficció. I el deure dels comunistes és dirigir aquestes lluites dels treballadors, contribuint-hi a la seua unitat, organització i conscienciació, mostrant-los que és necessari avançar cap al socialisme, única forma de garantir la seua veritable emancipació.
Simultàniament, es presenta la qüestió de l’aliança dels comunistes amb altres forces socials i polítiques. En el moment actual, l’objectiu més important a assolir és la derrota de la dictadura i, per això, la consegüent conquesta de reivindicacions polítiques que amplien cada vegada més l’esquerda ja oberta en el règim i porten a l’establiment d’una democràcia en el país. Així doncs, no hem d’estalviar esforços en el sentit d’aglutinar les més àmplies forces socials i polítiques, fins i tot les més vacil·lants i que sabem que ens abandonaran en etapes ulteriors de la lluita. Seria, alhora, abdicar del nostre paper revolucionari dedicar-nos únicament a les enteses «per salt», amb els dirigents dels diversos partits polítics o corrents d’opinió, amb les personalitats polítiques, oblidant-nos que per als comunistes el fonamental és l’organització, la unificació i la lluita permanent per l’elevació del nivell polític de la classe obrera i de les masses populars. Tan sols així contribuirem a enfortir el moviment popular i el front opositor de lluita contra la dictadura, obligant els seus sectors liberals burgesos més vacil·lants a definir-se amb més claredat, i contribuint, també, fonamentalment, a que els treballadors siguen la força dirigent del conjunt de les forces heterogènies unificades en ample front únic.
Tan sols actuant així, realitzaran els comunistes una política capaç d’impulsar el moviment de masses, una política que no pot ésser la de ficar-se a remolc dels aliats burgesos, sinó, al contrari, la de no estalviar esforços perquè les masses assumesquen el lideratge del procés de lluita contra la dictadura i per la conquesta de la democràcia, així com de la seua aplicació i aprofundiment continuat.
No podem, doncs, pactar amb els que defensen «evitar tensions», frenant la lluita dels treballadors en nom de salvaguardar suposades aliances amb sectors de la burgesia. Al contrari, sense caure en aventures, és avui, més que mai, necessari contribuir a transformar les lluites de diferents sectors del nostre poble en un poderós moviment popular, bé com és deure dels comunistes prendre la iniciativa de lluita per les reivindicacions econòmiques i polítiques dels treballadors, amb vista sempre d’assolir la derrota de la dictadura i la conquesta d’una democràcia en què els treballadors comencen a imposar la seua voluntat.
En base a l’argumentació desenvolupada amunt, no es pot deixar d’arribar a la conclusió lògica que és totalment infundada la contraposició, que se m’ha atribuït, entre un suposat «front d’esquerra» i un «front democràtic» o d’oposició. Mai he col·locat el problema d’aquesta manera, que no passa d’una deturpació del meu pensament, útil als qui precisen de tergiversar les meues idees per a poder combatre-les. Penso que, per a acostar-nos a la construcció d’un efectiu front democràtic de totes les forces que s’oposen al règim actual, cal que s’unesquen les forces d’«esquerra» - és a dir, les que lluiten pel socialisme – en el treball decisiu d’organització de les masses «des de baix cap a munt»; que s’aglutinen, sense excloure també enteses entre els seus dirigents, en base a una plataforma d’unitat d’acció, i que, d’aquesta manera, arriben a reunir al voltant seu els altres sectors opositors, tornant-se la força motriu del front democràtic. Aquesta és la perspectiva revolucionària d’orientació de la lluita contra la dictadura, la que més interessa a la classe obrera i a tots els treballadors. Serà la constitució en el nostre país, per primera vegada, de la unitat de diverses forces que lluiten pel socialisme. Es col·loquen contra aquesta possibilitat els que prefereixen ficar-se a remolc de la burgesia i que busquen, amb això, una vegada més, acostar el nostre país a una democràcia per a les elits, de la qual no participarien els treballadors.
Quan em vaig referir a la necessitat que les diferents forces d’«esquerra» caminassen juntes, tinc en vista la nova situació que es forma en el país. Vivim un període que la reanimació del moviment obrer i popular revela, d’una banda, que totes les forces d’«esquerra», incloent el PCB, han comès greus errors, tant d’avaluació de la situació nacional, com d’orientació de les solucions necessàries i possibles i, consegüentment, d’actuació. I, d’altra banda, la necessitat de formació d’un lideratge efectiu, capaç de dirigir les lluites de masses dins d’una perspectiva revolucionària correcta i adequada a la situació brasilera. És, per tant, en l’ordre del dia la qüestió de la unitat de tots els que es proposen lluitar efectivament per una perspectiva socialista pel Brasil.
Respecte al PCB, sóc de l’opinió que, havent estat correcte combatre els desviaments «esquerranistes» i «colpistes», després del colp del 1964, caiguérem de l’altra banda, en posicions pròximes al remolquisme i la passivitat. Hem de reconèixer, fins i tot, que el PCB no tingué la capacitat de presentar una alternativa (principalment una estratègia) correcta de lluita contra la dictadura, contribuint, així, a que molts revolucionaris honestos, particularment els joves que no volien conformar-se amb l’arbitrarietat instaurada en el país, enfilassen el camí d’accions individuals o deslligades de les masses i que tan sols podrien conduir a successives derrotes.
És important a més cridar l’atenció dels comunistes sobre el fet que en els rengles del PCB s’ha convertit la lluita justa contra els desviaments «esquerranistes» i «colpistes» en una obsessió quasi cega, que ens ha dut freqüentment a identificar qualsevol attitud o posició combativa per les causes justes dels treballadors amb un suposat «esquerranisme» o «colpisme».
Tot això fa imprescindible que s’inicie entre els comunistes, tan dins, com fora del PCB, un ampli procés d’anàlisi autocrítica de les posicions de les diferents forces d’«esquerra» i, en particular, del PCB. Cal revisar amb esperit autocrític l’orientació política que mantinguérem en diferents períodes històrics i en especial les resolucions aprovades en el VI Congrés i en els anys que hi seguiren. Hem d’examinar a quins resultats concrets fórem conduïts per l’aplicació de tals resolucions i fer un esforç col·lectiu que porte a l’elaboració de solucions adequades a la situació del Brasil d’avui, partint del principi que el nostre objectiu final, en tant que comunistes, sols pot ésser un: la construcció de la societat socialista i del comunisme en la nostra terra. I per això és imprescindible que tots els que vulguen contribuir a la victòria d’aquests objectius unesquen les seues forces i procuren arribar a un programa comú, sense caure en la còpia de models estrangers, ni en la negació de les lleis generals del desenvolupament social.
Quan em referia a la necessitat de formular el programa dels comunistes, tinc present arribar, a través d’un procés de discussió efectivament lliure, a l’elaboració del camí cap al socialisme en les condicions brasileres i la seua aprovació de forma democràtica.
Com ja vaig tindre ocasió d’assenyalar, la pròpia pràctica social mostra com d’endarrerides són les forces d’«esquerra» en la realització d’aquest objectiu. No pretenc presentar en aquesta carta una proposta de programa. Sóc de l’opinió que aquesta tasca sols podrà ésser realitzada amb la col·laboració de tots els qui, en el nostre país, s’impliquen en la lluita pel socialisme, comunistes o no, membres del PCB, d’altres organitzacions d’«esquerra» o «independents».
Pens que l’eix central d’aquest programa ha d’ésser tal que presente, amb la necessària claredat, quin és el procés que, en les condicions del nostre país, podrà i haurà de vincular la lluita actual per la derrota definitiva de la dictadura i la conquesta d’un règim democràcia amb la lluita pel socialisme a Brasil.
Es tracta, per tant, d’enfrontar-se i oferir solució a un conjunt de qüestions teòriques i pràctiques de gran complexitat. Qüestions que sols poden ésser elaborades a través de l’estudi aprofundit de les transformacions econòmiques, socials, polítiques i culturals que processen en el nostre país, així com de les noves condicions en què es troba el món en l’actualitat.
Penso que en l’elaboració del programa cal partir d’algunes idees bàsiques que pretenc desplegar posteriorment per als debats del VII Congrés. En primer lloc, partir del pressupòsit que correspon als comunistes, des d’ara, organitzar i unir les masses treballadores en la lluita per les reivindicacions econòmiques i polítiques que es presenten en el propi procés de lluita contra la dictadura. És partint d’aquestes lluites, de l’activitat quotidiana al costat dels més diferents sectors populars, principalment junt a la classe obrera, que podrem avançar en el sentit d’esclariment de les masses perquè arriben a la comprensió de la necessitat de transformacions radicals de caire antimonopolista, antiimperialista i antilatifundari. És necessari mostrar als treballadors que els grans problemes que afecten la vida del nostre pobles sols podran ésser solucionats amb la liquidació del poder dels monopolis nacionals i estrangers i del latifundi, i que això s’aconseguirà amb la formació d’un bloc de forces antimonopolistes, antiimperialistes i antilatifundàries, capaç d’assumir el poder i de donar inici a aquestes transformacions. Poder que, pel seu propi caràcter, significarà un pas decisiu cap al socialisme. I perquè aquest procés tinga èxit, és indispensable que la classe obrera – l’única consegüentment revolucionària – siga capaç d’exercir el paper dirigent del referit bloc de forces. Però aquest paper dirigent sols es conquereix en la lluita. El deure dels comunistes és exactament el de contribuir a que aquest objectiu siga assolit.
Companys i amics!
Aquesta carta constitueix la reafirmació de la confiança que tinc en els comunistes i en la classe obrera, en la seua capacitat de reflexió sobre la greu situació que travessa el PCB. Ha arribat el moment en què és indispensable que els comunistes trenquen amb la passivitat i prenguen els destins del PCB en les seues mans, rebelant-se contra les arbitrarietats i els mètodes manaires de la direcció, i tractant d’elegir, en tots els nivells partidaris, direccions que realment siguen l’expressió democràtica de la majoria dels comunistes. Pens haer evidenciat quan té d’excepcional la situació que em dugué a formular aquesta crida a tots els comunistes per a iniciar un procés de canvis radicals que haurà de coronar-se amb la discussió i aprovació democràtiques d’una orientació verdaderament revolucionària i l’elecció també democràtica d’un nou tipus de direcció a l’altura d’aquesta nova orientació.
Rio de Janeiro, março de 1980.
Luiz Carlos Prestes
Inclusão |
14/06/2006 |